I heus aquí la meva ciutat sota les cendres.
I heus aquí el meu ceptre i les ínfules de profetessa.
I heus aquí el meu cap ple de dubtes.
És cert, he triomfat.
La meva raó ha arribat a tocar la lluor del cel.
Sols els profetes a qui ningú no creu
gaudeixen d'un espectacle com aquest.
Sols aquells que van endegar la tasca malament,
i tot es va poder acomplir tan de pressa
com si ells no haguessin existit.
Ara recordo amb claredat
com la gent, en veure'm, aturava la conversa.
Esclafia de riure.
Brandava les mans.
Els infants corrien a trobar les mares.
Ni tan sols coneixia els seus noms efímers.
Però, aquella cançó de la fulla verda,
ningú no la va acabar davant meu.
Els estimava.
Però els estimava des de dalt.
Des de més amunt de la vida.
Des del futur. On sempre regna el buit,
i des d'on no hi ha res tan fàcil com veure la mort.
Em sap greu que la meva veu fos dura.
"Mireu-vos des de les estrelles", exclamava jo,
"mireu-vos des de les estrelles."
I, en sentir-ho, ells abaixaven les mirades.
Vivien la vida.
Doblegats per un gran vendaval.
Jutjats d'antuvi.
D'ençà que van néixer, en cossos mortals.
Però existia en ells una esperança humida,
una flameta que s'alimentava de la pròpia lluor.
Coneixien prou bé el valor d'un instant,
mentre fos un, qualsevol,
abans no...
I tot va caure sobre mi.
Sols que d'això res no se'n desprèn.
I heus aquí la meva túnica socarrimada.
I heus aquí els meus parracs de profetessa.
I heus aquí la ganyota del meu rostre.
Un rostre que no sabia que podia haver estat bell.
Wisława Szymborska, Un pou de joia (1967)
Traducció de Josep M. de Sagarra
 |
Wisława Szymborska
|
Feliç Dia Mundial de la Poesia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada