Old School (#8)

Avui un altre cop literatura contemporània dels Estats Units, i no sols això: una de les novel·les més impressionants que he llegit mai. És una novel·la breu, però una obra grandiosa. Old School de Tobias Wolff no és sols una novel·la sobre el fet d'escriure, sinó també una reflexió crítica, i entranyable a la vegada, sobre el fet d'ensenyar i aprendre a escriure. 

Les comparacions són odioses, és cert, però la novel·la recorda constantment El club dels poetes morts. Tanmateix, la visió que ofereix és tan honesta i assenyada que no vaig poder deixar de pensar que Old School és tot el que El club dels poetes morts hauria d'haver estat. Perquè en aquesta obra de Tobias Wolff no hi ha romanticismes ni idealismes difícils de digerir: el que trobem són més aviat els dilemes que surten al pas dels estudiants quan intenten fer-se un lloc a la vida dels adults. Aquí no hi trobarem la vitalitat del professor Keating, sinó la monotonia gris d'un perdedor com el senyor Ramsey. Escrius el que et surt del cor, només pel fet d'escriure, o busques el reconeixement dels teus semblants? És més, estàs buscant impressionar els teus professors? 

Em sembla que el dilema de tot el llibre es resumeix en el fet que les obres més personals i ben escrites dels estudiants són aquelles que no ensenyarien mai a ningú per por d'haver-s'hi reflectit massa. Quan has començat a escriure per imposició escolar, els personatges et semblen propers i profundament humans en la seva fragilitat. Però a mesura que avança la novel·la ens adonem que les coses no sempre són el que semblen, i que quan l'escriptura es presenta a competició, els valors romàntics i el codi d'honor de la vella escola són fàcilment deixats de banda. 

Sinopsi: Anys 60, un internat elitista dels Estats Units. Cada trimestre, els alumnes són convidats a participar en un concurs literari el premi del qual és una audiència privada amb un escriptor de renom. Tanmateix, quan s'anuncia que el visitant serà Ernest Hemingway, es desfermen l'eufòria i la creativitat dels estudiants, fins al punt que algun d'ells estarà disposat a qualsevol cosa per aconseguir guanyar. 

M'agrada: El punt de vista en primera persona. El retrat psicològic dels personatges. (Atenció a la reflexió que es fa cap a final del llibre sobre el masclisme a la societat americana de l'època i els estereotips i comportaments socials que es perpetuen a través de l'educació quan aquesta parteix de la separació dels nois i les noies). 

No m'agrada: L'últim capítol sembla un afegit i es desvia de la trama argumental principal. És cert que pretén tenir relació amb la història del protagonista i acabar acusant la vella escola de la mateixa mesquinesa que a ell se li havia atribuït, però tot i això, trobo que no acaba d'estar a l'alçada de la resta del llibre.

Pastoral americana (#7)

Pot arribar a acomplir el somni americà la gent que no és WASP? Com encaixen dins el convuls segle XX les minories d'origen europeu immigrades als Estats Units? Hi ha un caràcter específicament americà? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja a posteriori la lectura de Pastoral americana, aquesta absorbent novel·la de Philip Roth que va  obtenir el premi Pulitzer l'any 1997. No és només la història d'uns conflictes generacionals en una família aparentment normal, és un salt de nivell cap a una reflexió molt més profunda sobre els estereotips i projeccions que s'estableixen quan es parla de la identitat col·lectiva i aquesta s'intenta definir. Les convencions socials, els codis de convivència, els pressupòsits de la vida respectable i la lluita per aconseguir-la, tots aquests elements demostraran trobar-se inserits en un joc molt més complex de realitats i aparences a mesura que ens anem submergint en el relat de les vicissituds del protagonista: un viatge de malson que el portarà a despertar-se definitivament del somni promès per la pastoral americana. 

Sinopsi: Seymour Levov, tot i ser jueu, sembla ser el reflex perfecte del somni americà: heroi d'institut, empresari d'èxit, casat amb una reina de la bellesa, viu en l'abundància de la pastoral americana. Tanmateix, l'any 1968 es produeix un fet que capgirarà tota la seva vida per sempre. 

M'agrada: El primer capítol sencer, que té una autonomia pròpia, és una obra mestra en sí mateix. La forma de narrar de Philip Roth. 

No m'agrada: A mi La marca de l'home em sembla superior, sobre tot pel que respecta la forma (paradoxal fins i tot) com planteja el tema de la identitat i la pertinença. També em sembla més interessant el paper que té Zuckerman a La marca de l'home, tant per les seves intervencions indirectes en la trama com perquè es dóna més importància al procés d'escriptura de la història. A Pastoral americana, en canvi, Zuckerman desapareix a partir del tercer capítol. 

De somnis i revoltes (2)

Crec que els que condemnen els disturbis entre els nobles i la plebs ataquen el que va ser la causa principal de la llibertat a Roma, es fixen més en el soroll i els crits que naixien d'aquests disturbis que en els bons efectes que van produir, i consideren que en tota república hi ha dos esperits oposats: el dels poderosos i el del poble, i totes les lleis que es fan a favor de la llibertat neixen d'aquesta desunió (...). A més, els desitjos dels pobles lliures rarament són perjudicials per a la llibertat, perquè neixen, o bé del fet que se senten oprimits, o de sospitar que poden arribar a ser-ne. (...)

Els que organitzen prudentment una república, consideren, entre les coses més importants, la institució d'una garantia de llibertat i, segons que aquesta sigui més o menys encertada, durarà més o menys la llibertat. I com en totes les repúbliques existeixen poderosos i poble, hi ha dubtes sobre en quines mans estaria millor aquesta vigilància. (...) crec que s'ha de posar com a guardians d'una cosa els qui tinguin menys desig d'usurpar-la. I sens dubte, observant els propòsits dels poderosos i del poble, veurem en aquells un gran desig de dominar, i en aquest només el desig de no ser dominat, i conseqüentment la voluntat de viure lliures, tenint menys capacitat que els poderosos per usurpar la llibertat.

Nicolau Maquiavel (c. 1520), Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (llibre I), traduït al català de l'edició castellana (Madrid: Alianza, 2005)

De somnis i revoltes

Ahir a la nit ens vam anar a dormir amb el cor encongit i un sentiment d'impotència que a mi, particularment, em va fer indigestar. Aquest matí ens hem llevat encara amb la incertesa, i a mesura que passen les hores la confusió segueix essent la norma. Fa uns dies, Tunísia ens va ensenyar que somniar no està de més; que, de tant en tant, i per estrany que sembli, els somnis poden tenir accés al món de la vigília, a la nostra realitat. I que quan actuem junts, podem arribar a realitzar-los. Absteniu-vos els escèptics: ja sé que això no vol dir que a partir d'ara tot vagi sobre rodes i que els hagi de ser fàcil instaurar un nou govern, que no sigui corrupte com els nostres; ja sé que el dia després no té res a veure amb el que havíem somniat. Però no m'estava referint a això. Vull dir que, de totes formes, el que els tunisians van aconseguir difícilment es pot desfer. És molt difícil fer marxa enrere quan la revolta ja està engegada. 

Parlem d'Egipte, així doncs. Deu ser d'una altra pasta Mubarak, quan el que havia de ser una manifestació pacífica acaba amb la meitat de la població tirant pedres a l'altra meitat. És ben cert que no hi ha millor sord que qui no vol escoltar. I és que fer realitat els somnis mai no és fàcil. Quants morts, quants ferits necessitem en el nostre bàndol? Quanta sang es necessita per reclamar la democràcia? Aquest matí encara he sentit en algun programa de televisió a un tertulià esparverat que defensava que la democràcia no és viable en el context de l'Islam. Si us plau... No caiguem en la generalització fàcil. Ben bé que ho hem vist, que l'Islam no hi té res a veure, en la crida a favor de règims més democràtics... A les nostres pantalles de televisió hi hem vist simplement gent reclamant llibertats (unes llibertats que nosaltres, per costum, donem per garantides...). 

Alguna cosa no funciona bé en el nostre planeta quan els nostres governants han de plorar per tal que la ciutadania tingui, de tant en tant, una alegria. No em refereixo tan sols als règims dictatorials sobre els quals està pesant, en aquests països àrabs i en els nostres dies, un amenaçador signe d'interrogació. Em refereixo també als nostres governs "civilitzats", occidentals, que intenten sortir-ne, si més no, poc esquitxats. N'he sentit a parlar molt poc, aquests últims dies, de la connivència quasi mafiosa del govern francès amb el de l'ex-dictador tunisià (per no parlar de la del govern espanyol amb el de Marroc: un altre cop, no hi ha millor sord que qui no vol escoltar). I parlant de reaccions, la revolta egípcia està fent pujar els colors sospitosament al nostre flamant Barack Obama, sempre del costat de la democràcia. Sempre és millor que l'estil a què ja ens tenien acostumats els presidents nordamericans de tota la vida, i d'alguna manera potser aquest enrojolament l'honora, però de totes formes fa palesos uns quants aspectes de com organitzem el nostre món avui dia, i de com els braços de l'imperi americà són molt més llargs del que pot arribar a semblar...

En els manuals, governants i ciutadania han de ser l'equilibri perfecte per tal que aquesta última es pugui sentir "representada" en els primers, i l'estat de coses sigui el millor concebible. Quan no es dóna el cas, la ciutadania ha de tenir dret a somniar, i el somni ha de tenir dret a empènyer la realitat. Estic meravellada de com tan sovint l'estat de coses s'allunya del que posa en els manuals.