Telèmac: La guerra indefugible ha estat declarada

Cant II de la Ilíada

Mentre els altres déus dormen, Zeus es queda desvetllat pensant com acomplirà la promesa que li ha fet a Tetis. Decideix enviar el Somni Funest (és a dir, un somni fals) a Agamèmnon a convèncer-lo que els déus han cedit als precs d'Hera i afavoriran els grecs en la guerra. Mentre Agamèmnon dorm, el somni pren la forma de Nèstor i li transmet el missatge. Agamèmnon es desperta convençut que aquell dia mateix farà caure la ciutat de Troia, totalment ignorant de l'engany de Zeus. Es vesteix amb túnica, mantell i sandàlies, agafa la seva espasa i el seu ceptre, i mana als heralds que convoquin l'assemblea.

Hipnos
British Museum. Font

Abans, però, reuneix el consell dels ancians davant la nau de Nèstor, i els repeteix les paraules que li ha dit el somni. Abans de donar les ordres, té la intenció de temptar els guerrers aqueus per posar-los a prova. Així doncs, un cop davant de l'assemblea, Agamèmnon explica als guerrers que Zeus ha decidit deshonorar-lo i li mana que es rendeixi i torni a casa. Després de nou anys de guerra, la ciutat continua inexpugnable i els troians, tot i que superats en nombre pels grecs, no paren de rebre reforços dels regnes veïns. En sentir això, els grecs s'esparveren i, com agitats per un gran vent, comencen a córrer cap a les naus per iniciar el retorn. Davant la imminent fugida, Hera envia Atena a aturar-los. Atena es dirigeix a Odisseu, l'únic guerrer que no ha mogut la seva nau, i li mana que aturi els homes. Odisseu corre a buscar el ceptre d'Agamèmnon i els revela que aquest tan sols els està posant a prova.

Un cop reunida l'assemblea novament, pren la paraula Tersites, descrit com a individu lleig i esguerrat, i odiat per Aquil·les i Odisseu. Tersites és un dolent en el sentit original del terme, com diria Nietzsche, en una cultura en què virtut i bellesa van agafades de la mà, i la lletjor i la deformitat revelen, per tant, tot allò que és desagradable als déus. Tersites increpa Agamèmnon acusant-lo de no tenir-ne mai prou, i insulta els grecs titllant-los de dones. Intenta convèncer-los que abandonin i tornin a casa, acusant Aquil·les de covard per no fer res contra Agamèmnon. Odisseu el renya amb molta duresa, posant especial relleu en el seu origen social inferior i, per tant, en la insolència de les seves paraules. Després d'amenaçar-lo de despullar-lo i apallissar-lo davant de l'assemblea si torna a parlar, el colpeja a l'esquena amb el ceptre. Aleshores es dirigeix a l'assemblea i recorda als guerrers el pacte que van fer de no abandonar fins no haver destruït Ílion.

A continuació, Nèstor reforça els arguments d'Odisseu i aconsella Agamèmnon que agrupi els guerrers per tribus i famílies per posar a prova la seva valentia, en tant que agrupats amb els del seu propi clan es veuran empesos a lluitar amb més força per la seva pròpia gent. Després d'una potent arenga per part d'Agamèmnon, els grecs se'n van a dinar vora les naus entre sacrificis als déus i preparatius per al combat. Atena s'apareix al campament per encoratjar els guerrers, i aquests s'agrupen a la plana de l'Escamandre, el riu que passa per la vora de Troia. Aleshores Agamèmnon els ordena formar, semblant a Zeus en autoritat.

Després d'una nova invocació a les muses, el poeta inicia el catàleg de les naus, un llarg excurs en què cita tots els participants a la guerra, agrupats per procedència geogràfica i amb els líders al capdavant. Probablement és un recurs de la recitació oral, en què els aedes aprofitaven per incloure els llinatges familiars dels seus amfitrions o patrons. El catàleg és una llista força extensa que s'allarga durant pàgines, però ens serveix per situar els líders principals que, de fet, són els protagonistes que aniran apareixent al llarg de la narració. Així doncs, en destaco els que ens haurien de començar a sonar:

El contingent més nombrós prové del regne de Micenes, capitanejat pel seu rei, Agamèmnon, a qui ja coneixem força a hores d'ara.

El germà d'Agamèmnon, Menelau, és el rei de Lacedemònia (o Esparta) i, de fet, la guerra de Troia s'havia originat perquè Paris, un dels fills del rei Príam de Troia, havia seduït la dona de Menelau, Helena, i l'havia portat a Troia a viure amb ell.

Àiax fill d'Oileu és el líder dels locris (no el confongueu amb Àiax fill de Telamó, que és molt més alt).

Àiax fill de Telamó (el més alt dels dos Àiax) ve al capdavant del contingent de l'illa de Salamina.

Diomedes lidera els guerrers de la ciutat d'Argos.

Nèstor lidera el contingent de l'àrea de Pilos.

Odisseu, el rei d'Ítaca (que també coneixem força a hores d'ara), lidera els cefal·lonis, és a dir, els habitants de les illes jòniques.

Aquil·les lidera els mirmídons de Ftia i dels regnes del voltant i, tot i que no es troba present a escena pels motius que ja coneixem, també apareix al catàleg.

Els metges de l'expedició, Polidari i Macàon, fills d'Asclepi, provenien de la ciutat de Trica i lideraven les tropes provinents d'aquesta i les ciutats veïnes.

Després, el narrador ens introdueix per primer cop dins la ciutat de Troia, on els troians es troben reunits en assemblea davant del palau de Príam. Iris, missatgera de Zeus, se'ls adreça en la forma de Polites, un dels fills de Príam, i mana a Hèctor que prepari els homes per a la batalla. Hèctor és un altre dels fills de Príam, i és qui comanda l'exèrcit troià en ser el seu millor guerrer. Més endavant, com veurem, esdevindrà un dels personatges principals del poema, i destacarà dins la narració com a contrast amb el caràcter dels guerrers grecs. Un cop format l'exèrcit, el poema ens ofereix el catàleg dels guerrers troians i els seus aliats.

Podeu trobar un resum del catàleg en forma de mapa aquí:

Map: Achaeans and Trojans (a Greek Mythology Link de Carlos Parada. (c) Carlos Parada i Maicar Förlag).

L'assemblea dels aqueus

És un element del poema que ha cridat l'atenció a la crítica perquè apareix com una mena de precedent del que després serà la democràcia a l'època de la polis clàssica. L'assemblea, com hem vist, és un espai de trobada, de diàleg i de presa de decisions per als guerrers en aquest context. Hi ha uns quants exemples en el poema en què, entre les qualitats que es consideren lloables en els guerrers, no sols hi ha la força i l'habilitat en el combat, sinó també la capacitat retòrica, de defensar i discutir opinions en aquest espai públic. Aquest espai està relacionat amb allò que és comú: tant els premis de les competicions esportives (com veurem més endavant, al capítol vint-i-tresè) com els botins de guerra es posen al centre per al seu repartiment: part de la queixa d'Aquil·les al cant primer és sobre la forma com Agamèmnon, que ostenta l'autoritat sobre l'assemblea, executa aquest repartiment.

El repartiment d'allò que és comú i, per tant, dipositat al centre de l'assemblea contrasta amb l'acció de posar quelcom a la mà d'algú, és a dir, fer un regal a títol personal que crea un lligam entre dues persones (com Aquil·les fent un regal a Nèstor també al cant vint-i-tres). La mateixa relació personal opera en els actes d'intercanvis de regals lligats a l'hospitalitat o a la negociació d'un dot, per exemple: aquestes serien relacions privades entre dos individus. Quan, al cant dinou, Agamèmnon ofereix la seva reconciliació a Aquil·les, els objectes preciosos que li dona en compensació es col·loquen al centre de l'assemblea, perquè s'està dirimint un afer públic a la vista de tots, en comptes de donar-los a Aquil·les i crear una obligació personal en aquest, cosa que no és l'objectiu en aquest cas.

Ara bé, no ens trobem en un context de presa de decisions igualitari, com trobarem segles després amb l'adveniment de la democràcia al període clàssic. En el text homèric, tenir el dret a prendre la paraula a l'assemblea és una marca d'estatus i de poder, i en aquest sentit la intervenció de cadascú va marcada amb la possessió del ceptre: una marca de poder que situa aquell qui el porta al centre de l'espai comú per tal de tractar temes que afecten la comunitat. D'aquí que Tersites, com a soldat ras, no tingui dret ni a prendre la paraula per començar, i d'aquí l'esbroncada d'Odisseu i l'amenaça, fins i tot, d'humiliar-lo públicament. El cop de ceptre que rep no fa altra cosa que remarcar aquesta desigualtat patent: assenyala clarament qui té el poder i qui no el té en aquest escenari. Una pregunta que queda oberta en el text és per què un personatge com Tersites pren la paraula per començar; pot ser un recurs a la comèdia o a la paròdia dins del text, o una forma d'accentuar, per contrast, la noblesa dels reis que estan parlant.

Aquest espai de discussió d'allò que és comú, encara que restringit només als poderosos, esdevindrà un precedent del que després serà l'àgora a la polis clàssica, en tant que espai de presa de decisions a través del llenguatge. Marcel Detienne, en la seva obra Los maestros de verdad en la Grecia arcaica, considera que aquesta assemblea dels guerrers es transformarà en l'àgora clàssica a través d'un procés de secularització: de l'autoritat dels reis per via divina a la igualtat en el dret a votar dels ciutadans.

Ara bé, us pot haver semblat estrany, si més no, que una part important d'aquest cant sigui un exèrcit sencer corrent d'una punta a l'altra del campament en funció del discurs rebut dels seus líders en cada cas. On intervé la presa de decisions a través del diàleg hi intervé també la peitho, o habilitat retòrica per persuadir. És la mateixa paraula utilitzada per referir-se a la seducció i, per tant, implica un element, si no directament de falsedat o duplicitat, sí d'ambigüitat intrínseca en el fet de la paraula. Aquesta és l'arrel del conflicte entre Sòcrates i els sofistes, però això, és clar, és una altra història.

La informació per a aquests apunts l'he extret de: