Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca R. J. Palacio es va publicar per primer cop l'any 2012 i es va convertir en un fenomen editorial instantani. D'entrada, aquest tipus d'èxits aclaparadors em prevenen en contra de certs llibres, és un prejudici que tinc, però en aquest cas va resultar totalment infundat. Potser no hauria llegit el llibre si no me n'hagués convençut definitivament la seva adaptació cinematogràfica, que em va sorprendre molt per inesperada. No és debades que Stephen Chbosky es va fixar en aquesta novel·la per començar perquè, tot i que Wonder no és precisament Els avantatges de ser un marginat i ni tan sols se li assembla, és cert que totes dues comparteixen el to desenfadat d'un narrador en primera persona, l'accent en el dolor i el patiment com a forjadors de caràcter (cadascuna a la seva manera) i una construcció de personatges càlids i propers, que potser no són psicològicament complexos però que adquireixen una immediatesa sobre la pàgina que es fa realment colpidora en certs moments.
L'Auggie Pullman és un nen de deu anys que va néixer amb una malformació craneofacial que ha marcat tota la seva vida i la de la seva família completament. Des que era un nadó ha hagut de passar diverses cirurgies per reconstruir-li la mandíbula i la cara i provar d'alleujar les múltiples afeccions respiratòries, digestives i auditives associades a la seva condició. Això li ha impedit anar a escola com els altres nens de la seva edat. Tot i que la seva família l'estima amb bogeria, l'Auggie des de petit sempre s'ha sentit assenyalat i observat en qualsevol situació social: la gent no reacciona amb naturalitat a una cara com la seva, i a l'Auggie se li fa dur créixer apartat i marginat de la resta de la societat. Quan arriba a l'edat per començar cinquè de primària, la seva mare pensa que és un bon moment per començar a anar a l'escola de forma presencial, i aconsegueix que l'admetin a Beecher Prep, una escola molt bona a la ciutat de Nova York, on viu la família.
Al principi, l'Auggie se sent aterrit per la idea. No vol anar a un lloc on tothom l'assenyalarà i el mirarà de reüll, i on contínuament haurà de donar explicacions sobre la seva condició. Les seves impressions queden confirmades ben bé des del principi, en tant que quan arriba a l'escola la seva cara es converteix immediatament en la seva carta de presentació. Tothom el reconeix com el nen amb la deformitat abans d'intentar conèixer-lo personalment, i per això li costarà molt fer amics al principi. Hi haurà dos infants que se li aproparan, la Summer i en Jack, que l'ajudaran a integrar-se a l'escola amb normalitat. Tot i així, no li serà fàcil, perquè perpetuar la ignorància i el prejudici sempre resulten més fàcils en el dia a dia que provar de sortir de la zona de confort, així que hi haurà un grupet d'alumnes de la seva classe, capitanejats per en Julian, que es dedicaran des del primer moment a fer-li la vida impossible.
Així doncs, la novel·la ens endinsa en una situació de bullying que es fa molt realista i entenedora sobre la pàgina: el joc iniciat per en Julian i la seva colla té a veure amb la influència i la popularitat de determinats individus sobre el grup, amb la necessitat constant de rebre la reafirmació i l'acceptació dels congèneres, i que implica, també, la necessitat d'aïllar aquells que són diferents o no encaixen en l'estàndard d'allò que anomenem "normal" per fer patent, precisament, la seva condició de marginats. El món dels preadolescents queda molt ben retratat, al meu parer, en aquestes divisions que a simple vista semblen poc matisades. L'Auggie no té necessitats especials - al contrari, és un dels nois que treu millors notes de la seva classe - i el problema que planteja la novel·la no és precisament el de l'escola inclusiva. En realitat, la novel·la es dirigeix a un tema encara molt més bàsic: quin és el límit de la nostra tolerància a allò que és diferent, que sobre la teoria i en el pla del discurs tothom té molt clar però que cal posar a prova a la pràctica.
Per això el plantejament de la novel·la es pot fer una mica maniqueu a la pràctica. Els bons són els que ajuden l'Auggie a integrar-se al grup, i els dolents els que li fan bullying. Els professors mantenen en tot moment una distància un punt desdibuixada en el llibre, tot i que és cert que, a la pràctica, el bullying no seria bullying si es practiqués davant mateix dels seus ulls. Potser el missatge sona un punt simplista, però cal recordar que ens trobem davant d'una novel·la dirigida, principalment, a infants de l'edat de l'Auggie, i que precisament pot ser una bona eina de debat i reflexió sobre com processem la diferència en el dia a dia. Si bé el desenllaç pot semblar un punt massa ensucrat a l'hora de resoldre els conflictes que afronta el protagonista, a mi en general m'ha semblat un contrapunt força equilibrat a totes les vicissituds que l'Auggie ha hagut de passar fins a arribar a aquest punt. La medalla que rep al final de curs no és un reconeixement només per ser qui és, com el protagonista mateix interpreta, és més aviat una medalla al valor, a la superació personal i a la fortalesa amb què ha encarat tot el seu patiment.
Una altra de les crítiques que ha rebut el text és que pot caure en plantejaments capacitistes, en tant que l'acceptació final de l'Auggie quedaria subordinada a la lliçó que els altres alumnes han d'aprendre. L'experiència de l'Auggie no tindria valor per si mateixa, sinó més aviat com a vehicle per a la redempció o la generositat dels altres. És una crítica que no em sembla gens encertada un cop llegit el llibre: per començar, el relat no posa cap medalla en especial als qui accepten l'Auggie, sinó que destaquen el protagonista precisament per la seva capacitat de patiment i d'autosuperació, i la seva perspectiva en primera persona queda privilegiada en tot moment. D'altra banda, i això és un fet que a mi em sembla fonamental, l'Auggie no té cap discapacitat per començar, així que el debat sobre la inclusió aquí gira, no tant al voltant de les necessitats especials o la diversitat funcional, sinó més aviat sobre com processem l'aspecte físic i el concepte dels "cossos normatius", que avui dia també és un bon motiu per al debat.
Un altre dels punts forts de la narració és la construcció del relat a partir de les perspectives de múltiples personatges que van prenent la paraula per torns per explicar la seva part o la seva versió de la història. La perspectiva de l'Auggie no és l'única que se'ns ofereix; també ens trobem els relats en primera persona de la seva germana gran i dels seus amics, que ens revelen petits detalls de la narració que a un personatge determinat se li escapen en cada moment. Aquest recurs queda subordinat, en determinats moments, a l'exposició de la trama - per exemple, a l'hora d'exposar el conflicte que sorgeix entre en Jack i l'Auggie el dia del Halloween, o pel que fa a la trobada entre en Justin i la colla del Julian. Tot i així, és un recurs molt intel·ligent que ens aporta també un matís de profunditat al text: ningú té mai la versió definitiva de cap història, i moltes vegades l'únic que ens falta per arribar a comprendre els altres és posar-nos a la seva pell.
Sinopsi: L'Auggie Pullman té deu anys i viu a Nova York amb la seva família. Va néixer amb una anomalia craneofacial que li provoca una deformitat als trets de la cara. Quan arriba el moment de començar cinquè, els seus pares l'envien a l'escola per primer cop a la vida, perquè s'adapti a la vida acadèmica amb nens de la seva edat. El canvi no serà fàcil per a l'Auggie, que haurà de processar el rebuig i l'hostilitat dels seus companys de classe.
M'agrada: És una novel·la molt ben construïda, relatada des de l'empatia i amb uns personatges que queden retratats d'una forma molt humana. La narració alternativa dels punts de vista de diferents personatges és també un dels seus punts més forts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada