"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

10 de setembre de 2021

Per a ell ha estat motiu de glòria

Cant IV de la Ilíada 

Els déus celebren una assemblea a l'Olimp, en què Zeus provoca Hera i Atena amb la intenció de tornar a engegar la batalla. Hera i Zeus discuteixen per les seves simpaties amb cadascun dels dos bàndols, ara que Zeus està de part dels troians, però ambdós es posen d'acord, almenys, en la necessitat de continuar la guerra. Zeus envia Atena a engegar de nou la batalla, assegurant-se que els troians iniciïn l'escomesa i trenquin així el jurament que havien fet. 

Un cop al camp de batalla, Atena pren la forma d'un guerrer troià, Laòdoc, i es dirigeix a Pàndar, un dels comandants troians. Li demana que dispari una fletxa a Menelau i el mati. Pàndar prepara el seu arc magnífic, sense ser conscient de l'engany d'Atena, i dispara la fletxa després d'encomanar-se a Apol·lo. Atena s'interposa entre Menelau i el seu enemic i desvia la fletxa com qui espanta una mosca del cos d'un infant adormit. Menelau rep una ferida superficial al ventre, en clavar-se-li el projectil a la cuirassa. Tant Menelau com Agamèmnon s'espanten en veure com la sang li raja cames avall, i Agamèmnon es posa a plorar d'indignació contra els troians per haver trencat el jurament, i de temor per la possibilitat de perdre el seu germà. Menelau el tranquil·litza i Agamèmnon fa cridar Macàon, el fill d'Asclepi, perquè li curi la ferida al seu germà. Macàon li cura la ferida amb uns remeis que Quiró li havia donat al seu pare. 

El centaure Quiró amb Aquil·les infant
Museu del Louvre. Font

Mentrestant, Agamèmnon passa revista a les tropes, encoratjant els guerrers i increpant els que afluixen en la lluita. De sobte s'alegra quan veu que li arriben reforços: Idomeneu amb les seves tropes cretenques i els dos Àiaxs amb els seus homes. A continuació es troba Nèstor, que organitza la seva infanteria parapetada rere una línia de carros i cavalls. Els covards els posa al mig d'aquestes dues línies, com en un entrepà, perquè es vegin forçats a lluitar. Als cavallers els ordena que de moment no es destaquin cap als troians i que només ataquin amb les llances. Com que té una edat, Nèstor no entra en combat directe, sinó que organitza les tropes i els dona consells tàctics. 

Agamèmnon es troba Menesteu amb els seus atenesos i Odisseu amb els cefal·lonis a segona fila, esperant que la primera fila escometi contra els troians, i els increpa per la seva passivitat. En sentir la resposta irada d'Odisseu, es retracta de les seves paraules. Després es troba Diomedes i Estènel, fill de Capaneu, i els retreu la seva inferioritat davant les gestes dels seus pares en la guerra contra Tebes. Diomedes accepta el retret, però Estènel li recorda que va ser l'expedició dels fills (els Epígons) que va aconseguir rendir Tebes finalment, no la dels pares. Les tropes dels grecs es posen en marxa com les onades del mar, que trenquen contra la costa una rere l'altra. Quan finalment xoquen els dos exèrcits, es produeix un gran tumult, i tenen lloc les primeres baixes.  

El concepte de glòria (kleos

Uns petits apunts sobre un concepte que necessitarem per entendre què està passant al camp de batalla durant gran part del poema. La paraula kleos (glòria) o kleos áphthiton (glòria immortal) té a veure, més literalment, amb el renom o allò que els altres diuen de tu. És a dir, té a veure amb el que avui dia anomenaríem la "imatge pública": com una persona és representada davant d'una comunitat, i com la seva identitat perdura en la memòria col·lectiva, especialment després d'haver mort. De fet, no hi hauria una noció de kleos sense la poesia èpica dedicada a perpetuar la memòria d'aquests guerrers mítics i les seves gestes. La pervivència en el temps a través de la paraula i de la memòria és el que marca la diferència, aquí, entre el renom durador que reben els guerrers morts en combat i les persones que moren en l'anonimat. 

Les gestes del guerrer no són quelcom que aquest fa per a si mateix, sinó en vistes a aquesta imatge futura: el que el guerrer s'està jugant en la seva participació a la guerra és el privilegi o el dret de ser cantat en el futur. Així doncs, no és que el poema que llegim reflecteixi o descrigui aquest procés, sinó que el poema mateix és aquest procés de mitificació dels herois antics i les seves gestes. Cada cop que el llegim, la memòria d'aquests personatges torna a la vida, com si la paraula mateixa que fem servir per evocar-los tingués aquest poder. Com anirem veient al llarg de la lectura, tots els guerrers que moren són anomenats pel seu nom, acompanyat normalment pel patronímic i alguna anècdota, relat d'orígens o tret distintiu dirigit a singularitzar-lo. Reben aquest tractament fins i tot personatges que apareixen en el text fugaçment només per ser occits en un instant per algun dels herois principals. La Ilíada està plena de llistes de noms que continuen inscrits al poema encara que hàgim perdut qualsevol noció dels seus referents originals. 

Per als antics grecs, els únics objectes dignes de ser cantats d'aquesta forma són els déus immortals i els homes del passat que han esdevingut dignes de renom a través de les seves gestes. Se'n diu glòria immortal perquè és l'única forma que tenen els mortals d'accedir a aquesta condició d'immortalitat de què només gaudeixen els éssers divins. Una existència breu és el preu a pagar per la immortalitat futura a través de la poesia èpica. Els sacrificis que aquest destí comporta també aniran quedant palesos al llarg de la narració, així com els moments més violents i foscos d'aquest ideal. 

Com vam veure en el capítol anterior, el primer cop que Helena apareix al poema està teixint imatges d'escenes de la guerra; més endavant, trobarem Aquil·les a la seva tenda, cantant les gestes dels herois. Aquests dos personatges no són tan sols els herois d'aquest relat, sinó que també s'atorguen en alguns moments, amb aquest rol d'artistes i poetes, el deure de seguir perpetuant aquesta memòria col·lectiva. Aquest procés també té un vessant polític molt clar: l'exaltació i la memòria col·lectiva dels herois del passat també és una forma de cohesionar la societat i crear un sentit de pertinença en els ciutadans. Aquest serà l'objectiu que anirà adoptant l'èpica amb el pas al període clàssic, una altra mostra d'aquest procés de secularització dels valors arcaics. 

He tret la informació de les següents fonts - la primera més acadèmica, la segona més divulgativa: 

  • Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. (Capítol 2: "La bella muerte y el cadáver ultrajado")

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons