"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de setembre de 2021

On són el teu arc, les fletxes alades i la teva fama?

Cant V de la Ilíada

Aquest cant és llarguíssim i s'ocupa íntegrament de la batalla, que segueix per on s'havia quedat en el cant anterior. Aquí veurem la cara més fosca, violenta i gratuïta de l'enfrontament: aquest és un capítol de sang i fetge sense treva ni aturador, i la gran protagonista del conflicte, que farà atemorir fins i tot els guerrers més esforçats, serà la terrorífica Enio, la deessa de la guerra en el seu vessant més salvatge. Juntament amb el seu germà Ares, s'oposa a un concepte de guerra més delimitat racionalment, que obeeix a normes, pactes i juraments que es poden fixar a través del discurs, un ideal encarnat per Atena. També és el capítol que recull l'aristeia de Diomedes. L'aristeia (literalment, el "moment d'excel·lència") és un episodi dins del poema èpic dedicat al protagonisme d'un guerrer en concret dins la narració, i que presenta les seves millors gestes en la batalla. 

Diomedes
Gliptoteca de Munich. Font

Atena infon coratge i força vital a Diomedes com si fos un foc que brolla del seu casc i del seu escut, i tot sol i a peu s'enfronta als germans Fegeu i Ideu, que combaten des del seu carro. Diomedes mata Fegeu d'un tir de llança al pit. Ideu retrocedeix, massa atemorit per defensar el cos del seu germà, i només se salva perquè Hefest el protegeix amb la nit. Diomedes s'emporta els seus cavalls com a botí. A continuació, Atena convenç Ares per retirar-se de la batalla i deixar que grecs i troians s'esbatussin sense intervenció divina. Això marca l'inici de l'avantatge dels grecs, que capturen cadascú les armes d'un home de l'exèrcit troià.  

Mentrestant, Diomedes corre combatent per la plana com un riu desbordat, i Pàndar l'encerta a l'espatlla amb una fletxa. Diomedes corre cap al carro on l'espera Estènel, el fill de Capaneu, i aquest li treu la fletxa de l'espatlla. Aleshores Diomedes s'encomana a Atena demanant-li poder venjar-se de Pàndar. Atena li infon la força i el coratge de Tideu, el seu pare, li aclareix els ulls perquè pugui distingir millor els guerrers i els déus en la batalla, i li demana que fereixi Afrodita si la troba al camp de batalla. 

Amb aquestes noves forces, Diomedes mata un gran nombre de guerrers troians, inclosos dos fills de Príam. Quan veu la massacre que Diomedes està causant, Eneas, fill d'Anquises i d'Afrodita, un dels guerrers troians més destacats, va a buscar el seu company Pàndar i li demana que dispari una fletxa a Diomedes. Pàndar reconeix la seva inferioritat davant de Diomedes, i suposa que aquest està rebent ajuda divina. El guerrer es lamenta de no haver agafat carro i cavalls de casa seva, i haver vingut a la batalla com a soldat d'infanteria confiant tan sols en el seu arc, que fins ara tan sols ha ferit Menelau i Diomedes. Eneas l'anima a no defallir i el convida a acompanyar-lo dalt del seu carro. Pàndar accepta i li demana a Eneas que condueixi mentre ell lluita. 

Quan els veu apropar-se, Estènel proposa a Diomedes que pugi al seu carro per retrocedir, però Diomedes es nega a evadir el combat. Al contrari, demana a Estènel que l'apropi amb el carro fins on són ells, amb un petit excurs sobre la nissaga dels cavalls que tiren del carro d'Eneas. Pàndar dispara una llança contra Diomedes, que li rebota a l'escut i no el fereix, i immediatament Diomedes mata Pàndar colpint-lo amb la seva llança. 

Eneas es disposa a lluitar contra Diomedes per protegir el cos de Pàndar, i Diomedes el fereix trencant-li el maluc amb un pedrot. Aleshores Afrodita protegeix el seu fill tapant-lo amb el seu peple i retirant-lo del combat. Mentre Diomedes persegueix Afrodita, Estènel s'emporta els cavalls d'Eneas i els lliura al seu company Deípil. Diomedes fereix Afrodita al canell amb la llança, i aquesta deixa caure Eneas, que és recollit per Apol·lo. Iris recull Afrodita del camp de batalla i la porta a l'Olimp a guarir-se amb el carro i els cavalls que li ha deixat Ares. 

Afrodita es consola amb la seva mare Dione, que li recorda que en la guerra ni tan sols els immortals estan fora de perill, i li dona una llarga llista d'exemples del passat en què els déus havien estat ferits per mortals. També li recorda el destí que espera Diomedes: morir jove en la batalla sense tornar a reunir-se amb la seva família. Zeus intervé i li diu a Afrodita que deixi la guerra per als especialistes, Ares i Atena. 

Mentrestant, Diomedes encara persegueix Eneas, ara protegit per Apol·lo. L'escomet tres vegades, i tres vegades Apol·lo li colpeja l'escut. A la quarta, Apol·lo l'adverteix del seu excés en voler assemblar-se als déus, i li recorda la seva mortalitat. Finalment Diomedes retrocedeix i Apol·lo s'emporta Eneas al seu temple de Pèrgam, on Leto i Àrtemis el guareixen. A la vegada, Apol·lo crea un simulacre d'Eneas i l'envia a la batalla. El déu arquer també li demana a Ares que retiri Diomedes del combat, en considerar que s'ha excedit en la seva gosadia. 

Ares pren la forma d'Acamant, un cabdill traci, i es posa a animar els troians. Aleshores Sarpèdon increpa Hèctor i li retreu que els aliats de Troia estan fent tota la feina i que els homes de Troia, els fills i gendres de Príam, no s'estan destacant tant. Ferit en el seu orgull, Hèctor es llença a la lluita amb una gran energia. Els troians escometen amb molta força, animats per Hèctor i per la reincorporació d'Eneas a les seves files, ja refet, i amb la protecció d'Ares, que els cobreix amb la nit. Tot i així, els grecs es mantenen ferms, animats per Odisseu, Diomedes i els dos Àiaxs, i exhortats per Agamèmnon, que apel·la al seu sentit de la vergonya. 

Després de moltes baixes, finalment Diomedes s'atemoreix en veure Hèctor liderant els troians, acompanyat d'Ares i la venerable Enio, destructora de ciutats (la deessa horror, deessa de la guerra en el seu vessant de carnatge) i fa retrocedir els seus homes. A continuació Tlepòlem, fill d'Heràcles, desafia Sarpèdon, que és fill de Zeus, però aquest no s'acovardeix i respon al seu desafiament cara a cara: 

A tu, jo t'asseguro que aquí aconseguiràs de mi la mort i la negra parca i que, abatut per la meva llança, em donaràs, a mi, la glòria i, a Hades, famós pels seus poltres, la vida. (p 146) 

Tots dos es disparen les llances l'un a l'altre. Sarpèdon mata Tlepòlem traspassant-li el coll amb la llança, però queda ferit a la cuixa i és rescatat pels seus companys, que el retiren de la batalla, mentre Odisseu es debat entre seguir-lo i rematar-lo o seguir lluitant amb els altres licis. Atena el desvia cap als licis, en tant que matar Sarpèdon no és el seu destí. Odisseu provoca un gran carnatge entre els licis, i només s'atura quan nota la mirada d'Hèctor que avança esperonat per Sarpèdon, que ara ja sap que acabarà morint en aquesta guerra. Un cop el porten a un arbre i li treuen la llança de la cuixa, Sarpèdon comença a panteixar, agonitzant, però una brisa enviada per Bòreas el fa revifar. Hèctor i Ares, tots dos junts, occeixen un gran nombre de guerrers grecs. 

Davant d'això, Hera i Atena es mobilitzen per ajudar els grecs. Hebe prepara el magnífic carro d'Hera, i Atena es posa la túnica i s'arma amb l'ègida, que llueix el cap de la Gorgona, i un meravellós casc amb crineres d'or. Així es presenten davant de Zeus amb el carro, i li demanen permís per atacar Ares i fer-lo fora de la batalla. Zeus el concedeix, i les dues baixen amb el carro fins a la confluència entre el Simoent i l'Escamandre, on Hera deixa els cavalls pasturant. Atena es presenta davant de Diomedes, que es troba suat, fatigat i adolorit per la ferida. La deessa li recorda el seu patronatge sobre el seu pare, Tideu, i l'acusa de covard. 

Diomedes li contesta rebutjant l'acusació, i li recorda l'ordre que ella mateixa li havia donat de ferir Afrodita si es presentava l'ocasió. Aleshores Atena l'encoratja a atacar Ares, que afavoreix els troians tot i haver promès que defensaria els grecs. Atena substitueix Estènel com a auriga de Diomedes, i dirigeix el carro cap a Ares, que es troba despullant un guerrer caigut. Atena se li apropa amb el casc d'Hades posat, que provoca la invisibilitat. 

Els combats de Diomedes de Jacques-Louis David (1776)
Font

Ares dispara la llança contra el carro, però Atena la desvia, i Diomedes fereix Ares amb la llança al baix ventre. En ser ferit, Ares fa un udol tan esfereïdor que tots els guerrers s'aturen, tremolosos. Ares es retira a l'Olimp, on es lamenta, queixós, davant de Zeus, i l'acusa d'afavorir Atena per sobre dels altres déus. Zeus l'acusa de ploramiques i culpa Hera d'haver-lo incitat a lluitar. Un cop guarit, rentat i vestit, Ares s'asseu en tot el seu esplendor al costat del seu pare, i Hera i Atena tornen al palau. 


Masculinitats problemàtiques

En el seu llibre Les llàgrimes d'Aquil·les, Hélène Monsacré comença la seva caracterització de l'heroi en la narració precisament amb els exemples que es desvien d'aquest ideal. L'autora agafa Paris tal com l'hem vist en el cant anterior, el quart, i Diomedes tal com l'hem vist en aquest, el cinquè, per mostrar-nos exemples dels elements més problemàtics del comportament d'aquests herois. Paradoxalment, la seva relació amb Afrodita és el que els situa cadascun en un extrem de l'espectre que definiria els herois.

En el cas de Paris, hem vist com el que el defineix és la seva relació estreta amb Afrodita, fins al punt d'identificar-se totalment amb el patronatge d'aquesta deessa. Aquesta relació, d'altra banda, l'etiqueta ben bé des del principi com un covard. En la seva primera aparició, vam veure com s'avançava de la línia dels troians per desafiar els grecs, tan sols per tornar a retrocedir atemorit tan bon punt l'amenaça per a la seva vida es va fer real. El combat singular amb Menelau no el va deixar en gaire bon lloc, i va salvar la vida només per intervenció de la seva patrona, Afrodita. A continuació, s'entregava al sexe amb la seva dona dins la seguretat dels murs de la ciutat mentre fora de la muralla continuava la batalla, el terreny dels homes definits com a valerosos. Aquesta divisió és significativa, en tant que el poema delimita clarament l'espai de dintre de la ciutat com un espai femení, que s'ha de protegir de l'avanç de l'enemic. 

Quan finalment torni a la batalla, veurem en repetides ocasions com el seu talent és disparar fletxes des de la distància, evitant sempre que pot la lluita cos a cos, en què el guerrer s'arrisca a perdre la vida en ser colpit a la part davantera del cos, donant la cara a l'enemic. De la mateixa manera, la seva associació estreta amb Afrodita el lliga a un element de duplicitat i de falsedat, que tot sovint va lligat a la seducció. En la seva primera aparició al poema, Hèctor li va retreure que la seva aparença heroica i de gran guerrer no es corresponia amb el seu interior.

D'altra banda, tenim Diomedes, un guerrer que es trobaria a l'altre extrem de l'ideal heroic, o almenys com el trobem en aquest capítol. Monsacré qualifica el seu comportament d'hiper-masculí, mentre que Paris encarnava l'heroi en el seu vessant feminitzat. Si Paris era el protegit d'Afrodita, ara veurem com Diomedes agredeix directament la deessa en el seu episodi de carnatge. És cert que en aquest episodi és incitat per Atena i que, per tant, el seu furor diví no seria desmesurat en el sentit d'impietós. Ara bé, arriba un moment en què és Apol·lo qui li marca clarament els límits, i en què Diomedes es veu obligat a retrocedir. Quelcom similar li passarà a Aquil·les quan torni a la batalla, amb el favor i les armes que li donin els déus, certament, però amb moments en què aquests li hauran de mostrar els seus propis límits. 

Davant d'aquests dos extrems, Hèctor se situaria al mig com a model d'heroïcitat normativa: exemple de virilitat a l'hora d'enfocar el combat, tot i que sense arribar a deshumanitzar-se. Com ja vam veure a l'hora d'analitzar la còlera d'Aquil·les, ser el preferit dels déus a la batalla no està renyit amb mostrar una inflexibilitat i una manca de compassió que apropa els combatents a les bèsties. Divinitat i bestialitat no estan tan renyides en el món homèric com podríem arribar a pensar: més que dos extrems, són una mena de mirall deformat del que representa la humanitat. Afrodita i la seva relació amb la feminitat és una vara de mesurar, en aquest sentit, que emmiralla l'acció dels guerrers. 

Podeu trobar l'anàlisi més detallada a: 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons