Entrada en la barbarie (#2)

Porque lo revolucionario no es para Benjamin un gran salto adelante: es ante todo escapar de un peligro inminente. Como un frenazo de urgencia; como un pararse en seco, al borde del abismo. 

Aquest és un llibre que vaig llegir per a un dels treballs del màster i que, a més, va ser comú a quasi totes les assignatures. Com que jo no havia estudiat mai Dret ni Ciències Polítiques, doncs no estava gaire al dia de tots aquests temes, però després vaig anar veient que Juan-Ramón Capella és un autor de referència en la matèria. L'anàlisi se centra en els moviments emancipatoris actuals, i l'inevitable bloqueig que han patit a partir dels anys setanta, amb l'auge del neoliberalisme, que crea una autèntica contrarrevolució política al servei del sistema capitalista. Tampoc no ajuden els punts cecs dels plantejaments marxistes, que Capella s'encarrega d'exposar en la primera part del llibre. Per exemple, el fet que els règims comunistes no arribessin a una emancipació real de la classe treballadora, sinó que creessin un sistema autocràtic-burocràtic que acabés concentrant els mitjans de producció a la manera capitalista. M'ha semblat molt interessant, i crec que pot resultar útil a estudiants de ciències socials, així com a tothom que vulgui tenir una idea de la cruïlla on es troben avui dia els moviments altermundistes, hereus dels moviments emancipatoris més tradicionals. 

Continguts: El llibre retrata l'evolució de la política actual, amb les seves relacions indestriables de l'economia, des del que serien les revolucions comunistes del segle XX, i la influència d'aquestes en els moviments emancipatoris clàssics, fins al moviment econòmic i polític de "contrarrevolució" capitalista a partir dels anys 80-90. Lligat a altres factors que s'expliquen al llibre, com la globalització i la crisi actual, no sols econòmica, sinó també energètica i ambiental per la qual passa el planeta, aquest fenomen de contrarrevolució (o revolució conservadora) causa no només la cancel·lació de la crítica a través de la dinàmica de consum i els mitjans de comunicació de masses, sinó també l'anul·lació de les aspiracions d'aquests moviments emancipatoris tradicionals a partir de la privatització de les necessitats socials i el vincle cada cop més estret entre política i interessos econòmics. La primera part revisa certes propostes teòriques del segle XX que donen fe de certs símptomes de tots aquests fenòmens (Gramsci, Benjamin, Pasolini, Weil); i la segona part analitza pròpiament el canvi d'etapa que travessa la societat actual en relació amb aquest temps més clàssic. 

M'agrada: La claredat expositiva de Capella i l'estructura del llibre, en què els capítols poden llegir-se de forma independent els uns dels altres, tot i que guarden una unitat entre ells si es llegeix el llibre sencer. (Els capítols dedicats a Benjamin i Weil em van semblar especialment interessants). 

No m'agrada: Pot resultar desconcertant si el que es busca són sortides clarament determinades a tots aquests problemes, tot i que no crec que sigui l'objectiu inicial del llibre. Les monografies dels autors, a la primera part, poden no ser del tot entenedores si no es coneix prou els autors (com amb algun d'ells va ser el meu cas), en tant que l'exposició és força sintètica. Però no crec que això hagi de descoratjar el lector, ni resti qualitat al llibre. 

Fragments sobre ciutadania

Això és part del treball final que vaig fer per a l'assignatura: "Ciutat, ciutadania i democràcia en María Zambrano". Consistia en seleccionar diversos fragments de l'obra de l'autora que poguessin servir a l'actual discurs sobre la ciutadania. Aquests són els fragments i el que vaig escriure sobre ells en el seu moment.

"La persona, lugar donde el futuro se abre paso, necesita de un ayer que le equivalga. Los pueblos que han creado más historia, en sus horas primeras, cuando sentían el futuro ante sí, crearon una mitología como la griega, en la que se profetiza su grandeza. Otros, han tenido una gran religión, y la persona, en su íntima soledad, se siente hija de Dios, de algún modo. Contrariamente, cuando rechaza este sentir en virtud de alguna “idea” adquirida o por incertidumbre se llena de vacilación, se anonada; permanece sin brío y estéril. No hay creación sin profecía. Lo que en la vida de los pueblos es la mitología o la religión, en la vida personal puede ser una íntima creencia, o un sueño hecho fe."

María Zambrano, Persona y democracia

He escollit aquest fragment com a possible plantejament de la qüestió de la ciutadania, en tant que s’hi destaca un dels trets principals del plantejament polític de María Zambrano, la necessitat d’una referència o horitzó més enllà dels límits de la racionalitat humana per tal que el ciutadà, en la seva dimensió plena de persona, pugui plantejar les seves possibilitats d’acció. La creença o la fe de cadascun dels ciutadans, per aquest motiu, donen sentit a l’acció col·lectiva. Així doncs, tan important és el somni personal com la tradició en què una comunitat es trobi inserida: el que s’ha d’aconseguir és que aquesta referència no es faci absoluta, estancant el temps de la política i reduint les possibilitats de participació.

"La democracia es el régimen de la unidad de la multiplicidad, del reconocimiento, por tanto, de todas las diversidades, de todas las diferencias de situación. El absolutismo y aun sus residuos operantes en el seno de un régimen democrático, tiene en cuenta solamente una situación determinada. Si en efecto así sucediese, si no hubiera de hecho más que esa sola situación en el momento presente, sería posible el género de unidad que el absolutismo –declarado o encubierto– propone. Pero una sociedad es un conjunto de situaciones diversas: perder de vista siquiera una de las más decisivas significa la catástrofe o el estancamiento."

María Zambrano, Persona y democracia

És precisament dins d’aquest marc en el que s’aconseguiria que tots els projectes personals poguessin confluir en un ordre flexible, harmònic, que garantís la llibertat en comptes d’imposar una visió única. La importància d’aquest aspecte (així com el del fragment anterior) per al debat actual sobre la ciutadania es veu clarament, al meu parer, quan en l’actualitat es plantegen noves nocions de ciutadania que van més enllà de la pertinença a un determinat Estat: avui dia noves formes de relació, així com nous interlocutors, acompleixen un paper decisiu en la majoria de casos. En aquest context, la majoria de vegades s’ha d’entrar en diàleg amb altres cultures, opcions polítiques i formes de pensar.

"Diríase que el amor, que es en lo que pensamos ser más individualizado, resulta ser lo más genérico, lo menos propicio para la originalidad individual. Porque también sucede que lo que se expresa, o las expresiones de amor que por su hondura y belleza nos han llegado son las del amor desgraciado. El amor, según dijo Diotima a Sócrates, es afán de engendrar en la belleza y cuando esto se cumple el amor ya no tiene por qué expresarse. El amor que se expresa es el amor desventurado."

María Zambrano, “La mujer y sus formas de expresión en Occidente"

En relació amb el que dèiem a propòsit del fragment anterior, aquest fragment presenta una idea interessant per al plantejament d’aquest debat. El pensament de Zambrano remarca constantment la idea que s’ha fer un pas cap al que és inèdit, allò que no s’ha realitzat encara: per això en determinats moments parla del fracàs com allò que ha de donar pas a allò que sigui veritablement nou en el món. En aquest sentit, aquesta nova situació que estem tractant de dibuixar ha de presentar-se explícitament com una oportunitat per als col·lectius que la història, fins ara, ha considerat minoritaris, o que han estat patint en comptes de tenir un rol actiu. Precisament per això s’ha de trobar aquest horitzó del que hem parlat en el primer text, ja que aquest amor per alguna cosa futura, encara inèdita però latent, és el que uniria persones diferents més enllà de les seves distincions. He identificat, per tant, el que María Zambrano anomena “amor desventurado” com aquell que encara no ha trobat el seu lloc dins la història passada, y per això ha d’obrir-se al futur.

"En las horas de ensanchamiento de la historia, cuando algo nace, cuando la esperanza se muestra, una esperanza compartida, la presencia crece, es mayor la dimensión de nuestra persona, de nuestra alma que aparece ante el prójimo; emergemos junto con él. Y así, la distancia se anula y surge una presencia que enlaza a los que no se conocen ni se conocerán nunca. (…) Es la hora en que la esperanza agranda la superficie de contacto entre los que forman parte de un pueblo, de una comunidad. Mas, desde allí, irradia a todos, a todos los hombres, y se está presente ante ellos; cualquiera pudiera llamarnos, llamar a nuestra puerta. (…) La esperanza despierta franquea la puerta sin deliberación al hermano que llega, porque todos lo son, “es el hermano”."

María Zambrano, Delirio y destino

És precisament en els moments de crisi quan millor es percep aquesta obertura, aquest eixamplament cap a allò que encara no s’ha donat. Aquest és el sentit de tenir esperança. Aquesta troballa de punts en comú entre éssers humans, de la qual hem parlat en el fragment anterior, i que donaria pas a un projecte col·lectiu no imposat, sinó amb veritable sentit per a les persones, representaria la realització de la “fraternitat”, que per a María Zambrano és el valor de la revolució liberal que no va arribar a realitzar-se. A través de l’acompliment del que encara no s’ha realitzat, del que no s’ha revelat, no es busca establir un sistema de forma inamovible, encara que sigui nou, sinó més aviat obrir un camí, apuntar en una determinada direcció, encara que a priori no puguem observar el seu destí concret.

Eichmann en Jerusalén (#1)

Van assumir que l'acusat, com a "persona normal", havia de tenir consciència del caràcter criminal dels seus actes, i Eichmann era normal, amb més motiu en tant que "no constituïa cap excepció al règim nazi." Tanmateix, en les circumstàncies imperants al Tercer Reich, només els éssers "excepcionals" eren capaços de reaccionar "de forma normal." Aquesta veritat tan simple va plantejar als jutges un dilema que no podien resoldre, ni ignorar.

Aquest és l'argument principal que formula el concepte de "la banalitat del mal", tal com va ser pensat i descrit per Hannah Arendt. El fet que les atrocitats més impensables puguin venir sancionades per un govern democràticament escollit propicia, per tant, que els majors genocides i criminals contra la humanitat de la història puguin ser considerats com a ciutadans normals, i de fet, fins i tot exemplars, en tant que en cap moment no es van plantejar desobeir l'ordre vigent. Aquest interessant assaig de Hannah Arendt posa l'accent, precisament, en aquesta deficiència sistemàtica, és a dir: al moment en què la política es cancel·la a si mateixa i, per tant, el que és justificable legalment pot ser jutjat, només, de forma retroactiva. Crec que podria agradar a tothom que vulgui conèixer amb més profunditat certs aspectes d'alguns dels fets que van marcar la història del segle vint i, per tant, el nostre món d'occidentals. 

Continguts: El llibre és l'informe realitzat per Hannah Arendt sobre el procés contra Eichmann, un dels oficials nazis implicats en la Solució Final, que va tenir lloc a Jerusalem l'any 1961. En ell es descriu amb molt detall, per una banda, la personalitat de l'acusat i la seva trajectòria vital i, d'altra banda, els passos principals que va seguir l'aplicació de la Solució Final. Com explica l'autora, el llibre no pretén cap altra cosa que el mateix judici, és a dir, l'objectivitat. I tanmateix no fa falta assenyalar que això no és una garantia cent per cent d'acompliment en el llibre, que mostra tot l'espectre de reaccions i de postures que es van donar en els participants i observadors del judici en aquell moment. 

M'agrada: Si algú en algun moment li interessa saber què passa, o millor dit, què no passa, per la ment d'un nazi, potser aquest és el llibre adequat.

No m'agrada: L'exposició històrica es pot fer una mica densa en determinats moments.

Cinefòrum sobre la pel·lícula "Crash"

Aquest és el treball final que vaig realitzar per a l'assignatura de didàctica de la filosofia. Es tracta d'unes activitats derivades del visionat de la pel·lícula "Crash".

Prejudicis racials i models de construcció de la identitat col·lectiva a partir del visionat de la pel·lícula “Crash”

Noemí Travé Allepuz

Didàctica de la filosofia

Presentació

Justificació

La següent activitat es pot plantejar dins del temari de Filosofia i Ciutadania de 1r de Batxillerat, en tant que afecta els àmbits de la ciutadania i la filosofia social i cultural. La temàtica que es pretén problematitzar a partir de la participació dels alumnes és la de la construcció cultural de les identitats comunitàries i la convivència de la diversitat cultural en un mateix territori: moltes vegades determinada per la desconfiança i la por, basades normalment en prejudicis o en generalitzacions fetes a partir d’experiències negatives. D’aquesta manera, aquest exercici pot ser important per tal que els alumnes reflexionin i puguin arribar a conclusions sobre com es formen els seus propis prejudicis, o aquells que troben en el seu ambient quotidià i, també, sobre el marc de desigualtat socioeconòmica en què normalment es basa la marginació o la manca d’oportunitats en l’entorn urbà multicultural.

Contingut

A través del visionat de la pel·lícula “Crash” pretenem fer reflexionar els alumnes sobre la problematicitat de les imatges socials que es donen de certs col·lectius, i com aquestes imatges són esbiaixades i contribueixen a alimentar sentiments de por, desconfiança i inseguretat entre uns col·lectius i d’altres, o fins i tot rebuig i odi en els casos més extrems. En un segon estadi de la reflexió també seria enriquidor que els alumnes arribessin a apreciar com aquestes actituds venen alimentades per problemes econòmics de base i per la desigualtat material i d’oportunitats creada en l’àmbit urbà. En aquest sentit, la pel·lícula “Crash” pot ser molt il·lustrativa ja que presenta la problemàtica de la multiculturalitat a Los Angeles a partir d’un mosaic molt ampli de personatges amb diferents actituds, opinions, extraccions socials i condicions econòmiques molt diverses, que en la majoria dels casos acaben canviant d’actitud per les experiències que viuen en un període de temps relativament curt. Per tant, és interessant per la gran diversitat d’actituds, opinions i situacions que planteja al nivell intuïtiu de la pràctica, i principalment perquè els personatges no són plans, sinó que van madurant i canviant al llarg de la pel·lícula.

            Com a complement a aquesta activitat, la lectura dels articles de Zygmunt Bauman recollits al llibre Confianza y temor en la ciudad poden ser un bon material de suport a la problematització portada a terme a partir de la pel·lícula. La tesi principal de Bauman en aquest llibre, breu i divulgatiu, és que en molts casos la guetització de les ciutats ve donada per l’actitud temorosa i desconfiada de les classes socials més acomodades, que es retiren a les seves urbanitzacions aïllades; mentre que els pobres han d’ocupar els espais restants. Aquest plantejament queda molt ben reflectit en la pel·lícula, on es poden apreciar actituds de desconfiança i recel envers altres cultures, o obertament racistes, en certs personatges del sector més acomodat.

Fitxa

1. Títol: Prejudicis racials i models de construcció de la identitat col·lectiva a partir del visionat de la pel·lícula “Crash”.

2. Objectius:

-         Problematitzar, de forma participativa, les qüestions referides a la construcció de la identitat col·lectiva quan es realitza de forma excloent: és a dir, a partir de la diferenciació respecte d’altres col·lectius.

-         Observar, sobre casos pràctics com els que es mostren en la pel·lícula, les causes de la formació de prejudicis, desconfiances i discriminacions entre col·lectius en l’àmbit urbà.

-         Reflexionar sobre les causes materials i socials d’aquestes actituds, com pot ser la desigualtat econòmica en un sistema no sempre just amb el repartiment de béns i oportunitats.

-         Proposar com a conclusió vies alternatives de construcció de la identitat col·lectiva que no siguin excloents.

Fragments sobre desobediència civil

Aquests són els textos de suport que vaig utilitzar per a la meva pràctica del mòdul didàctic, que va tractar sobre la desobediència civil.

En un règim democràctic viable hi ha una concepció comuna de la justícia per referència a la qual els ciutadans regulen els seus afers polítics i interpreten la constitució. La desobediència civil és un acte públic que el dissident creu justificat per aquesta concepció de la justícia, i per aquest motiu pot entendre's que es dirigeix al sentit de justícia de la majoria amb la finalitat de convidar-la a reconsiderar les mesures que són objecte de la protesta i adonar-se que, en la sincera opinió dels dissidents, no s'estan respectant les condicions de la cooperació social.

John Rawls, La justicia como equidad

El caràcter no violent de la desobediència civil fa referència al fet que es pensa com a dirigida al sentit de justícia de la majoria, i com a tal és una forma de discurs, una expressió de convicció. Emprendre actes violents que puguin perjudicar i causar danys és incompatible amb la desobediència civil entesa com a forma d'al·locució. De fet, una interferència amb els drets bàsics d'altri tendeix a obscurir el caràcter civilment desobedient que pugui tenir un acte.

John Rawls, La justicia como equidad

En cap cas es pot equiparar la desobediència civil amb la desobediència criminal. Existeix tota la diferència del món entre el delinqüent que evita la mirada pública i el desobedient civil que desafia la llei obertament. (...) A més, el transgressor comú, encara que pertanyi a una organització criminal, actua només pel seu propi benefici; es nega a ser subjugat per l'assentiment dels altres i se sotmetrà únicament a la violència de les organitzacions encarregades de fer acomplir la llei. El desobedient civil, encara que normalment dissenteix de la majoria, actua en nom i a favor d'un grup; desafia la llei i les autoritats establertes sobre el fonament d'un dissentiment bàsic i no perquè com a individu desitgi beneficiar-se d'una excepció per a ell mateix.

Hannah Arendt, Desobediencia civil

Un govern en què mana la majoria pot no estar basat en la justícia en tots els casos. (...) Ha de subordinar el ciutadà, ni que sigui per un moment o en el mínim grau, la seva consciència al legislador? Per què tenen els homes consciència, aleshores? Penso que primer hauríem de ser homes, i després subjectes. (...) L'única obligació que tinc dret a assumir és fer en tota ocasió el que crec correcte.

Henry Thoreau, Civil disobedience

Una minoria no té poder mentre es conformi amb la majoria; aleshores no és ni minoria; però és irresisitible quan fa nosa amb tot el seu pes. Si l'alternativa és tancar a tots els homes justos a la presó, o abandonar la guerra i l'esclavisme, l'Estat no dubtarà què escollir. Si mil homes no estiguessin disposats a pagar els seus impostos enguany, no seria una mesura violenta i sagnant, tal com ho seria pagar-los i permetre que l'Estat cometi violència i vessi sang innocent. Aquesta és, de fet, la definició d'una revolució pacífica, si és possible quelcom de semblant.

Henry Thoreau, Civil disobedience

Rodin, o la nuesa de l'esperit en l'art

Aquestes fotos les vaig fer el gener passat a l'exposició d'art al carrer dedicada a Rodin a la Rambla Catalunya. Entre d'altres obres, vam poder observar El pensador tal i com Rodin el va projectar, és a dir, per ser observat a peu de carrer pels vianants que s'hi vulguin aturar.

Sempre que ens enfrontem a aquesta obra ens enfrontem també al sentit que Rodin va donar originalment a la figura del "pensador". En el seu projecte original, aquest personatge no és altre que Dante Alighieri inclinat sobre l'abisme de l'infern, expectant i atent a l'espectacle de les misèries humanes. És per això que cal trencar amb els tòpics que ens presenten la persona reflexiva com un subjecte solipsista, aïllat en el seu món interior i completament absort en críptiques meditacions. Al contrari, el nostre rol de pensadors en un món tan complex com el contemporani ens exigeix un constant estat d'alerta davant del que passa al nostre voltant.

D'aquesta forma, l'exercici de pensament que el personatge està realitzant li exigeix una tensió de l'esperit manifesta en tots els seus músculs. És tan sols de pensar que ha obtingut aquests bíceps i que se li han hipertrofiat els músculs de les cames d'aquesta manera? L'única resposta plausible sembla afirmativa, donat el títol de l'obra. I és que, paradoxalment, el que Rodin retrata en les seves obres no és tant els cossos com els esperits i les seves interioritats. A mi sempre m'ha passat, si més no, que en el pensador no hi puc veure un cos nu, sinó més aviat la nuesa de l'esperit en aquell instant de gràcia de la seva plena activitat.