El gegant enterrat (#269)

Alguns de vosaltres tindreu monuments preciosos perquè els vivents puguin recordar el mal que se us ha fet. Alguns de vosaltres només tindreu grolleres creus de fusta o pedres pintades, mentre que d'altres fins i tot haureu de romandre amagats en les ombres de la història. 

Aquesta és la darrera novel·la del guardonat amb el Premi Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro. Publicada el 2015, El gegant enterrat no va gaudir d'una acollida gaire entusiasta entre els fans de l'autor, i va començar a acaparar males ressenyes que, al meu parer, són totalment immerescudes. També hi va contribuir una controvèrsia amb l'escriptora Ursula K. Le Guin a propòsit del gènere de fantasia, que al capdavall va resultar totalment estèril i que no tenia gaire fonament d'entrada. Le Guin va interpretar unes paraules d'Ishiguro sobre la potencial recepció d'aquesta novel·la com un atac directe al gènere fantàstic, tot i que no crec que el comentari inicial anés en aquesta direcció. Però és cert que aquesta novel·la va ser una sorpresa dins la carrera literària de l'autor, en tant que va ser una incursió en el gènere de fantasia - fantasia artúrica, en concret - i ens interpel·la directament amb la forma com entenem els gèneres literaris i les zones de confort, de forma que aquí les barreres queden diluïdes d'entrada. 

D'una banda, aquest relat mostra les mateixes preocupacions narratives que les altres novel·les d'Ishiguro: el problema de la memòria dins de la narració esdevé aquí el motiu central de la novel·la, tant en el seu vessant històric, és a dir, com a memòria col·lectiva, com en el seu vessant íntim i personal, com a memòria individual de cadascú. En tots dos dominis, una memòria defectuosa i fragmentària és l'opció més còmoda i viable per seguir endavant a la vida, com els passava als protagonistes de El que resta del dia i Un artista del món flotant. Potser aquí Ishiguro va més enllà que en qualsevol de les seves altres novel·les a l'hora de presentar els riscos d'una restauració total de la memòria, i potser es revela més conservador que mai en aquest aspecte. Ara bé, el final no dóna respostes definitives, i pot ser interpretat alternativament en termes optimistes o pessimistes, depenent de com llegim certs passatges de la narració i les actituds de certs personatges. 

D'altra banda, el relat representa una sortida de la zona de confort en tant que Ishiguro experimenta obertament aquí amb un gènere narratiu que no és el seu domini habitual. El gènere de fantasia, amb el seu recurs constant a la màgia i als episodis sobrenaturals, ens qüestiona constantment al llarg del relat amb les decisions finals dels personatges i les seves lleialtats. Ishiguro fa els deures respecte de les narracions artúriques més antigues: la novel·la es llegeix com una sèrie d'episodis separats entre ells, amb l'aire de proves que els protagonistes han d'anar superant, més que com una narració unitària. 

Axl i Beatrice són un matrimoni ancià que emprèn un viatge per tal de retrobar-se amb el seu fill perdut anys enrere. Com que una boira maligna recobreix tot el país condemnant els seus habitants a un oblit permanent, amb prou feines coneixem les motivacions d'aquesta separació, ni les del propi viatge, ni sabem res del passat dels protagonistes. L'únic que tenim és la confusió d'aquest present continu que els personatges han d'afrontar. A mesura que avança el seu viatge, se'ns van oferint pistes i detalls sobre les seves identitats i els aspectes més significatius del seu passat, però com en un trencaclosques extremadament complex i subtil, no se'ns oferirà l'explicació definitiva ben bé fins al final de la novel·la. Al llarg del seu viatge, també anirem descobrint la situació política de la terra on es troben, així com se'ns anirà revelant poc a poc també l'origen de la misteriosa plaga d'oblit que assola tota la contrada. 

També és una reflexió molt fina i elaborada sobre l'amor i la seva resistència intrínseca: el passat que els protagonistes han oblidat és el de la seva relació de parella, i el problema més immediat que afronten és si es pot seguir estimant de forma inconscient, o quan la relació amenaça de presentar llums i ombres a la vegada. La resistència a la maldat humana i a l'horror que poden revelar les persones estimades també es va fent més difícil a mesura que els monstres van adquirint rostres diferents. El gegant enterrat és una novel·la poc convencional i molt experimental, que us pot agradar si esteu familiaritzats amb els trops del gènere fantàstic - especialment amb la narrativa artúrica i cavalleresca - però voleu veure com l'autor els explora en una direcció més postmoderna. 

Sinopsi: A l'alta edat mitjana britànica, en un món marcat per les guerres entre els bretons i els saxons, una boira recobreix la contrada fent que les persones perdin els seus records. No sols el seu passat i la seva identitat, sinó que també acaben perdent la memòria a curt termini de la seva vida quotidiana. Una parella anciana, Axl i Beatrice, emprenen un viatge cap al poble on viu el seu fill, tot i que no recorden el perquè de la seva separació inicial i només recorden petits detalls esparsos del seu passat com a parella. Al llarg del seu viatge, aniran trobant diferents personatges que aportaran detalls sobre el seu passat i els ajudaran a recuperar la seva identitat perduda. Tanmateix, recuperar la memòria també resultarà un repte respecte de la seva vida i la seva  relació en el present. La seva trobada amb un jove guerrer saxó i amb sir Gawain, el darrer supervivent dels cavallers d'Artur, també aportarà una visió més àmplia sobre la política d'aquest regne. Finalment els camins de tots ells aniran confluint cap al mateix punt, de formes de vegades més previsibles i de vegades més inesperades. 

M'agrada: És un relat que dosifica molt bé els seus propis misteris, mentre va deixant pistes i preguntes obertes sobre la seva resolució. També m'agrada el seu aire de faula, que embranca amb la narrativa cavalleresca però l'explora de forma que apunta a temes i motius molt més moderns. 

Els inconsolables (#186)

No hi ha res a fer. Hem fet tard. Per què no ens resignem d'una vegada a ser una ciutat freda i solitària com tantes altres? Altres ciutats bé s'hi han resignat. Com a mínim no anirem contracorrent. No és que la ciutat tingui l'ànima malalta, senyor Ryder, la té morta. Ara ja hem fet tard. Deu anys enrere potser sí, que encara hi havia alguna esperança. Però ara ja no. 

Els inconsolables (1995) de Kazuo Isiguro representa una obra molt original i trencadora en la seva carrera, venint com venia d'Un artista del món flotant i El que resta del dia. La seva forma única de desenvolupar la narració en primera persona hi és, però en aquesta obra per primer cop s'allunya del realisme per entrar ja plenament en territori post-modern. El protagonista, un afamat pianista anomenat Ryder, descriu en primera persona el seu viatge a una ciutat de províncies - suposem que alemanya - per participar en un recital que, teòricament, ha de fer reviure l'esplendor cultural de la població i que, per tant, representa l'esperança dels habitants més il·lustrats de la ciutat. En vistes a aquest esdeveniment, el prestigi internacional de Ryder pot ser un factor que faci de la vetllada tot un èxit. 

Tanmateix, ben bé des de la primera pàgina, des que Ryder es registra a l'hotel, assistim a un viatge oníric a través dels tres dies que el separen de l'esperat concert. En cap moment se'ns revela que Ryder estigui somiant, però acabem acceptant de ben segur la qualitat onírica de la narració: una de dues, o perquè sigui tan sols la narració d'un somni del protagonista en el mateix moment de somiar-lo, o perquè l'autèntic viatge de Ryder prengui aquesta dimensió dins l'òptica de la seva subjectivitat. En tot cas el que és cert és que la textura del relat és la d'un somni perquè l'ingredient principal d'un relat realista hi és absent: la continuïtat. El sentit de continuïtat queda en suspens durant la major part del llibre, i acaba apareixent en els moments més inesperats sense acabar d'acomplir prou bé la seva funció. Tot i que hi trobem alguns arguments principals que recorren la novel·la fins al final, aquests es van desenvolupant en tot moment de formes absurdes i inconnexes. Els personatges que van apareixent tenen unes vides i unes subjectivitats clarament definides a través de les llargues confidències que dediquen a Ryder, però aquest tanmateix no pot arribar a comprendre'ls mai del tot, immers com es troba dins la seva pròpia vanitat. 

Potser en aquest aspecte, molt subtil, és en el que trobem la marca de la casa d'Ishiguro, la preocupació per com l'individu es presenta davant la comunitat i la subtilesa amb què els lectors percebem matisos i judicis que el protagonista és incapaç d'interpretar en la seva obcecació. I això també s'aplica a la comunitat sencera: la ironia es fa molt present en el text quan ens adonem de la dissonància principal entre el discurs grandiloqüent dels personatges sobre la vida cultural de la ciutat i el seguit d'infortunis en què els preparatius del gran esdeveniment es van diluint. A través del seu viatge oníric, arribem a apropar-nos com a lectors a la subjectivitat de Ryder i la tensió entre la seva vida pública i les seves inquietuds i frustracions personals, mentre que les vides dels altres personatges s'acaben convertint en ecos i reflexos d'aquestes mateixes frustracions. 

És una novel·la magnífica, que val la pena llegir, però que es desenvolupa lentament al llarg de les seves cinc-centes pàgines sense un argument realment definit, cosa que pot descoratjar d'entrada. Tot i que és una novel·la llarga, l'experiència de llegir-la s'assembla tant a presenciar el somni d'algú altre que aquesta mateixa premissa pot resultar prou al·licient per a guiar la lectura sencera. Entre les experiències que caracteritzaran el viatge de Ryder hi haurà una percepció molt peculiar del transcurs del temps, i petits detalls clarament reconeixibles per als somiadors, com travessar una porta i aparèixer en un altre edifici a l'altra punta de la ciutat, presentar-se davant del públic sense roba, ser completament incapaç de recordar com s'ha arribat fins al present o conèixer personatges que resulten familiars però completament diferents de com es recorden. Gran part de l'encant del llibre rau en la forma com totes aquestes trobades i accidents pel camí provoquen conflictes en la percepció que Ryder té de si mateix. A la vegada, la novel·la sembla una mena de paròdia - o homenatge - de les novel·les clàssiques alemanyes i austríaques, i per això està farcida de petits detalls que la fan encantadora. 

Sinopsi: El pianista Ryder, conegut internacionalment, arriba a una ciutat de províncies a donar un recital que, segons tothom al seu voltant, ha de representar la salvació de la vida cultural de la comunitat. Tanmateix, de seguida se n'adona que no recorda cap detall respecte a la celebració ni el paper que ell mateix hi ha de jugar. A partir de la seva entrada a l'hotel, comença a veure's involucrat en les vides de tot un seguit de personatges que contínuament segueixen apareixent i desapareixent de la narració: el gerent i el maleter de l'hotel tenen unes vides privades que acaben resultant aclaparadores, i l'èxit del concert sembla dependre de la capacitat del director d'orquestra local, el senyor Brodsky, de mantenir-se sobri i reconquerir la seva ex-dona. A la vegada, apareixen la dona i el fill de Ryder, que confronten l'artista amb les seves obligacions familiars. 

M'agrada: La novel·la és una obra mestra de la ironia, quasi inacabable quan es comencen a comparar les vicissituds de tots els personatges amb l'experiència en primera persona del protagonista. També presenta diferents nivells interpretatius que fan de la seva lectura una experiència fascinant i profundament captivadora. 

El que resta del dia (#178)

. . . per a molta gent, el vespre és la part més bonica del dia. Potser, aleshores el seu consell és encertat i hauria de deixar de mirar enrere, per poder adoptar una actitud més positiva i aprofitar el que pugui del que resta del meu dia. 

Aquesta novel·la de 1989 és possiblement una de les mostres més emblemàtiques de l'obra del seu autor, el recentment guardonat amb el Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro. Per als qui ja hàgiu llegit Un artista del món flotant o tingueu intenció de fer-ho, heu de saber que s'assemblen molt l'una amb l'altra, fins al punt de ser novel·les quasi bessones. La seva estructura i el seu argument són molt similars, de fet: en totes dues, el protagonista mira enrere vers tota la seva trajectòria, marcada finalment per la culpabilitat en un assentiment polític que resulta ser fatal a la llum de la segona guerra mundial i les seves conseqüències. 

En totes dues, també, la guerra en si mateixa representa una el·lipsi completament mesurada i estudiada, de forma que el que se'ns va exposant poc a poc al llarg de la narració és el contrast entre els dos móns, el d'abans i el de després, així com també la complexitat i la subtilesa de totes les actituds dels personatges respecte als esdeveniments que han d'afrontar i les decisions que finalment han de prendre. En el cas d'Un artista del món flotant, trobem el mestre Matsuji Ono reflexionant sobre la seva implicació en l'aparell de propaganda de l'imperialisme japonès. En el cas d'El que resta del dia, tenim un majordom, el senyor Stevens, en una gran propietat britànica, Darlington Hall, reflexionant sobre les decisions preses pel seu amo, Lord Darlington, de simpatitzar amb la causa nazi en els anys immediatament previs a l'esclat de la segona guerra mundial. En totes dues novel·les també es presenta un contrast força evident amb la situació del present, després de la guerra, en què l'estil de vida americà inicia la colonització dels antics espais i tradicions. 

Tanmateix, les diferències entre totes dues novel·les, tot i que subtils, també són força evidents: la principal seria la decisió d'Ishiguro de convertir el servent en el focus principal de la seva història, i de fer-ho amb una claredat i una lucidesa que potser només pot aconseguir des de la seva condició, com a immigrant, de foraster dins de la societat britànica. L'equivalent britànic d'Ono seria Lord Darlington, i no Stevens, que en realitat, a través de la seva servitud ens mostra un panorama força desolador de les arrels de la societat i les institucions britàniques. La seva veu narradora contradictòria i poc fiable ens transmet la tragèdia de qui no és amo de les seves pròpies accions, ni tan sols de les seves pròpies opinions; però aquesta nota tràgica l'hem d'anar destriant al llarg de la seva narració en primera persona a través dels seus múltiples autoenganys. Stevens mateix se n'acaba adonant al final de la novel·la, però el camí fins a aquest moment últim d'autoconsciència és força tortuós. Els detalls biogràfics que acabem coneixent d'aquest protagonista són realment escassos, tant és el grau d'identificació que arriba a assumir amb la institució que representa. 

Un dels aspectes més desoladors de la novel·la és la pròpia ceguesa del protagonista respecte a l'explotació de què és objecte - i que Ishiguro no s'està de deixar ben clara, sobretot en els passatges en què els senyors es dediquen a humiliar-lo públicament o a fer-lo falsament partícip de les seves confidències. El problema és la bona fe o la ingenuïtat amb què Stevens pren seriosament aquests encontres, que només acaben desplegant-se en totes les seves implicacions a ulls dels lectors, en possessió de la imatge de conjunt. 

A l'ombra d'aquests intercanvis i de la falsa dignitat de què Stevens es creu investit, hi ha un altre personatge, la majordoma miss Kenton, que es resisteix a renunciar a la capacitat de prendre decisions i que per aquest motiu es mostra contínuament exasperada per l'actitud de resignació de Stevens. Tothom, potser per influència de la pel·lícula, creu que miss Kenton està enamorada de Stevens, tot i que en el llibre, em penso, ella es mostra més aviat atreta i repel·lida al mateix temps per la figura del majordom. 

Sinopsi: La narració se situa el 1953, any en què el majordom Stevens, de Darlington Hall, emprèn un viatge en cotxe per reunir-se amb l'antiga majordoma de la mansió, miss Kenton. Les memòries de Stevenson al llarg d'aquest viatge mostren un contrast entre el món d'abans de la guerra, quan la mansió pertanyia a Lord Darlington, simpatitzant dels alemanys, i el món de després de la guerra, en què el seu amo és un home de negocis americà, el senyor Farraday, amb una actitud completament diferent respecte a la institució que Stevens representa. Al llarg dels anys, la relació entre Stevens i miss Kenton també evoluciona, marcada principalment per la incapacitat de Stevens de mostrar les seves emocions. 

M'agrada: Sobretot el desenllaç de la novel·la, que arrodoneix i il·lumina gran part de tot el que s'hi ha esdevingut, i d'alguna forma redimeix la ceguesa d'Stevens com a protagonista. També, tot i que marginal, el paper de miss Kenton com a contrapunt suggestiu i aclaridor dels dilemes i conflictes interiors del protagonista. 

Un artista del món flotant (#177)

De tant en tant, encara recordava aquell matí fred d'hivern i l'olor de cremat que cada cop es feia més forta. Va ser l'hivern abans que esclatés la guerra i em trobava palplantat davant la casa d'en Kuroda, una caseta descuidada que tenia llogada al barri de Nakamachi. L'olor de cremat, clarament, tenia origen dins la casa, d'on també sortia el so d'una dona plorant. 

Vaig dir que la concessió del premi Nobel de Literatura de 2017 a Kazuo Ishiguro m'havia obert la gana de tornar a llegir aquest autor, i aquí tinc la primera ressenya. Vaig llegir Un artista del món flotant (1986) ara fa uns quants anys, però quasi no recordava gran cosa de l'argument. Possiblement perquè no és que sigui una novel·la amb gaire argument, tampoc. L'artista jubilat Masuji Ono recorda la seva trajectòria des dels seus inicis fins al moment present, i les fluctuacions de les seves lleialtats i el seu paper en l'etapa d'expansionisme imperialista de Japó abans i durant la segona guerra mundial. 

Una mica com l'Stevens de El que resta del dia, és un narrador poc fiable, amb una notable mala memòria, i la tasca dels seus lectors és sempre anar destriant la veritat - o la versió de la veritat més probable o plausible - d'entre les seves digressions, evasives, i errors més o menys deliberats. Les veus de la narració que el contradiuen - les seves filles, per exemple - també canvien i es presenten contradictòries en tot moment, de forma que durant la lectura la versió que acaba prevalent és una mena d'híbrid entre tots els fets relatats i les opinions expressades. No sabem si el seu èxit social i l'admiració que en tot moment predica que li professaven els seus deixebles és totalment real. De fet, aquesta aparent respectabilitat queda terriblement marcada pel relat de la seva pròpia relació, anys abans, amb els seus mestres, que en tot moment és molt més problemàtica del que ell vol donar a entendre. 

En general, la novel·la acaba essent el retrat de la relació entre tres generacions diferents, totes elles relacionades de determinades maneres amb la història de Japó. En primer lloc, hi ha la generació dels pares i mestres d'Ono, lligats a les tradicions mil·lenàries japoneses d'abans de l'obertura del país a occident. D'altra banda, el posicionament d'aquesta generació és força ambigu des del principi, com potser ho són també les altres. La mentalitat mercantil i utilitària del pare d'Ono i del seu primer mestre contrasten explícitament amb la del seu segon mestre, Mori-san, que l'introdueix en els valors estètics del món flotant. Ara bé, Ono comença a expressar les contradiccions i ambivalències dins la tradició artística d'aquesta generació. 

El seu relat és el d'una rebel·lió contra aquesta recreació artística d'una estètica efímera, del moment de plaer conjugat sempre en present. El seu art busca unes implicacions polítiques que acabaran marcant-lo per a la resta de la seva vida, quan acabi identificant-se amb el moviment imperialista i les seves noves pintures acabin convertint-se en poc més que propaganda per a aquesta posició política. La generació d'Ono queda profundament marcada per la culpabilitat, però això té lloc només després de la guerra, quan se n'adona plenament de les conseqüències que aquestes decisions estètiques per part seva han tingut per a la generació més jove. Ara bé, el penediment, o el reconeixement per part d'Ono dels seus propis errors, és més del que admeten altres membres de la seva generació, tot i que ell no arribi als extrems dels suïcidis rituals d'alguns dels seus contemporanis. 

La tercera generació, la dels fills i gendres d'Ono, així com els seus deixebles, és una generació profundament victimitzada per la segona guerra mundial, i per tant, molt més crítica amb els seus predecessors que en cap altre moment de la història. La seva acceptació plena i incondicional de l'estil de vida americà és part d'aquest rebuig cap als seus propis mestres i progenitors. 

En el pla dels fets, totes aquestes tensions es van fent pal·leses al llarg de la novel·la a mesura que avancen les negociacions per al casament concertat de la filla petita d'Ono. És aquí quan les credencials passades del vell mestre poden jugar un paper decisiu, per bé o per mal, en el futur de la família. Com que un fracàs anterior ja ha fet perillar les possibilitats de la filla, ara Ono s'ha d'esforçar en no repetir els errors passats, i és en aquesta direcció en què evoluciona al llarg de la novel·la. A mesura que es va llegint, és fàcil comprendre perquè Ishiguro és material de Nobel, en tant que tots aquests canvis i fluctuacions, quasi imperceptibles, es desenvolupen de forma molt subtil a través d'una narració lenta, pausada, sempre en constant diàleg amb ella mateixa. A simple vista pot semblar fàcil, però la complexitat de la proposta és ben evident al llarg de tota la lectura. 

Sinopsi: L'acció se situa entre 1948 i 1950, a través de les negociacions per al futur casament de la filla petita del mestre jubilat Masuji Ono. A través d'aquests fets, però, Ono anirà recordant en primera persona tots aquells detalls de la seva vida que tenen conseqüències ineludibles per a la seva vida en el moment present. 

M'agrada: És una lectura breu, però lenta i plena de detalls. És impossible abaixar la guàrdia en una narració que, en tot moment, està llençant al lector detalls i suggerències profundament ambigües i contradictòries.