La filla de l'optimista (#387)

Segons l'experiència de la Laurel, no hi havia hagut ni una falla durant el poc temps que havien viscut junts. Però calia suportar els remordiments de sobreviure a les persones que estimàvem, era just, pensava. Sobreviure és un greuge que fem als difunts. Fantasiejar sobre la mort no hauria de ser més estrany que fantasiejar sobre la vida. Sobreviure, potser, és la fantasia més estranya de totes. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Eudora Welty (1909-2001) es va publicar per primer cop el 1972, i és una exploració brillant i corprenedora de les relacions familiars, la memòria i el dol per les persones estimades. L'optimista del títol, el jutge McKelva, és un personatge carismàtic i reconegut a la seva petita comunitat a la ciutat de Mount Salus, Mississippi. La seva filla Laurel, la protagonista de la novel·la, s'ha anat distanciant de la casa dels pares amb el pas dels anys i només hi ha retornat dues vegades, durant la malaltia i mort de la mare, i ara, en el moment present en què ens situa la narració, davant del deteriorament físic del pare, que s'ha de sotmetre a una operació en un ull. Ara, però, el pare va acompanyat de la seva segona esposa, Wanda Fay, una dona poc educada i vulgar que encarna per a la Laurel tot allò que no era la seva mare, model d'una feminitat refinada i elegant. Mentre que la mare encarna l'esposa casolana i soferta, la Fay veu el seu nou marit com una marca d'estatus, que li ha permès deixar enrere definitivament els seus orígens humils. 

La novel·la comença amb un misteri, així doncs, al voltant de per què el pare es va arribar a casar amb la Fay, una dona que tot el poble rebutja i menysprea, com ningú s'està de dissimular en cap moment. Quan la família de la Fay es presenta a Mount Salus per fer-li costat en el funeral del seu marit, veiem el xoc d'aquests dos móns diferents: els Chisom de Texas avergonyeixen la Laurel i la mateixa Fay amb la seva sola presència; ara, ningú es para a pensar en les diferències de classe que els separen i en les dificultats que han hagut de superar per sobreviure. En aquest sentit, la novel·la ens mostra la magnífica habilitat de l'autora per condensar informació en unes poques línies o pàgines, en tant que les històries completes de tota la saga familiar se'ns ofereixen tan sols a petites pinzellades, així com també per caracteritzar els personatges a través de la seva sola presència, de les seves actituds i les seves formes de parlar. Els diàlegs de la gent del poble, carregats de petites insinuacions i implicacions mesquines, són un exemple magnífic d'aquesta economia de Welty per tal de transmetre informació entre línies, com també es pot apreciar als seus contes curts. 

No és fins a la segona meitat de la novel·la, però, que el relat comença a prendre una direcció definida. Ja amb la casa buida, la Laurel emprèn un viatge oníric al passat de la seva família i als records que guarda del seu pare, la seva mare, dels avis i del seu marit difunt. És aquí quan totes aquestes presències se li faran realment opressives, i el seu patiment se li farà manifest en tant que ella mateixa es reconegui com a supervivent. L'abisme que la separa de la Fay és que la Laurel, possiblement, ha idealitzat el passat provant de guardar-ne una imatge perfecta i sense màcula, en especial de la seva mare: els moments més dolorosos vindran quan comenci a percebre les esquerdes en aquesta imatge perfecta, especialment pel que fa a l'actitud i la personalitat del seu pare, i a la relació entre tots dos. 

És així com el tema de la desigualtat de gènere es va fent present dins la novel·la, sempre d'una forma subtil i velada, que cal anar llegint entre línies, i destriant d'entre el laberint de comentaris i d'actituds de tots els personatges, lligats a una determinada època i al seu context geogràfic i històric. La presència d'un ocell que ha quedat atrapat dins la casa durant la incursió nocturna de la Laurel, i que aquesta no ha pogut fer fugir, es transformarà en una metàfora punyent de la seva situació, així com de la situació de totes les dones, per extensió, que han provat d'habitar la casa. Rere l'odi de la Laurel per la Fay i la seva idealització de la seva mare hi ha la seva pròpia fugida de la casa paterna i la seva resistència a quedar-hi atrapada com les altres dues dones: en un món en què es pressuposa que un home, per més exitosa que sigui la seva carrera o la seva vida pública, no pot quedar-se sol a l'espai domèstic sense una dona que "el cuidi". 

L'única nota un pèl amarga del text, que colpeix un cop s'arriba al final, és la situació mateixa de la protagonista: si bé la presència de la Fay es transforma en una mena de retret silent de tota la comunitat cap a la Laurel per haver deixat el poble, no queda gaire clar si aquesta ha aconseguit la llibertat finalment. Tot i que ha aconseguit realitzar la seva fugida, i té una feina exitosa a Chicago, el preu que n'ha hagut de pagar és la seva soledat i, encara pitjor, el seu encadenament al món del passat, a l'única presència dels difunts de la seva vida que queden idealitzats en el seu record a través d'una versió d'amor perfecte, sense defectes. Per això el final de la novel·la m'ha semblat un punt agredolç: si la metàfora de la ceguesa recorre el text sencer, primer amb la malaltia de la mare, després amb la del pare, la ceguesa que es fa més punyent a través del relat sencer és la de la protagonista mateixa i, fins i tot, possiblement, la de tots els personatges sense excepció. La filla de l'optimista és una bona recomanació, i fa de molt bon llegir en la seva brevetat, per la seva condensació d'imatges i d'idees en només unes poques pàgines. Pot ser un bon lloc per començar si no coneixeu aquesta autora. 

Sinopsi: L'acció ens situa a Nova Orleans per començar, on l'ancià jutge McKelva es trasllada amb la seva segona esposa, la Fay, i la seva filla Laurel per sotmetre's a una operació a l'ull. L'operació és un èxit, però la salut del jutge fa una davallada ràpida i acaba morint. El retorn de la Fay i la Laurel a Mount Salus, Mississippi, per al funeral del jutge és un esdeveniment social que sacseja tot el poble sencer, i que traurà a la llum els conflictes familiars dels McKelva. 

M'agrada: És una obra d'una sensibilitat finíssima per al retrat dels personatges i la recreació dels conflictes i situacions en què es veuen immersos, especialment des del punt de vista femení. Les darreres seccions de la novel·la acaben arrodonint la trama i donant-li un gir en el to que a mi, personalment, m'ha semblat brillant. 

Els déus han decidit aquestes desgràcies

Cant VI de la Ilíada

Aquest capítol és un dels més emblemàtics de la narració sencera: mentre la batalla continua a la plana de Troia, Hèctor entra a la ciutat i parla amb les dones de la seva família. Com si es tractés d'un conte de fades, es produeixen tres oferiments, tres temptacions, que Hèctor rebutja fent evident el seu coratge i el seu sentit de la responsabilitat. Si a tot això afegim l'episodi de la trobada entre Diomedes i Glauc, que es posen a xerrar d'antics llinatges enmig de la batalla, aquest capítol sembla tot un parèntesi després del carnatge del cant anterior. Tot i així les trobades d'Hèctor tan sols serveixen per ressaltar encara amb més força la mort indefugible que l'espera.

En començar el capítol la batalla continua, però aquest cop sense intervenció divina. Aquest fet marca l'avantatge instantani dels grecs, que comencen a causar un gran nombre de baixes entre els troians i els seus aliats. Menelau atrapa Adrest, un guerrer troià, que ha tingut un accident amb el carro. Adrest li suplica per la seva vida oferint-li compensació material. Quan Menelau està a punt d'acceptar i fer-lo captiu en comptes de matar-lo, Agamèmnon l'increpa acusant-lo de feble, i desitja l'extermini de tots els troians sense excepció, fins i tot els nonats. No sols això, sinó que els demana una mort sense exèquies i sense memòria: és a dir, la seva desaparició en termes absoluts. 

Tant de bo cap d'ells s'escapoleixi de la mort funesta i de les nostres mans, ni tan sols s'escapi aquell que, no havent nascut encara, la seva mare porta al ventre. Al contrari, tant de bo tots els d'Ílion siguin exterminats sense exèquies i sense deixar rastre. (p 157) 

En resum: no són persones, són enemics. Es fa difícil no llegir aquest tipus de comentaris en termes contemporanis, des d'una època que ha vist els genocidis més terrorífics imaginables per motius ètnics o fins i tot polítics. Per més que aquest tipus de lectures no escaiguin a textos tan antics, les paraules hi són, si més no. Ara bé, en aquest punt del poema també pot ser interessant començar a preguntar-nos per les simpaties de la pròpia narració: en un text centrat quasi exclusivament en la glòria dels grecs, la compassió i la responsabilitat familiar semblen escorar sempre una mica cap a la banda dels troians. 

Hèctor i Andròmaca de Giorgio de Chirico (1931)

Val a dir que no és Menelau qui mata Adrest finalment, sinó que es fa a un costat per tal que ho faci Agamèmnon. Els grecs no paren de guanyar avantatge amb l'encoratjament que reben de Nèstor. Quan els troians estan a punt de retirar-se cap a la ciutat, Eneas i Hèctor reben el consell de l'àugur Helen, un altre dels fills de Príam que, com la seva germana bessona Cassandra, té el do de l'endevinació. Aquest demana a Hèctor que entri a la ciutat per parlar amb la seva mare, i que ella i les ancianes de Troia vagin al temple d'Atena a prometre-li sacrificis si retira Diomedes de la lluita. Hèctor fa avançar els troians i els anima a seguir lluitant mentre ell és a la ciutat. 

Aleshores té lloc un episodi peculiar. Un dels guerrers troians, Glauc, s'avança per enfrontar-se a Diomedes directament, i aquest, en plena fúria assassina, se sorprèn del seu coratge i li pregunta si en realitat no és un immortal camuflat. Glauc li dona una resposta que relativitza la importància del llinatge: 

Tidida magnànim, ¿per què em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor. (p 160) 

Tot i així, passa a relatar-li el seu llinatge mític, que es remunta a Sísif i a Bel·lerofontes, i fa un llarg excurs a través de les gestes i múltiples aventures d'aquest heroi. Glauc és el net de Bel·lerofontes igual que ho és el seu cosí Sarpèdon. I aquí és on passa el més sorprenent: en sentir el llinatge de Glauc, Diomedes clava la llança al terra per honorar els lligams d'hospitalitat que l'uneixen a ell: l'avi de Glauc havia estat hoste de l'avi de Diomedes, i ja sabem que la xènia és un lligam sagrat que passa per davant de qualsevol altra consideració, i que a més es perpetua a través de generacions. Per no matar-se l'un a l'altre, acorden intercanviar-se les armes, tot i que Glauc surt perdent en l'intercanvi en tant que canvia armes d'or per les de bronze de Diomedes. 

Quan Hèctor arriba al palau de Príam, el surt a buscar la seva mare, Hècuba, que li ofereix refer-se bevent una copa de vi. Hèctor rebutja l'oferiment, en tant que no pot libar vi a Zeus sense haver-se rentat, un acte que, en aquest context de guerra, equival a purificar-se ritualment. A continuació li demana a la seva mare que vagi al temple d'Atena amb les ancianes a prometre-li sacrificis a la deessa mentre ell va a buscar el seu germà Paris. Les ancianes de Troia, amb la sacerdotessa Tèano al capdavant, fan l'ofrena. 

Mentrestant, Hèctor troba el seu germà Paris a la seva cambra examinant les seves armes com si res, i l'increpa perquè torni a la batalla immediatament. Paris li diu que vagi passant, que ell el seguirà quan s'hagi armat. Davant d'això, Helena s'adreça a Hèctòr i lamenta la vergonya que ha de suportar pel seu propi paper a la guerra i per tenir un marit tan covard. Helena el convida a seure i reposar, i prediu que el destí de tots ells és ser objecte de les cançons futures. 

Hèctor refusa l'oferiment, i li demana a Helena que apressi Paris a afegir-se a la batalla mentre ell va acomiadar-se de la seva dona i el seu fill, que no sap si tornarà a veure més. Enlloc de trobar-los al palau, Hèctor se'ls troba a la torre de la muralla, sobre les portes Escees, significativament el mateix lloc on Helena havia conversat amb el seu sogre Príam al cant tercer. El lloc és significatiu perquè ofereix una lectura molt interessant en termes de gènere: la muralla és un lloc intermedi entre el món femení de dins de la casa (dins la muralla de la ciutat) i el món masculí de la guerra, fora muralla, com el mateix Hèctor s'ocupa d'explicitar en la seva darrera intervenció davant la seva dona. Podeu trobar-ne l'anàlisi detallada a: 

• Hélène Monsacré. The Tears of Achilles. Washington DC: Center for Hellenic Studies, 2018. (Part 2 - Capítol 1: "Women in the Epic"). https://chs.harvard.edu/book/monsacre-helene-the-tears-of-achilles/

Andròmaca rep el seu marit amb un discurs desesperat, convençuda de la seva mort imminent, i relata l'episodi de la mort del seu pare i els seus germans a mans d'Aquil·les. Andròmaca li suplica a Hèctor que no torni a la batalla, apel·lant als lligams familiars que els uneixen com a esposos i ampliant-los, de fet: 

Hèctor, tu ets per a mi pare i mare venerable i germà, tu ets el meu espòs coratjós. Així doncs, ara compadeix-te i queda't aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona. Atura l'exèrcit vora la figuera borda, on la ciutat és més accessible i la muralla resulta més expugnable. (p 168) 

Com veieu, aquest espai de la muralla realment dissol les distincions de gènere: Hèctor es transforma en pare i mare a la vegada, i Andròmaca es posa a discutir la tàctica militar que cal seguir en la batalla, força ben informada dels moviments dels grecs. No serà fins que Hèctor l'enviï a dins de nou amb les dones que aquesta distinció funcional quedarà restaurada de nou. Tanmateix, Hèctor refusa també aquest tercer oferiment, negant-se a defugir la batalla i apel·lant al sentit de la vergonya i a la seva pròpia ambició per obtenir la glòria. Tanmateix, lamenta profundament el destí de captivitat que espera Andròmaca si la ciutat cau, i la destaca a ella per sobre del destí funest que espera els pares, tots els altres familiars i la ciutat sencera. 

A continuació Hèctor agafa el seu fill Astíanax a coll, i el nadó es posa a cridar espantat per l'aspecte que fa el seu pare, amb una alta crinera de cavall damunt del casc. Tant Hèctor com Andròmaca riuen, i Hèctor es treu el casc per fer-li un petó al seu fill. És aquí quan prega als déus que el seu fill obtingui una glòria més gran que ell mateix, que en aquest context diu molt del caràcter d'Hèctor. Aleshores li demana a Andròmaca que torni a dins amb les dones. Paris baixa de la ciutadella de Troia amb l'armadura resplendent i la força als genolls, i quan troba el seu germà, li retreu el seu retard. Hèctor lloa la seva valentia i tots dos es disposen a tornar a la batalla. 

Les simpaties de la Ilíada

Ens trobem davant d'un text que ens relata una guerra entre dos bàndols, grecs i troians, i ho fa des del punt de vista dels grecs. Hauríem d'esperar, doncs, que Homer es posés de part del bàndol grec i ens donés bons motius per simpatitzar-hi. En gran part això és el que fa durant el poema, ja que sabem d'entrada el resultat final de la guerra, i el poema va dirigit a narrar les grans gestes que van permetre als grecs aquesta victòria incomparable. Hi ha un rerefons polític que el poema no amaga en cap moment. Tot i així, a l'hora de parlar de biaixos del text, sempre resulta una mica sorprenent que la narració permeti un marge de simpatia cap als troians.

Aquest capítol sisè és emblemàtic a l'hora de mostrar el sentit de la responsabilitat i la pietat familiar d'Hèctor, que hauria de ser d'entrada el nostre enemic. Suposo que jugar a casa sempre hi ajuda i, tot i que Paris va ser qui va trencar els lligams sagrats d'hospitalitat en un primer moment, i la ciutat està condemnada pels déus des del principi, narrativament és més fàcil mostrar escenes de tendresa familiar entre uns personatges que de fet es troben a casa seva - més que no pas entre una comunitat principalment d'homes adults que es troben molt lluny dels seus pares, esposes i fills, i que interactuen principalment els uns amb els altres o amb els esclaus i subordinats. 

En termes generals, podem considerar que la narració simpatitza amb els grecs a l'hora de presentar-los com a guerrers i conqueridors, i mostra empatia envers als troians quan es tracta de les seves relacions familiars. Reflecteix també aquesta divisió bàsica de gènere de què hem parlat en capítols anteriors: "casa" és el món femení, l'espai on es perpetua la vida i es té cura de la família, i també és un espai que, com el cos femení, ha de ser conquerit i sotmès pels vencedors en aquest context de guerra. D'altra banda, "guerra" és un món masculí, una àrea de l'existència en què es dona el reconeixement públic a través de la mort, en últim terme. Per tant, si prenem aquesta divisió bàsica de gènere com un dels motius principals del text, podríem dir que el bàndol troià queda feminitzat en el text, com a part agredida, i el bàndol grec masculinitzat, com a part agressora. 

És força evident, al llarg de tot el poema, que el resultat de la lluita es decanta cap als grecs en tot moment, fins i tot en episodis en què, a causa de la ira d'Aquil·les, el pla de Zeus determina que són els troians els qui han de guanyar. Fins i tot quan guanyen, els troians es mostren, com a guerrers, molt inferiors en la batalla. L'episodi sencer de la dolonia, que llegirem al capítol desè, demostra què passa quan tens les de perdre d'entrada; fins i tot Hèctor, quan és a la batalla, mostra una actitud desafiant en el discurs però que no sempre va acompanyada per l'acció. Els déus que van a favor dels grecs sempre acaben resultant més poderosos que els déus que defensen els troians, i això queda molt clar en el text quan aquests entren directament en combat. 

Tanmateix, dins les muralles, els troians es troben en família, tenen una vida matrimonial que als grecs els està vetada, i poden interactuar amb els seus fills. Com hem vist, fins i tot els rols de gènere es dissolen lleugerament en un espai intermedi com la muralla: Hèctor actua gestualment com a mare cap al seu fill, i Andròmaca actua com si fos un cap militar. Pel que fa als grecs, trobem dues escenes similars, tot i que només evocades en forma de flashback: Diomedes agafa al seu fill a la falda, que l'anomena "papa" informalment, en l'evocació que en fa Dione al cant cinquè; i Fènix recorda com feia menjar Aquil·les a taula quan era petit, com veurem al cant novè. Més endavant, seran les reaccions dels familiars d'Hèctor, un cop aquest ja sigui mort, que acabaran posant l'accent en la impotència de la família, un cop el destí de Troia quedi segellat definitivament. 

Per tant, les simpaties polítiques del text són força clares des del principi, per més que ens xoquin sobre la pàgina des d'una òptica més moderna; sembla ser que l'ideal tràgic de Troia és una lectura que no sorgiria fins més endavant, a l'època clàssica. D'altra banda el text també obre aquestes possibilitats de lectura amb les seves ambigüitats i àrees grises. Potser els moments de tendresa que protagonitzen els troians no són res més que un altre recurs per accentuar aquesta feminització que els grecs operen constantment sobre l'enemic a abatre, de la mateixa forma com l'empatia per Troia ens pot encegar a l'hora d'apreciar els mateixos trets en els personatges grecs. És difícil llegir un text de fa uns tres mil anys avui dia sense el bagatge o les sensibilitats que hi hem anat afegint al llarg dels segles, i de ben segur que també se'ns escapen molts elements de l'horitzó cultural d'aquella època. 

La informació l'he trobada a: 

• Marchinus Van der Valk, "Homer's Nationalistic Attitude" L'antiquité classique. 22:1 (1953) 5-26. L'autor presenta una visió detalladíssima de tots els recursos narratius que utilitza el poema per posicionar-se políticament a favor dels grecs. 

• Being a Child in the Iliad de Mateusz Stróżyński, a Antigone Journal. Un article sobre què significa ser infant en el món homèric que de totes totes val la pena llegir. 

Vergonya (25)

El jutge Llarena manté que les euroordres segueixen vigents mentre el TGUE va considerar-les suspeses el 30 de juliol de 2021. Cap sorpresa pel que fa al sistema judicial espanyol. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/ampli-resso-internacional-detencio-puigdemont_649169_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/eurodiputats-clamen-detencio-puigdemont-vergonya-revenja_649313_102.html

https://www.theguardian.com/world/2021/sep/23/carles-puigdemont-arrested-catalan-leader-sardinia

https://www.ara.cat/politica/llarena-no-suspendre-l-ordre-detencio-cop-admesa-maig-pel-tjue-questio-prejudicial_129_4127183.html

https://www.naciodigital.cat/noticia/224911/puigdemont-detingut-tot-el-que-has-de-saber-sobre-el-cas

https://www.politico.eu/article/carles-puigdemont-free-arrest-italy/

https://www.catalannews.com/politics/item/puigdemont-released-from-custody-with-court-hearing-on-extradition-case-set-for-october-4

Jack (#386)

- Un home em va dir que si el Senyor donava a aquesta ànima condemnada uns minuts de gràcia, a Ell tant li faria si jo en gaudia. Si tu també has de ser condemnada, em pots acompanyar en aquest moment de treva.

- No estàs condemnat. Ni jo. Hem escollit una vida difícil, això és tot.
- Tu has escollit una vida difícil, jo estic condemnat. Però tenim altres coses en comú.

Aquesta novel·la, publicada el 2020, és la quarta entrega de la sèrie de novel·les de Gilead de l'autora estatunidenca Marilynne Robinson. Amb ella culmina un cicle de narracions complex en el seu desenvolupament i subtil en les interrelacions que s'estableixen entre cada volum i els altres. Gilead ens presentava les reflexions crepusculars del pastor John Ames a principi dels anys cinquanta en un poblet petit d'Iowa rural, que es veien torbades de sobte per l'arribada d'un estrany, no un foraster, que tornava al poble per presentar al protagonista un conflicte aparentment irresoluble. Home ens oferia la mateixa història però vista des de la perspectiva de la família Boughton, a través del patriarca del clan, un altre pastor protestant i amic d'Ames, i el seu fill pròdig retornat, en Jack Boughton. Lila ens oferia una mena de preqüela a la situació que se'ns havia donat a Gilead, en oferir-nos la història de Lila, la senyora Ames, que havia arribat al poble anys abans a través d'una vida errant i plena de vicissituds. Ara Jack fa el mateix, però ens ofereix els antecedents a la trobada entre pare, fill i germana que trobarem a Home. 

Així és com les quatre novel·les es necessiten les unes a les altres, tot i que no hi ha un camí d'entrada a la història que vingui predeterminat. A mi l'ordre de publicació em sembla força aclaridor, però cadascun dels relats va evocant diferents moments de tots els altres, de forma que cadascuna de les novel·les necessita les altres d'una forma particular. En aquesta novel·la en particular ens retrobem amb Jack Boughton, l'ovella perduda del ramat dels Boughton que anys després tornarà a Gilead per provar de reconciliar-se amb el seu pare i per suscitar tota una sèrie de maldecaps teològics al seu padrí, en John Ames. L'acció aquí se'ns remunta a uns quants anys abans, tot just acabada la segona guerra mundial. Jack acaba de sortir de la presó per una falta menor, i la seva vida està mancada d'aquell sentit de la direcció i l'ordre que sembla regir la vida de tots els seus familiars i coneguts: en Jack és un rodamón, un viatger, mig alcoholitzat i amb un magnetisme natural per atraure problemes. Incapaç de reunir prou valor per assistir al funeral de la seva mare i enfrontar-se novament a la seva família, acaba passant per la ciutat de Saint Louis, Missouri, on farà una coneixença que li canviarà la vida per sempre. 

La novel·la explora el conflicte principal que recorria també les altres tres: la doctrina calvinista de la predestinació, tot just per encarnar-la en el seu protagonista i acabar explorant subtils formes de subversió. Maladaptat i profundament vulnerable, en Jack és una profecia autocomplerta: el seu gran pecat de joventut el lliga a una cadena interminable d'errors i febleses, i el transforma en un fugitiu a través de tota la seva vida. A l'inici de la novel·la ens el trobem com ja apareixia a la resta de novel·les: sense feina i alcohòlic, incapaç de perdonar-se a si mateix i, per tant, buscant consol i perdó en un món hostil que no en regala a gent com ell. Des de ben petit, en Jack s'ha autodefinit a través de la seva capacitat de fer mal: de decebre les expectatives dels seus pares, amagar els seus talents innats sota una indolència autocompassiva, i enganyar els qui l'envolten prometent sempre una reforma de caràcter que no acaba d'arribar mai. 

Aquesta és la situació inicial, però en Jack es trobarà amb un nou conflicte a la seva vida que el posarà a prova fins i tot en les seves conviccions més profundes: Saint Louis és una ciutat segregada, i en el seu vagarejar per les barriades negres coneixerà casualment la Della Miles, una mestra d'institut negra de qui s'enamorarà perdudament. Si enamorar-se de la persona equivocada es pot arribar a percebre com un error en una societat malalta regida per lleis racistes, ser correspost segellarà definitivament la seva condemna: seguir endavant la relació amb la Della significarà que tots dos es converteixin en pàries per a aquesta societat, i no sols això, sinó que puguin acabar a la presó pel delicte de "cohabitació" en el moment que qualsevol veí decideixi denunciar-los a les autoritats. Per primer cop a la vida, en Jack experimenta el que els pastors i predicadors de la seva infància anomenaven gràcia, i la relació amb la Della es transforma per a ell en revulsiu per buscar una vida millor. Ara bé, aquesta possibilitat de redempció es converteix a la vegada en el seu càstig i, el que és pitjor, en la de la persona estimada. 

En aquest sentit, Jack es transforma possiblement en la novel·la més política de les quatre: Robinson s'esforça a dibuixar la relació dels dos protagonistes amb una cura i una empatia incommensurables, que contrastarà de forma autènticament dolorosa amb la incomprensió, el rebuig i la violència que rebran per part de la resta de la societat. Tots dos són ànimes sensibles, creatives i plenes de talent: en Jack amb els seus impulsos artístics i el seu atractiu encobert; la Della amb la seva empatia i la seva ràbia secreta, que la impulsarà a lluitar per la persona estimada fins i tot a base de renunciar a tota una vida sencera. Tots dos es troben com a iguals en un cementiri per la nit, com a ànimes benaurades que es troben més enllà de la barrera del color, i es reconeixen com a iguals per sobre dels tabús mesquins i la misèria moral que els presenta la seva societat estreta de mires. 

La nota agredolça del relat és precisament que el seu desenllaç últim, tot i que un punt obert, ja el coneixem de la seva predecessora, Home. Sabem que la relació entre Jack i Della no serà fàcil i l'hauran de dur en la clandestinitat, escapant constantment d'un lloc a l'altre sempre que siguin descoberts o amenaçats de ser denunciats, i que la incomprensió de les seves respectives famílies, més similars del que podria semblar a simple vista, serà una càrrega que hauran d'arrossegar tota la vida. De la mateixa forma, Lila ens podia tranquil·litzar finalment perquè sabíem, d'haver llegit Gilead, que l'amenaça de l'abandonament no s'acabaria produint. Tot i així, el desenllaç de Jack deixa amb el bon gust de boca d'acabar la narració en el seu punt més àlgid, i en aquest sentit dosifica el ritme i la seqüència dels esdeveniments de forma que cada cop la lectura es va fent més àgil com més ens apropem al final. Jack és una lectura meravellosa, que ens obre una nova finestra a l'univers de Gilead, i que ofereix l'oportunitat de retrobar-nos amb alguns dels seus personatges, que aquí es revelen en el seu vessant més heroic en afrontar la seva desempara existencial. 

Sinopsi: A la ciutat de Saint Louis, Missouri, a finals dels anys quaranta, en Jack Boughton i la Della Miles es coneixen i inicien una relació clandestina un cop aconsegueixen vèncer la seva timidesa inicial. Com que ell és blanc i ella és negra, tots dos s'exposen a l'escarni col·lectiu de la ciutat i fins i tot a una pena criminal. A més, la mala reputació d'en Jack, que viu com a rodamón sense ofici ni benefici, amenaça amb la reputació i la respectabilitat de la Della, que és filla, igual que ell, d'un pastor protestant. 

M'agrada: És una obra d'una gran sensibilitat i intel·ligència, que desplega una habilitat finíssima per descriure caràcters i situacions, i brinda una empatia tremenda i colpidora als seus personatges principals. La subversió que proposa de les teories teològiques explorades en els altres llibres, especialment al voltant de la predestinació, el pecat i la gràcia divina, tanca cercles que quedaven lleugerament oberts a les altres novel·les i, com Lila, ofereix les solucions senzilles de personatges senzills a problemes teològics tot sovint plantejats des de setials elevats. 

On són el teu arc, les fletxes alades i la teva fama?

Cant V de la Ilíada

Aquest cant és llarguíssim i s'ocupa íntegrament de la batalla, que segueix per on s'havia quedat en el cant anterior. Aquí veurem la cara més fosca, violenta i gratuïta de l'enfrontament: aquest és un capítol de sang i fetge sense treva ni aturador, i la gran protagonista del conflicte, que farà atemorir fins i tot els guerrers més esforçats, serà la terrorífica Enio, la deessa de la guerra en el seu vessant més salvatge. Juntament amb el seu germà Ares, s'oposa a un concepte de guerra més delimitat racionalment, que obeeix a normes, pactes i juraments que es poden fixar a través del discurs, un ideal encarnat per Atena. També és el capítol que recull l'aristeia de Diomedes. L'aristeia (literalment, el "moment d'excel·lència") és un episodi dins del poema èpic dedicat al protagonisme d'un guerrer en concret dins la narració, i que presenta les seves millors gestes en la batalla. 

Diomedes
Gliptoteca de Munich. Font

Atena infon coratge i força vital a Diomedes com si fos un foc que brolla del seu casc i del seu escut, i tot sol i a peu s'enfronta als germans Fegeu i Ideu, que combaten des del seu carro. Diomedes mata Fegeu d'un tir de llança al pit. Ideu retrocedeix, massa atemorit per defensar el cos del seu germà, i només se salva perquè Hefest el protegeix amb la nit. Diomedes s'emporta els seus cavalls com a botí. A continuació, Atena convenç Ares per retirar-se de la batalla i deixar que grecs i troians s'esbatussin sense intervenció divina. Això marca l'inici de l'avantatge dels grecs, que capturen cadascú les armes d'un home de l'exèrcit troià.  

Mentrestant, Diomedes corre combatent per la plana com un riu desbordat, i Pàndar l'encerta a l'espatlla amb una fletxa. Diomedes corre cap al carro on l'espera Estènel, el fill de Capaneu, i aquest li treu la fletxa de l'espatlla. Aleshores Diomedes s'encomana a Atena demanant-li poder venjar-se de Pàndar. Atena li infon la força i el coratge de Tideu, el seu pare, li aclareix els ulls perquè pugui distingir millor els guerrers i els déus en la batalla, i li demana que fereixi Afrodita si la troba al camp de batalla. 

Amb aquestes noves forces, Diomedes mata un gran nombre de guerrers troians, inclosos dos fills de Príam. Quan veu la massacre que Diomedes està causant, Eneas, fill d'Anquises i d'Afrodita, un dels guerrers troians més destacats, va a buscar el seu company Pàndar i li demana que dispari una fletxa a Diomedes. Pàndar reconeix la seva inferioritat davant de Diomedes, i suposa que aquest està rebent ajuda divina. El guerrer es lamenta de no haver agafat carro i cavalls de casa seva, i haver vingut a la batalla com a soldat d'infanteria confiant tan sols en el seu arc, que fins ara tan sols ha ferit Menelau i Diomedes. Eneas l'anima a no defallir i el convida a acompanyar-lo dalt del seu carro. Pàndar accepta i li demana a Eneas que condueixi mentre ell lluita. 

Quan els veu apropar-se, Estènel proposa a Diomedes que pugi al seu carro per retrocedir, però Diomedes es nega a evadir el combat. Al contrari, demana a Estènel que l'apropi amb el carro fins on són ells, amb un petit excurs sobre la nissaga dels cavalls que tiren del carro d'Eneas. Pàndar dispara una llança contra Diomedes, que li rebota a l'escut i no el fereix, i immediatament Diomedes mata Pàndar colpint-lo amb la seva llança. 

Eneas es disposa a lluitar contra Diomedes per protegir el cos de Pàndar, i Diomedes el fereix trencant-li el maluc amb un pedrot. Aleshores Afrodita protegeix el seu fill tapant-lo amb el seu peple i retirant-lo del combat. Mentre Diomedes persegueix Afrodita, Estènel s'emporta els cavalls d'Eneas i els lliura al seu company Deípil. Diomedes fereix Afrodita al canell amb la llança, i aquesta deixa caure Eneas, que és recollit per Apol·lo. Iris recull Afrodita del camp de batalla i la porta a l'Olimp a guarir-se amb el carro i els cavalls que li ha deixat Ares. 

Afrodita es consola amb la seva mare Dione, que li recorda que en la guerra ni tan sols els immortals estan fora de perill, i li dona una llarga llista d'exemples del passat en què els déus havien estat ferits per mortals. També li recorda el destí que espera Diomedes: morir jove en la batalla sense tornar a reunir-se amb la seva família. Zeus intervé i li diu a Afrodita que deixi la guerra per als especialistes, Ares i Atena. 

Mentrestant, Diomedes encara persegueix Eneas, ara protegit per Apol·lo. L'escomet tres vegades, i tres vegades Apol·lo li colpeja l'escut. A la quarta, Apol·lo l'adverteix del seu excés en voler assemblar-se als déus, i li recorda la seva mortalitat. Finalment Diomedes retrocedeix i Apol·lo s'emporta Eneas al seu temple de Pèrgam, on Leto i Àrtemis el guareixen. A la vegada, Apol·lo crea un simulacre d'Eneas i l'envia a la batalla. El déu arquer també li demana a Ares que retiri Diomedes del combat, en considerar que s'ha excedit en la seva gosadia. 

Ares pren la forma d'Acamant, un cabdill traci, i es posa a animar els troians. Aleshores Sarpèdon increpa Hèctor i li retreu que els aliats de Troia estan fent tota la feina i que els homes de Troia, els fills i gendres de Príam, no s'estan destacant tant. Ferit en el seu orgull, Hèctor es llença a la lluita amb una gran energia. Els troians escometen amb molta força, animats per Hèctor i per la reincorporació d'Eneas a les seves files, ja refet, i amb la protecció d'Ares, que els cobreix amb la nit. Tot i així, els grecs es mantenen ferms, animats per Odisseu, Diomedes i els dos Àiaxs, i exhortats per Agamèmnon, que apel·la al seu sentit de la vergonya. 

Després de moltes baixes, finalment Diomedes s'atemoreix en veure Hèctor liderant els troians, acompanyat d'Ares i la venerable Enio, destructora de ciutats (la deessa horror, deessa de la guerra en el seu vessant de carnatge) i fa retrocedir els seus homes. A continuació Tlepòlem, fill d'Heràcles, desafia Sarpèdon, que és fill de Zeus, però aquest no s'acovardeix i respon al seu desafiament cara a cara: 

A tu, jo t'asseguro que aquí aconseguiràs de mi la mort i la negra parca i que, abatut per la meva llança, em donaràs, a mi, la glòria i, a Hades, famós pels seus poltres, la vida. (p 146) 

Tots dos es disparen les llances l'un a l'altre. Sarpèdon mata Tlepòlem traspassant-li el coll amb la llança, però queda ferit a la cuixa i és rescatat pels seus companys, que el retiren de la batalla, mentre Odisseu es debat entre seguir-lo i rematar-lo o seguir lluitant amb els altres licis. Atena el desvia cap als licis, en tant que matar Sarpèdon no és el seu destí. Odisseu provoca un gran carnatge entre els licis, i només s'atura quan nota la mirada d'Hèctor que avança esperonat per Sarpèdon, que ara ja sap que acabarà morint en aquesta guerra. Un cop el porten a un arbre i li treuen la llança de la cuixa, Sarpèdon comença a panteixar, agonitzant, però una brisa enviada per Bòreas el fa revifar. Hèctor i Ares, tots dos junts, occeixen un gran nombre de guerrers grecs. 

Davant d'això, Hera i Atena es mobilitzen per ajudar els grecs. Hebe prepara el magnífic carro d'Hera, i Atena es posa la túnica i s'arma amb l'ègida, que llueix el cap de la Gorgona, i un meravellós casc amb crineres d'or. Així es presenten davant de Zeus amb el carro, i li demanen permís per atacar Ares i fer-lo fora de la batalla. Zeus el concedeix, i les dues baixen amb el carro fins a la confluència entre el Simoent i l'Escamandre, on Hera deixa els cavalls pasturant. Atena es presenta davant de Diomedes, que es troba suat, fatigat i adolorit per la ferida. La deessa li recorda el seu patronatge sobre el seu pare, Tideu, i l'acusa de covard. 

Diomedes li contesta rebutjant l'acusació, i li recorda l'ordre que ella mateixa li havia donat de ferir Afrodita si es presentava l'ocasió. Aleshores Atena l'encoratja a atacar Ares, que afavoreix els troians tot i haver promès que defensaria els grecs. Atena substitueix Estènel com a auriga de Diomedes, i dirigeix el carro cap a Ares, que es troba despullant un guerrer caigut. Atena se li apropa amb el casc d'Hades posat, que provoca la invisibilitat. 

Els combats de Diomedes de Jacques-Louis David (1776)
Font

Ares dispara la llança contra el carro, però Atena la desvia, i Diomedes fereix Ares amb la llança al baix ventre. En ser ferit, Ares fa un udol tan esfereïdor que tots els guerrers s'aturen, tremolosos. Ares es retira a l'Olimp, on es lamenta, queixós, davant de Zeus, i l'acusa d'afavorir Atena per sobre dels altres déus. Zeus l'acusa de ploramiques i culpa Hera d'haver-lo incitat a lluitar. Un cop guarit, rentat i vestit, Ares s'asseu en tot el seu esplendor al costat del seu pare, i Hera i Atena tornen al palau. 

Masculinitats problemàtiques

En el seu llibre Les llàgrimes d'Aquil·les, Hélène Monsacré comença la seva caracterització de l'heroi en la narració precisament amb els exemples que es desvien d'aquest ideal. L'autora agafa Paris tal com l'hem vist en el cant anterior, el quart, i Diomedes tal com l'hem vist en aquest, el cinquè, per mostrar-nos exemples dels elements més problemàtics del comportament d'aquests herois. Paradoxalment, la seva relació amb Afrodita és el que els situa cadascun en un extrem de l'espectre que definiria els herois.

En el cas de Paris, hem vist com el que el defineix és la seva relació estreta amb Afrodita, fins al punt d'identificar-se totalment amb el patronatge d'aquesta deessa. Aquesta relació, d'altra banda, l'etiqueta ben bé des del principi com un covard. En la seva primera aparició, vam veure com s'avançava de la línia dels troians per desafiar els grecs, tan sols per tornar a retrocedir atemorit tan bon punt l'amenaça per a la seva vida es va fer real. El combat singular amb Menelau no el va deixar en gaire bon lloc, i va salvar la vida només per intervenció de la seva patrona, Afrodita. A continuació, s'entregava al sexe amb la seva dona dins la seguretat dels murs de la ciutat mentre fora de la muralla continuava la batalla, el terreny dels homes definits com a valerosos. Aquesta divisió és significativa, en tant que el poema delimita clarament l'espai de dintre de la ciutat com un espai femení, que s'ha de protegir de l'avanç de l'enemic. 

Quan finalment torni a la batalla, veurem en repetides ocasions com el seu talent és disparar fletxes des de la distància, evitant sempre que pot la lluita cos a cos, en què el guerrer s'arrisca a perdre la vida en ser colpit a la part davantera del cos, donant la cara a l'enemic. De la mateixa manera, la seva associació estreta amb Afrodita el lliga a un element de duplicitat i de falsedat, que tot sovint va lligat a la seducció. En la seva primera aparició al poema, Hèctor li va retreure que la seva aparença heroica i de gran guerrer no es corresponia amb el seu interior.

D'altra banda, tenim Diomedes, un guerrer que es trobaria a l'altre extrem de l'ideal heroic, o almenys com el trobem en aquest capítol. Monsacré qualifica el seu comportament d'hiper-masculí, mentre que Paris encarnava l'heroi en el seu vessant feminitzat. Si Paris era el protegit d'Afrodita, ara veurem com Diomedes agredeix directament la deessa en el seu episodi de carnatge. És cert que en aquest episodi és incitat per Atena i que, per tant, el seu furor diví no seria desmesurat en el sentit d'impietós. Ara bé, arriba un moment en què és Apol·lo qui li marca clarament els límits, i en què Diomedes es veu obligat a retrocedir. Quelcom similar li passarà a Aquil·les quan torni a la batalla, amb el favor i les armes que li donin els déus, certament, però amb moments en què aquests li hauran de mostrar els seus propis límits. 

Davant d'aquests dos extrems, Hèctor se situaria al mig com a model d'heroïcitat normativa: exemple de virilitat a l'hora d'enfocar el combat, tot i que sense arribar a deshumanitzar-se. Com ja vam veure a l'hora d'analitzar la còlera d'Aquil·les, ser el preferit dels déus a la batalla no està renyit amb mostrar una inflexibilitat i una manca de compassió que apropa els combatents a les bèsties. Divinitat i bestialitat no estan tan renyides en el món homèric com podríem arribar a pensar: més que dos extrems, són una mena de mirall deformat del que representa la humanitat. Afrodita i la seva relació amb la feminitat és una vara de mesurar, en aquest sentit, que emmiralla l'acció dels guerrers. 

Podeu trobar l'anàlisi més detallada a: 

• Hélène Monsacré, The Tears of Achilles. Washington DC: Center for Hellenic Studies, 2018. (Part 1 - Capítol 1: "Proper Relations to Aphrodite: A Criterion in the Definition of Heroic Conduct").  https://chs.harvard.edu/book/monsacre-helene-the-tears-of-achilles/

Esperits empresonats (#385)

Jo sóc un llop que persegueix el sol / i l'hauré atrapat abans no es faci fosc. 

Aquest recull de quaranta-un poemes de C. S. Lewis (1898-1963) va aparèixer per primer cop el 1919 i va ser, de fet, la primera obra que Lewis va publicar, amagat sota el pseudònim de Clive Hamilton. Spirits in  Bondage és el recull dels seus poemes d'adolescència, que en aquest cas ens presenten un Lewis totalment sorprenent per desacostumat. De fet, les crítiques més aviat tèbies o directament negatives que va rebre aquest poemari el van reconduir cap a l'assaig i la novel·la, els gèneres que li van aportar fama més endavant. Tot i així, va continuar escrivint poesia al llarg de la seva carrera literària. 

Què hi trobarem, doncs, a Esperits empresonats? No el llegiu si espereu bona poesia: aquests són els poemes d'un adolescent, imitatius, excessivament afectats, directament matussers en alguns moments. L'obsessió per rimar tots i cadascun dels versos es fa veritablement exasperant, especialment pel que fa a la tria de paraules, i de vegades opera en detriment de les imatges mateixes que exploren els poemes. Tampoc espereu la cruesa dels poetes soldats de la Gran Guerra, companys de batalles de Lewis i també joves com ell, però que van explorar formes d'expressió molt més modernes, extremes i colpidores que no pas l'escapada fantasiosa que ofereix Lewis al seu país de les fades. I tampoc no el llegiu, és clar, si voleu el Lewis convers, apologètic i autosatisfet dels seus escrits posteriors: el Lewis adolescent és el Lewis ateu de què se'ns parla a Sorprès per la Joia i, si de fet aquest poemari té algun interès, tret d'alguns poemes comptats que brillen amb llum pròpia, és per il·lustrar, precisament, de què està parlant el Lewis adult al seu volum de memòries més conegut. 

A Sorprès per la Joia s'explica de fet, el marc mental i el clima emocional amb què el Lewis adolescent enfoca la vida, i hi trobarem motius que seran fàcilment reconeixibles en el seu poemari. Quan Lewis reconeix, a Sorprès per la Joia, que tot allò que estimava era irreal i imaginari, mentre que tot allò que li semblava real era sec, àrid i desagradable, ens està enfrontant a les bases conceptuals d'Esperits empresonats. Els poemes giren principalment al voltant de l'absència de Déu a la vida del protagonista, que observa amb impotència un univers que es dissoldrà en una entropia final sense sentit, en què els éssers humans acompliran el mateix destí que els mamuts, i en què la terra o la lluna no són més que pedres mortes que acabaran autoconsumint-se dins del cosmos. Dins d'aquesta efímera existència, haurem de veure com la natura depreda els més febles en un cicle continu de destrucció, i com dins la barbàrie de la guerra els homes es tornen bèsties dirigits a devorar els seus iguals. En aquest panorama desolador, les criatures retratades als mites - les fades, els esperits, els antics cavallers que feien les seves gestes, els déus que poblaven la terra - no són més que imaginacions fútils i fruits de la fantasia, aquelles coses irreals i imaginàries que, tanmateix, eren l'únic que aquell adolescent pedant de Wyvern estimava. 

En aquest context, el retrat que Lewis dibuixa de Déu és, com a mínim, paradoxal i contradictori, en un seguit d'imatges desoladores que acaben reforçant la idea de la seva inexistència. En el millor dels casos és un ésser remot i beneït que de cap manera no pot ser mogut ni commogut per tots els patiments humans, i que es retira beatíficament de la seva creació en un silenci impertorbable; en el pitjor dels casos és un ésser diabòlic i sàdic, que ordena aquesta lògica destructora sense deixar-se estovar pels precs dels pobres condemnats, molt proper a l'imaginari poètic de William Blake, del qual després Lewis es desmarcaria de forma tan eloqüent a El gran divorci. Ara bé, el plantejament és sempre en tot moment ambigu: si el bisbe de la diòcesi crema a la foguera la druidessa local, posseïdora d'una saviesa i uns ritus ancestrals, de quin cantó està Déu i de quin cantó el diable?

El poemari elabora aquest retrat d'infelicitat existencial a través de tres seccions diferenciades: la primera, "The Prison House", és la més potent, al meu parer, i la que explora les bases d'aquest univers ateu que retrata Lewis. Satanàs hi parla amb veu pròpia en diverses ocasions, i s'hi revela com a ésser proteic i extremadament xerraire, en contrast evident amb el silenci de Déu: el diable es presenta alternativament com la mort, com el Déu sever i inflexible de l'Antic Testament, o la força inexorable i destructora de la natura - en tant que la natura, si és creació d'algú, és una creació extremadament cruel. Un Déu bo, si existís, hauria de ser com a molt un ésser feliç, indiferent a tot el patiment i malbaratament que aquesta natura comporta. També es presenta com el terror de la guerra, una mort violenta i inexorable que afecta precisament aquests adolescents enviats a matar-se els uns als altres per voluntat aliena.  

En aquest sentit, les imatges de guerra evoquen un cert to apocalíptic, tot i que potser un punt velat i no tan potent com en poetes més grans, Yeats per exemple. En aquesta línia, a l'inici del poemari Lewis hi col·loca el llop que persegueix el sol, el llegendari Fenrir de la mitologia nòrdica, que dona inici a la fi del món en empassar-se l'astre rei, així que no és debades que en determinats poemes els soldats al front siguin comparats a llops i bèsties que perden, fins i tot, el do de la paraula. Aquesta primera part va explorant aquests móns de foscor, en què les imatges d'éssers mitològics i fantàstics, d'antics herois i dels llocs beneïts on reposen, són tan sols escapades imaginatives que no estalvien al poeta el patiment humà. El to d'aquesta primera secció va canviant progressivament, però, des d'un primer moment de rebel·lió a "De Profundis", a través d'una sèrie de poemes que introdueixen una contemplació meravellada de la natura. 

La segona part del poemari, "Hesitation", és un breu interludi en què el poeta, que es converteix en visionari privilegiat d'aquesta realitat fantasiosa, observa meravellat el món més prosaic i mundà, un punt petitburgès, de la "gent sòlida", és a dir, la gent corrent que no té accés a aquest món imaginatiu. La tercera part, "The Escape" parteix del viatge dels pelegrins fins al país de Déu, o el país de les fades. De fet, si els identifiquem tots dos sembla que les bases per al món de Nàrnia ja estiguin posades d'antuvi. Aquesta secció és una exposició de tota una sèrie de móns mitològics ben diversos, inspirats en moltes tradicions diferents. Aquest país és un destí imaginari que el soldat troba reconfortant en el món desolador de la guerra, i que acaba tenint la seva coda tràgica en l'últim poema, que evoca el viatge del soldat cap al país dels somnis, amb el títol força revelador de "Death in Battle". 

Spirits in Bondage, en definitiva, és un poemari interessant, que mereix ser llegit, més que per la qualitat dels seus poemes, per la seva connexió amb l'imaginari de l'autor, i pels seus moments més heterodoxos i poc coneguts. Si no es tractés de C. S. Lewis, aquests poemes haurien caigut en l'oblit fàcilment. Per als qui vulgueu trobar el professor en el seu ambient acadèmic i un punt acomodatici, veureu que el jo poètic d'aquest recull no pot estar més allunyat d'aquesta figura que coneixerem posteriorment. L'adolescent ateu i emprenyat amb el món té una veu poètica pròpia, tan exhuberant i imaginativa potser com ho serà després el seu jo més adult. 

Continguts: Els poemes d'adolescència de C. S. Lewis queden repartits en un Pròleg i tres seccions: la primera, "La presó" evoca el panorama de desesperació i desolació existencial del soldat davant d'un món immensament fútil i miserable, que no té cap mena de propòsit intrínsec. En aquesta secció Satanàs parla amb diverses veus, identificant-se alternativament amb diferents horrors i manifestacions de la crueltat del món. La rebel·lió inicial del protagonista contra aquest món comença a intuir-se a través d'aquesta primera secció, en què el protagonista, tot i que encara escèptic, es resisteix a pensar la realitat exclusivament en aquests termes. La segona secció, "Vacil·lació" ens mostra el protagonista a cavall entre aquests dos móns - un sense sentit i un altre de màgic i regit per la fantasia. La tercera secció, "L'escapada", ens presenta el viatge del presoner fugit a través de diversos móns màgics i mitològics, provant de recuperar quelcom de l'encantament primigeni del món, però amb un final força pessimista al respecte. 

M'agrada: "Satan speaks (1)", "Victory", "Apology", "In Prison", "De Profundis", "The Witch", "Alexandrines", "Hesperus", "Lullaby" i "Death in Battle". 

11.9.2021

 Tornem-hi! Bona diada a tothom! 

Per a ell ha estat motiu de glòria

Cant IV de la Ilíada

Els déus celebren una assemblea a l'Olimp, en què Zeus provoca Hera i Atena amb la intenció de tornar a engegar la batalla. Hera i Zeus discuteixen per les seves simpaties amb cadascun dels dos bàndols, ara que Zeus està de part dels troians, però ambdós es posen d'acord, almenys, en la necessitat de continuar la guerra. Zeus envia Atena a engegar de nou la batalla, assegurant-se que els troians iniciïn l'escomesa i trenquin així el jurament que havien fet.

Un cop al camp de batalla, Atena pren la forma d'un guerrer troià, Laòdoc, i es dirigeix a Pàndar, un dels comandants troians. Li demana que dispari una fletxa a Menelau i el mati. Pàndar prepara el seu arc magnífic, sense ser conscient de l'engany d'Atena, i dispara la fletxa després d'encomanar-se a Apol·lo. Atena s'interposa entre Menelau i el seu enemic i desvia la fletxa com qui espanta una mosca del cos d'un infant adormit. Menelau rep una ferida superficial al ventre, en clavar-se-li el projectil a la cuirassa. Tant Menelau com Agamèmnon s'espanten en veure com la sang li raja cames avall, i Agamèmnon es posa a plorar d'indignació contra els troians per haver trencat el jurament, i de temor per la possibilitat de perdre el seu germà. Menelau el tranquil·litza i Agamèmnon fa cridar Macàon, el fill d'Asclepi, perquè li curi la ferida al seu germà. Macàon li cura la ferida amb uns remeis que Quiró li havia donat al seu pare. 

El centaure Quiró amb Aquil·les infant
Museu del Louvre. Font

Mentrestant, Agamèmnon passa revista a les tropes, encoratjant els guerrers i increpant els que afluixen en la lluita. De sobte s'alegra quan veu que li arriben reforços: Idomeneu amb les seves tropes cretenques i els dos Àiaxs amb els seus homes. A continuació es troba Nèstor, que organitza la seva infanteria parapetada rere una línia de carros i cavalls. Els covards els posa al mig d'aquestes dues línies, com en un entrepà, perquè es vegin forçats a lluitar. Als cavallers els ordena que de moment no es destaquin cap als troians i que només ataquin amb les llances. Com que té una edat, Nèstor no entra en combat directe, sinó que organitza les tropes i els dona consells tàctics. 

Agamèmnon es troba Menesteu amb els seus atenesos i Odisseu amb els cefal·lonis a segona fila, esperant que la primera fila escometi contra els troians, i els increpa per la seva passivitat. En sentir la resposta irada d'Odisseu, es retracta de les seves paraules. Després es troba Diomedes i Estènel, fill de Capaneu, i els retreu la seva inferioritat davant les gestes dels seus pares en la guerra contra Tebes. Diomedes accepta el retret, però Estènel li recorda que va ser l'expedició dels fills (els Epígons) que va aconseguir rendir Tebes finalment, no la dels pares. Les tropes dels grecs es posen en marxa com les onades del mar, que trenquen contra la costa una rere l'altra. Quan finalment xoquen els dos exèrcits, es produeix un gran tumult, i tenen lloc les primeres baixes.  

El concepte de glòria (kleos)

Uns petits apunts sobre un concepte que necessitarem per entendre què està passant al camp de batalla durant gran part del poema. La paraula kleos (glòria) o kleos áphthiton (glòria immortal) té a veure, més literalment, amb el renom o allò que els altres diuen de tu. És a dir, té a veure amb el que avui dia anomenaríem la "imatge pública": com una persona és representada davant d'una comunitat, i com la seva identitat perdura en la memòria col·lectiva, especialment després d'haver mort. De fet, no hi hauria una noció de kleos sense la poesia èpica dedicada a perpetuar la memòria d'aquests guerrers mítics i les seves gestes. La pervivència en el temps a través de la paraula i de la memòria és el que marca la diferència, aquí, entre el renom durador que reben els guerrers morts en combat i les persones que moren en l'anonimat.

Les gestes del guerrer no són quelcom que aquest fa per a si mateix, sinó en vistes a aquesta imatge futura: el que el guerrer s'està jugant en la seva participació a la guerra és el privilegi o el dret de ser cantat en el futur. Així doncs, no és que el poema que llegim reflecteixi o descrigui aquest procés, sinó que el poema mateix és aquest procés de mitificació dels herois antics i les seves gestes. Cada cop que el llegim, la memòria d'aquests personatges torna a la vida, com si la paraula mateixa que fem servir per evocar-los tingués aquest poder. Com anirem veient al llarg de la lectura, tots els guerrers que moren són anomenats pel seu nom, acompanyat normalment pel patronímic i alguna anècdota, relat d'orígens o tret distintiu dirigit a singularitzar-lo. Reben aquest tractament fins i tot personatges que apareixen en el text fugaçment només per ser occits en un instant per algun dels herois principals. La Ilíada està plena de llistes de noms que continuen inscrits al poema encara que hàgim perdut qualsevol noció dels seus referents originals. 

Per als antics grecs, els únics objectes dignes de ser cantats d'aquesta forma són els déus immortals i els homes del passat que han esdevingut dignes de renom a través de les seves gestes. Se'n diu glòria immortal perquè és l'única forma que tenen els mortals d'accedir a aquesta condició d'immortalitat de què només gaudeixen els éssers divins. Una existència breu és el preu a pagar per la immortalitat futura a través de la poesia èpica. Els sacrificis que aquest destí comporta també aniran quedant palesos al llarg de la narració, així com els moments més violents i foscos d'aquest ideal. 

Com vam veure en el capítol anterior, el primer cop que Helena apareix al poema està teixint imatges d'escenes de la guerra; més endavant, trobarem Aquil·les a la seva tenda, cantant les gestes dels herois. Aquests dos personatges no són tan sols els herois d'aquest relat, sinó que també s'atorguen en alguns moments, amb aquest rol d'artistes i poetes, el deure de seguir perpetuant aquesta memòria col·lectiva. Aquest procés també té un vessant polític molt clar: l'exaltació i la memòria col·lectiva dels herois del passat també és una forma de cohesionar la societat i crear un sentit de pertinença en els ciutadans. Aquest serà l'objectiu que anirà adoptant l'èpica amb el pas al període clàssic, una altra mostra d'aquest procés de secularització dels valors arcaics. 

He tret la informació de les següents fonts - la primera més acadèmica, la segona més divulgativa: 

• Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. (Capítol 2: "La bella muerte y el cadáver ultrajado")

• Kleos: Death and Glory de Van Bryan, a Classical Wisdom Weekly. 

Wonder (#384)

Tothom es mereix una ovació dempeus almenys un cop a la vida perquè tots vencem el món. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca R. J. Palacio es va publicar per primer cop l'any 2012 i es va convertir en un fenomen editorial instantani. D'entrada, aquest tipus d'èxits aclaparadors em prevenen en contra de certs llibres, és un prejudici que tinc, però en aquest cas va resultar totalment infundat. Potser no hauria llegit el llibre si no me n'hagués convençut definitivament la seva adaptació cinematogràfica, que em va sorprendre molt per inesperada. No és debades que Stephen Chbosky es va fixar en aquesta novel·la per començar perquè, tot i que Wonder no és precisament Els avantatges de ser un marginat i ni tan sols se li assembla, és cert que totes dues comparteixen el to desenfadat d'un narrador en primera persona, l'accent en el dolor i el patiment com a forjadors de caràcter (cadascuna a la seva manera) i una construcció de personatges càlids i propers, que potser no són psicològicament complexos però que adquireixen una immediatesa sobre la pàgina que es fa realment colpidora en certs moments. 

L'Auggie Pullman és un nen de deu anys que va néixer amb una malformació craneofacial que ha marcat tota la seva vida i la de la seva família completament. Des que era un nadó ha hagut de passar diverses cirurgies per reconstruir-li la mandíbula i la cara i provar d'alleujar les múltiples afeccions respiratòries, digestives i auditives associades a la seva condició. Això li ha impedit anar a escola com els altres nens de la seva edat. Tot i que la seva família l'estima amb bogeria, l'Auggie des de petit sempre s'ha sentit assenyalat i observat en qualsevol situació social: la gent no reacciona amb naturalitat a una cara com la seva, i a l'Auggie se li fa dur créixer apartat i marginat de la resta de la societat. Quan arriba a l'edat per començar cinquè de primària, la seva mare pensa que és un bon moment per començar a anar a l'escola de forma presencial, i aconsegueix que l'admetin a Beecher Prep, una escola molt bona a la ciutat de Nova York, on viu la família. 

Al principi, l'Auggie se sent aterrit per la idea. No vol anar a un lloc on tothom l'assenyalarà i el mirarà de reüll, i on contínuament haurà de donar explicacions sobre la seva condició. Les seves impressions queden confirmades ben bé des del principi, en tant que quan arriba a l'escola la seva cara es converteix immediatament en la seva carta de presentació. Tothom el reconeix com el nen amb la deformitat abans d'intentar conèixer-lo personalment, i per això li costarà molt fer amics al principi. Hi haurà dos infants que se li aproparan, la Summer i en Jack, que l'ajudaran a integrar-se a l'escola amb normalitat. Tot i així, no li serà fàcil, perquè perpetuar la ignorància i el prejudici sempre resulten més fàcils en el dia a dia que provar de sortir de la zona de confort, així que hi haurà un grupet d'alumnes de la seva classe, capitanejats per en Julian, que es dedicaran des del primer moment a fer-li la vida impossible. 

Així doncs, la novel·la ens endinsa en una situació de bullying que es fa molt realista i entenedora sobre la pàgina: el joc iniciat per en Julian i la seva colla té a veure amb la influència i la popularitat de determinats individus sobre el grup, amb la necessitat constant de rebre la reafirmació i l'acceptació dels congèneres, i que implica, també, la necessitat d'aïllar aquells que són diferents o no encaixen en l'estàndard d'allò que anomenem "normal" per fer patent, precisament, la seva condició de marginats. El món dels preadolescents queda molt ben retratat, al meu parer, en aquestes divisions que a simple vista semblen poc matisades. L'Auggie no té necessitats especials - al contrari, és un dels nois que treu millors notes de la seva classe - i el problema que planteja la novel·la no és precisament el de l'escola inclusiva. En realitat, la novel·la es dirigeix a un tema encara molt més bàsic: quin és el límit de la nostra tolerància a allò que és diferent, que sobre la teoria i en el pla del discurs tothom té molt clar però que cal posar a prova a la pràctica. 

Per això el plantejament de la novel·la es pot fer una mica maniqueu a la pràctica. Els bons són els que ajuden l'Auggie a integrar-se al grup, i els dolents els que li fan bullying. Els professors mantenen en tot moment una distància un punt desdibuixada en el llibre, tot i que és cert que, a la pràctica, el bullying no seria bullying si es practiqués davant mateix dels seus ulls. Potser el missatge sona un punt simplista, però cal recordar que ens trobem davant d'una novel·la dirigida, principalment, a infants de l'edat de l'Auggie, i que precisament pot ser una bona eina de debat i reflexió sobre com processem la diferència en el dia a dia. Si bé el desenllaç pot semblar un punt massa ensucrat a l'hora de resoldre els conflictes que afronta el protagonista, a mi en general m'ha semblat un contrapunt força equilibrat a totes les vicissituds que l'Auggie ha hagut de passar fins a arribar a aquest punt. La medalla que rep al final de curs no és un reconeixement només per ser qui és, com el protagonista mateix interpreta, és més aviat una medalla al valor, a la superació personal i a la fortalesa amb què ha encarat tot el seu patiment. 

Una altra de les crítiques que ha rebut el text és que pot caure en plantejaments capacitistes, en tant que l'acceptació final de l'Auggie quedaria subordinada a la lliçó que els altres alumnes han d'aprendre. L'experiència de l'Auggie no tindria valor per si mateixa, sinó més aviat com a vehicle per a la redempció o la generositat dels altres. És una crítica que no em sembla gens encertada un cop llegit el llibre: per començar, el relat no posa cap medalla en especial als qui accepten l'Auggie, sinó que destaquen el protagonista precisament per la seva capacitat de patiment i d'autosuperació, i la seva perspectiva en primera persona queda privilegiada en tot moment. D'altra banda, i això és un fet que a mi em sembla fonamental, l'Auggie no té cap discapacitat per començar, així que el debat sobre la inclusió aquí gira, no tant al voltant de les necessitats especials o la diversitat funcional, sinó més aviat sobre com processem l'aspecte físic i el concepte dels "cossos normatius", que avui dia també és un bon motiu per al debat. 

Un altre dels punts forts de la narració és la construcció del relat a partir de les perspectives de múltiples personatges que van prenent la paraula per torns per explicar la seva part o la seva versió de la història. La perspectiva de l'Auggie no és l'única que se'ns ofereix; també ens trobem els relats en primera persona de la seva germana gran i dels seus amics, que ens revelen petits detalls de la narració que a un personatge determinat se li escapen en cada moment. Aquest recurs queda subordinat, en determinats moments, a l'exposició de la trama - per exemple, a l'hora d'exposar el conflicte que sorgeix entre en Jack i l'Auggie el dia del Halloween, o pel que fa a la trobada entre en Justin i la colla del Julian. Tot i així, és un recurs molt intel·ligent que ens aporta també un matís de profunditat al text: ningú té mai la versió definitiva de cap història, i moltes vegades l'únic que ens falta per arribar a comprendre els altres és posar-nos a la seva pell. 

Sinopsi: L'Auggie Pullman té deu anys i viu a Nova York amb la seva família. Va néixer amb una anomalia craneofacial que li provoca una deformitat als trets de la cara. Quan arriba el moment de començar cinquè, els seus pares l'envien a l'escola per primer cop a la vida, perquè s'adapti a la vida acadèmica amb nens de la seva edat. El canvi no serà fàcil per a l'Auggie, que haurà de processar el rebuig i l'hostilitat dels seus companys de classe. 

M'agrada: És una novel·la molt ben construïda, relatada des de l'empatia i amb uns personatges que queden retratats d'una forma molt humana. La narració alternativa dels punts de vista de diferents personatges és també un dels seus punts més forts. 

Que posin les belles armes sobre la terra nodridora

Cant III de la Ilíada

En aquest cant comença la primera jornada de lluita de la Ilíada. Amb els dos exèrcits formats a la plana, d'entre els troians s'avança Alexandre (Paris, fill de Príam, que havia originat la guerra amb el rapte d'Helena) i desafia els guerrers grecs a lluitar amb ell. Quan el veu, Menelau salta del carro cap a ell disposat a venjar-se, però quan Paris el veu apropar-se retrocedeix de nou, atemorit. El seu germà Hèctor l'increpa per la seva covardia, fent notar el contrast entre el seu aspecte extern i la seva actitud dins del seu cor. 

Paris accepta el retret, lloant el seu germà pel seu cor "inflexible com una destral" (p 95) i es justifica argumentant que els dons d'Afrodita també provenen dels déus. A continuació proposa una sortida per acabar la guerra: un combat singular entre ell i Menelau, en què el guanyador es quedarà amb Helena i rebrà una compensació material. Un cop escoltada la proposta, Menelau l'accepta immediatament, i així tots dos bàndols deixen les armes a terra en senyal de treva i es disposen a fer sacrificis als déus. 

Dins del palau, mentre Helena teixeix imatges de la guerra en un mantell, se li apareix Iris en la forma d'una de les seves cunyades, i li explica la situació. En sentir això, Helena experimenta un desig sobtat de tornar a Esparta amb el seu primer marit i tornar a veure la família. Seguida per dues serventes, es dirigeix cap a les portes occidentals de la ciutat, on es troben asseguts Príam, el rei de Troia, i els ancians troians. 

Príam li demana que segui amb ell i li pregunta pels guerrers grecs que veu davant seu. Primer li demana pel d'aspecte més bell i majestuós, que resulta ser Agamèmnon. Després li pregunta per Odisseu, que passa revista a les tropes. Aquí intervé Antènor, un dels ancians, i li relata un episodi en què Odisseu i Menelau se li havien presentat com a missatgers: primer els va jutjar per l'aspecte físic, però en començar a fer el seu discurs Odisseu es va revelar com el millor dels oradors. Helena segueix parlant dels altres guerrers, però en troba a faltar dos: Càstor i Pòl·lux, els seus germans, que no hi poden ser perquè ja són morts i enterrats a la seva Lacedemònia natal. 

Helena a les muralles de Troia de Gustave Moreau
(finals s.XIX) Font

A continuació arriba un herald que li demana a Príam que baixi a l'esplanada a fer els sacrificis als déus abans del combat. Un cop és a l'esplanada, Agamèmnon fa el jurament, explicitant els termes del pacte, i aleshores Príam es retira de nou a la ciutat per no veure com lluita el seu fill. Odisseu i Hèctor mesuren el terreny i treuen les sorts del primer tir de llança, que li toca a Paris. Després d'armar-se tots dos guerrers, comença el combat i la primera llança rebota sobre l'escut de Menelau. Aquest suplica a Zeus que l'ajudi a venjar l'ofensa comesa per Paris en trencar la relació d'hospitalitat que els havia unit (o xènia, una relació sagrada que esdevé un dels motius principals dels poemes homèrics). 

La llança de Menelau traspassa l'escut i la cuirassa de Paris i li arriba a esqueixar la túnica. A continuació Menelau colpeix Paris al casc amb l'espasa, però aquesta se li trenca a trossos, així que aixeca Paris pel casc i l'arrossega fins on són els grecs, de forma que Paris queda escanyat per la corretja que li agafa el casc a la barbeta. Paris només se salva perquè Afrodita, que juga al seu favor, li talla la corretja per alliberar-lo. Menelau llença el casc als grecs, i es disposa a rematar Paris amb la seva llança (una incongruència del text, aparentment) quan Afrodita s'emporta Paris a la seva cambra enmig d'una boira espessa. 

A continuació Afrodita s'apareix a Helena en forma d'una anciana filadora, i li mana que vagi a la cambra on l'espera Paris. Helena reconeix la deessa, i li retreu el seu estratagema que, de fet, l'ha omplerta de vergonya. Helena li dedica a Afrodita una resposta èpica, mai millor dit, i ens hauria de donar una idea de la talla d'aquest personatge que gosi contestar-li així a una deessa que podria destruir-la amb un sol gest. Bàsicament, Helena acusa la deessa d'alcavota, i potser en el seu ressentiment s'hi pot llegir el disgust i la fatiga d'una dona utilitzada com a moneda de canvi: 

Dea venturosa, ¿per què desitges seduir-me d'aquesta manera? ¿Em portaràs encara més lluny, a una de les ciutats ben poblades de Frígia o de l'amable Meònia, si és que també hi tens algun amic entre els homes mortals? ¿Perquè ara Menelau, després d'haver vençut el diví Alexandre, vol endur-se'm a casa, detestable com sóc, per això ara tu t'has presentat aquí meditant enganys? Vés-te'n, asseu-te al seu costat i renuncia als camins dels déus i amb els teus peus no gosis tornar a l'Olimp, sinó lamenta't sense parar per ell, fins que et faci la seva esposa o bé la seva esclava. Allí, jo no hi aniré - seria digne de retret - a preparar-li el llit. Més tard les troianes es riurien de mi. Ja tinc prou penes en el meu cor. (p 106)

En aquesta relació de tu a tu amb els déus, Helena és possiblement només comparable a Aquil·les mateix dins del poema, i tots dos comparteixen més qualitats en el text que no pas semblaria en un principi. Ara bé, Afrodita l'amenaça amb fer caure la ciutat i fer-la víctima d'un destí pitjor, així que Helena s'atemoreix i se'n va a casa de Paris. Quan hi arriba, li retreu al seu marit la seva covardia, però aquest es justifica novament en el pla que els déus tenen traçat per a tothom i la convida a ficar-se al llit amb ell. Mentre la parella fa l'amor, Agamèmnon es troba indignat al camp de batalla, i declara la victòria de Menelau.

La guerra de Troia: orígens

El poema va començar sense plantejament, llençant-nos directament enmig dels fets sense posar-nos en antecedents sobre com havíem arribat aquí. Com vam veure, la Ilíada és la història de la còlera d'Aquil·les, no de la guerra de Troia en si mateixa. Possiblement altres poemes èpics cobrien altres esdeveniments relacionats amb la guerra i les gestes dels seus herois. D'altres fonts, però, ens han arribat molts retalls de mites que tenen a veure amb l'origen dels seus personatges, fins i tot amb els orígens de la ciutat mateixa. Com que la seva destrucció forma part del pla diví, de fet, ens podríem remuntar tan enrere com volguéssim a l'hora de rastrejar aquest relat. Com comença, la història? Amb el judici de Paris? O anem abans, al naixement d'Helena? Per què Aquil·les tenia un taló d'Aquil·les? Per què era Príam el rei de Troia, i no cap dels seus germans més grans? Sempre que es comença a explicar la història, aquesta s'inicia o pel naixement d'Helena o pel judici de Paris. Per què no comencem amb l'origen de Troia, per variar?

• El llinatge de Dàrdan: Dàrdan va ser el primer rei de Troia i, de fet, qui va construir la ciutat. Era originari d'Arcàdia, però després de matar el seu germà es va exiliar i va ser acollit pel rei Teucre, a la Tròada, que li va donar terres per fundar la nova ciutat. Dàrdan és el rebesavi de Laomedont, el pare de Príam. 

• El rapte de Ganímedes: Ganímedes era fill del rei Tros (net de Dàrdan) i era tan formós que Zeus se'n va enamorar i el va raptar. El va fer immortal i el va convertir en coper dels déus, i al rei Tros, en compensació, li va regalar uns cavalls immortals, una mena de dot pagada al pare a canvi del noi. Això sembla que no tingui relació amb la història que ens ocupa, però els cavalls hi jugaran un petit paper. 

• Les muralles de Troia: Laomedont era el net de Tros (nebot de Ganímedes), i regnava a Troia quan Apol·lo i Poseidó van enfurismar Zeus amb un pla per destronar-lo. Com a càstig, Zeus els va obligar a servir el rei Laomedont. Si no n'hi havia prou amb els cavalls immortals, ara tenia dos déus servint-lo. Tanmateix, no sabia que Zeus estava posant a prova el seu orgull. Laomedont va demanar a Apol·lo i Posidó que construïssin unes muralles inexpugnables per a la ciutat, i els va prometre pagar-los un salari a canvi. Els déus van complir, però Laomedont es va negar a pagar-los un cop feta la feina. Així que els déus, enutjats, van enviar un monstre marí sobre la ciutat. 

• Primer saqueig de la ciutat: per alliberar-se del monstre marí, Laomedont tenia la intenció de sacrificar la seva filla Hesíone, com li havia dit un oracle, però va aparèixer Hèracles i es va oferir a matar la bèstia i salvar Hesíone a canvi dels cavalls immortals. Laomedont va tornar a faltar a la seva promesa, així que Heràcles se'n va venjar saquejant la ciutat amb una expedició de sis naus. Un dels herois que va saquejar la ciutat era Telamó, el pare d'Àiax. Aquest va rebre Hesíone com a botí de guerra, i amb ella va infantar el germà d'Àiax, Teucre (com veurem, la lògica de la conquesta fa que Teucre lluiti amb l'exèrcit del seu pare contra la ciutat del seu oncle i els seus cosins per part de mare). Hesíone va oferir un rescat pel seu germà Príam, així que aquest va ser l'únic dels fills mascles de Laomedont que va sobreviure, i per tant es va convertir en el nou rei de Troia. 

• La violació de Leda: Leda era una princesa etòlia que es va casar amb Tindàreu, el rei de Lacedemònia. Zeus es va enamorar d'ella i la va violar en forma de cigne. La mateixa nit, també va tenir relacions sexuals amb Tindàreu, de forma que va quedar prenyada de tots dos. Leda va pondre dos ous, i de cadascun dels ous van sortir dos fills: d'un ou van néixer Helena i Pòl·lux, fills de Zeus, i de l'altre van néixer Clitemnestra i Càstor, fills de Tindàreu. Segons la llegenda, Helena era la dona més formosa que havia existit mai. 

• El pacte de Tindàreu: quan Tindàreu va decidir casar Helena, aquesta va tenir tants pretendents nobles que el rei no es podia decidir a escollir-ne un per por d'ofendre els altres. Odisseu, un dels pretendents, li va oferir una solució a canvi de la mà de Penèlope (neboda de Tindàreu i cosina d'Helena i Clitemnestra). El pla era que els pretendents fessin un jurament prometent que acceptarien la decisió i que defensarien el marit d'Helena si mai entrava en conflicte amb algú altre. De fet, això és el que va passar quan es va desencadenar la guerra de Troia. Finalment, l'escollit va ser Menelau, rei d'Esparta, que era el germà d'Agamèmnon, el rei de Micenes. Aquest es va casar amb Clitemnestra, la germana d'Helena. 

• Naixement i infància de Paris: quan estava embarassada de Paris, la seva mare, la reina Hècuba de Troia, va tenir un somni en què infantava una torxa encesa que incendiava la ciutat sencera. Òbviament, es va interpretar que l'infant causaria la destrucció de Troia, i els pares van decidir abandonar-lo. Va ser recollit per uns pastors, que el van criar. Quan va ser gran, però, va tornar a la ciutat disposat a provar la seva identitat, i es va a donar a conèixer perquè va guanyar totes les competicions esportives en què va participar. 

• El judici de Paris: la deessa Discòrdia es va enutjar per no haver estat convidada a les noces de Peleu i Tetis (els pares d'Aquil·les) i es va venjar llençant al mig del banquet una poma daurada que portava inscrites les paraules "per a la més bella". Hera, Afrodita i Atena es van barallar perquè totes tres volien el premi. Per no mullar-se, Zeus va decidir que fos un mortal qui decidís, i l'escollit va ser Paris, que encara feia de pastor. Les tres deesses van intentar subornar-lo: Hera li va prometre donar-li el poder, Atena li va prometre l'èxit militar, mentre que Afrodita li va prometre l'amor de la dona més bella del món, Helena d'Esparta. Paris va escollir Afrodita. 

• Rapte o seducció d'Helena: més endavant, quan Paris ja era príncep de Troia, es va presentar a Esparta fent-se passar per ambaixador. Helena va abandonar Menelau i la seva filla Hermíone per anar amb ell a Troia. Segons diferents versions, va ser raptada i portada a Troia contra la seva voluntat, o bé es va enamorar de Paris i el va seguir voluntàriament. Els textos homèrics mantenen l'ambigüitat: en els seus discursos, Helena lamenta el seu destí i es considera deshonorada mentre és a Troia - tant podria ser havent estat raptada o havent pres la decisió lliurement. Si considerem que el matrimoni amb Menelau va ser concertat, i l'aparent confiança o proximitat que hi ha entre Afrodita i la parella formada per Paris i Helena, també hi hauria espai per preservar la decisió d'Helena, que a l'Odissea ella mateixa qualifica d'ofuscació. A partir d'aquest moment, el jurament dels pretendents d'Helena entra en joc, i es posa en marxa la guerra de Troia. 

• Infància d'Aquil·les: era fill de Peleu el rei de Ftia i la deessa Tetis. Segons la llegenda, Tetis el va submergir a la llacuna Estígia quan era nadó, i això el feia invulnerable. L'única part del seu cos que no va tocar l'aigua era el taló, per on l'aguantava la seva mare, així que aquest era el seu punt feble. Aquil·les es va criar amb Pàtrocle a la cort de Peleu, i tots dos van ser educats pel centaure Quiró. Quan Peleu va rebre l'oracle que Aquil·les moriria a Troia, va amagar el seu fill al gineceu del rei Licomedes, disfressat de noia entre les seves filles. Durant aquest període de nou anys, Aquil·les, ja adolescent, va engendrar el seu fill Neoptòlem amb la princesa Deidamia. Finalment va ser descobert per un dels paranys d'Odisseu. Aquest es va fer passar per comerciant, i va oferir a les jovenetes les seves mercaderies. Les noies van córrer a mirar les teles i les joies, però Aquil·les va córrer cap a les armes i així va ser descobert.  

• Sacrifici d'Ifigènia: Àrtemis va paralitzar la flota d'Agamèmnon, de forma que aquest no podia salpar cap a la guerra. Un endeví va revelar que la flota no podria salpar fins que Ifigènia, una de les filles d'Agamèmnon i Clitemnestra, fos sacrificada a la deessa. Agamèmnon va enganyar la seva filla fent-li creure que la casaria amb Aquil·les. El dia de la suposada boda, va portar-la al sacrifici. En algunes versions, Ifigènia és rescatada per Àrtemis i portada a viure a l'Àulida, on esdevé la seva sacerdotessa. 

• Filoctetes: era un heroi que comandava el contingent de Tessàlia, i era l'antic company d'armes d'Hèracles. De camí cap a Troia, una serp el va ferir i els altres guerrers el van abandonar a l'illa de Tènedos perquè es curés. Prop del final de la guerra, un oracle va dir que Troia no cauria sense les armes d'Heràcles, que es trobaven en possessió de Filoctetes, així que finalment el van haver d'anar a buscar. 

Així doncs, ja havien passat força coses abans d'iniciar-se els esdeveniments relatats a la Ilíada. N'he fet una versió molt resumida i segurament me n'he deixat unes quantes. Aquesta informació la podeu trobar a moltes fonts. A Internet trobareu moltes versions dels relats, així com a diccionaris i enciclopèdies de mitologia. Jo he utilitzat, principalment, la Viquipèdia i el diccionari de mitologia de Pierre Grimal. 

Jornada de reflexió (8)

Tot i que he deixat reposar les notícies uns dies, perquè la immediatesa de la informació pot arribar a aclaparar, em va colpir, com a tothom, el final de la guerra a l'Afganistan, amb les imatges de caos a l'aeroport de Kabul i els Estats Units deixant el poder en mans dels talibans, l'enemic contra el qual lluitaven. El desenllaç de l'última guerra colonial (quina serà la propera?) deixa un panorama geopolític força diferent del de fa vint anys. L'autocrítica d'Occident també arriba vint anys tard. 

https://en.wikipedia.org/wiki/Withdrawal_of_United_States_troops_from_Afghanistan_(2020%E2%80%932021)

https://www.factcheck.org/2021/08/timeline-of-u-s-withdrawal-from-afghanistan/

L'evacuació dels refugiats afganesos a l'aeroport de Kabul i el paper que s'hi va atorgar el govern espanyol davant d'Europa van tenir la seva contrapartida en les devolucions en calent de menors a la frontera amb el Marroc, que encara s'estan investigant i que van despertar sospites d'irregularitat des del primer moment. L'actitud d'Europa respecte d'una nova crisi de refugiats, aquest cop afganesos, és d'hipocresia, com ja és habitual. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/govern-espanyol-ordena-tornar-800-menors-entrar-ceuta-maig_636755_102.html

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2015088-investiguen-la-deportacio-de-menors-al-marroc-des-de-ceuta.html

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210901/7692317/ue-vol-frenar-asia-central-altre-exode-refugiats-afganesos.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/22-anys-mitjana-420-families-perfil-refugiats-afganesos_641402_102.html

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2022385-crida-als-ajuntaments-a-ajudar-els-refugiats-afganesos.html