Rodin, o la nuesa de l'esperit en l'art

Aquestes fotos les vaig fer el gener passat a l'exposició d'art al carrer dedicada a Rodin a la Rambla Catalunya. Entre d'altres obres, vam poder observar El pensador tal i com Rodin el va projectar, és a dir, per ser observat a peu de carrer pels vianants que s'hi vulguin aturar.

Sempre que ens enfrontem a aquesta obra ens enfrontem també al sentit que Rodin va donar originalment a la figura del "pensador". En el seu projecte original, aquest personatge no és altre que Dante Alighieri inclinat sobre l'abisme de l'infern, expectant i atent a l'espectacle de les misèries humanes. És per això que cal trencar amb els tòpics que ens presenten la persona reflexiva com un subjecte solipsista, aïllat en el seu món interior i completament absort en críptiques meditacions. Al contrari, el nostre rol de pensadors en un món tan complex com el contemporani ens exigeix un constant estat d'alerta davant del que passa al nostre voltant.

D'aquesta forma, l'exercici de pensament que el personatge està realitzant li exigeix una tensió de l'esperit manifesta en tots els seus músculs. És tan sols de pensar que ha obtingut aquests bíceps i que se li han hipertrofiat els músculs de les cames d'aquesta manera? L'única resposta plausible sembla afirmativa, donat el títol de l'obra. I és que, paradoxalment, el que Rodin retrata en les seves obres no és tant els cossos com els esperits i les seves interioritats. A mi sempre m'ha passat, si més no, que en el pensador no hi puc veure un cos nu, sinó més aviat la nuesa de l'esperit en aquell instant de gràcia de la seva plena activitat.