Sobre l'ubuntu

Unes paraules del bisbe anglicà Desmond Tutu, sobre un element bàsic de la cosmovisió africana:

En nuestra Weltanschauung africana, nuestra cosmovisión, tenemos el concepto de ubuntu. En xhosa decimos: "Umntu ngumtu ngabantu". Esta expresión es muy difícil de traducir, pero podríamos verterla de este modo: "Una persona es persona a través de otras personas". Necesitamos a otros seres humanos para aprender cómo ser humanos, ya que ninguno de nosotros llega plenamente formado al mundo. No sabríamos cómo hablar, caminar, pensar y comer como seres humanos si no aprendiéramos de otros seres humanos cómo hacer esas cosas. Para nosotros, el ser humano solitario es una contradicción en los términos.

[...]

En la sociedad africana tradicional, el ubuntu era más codiciado que cualquier otra cosa -más que la riqueza medida por las cabezas de ganado y la extensión de la tierra que uno tenía por propiedad-. Sin esta cualidad, un hombre próspero, aun cuando hubiera sido un jefe, era considerado alguien que merecía compasión e incluso desprecio. Esta cualidad era vista como aquello que, en último término, distinguía a las personas de los animales -la cualidad de ser humano y, por tanto, también humanitario. Quienes tenían ubuntu eran compasivos y amables, usaban su fuerza a favor de los débiles y no se aprovechaban de otros -en suma, se preocupaban, tratando a los demás como lo que eran: seres humanos-. Si uno carecía de ubuntu, en cierto sentido carecía de un elemento indispensable de la condición humana. Aunque tuviera una gran cantidad de bienes materiales, y una alta posición y autoridad, si no tenía ubuntu, carecía de importancia. Actualmente, esta cualidad sigue siendo muy admirada, buscada y cultivada. Solo una persona a la que le ha sucedido algo dramático podría decir, como dijo en una ocasión un ministro del gobierno sudafricano, que la muerte de Steve Biko -la muerte de otro ser humano- le resultaba indiferente. Ese ministro había perdido su humanidad o estaba a punto de perderla.

 Desmond Tutu, Dios no es cristiano y otras provocaciones. Bilbao: Desclée de Brouwer, 2012 

(p 21-22)

I és que de vegades les paraules poden oferir esperances en lloc de certeses.

L'equip petit

Tota una experiència educativa, que ens fa replantejar si eduquem en la competició o en la cooperació:

La guerra de Hart (#27)

Avui la recomanació d'una novel·la de suspens molt entretinguda: La guerra de Hart de John Katzenbach. Ambientada en un camp de presoners alemany a les acaballes de la 2a guerra mundial, la història és de tot menys tòpica o previsible. Principalment perquè, a meitat del llibre, el que podria ser una novel·la negra amb rerefons carcerari es transforma en un thriller judicial conduït de forma molt intel·ligent, i encara amb algunes sorpreses reservades per al final. 

La gran virtut de la novel·la, a la qual la pel·lícula no va fer justícia en absolut (més aviat al contrari, ja que va agafar tan sols els noms dels personatges i en va escriure una història completament diferent), és combinar el conflicte bèl·lic entre alemanys i aliats amb les tensions racials entre blancs i negres als Estats Units. Tots dos elements s'entreteixeixen en una intriga constant per crear en el lector aquella confusió d'interessos i de fronts oberts tan pròpia de les novel·les d'assassinat més clàssiques. El desenvolupament de la trama judicial i de l'acció en general de tota la novel·la, més aviat austera en al·legats patriòtics, cosa que s'agraeix, manté l'interès fins a l'últim moment i fa d'aquest llibre una lectura molt recomanable per a amants del suspens. 

Sinopsi: En un camp de presoners per a aviadors aliats a Baviera, el captiveri transcorre de forma rutinària per als presoners americans fins que hi arriba Lincoln Scott, un aviador negre que de seguida es converteix en blanc dels insults i el menyspreu d'un sector dels interns. Quan el capità Bedford, el principal promotor de l'odi racial, apareix assassinat en un dels barracons, l'acusació recau immediatament en Scott. El tinent Hart, estudiant de dret, és designat per a la seva defensa, i des del principi queda convençut que Scott és innocent. El judici de l'exèrcit americà contra Scott es desenvolupa davant l'atenta expectació dels carcellers alemanys, i Hart de seguida se n'adona que l'única manera de demostrar la innocència de Scott serà esbrinar la veritat i trobar l'autèntic culpable. 

M'agrada: La construcció del relat, amb la seva intriga i la combinació dels dos conflictes, els interessos dels alemanys i els interessos enfrontats dels diversos presoners americans. 

No m'agrada: Els personatges resulten plans, perquè queden subordinats a l'acció. 

El relat que retorna

L'altre dia estava badant una estona i, mirant un llibre d'il·lustracions, vaig topar amb el dibuix de Lúthien Tinúviel fet per Alan Lee. Era Lúthien o era Arwen? Aquesta és l'ambigüitat bàsica, tant del dibuix com del relat. En un dels moments poètics més remarcables de El Senyor dels Anells, Aragorn recita una balada als hobbits sobre la primera trobada de Beren i Lúthien. N'haurem de parlar, en una altra ocasió, de tots els moments en què Tolkien atura l'acció del relat per donar pas a les reflexions dels personatges o a narracions d'altres parts del relat que han quedat elidides en el moment de tenir lloc. És part de la gràcia del llibre, que altres sagues o novel·les de fantasia no han sabut explotar amb la mateixa destresa: quan els herois s'aturen a conversar asseguts a la vora de l'abisme, i el lector té temps de pair tot el que està passant abans que l'acció es torni a posar en marxa. Doncs els moments poètics formen part d'aquesta dinàmica. I bé, tornant al que deia, Aragorn descriu la primera trobada de Beren i Lúthien sense que els seus oients sàpiguen encara que, en el fons, està descrivint la seva pròpia primera trobada amb Arwen Undómiel. Les dues històries són completament simètriques, i narrades quasi en els mateixos termes, si ens remetem al relat sobre Aragorn i Arwen que trobem als Apèndixs de El Senyor dels Anells. És una de les parts més curioses del llibre: que la mateixa narració retorni en una estructura de relat que, d'entrada, no és circular sinó lineal. Que, com els lectors més agosarats hauran pogut notar, s'obri la porta a una reencarnació de personatges (Lúthien en Arwen, Beren en Aragorn), en un esquema de pensament catòlic conservador. Suposo que contribueix a mostrar-nos el fet que els grans autors com Tolkien ens poden sorprendre a cada pàgina i poden transcendir posicions concretes, ideologies o filiacions culturals. Que la història sempre retorna, però de forma diferent. I, per cert, també que els esquemes de temps lineals poden, de tant en tant, replegar-se sobre si mateixos, presentar bucles, i seguir endavant.

Lúthien Tinúviel, Alan Lee

Perquè l'entonis amb compassiu amor

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil·la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.

Salvador Espriu, Les hores

FOR YOU TO SING WITH COMPASSIONATE LOVE

Not the song of hatred, though,
born from unfair and long humiliation.
Now, merciful fingers take me down
from the lordly gallows of the word,
and the clear rain slowly falls down
over here, our land of poor fields.
I sweetly forget the waves and the hours,
and my fear of death turns into the calm
look of a very tired walker, at the door
of the silent and warm inn of the night.
The murmur of wide waters was very far away;
they call me to rest on the deep desert;
my malignant number is saved in unity.

Salvador Espriu, Les hores

El bon soldat (#26)

Aquesta és la història més trista que mai he sentit. Coneixíem els Ashburnam des de feia nou temporades a la ciutat de Nauheim amb una extrema intimitat - o més aviat amb una coneixença còmoda i lliure i tot i així tan propera com la d'un bon guant amb la teva mà. 

El bon soldat, de Ford Madox Ford (1873-1939), és, en paraules del propi autor, un relat impressionista. Sembla, d'entrada, una descripció adequada de la forma en què la història es desplega davant dels ulls del lector: centrant-se més en les llums que en les ombres, i il·luminant successivament diversos episodis inconnexos, com punts o taques borrosos, que només prenen forma i sentit, mostrant un panorama únic i coherent, al final, quan el lector ha adquirit la distància suficient per observar l'escena sencera. Ara una coneixença, ara una vaga sospita, ara només una impressió, ara un personatge secundari però decisiu, ara un retall de conversa; i al final res no és el que sembla. 

L'argument de la novel·la, situada en l'ambient lànguid i decadent de l'alta societat britànica de la primera dècada del segle XX, gira al voltant de la façana d'aparences, mentides i il·lusions que basteixen les dues parelles protagonistes al voltant de la sòrdida realitat de les seves relacions inconfessables i inconfessades. El que diuen en lloc del que haurien de dir i el que fan en lloc del que haurien de fer, sigui el que sigui; el tàcit consentiment a un estat de coses que s'accepta encara que no es desitgi. És una novel·la de pre-guerra, que pot xocar per la ingenuïtat, sovint quasi patològica, dels protagonistes, però també pels alts nivells de crueltat i d'insensibilitat que per aquest motiu poden arribar a mostrar. El títol, és clar, és plenament irònic, en tant que la novel·la tracta del que fa, diu i pensa la gent "bona" quan no hi ha terceres persones que els observin. Com la rata Firmin notava, un dels millors inicis de novel·la potser de tota la història de la literatura i un relat, si més no, interessant per la seva complexitat, multiplicitat de nivells i perspectives, i modernitat en la forma. 

Sinopsi: La novel·la explica, principalment, el pentàgon amorós que s'estableix entre dues parelles, els Dowell i els Ashburnham, i la jove afillada per aquests últims. Les repressions i les frustracions sexuals i emocionals de tots els personatges els aboquen irremissiblement a un final catastròfic. 

M'agrada: La forma com el relat es desenvolupa, deixant sempre quelcom per més endavant i, per tant, fent que no es pugui abandonar el llibre fins que no s'ha acabat del tot. Pel meu gust, el fet que recordi constantment a Scott Fitzgerald (a mi El bon soldat m'ha recordat força a Tender is the Night, tot i que potser a priori no tinguin gaire a veure).

No m'agrada: L'excessiva pretensió del to de la novel·la. El relat es presenta com a tragèdia, però no deixa de ser melodrama, tot i que molt ben escrit. Al meu parer, Kokoro de Sōseki o Els morts de Joyce esdevenen, en la seva senzillesa, molt més tràgics i commovedors. 

El talp (#25)

Avui la recomanació d'una novel·la que agradarà a tots els seguidors del thriller d'espionatge més clàssic: una de les novel·les més conegudes i reconegudes de l'escriptor britànic John le Carré, recentment revisitada en l'excel·lent versió cinematogràfica de Tomas Alfredson estrenada l'any passat. El talp resulta una novel·la absorbent, que atrapa des de la primera a l'última pàgina, gràcies al gran domini que le Carré mostra de la narració, en una prosa densa i carregada d'informació, però que en cap moment es fa feixuga. 

La trama, que té lloc durant la Guerra Freda, ens presenta el seu protagonista, George Smiley, com a anti-heroi fracassat en tot allò que no sigui la seva feina, i humanitza enormement la tradicional imatge que ens ha arribat de l'espia desarrelat, viatger, i socialment triomfador. Smiley no és res de tot això: amb prou feines es mou de Londres i no utilitza gàdgets estrambòtics; és més aviat un heroi laboriós i discret, que sempre ocupa un segon pla en els moments decisius. De fet, com es mostra al llarg de tot el llibre, la gran virtut dels espies és que ningú els pugui distingir a simple vista d'un ciutadà ordinari. I l'acció ens arriba d'una forma brillantment dosificada enmig de muntanyes d'informació. 

És per això que el lector no pot abaixar la guàrdia en cap moment, si pretén destriar el que és crucial i el que és anecdòtic en la resolució de la trama. La missió que ocuparà Smiley serà més aviat la de revisar el passat i la seva documentació amb una minuciositat de cirurgià que li permetrà trobar qualsevol indici, petita incoherència o cap solt que facin trontollar una història sencera. Ens trobem potser, davant d'una intel·ligent exaltació de la idea que la paciència i la perseverança en el treball d'escriptori poden donar grans resultats. Així és com le Carré basteix poc a poc un thriller del més alt nivell: dotant de profunditat els seus personatges sense revelar-ne tots els secrets, i creant així en el lector la impressió d'estar espiant d'amagat pel forat del pany d'alguna porta. 

Sinopsi: El talp narra la investigació que porta a terme l'agent retirat George Smiley per tal de desemmascarar un talp soviètic entre els seus més antics i propers col·legues dels serveis secrets britànics. La forma com aquesta investigació es desgrana lentament, aturant-se sobre tot en els detalls, fa de la narració un intrigant relat de suspens en el marc de l'espionatge internacional.

M'agrada: La complexitat dels personatges descrits i del relat en conjunt, fins i tot també amb les seves el·lipsis. La impressió, tan enyorada en els dies de best-sellers de consum massiu, que l'autor no pren els seus lectors per beneits ni ho ha d'oferir necessàriament tot mastegat. La magnífica resolució final, en què no queda cap element sense sentit i totes les peces acaben col·locant-se al seu lloc.

No m'agrada: La comprensió del relat pot ser una mica confusa la primera vegada que es llegeix si no s'hi para prou atenció, a causa de la complexitat del funcionament dels sistemes d'intel·ligència que es descriu. Haver vist la pel·lícula prèviament pot ajudar en aquest sentit, en tant que pot servir com una mena de resum esquemàtic de l'argument. 

La maleta (#24)

De vegades, la literatura que esdevé clàssica no tracta de l'alta política, d'herois turmentats ni dels grans temes que preocupen la humanitat, sinó més aviat del que fa la gent del carrer per anar tirant. Serguei Dovlàtov (1941-1990) ho va demostrar amb escreix a través dels seus contes curts, especialment a La maleta, on dóna forma a un mosaic d'anècdotes, de vegades hilarants i quasi sempre amb un regust amarg, sobre la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I amb això, també es va convertir en un dels escriptors russos contemporanis més estimats. Principalment, perquè ell era un expert en anar tirant i un grandíssim narrador. 

Des de peripècies d'estraperlistes aficionats a records d'infància i reflexions sobre les voltes que fa la vida, d'aventures penitenciàries quasi increïbles a inquietuds literàries i existencials: gairebé tot hi té cabuda en la biografia de Dovlàtov. I fins i tot l'amor, en aquest context, pren una dimensió anecdòtica. De vegades sembla que les històries no tinguin ni tan sols contingut, perquè les relacions humanes, fins i tot les més estretes, no passen de simples coneixences, contactes fortuïts amb els qui ens envolten, que ens porten a altres coneixences, com si els humans fóssim pilotes que rebotem d'un lloc a un altre sense cap direcció predeterminada. I tanmateix, és l'anècdota precisament el que acaba bastint una existència sencera: la profunditat que s'entreveu rere una façana de cinisme despreocupat, el moment íntim de lucidesa en què un mira enrere i se n'adona que allò que té entre mans és tota una vida. 

Això és el que li passa a Dovlàtov amb la seva vella maleta uns anys després d'haver emigrat als Estats Units. I el que ens proposa després: un conte per cadascun dels vells objectes que hi troba dins. Per davant dels nostres ulls van desfilant les curiositats i el caràcter d'una societat, sovint desenganyada i alcoholitzada, que menysprea i emula el capitalisme a parts iguals, principalment pel que fa a esdevenir grotesca. I d'una classe intel·lectual que es conforma amb impotència a l'estupidesa del seu sistema i dels seus dirigents. Potser l'únic missatge, al capdavall, era que les dues bandes del teló d'acer s'assemblaven més que no ens pensàvem, perquè les inquietuds humanes a tot arreu tenen un mateix aire de família. Potser això. O potser és simplement que, com diu el mateix Dovlàtov, fins i tot els llibres menys seriosos tenen forma de maleta. 

Sinopsi: Serguei Dovlàtov troba en un armari la maleta que havia portat de Rússia en emigrar cap als Estats Units. Aquesta conté els pocs objectes que va portar amb ell en aquest viatge definitiu. Cadascun dels objectes remet a una anècdota concreta, a una història sorprenent i a una etapa de la vida de Dovlàtov a la Unió Soviètica. I cadascun d'aquests objectes és el títol d'un dels relats del llibre. 

M'agrada: La simplicitat anti-poètica de la prosa de Dovlàtov. 

Arrels i llavors

Fa poc que vaig tornar a veure el documental La pelota vasca (2003), realitzat per Julio Medem, principalment per veure si el seu enfocament havia sobreviscut als nou anys que separen la realitat del conflicte polític del País Basc avui dia de la situació d'aquell moment. És clar que és inevitable que hi faltin els esdeveniments posteriors -la història és dinàmica i s'escriu dia a dia- i que el conflicte polític i el conflicte armat es fonguessin en un de sol en un moment del procés en què el discurs sobiranista (sembla) estava condicionat a la fi del terrorisme i, d'altra banda, el pla Ibarretxe encara tenia alguna perspectiva de futur. Tot i aquests detalls que, òbviament, no depenen dels autors del reportatge, crec que el film encara resulta un document d'inestimable qualitat per la multiplicitat de veus que hi apareixen retratades (els grans absents van ser els representants del partit popular, que van refusar de participar-hi) i per la multiplicitat de perspectives des de les quals s'aborda la realitat d'un conflicte que, com sabem des del principi, no es pot enfocar mai en termes de blanc o negre. Perquè Euskal pilota és, principalment, un relat d'arrels, de les arrels culturals i antropològiques d'una identitat, les arrels històriques d'un conflicte polític que dóna lloc al naixement del terrorisme, i també de les arrels d'un discurs nacionalista en constant tensió dialèctica amb el discurs, també nacionalista, dels diversos governs centrals que s'han anat succeint, tant socialistes com populars. Els governs que s'han anat constituint després de 2003, tant generals com autonòmics, també poden ser analitzats a aquesta mateixa llum, amb resultats, quan es veu la pel·lícula, sovint més que irònics i xocants. 

La seva aproximació a la qüestió del terrorisme, tot i les crítiques de parcialitat que va rebre en el seu moment, no és ni partidista ni manipuladora: més aviat atorga la paraula a les víctimes d'ambdós bàndols, tant a les víctimes del terrorisme com a les de la violència policial i els familiars de terroristes. A més, les entrevistes tant a periodistes com a artistes, professionals del món acadèmic i d'altres àmbits, i polítics de quasi tots els colors ideològics, es van creuant les unes amb les altres en una mena de debat (precari, és clar, en tant que depèn del muntatge posterior de la cinta) entre opinions confrontades. Tanmateix, el resultat és que s'hi exposa un ampli espectre de visions i versions de la realitat basca, sovint plenes de matisos. El reportatge és força informatiu respecte a la història del conflicte basc i la seva evolució al llarg del temps, però em penso que pot ser molt interessant tornar a veure aquest documental a la llum de tot el que ha passat des de 2003, i en un moment en què el debat i les aspiracions sobiranistes són més que mai qüestions d'actualitat. En aquesta línia, Euskal pilota demostra, i potser ara més que mai, que hi ha moltes preguntes i qüestions inconcluses sobre la taula, i que aquestes no desapareixen només ignorant-les o fent veure que no existeixen. Si alguna conclusió en traiem, després de veure la pel·lícula, és que els esdeveniments segueixen parlant, i que és tasca de tothom, com a ciutadans, interpretar-los un cop i un altre per tal que la dinàmica de la política sigui fruit, realment, de la participació ciutadana. Aquestes són les llavors, al meu parer, que s'han de recollir i plantar; no les de la força i la intransigència, sinó les de la comprensió de la complexitat intrínseca de les qüestions identitàries en un marc de no-violència i de diàleg. En aquest sentit és força revelador el condicionament que es va plantejar en el seu moment de les aspiracions independentistes a la desaparició de la banda terrorista: un cop s'ha obert l'horitzó de la pau, no haurien de tenir aquestes un reflex força més evident en les intencions del govern central? Ironies polítiques. És precisament en el marc d'aquestes reflexions, d'aquestes i de les que aborden la forma com es construeixen les identitats col·lectives, la història i les opinions polítiques, que seria interessant revisitar La pilota basca. 

Ariadna et va conduir

Ariadna et va conduir, fa molts anys, durant mitja hora, a través d'un singular però senzill laberint. Et precedia, i donaves un tomb, enmig de veus i figures estrafolàries. Podies seure, si et marejaves, en un racó plàcid, triat pel teu compte. No havies de topar amb el Minotaure. El laberint era intrascendental, sense perill, per a turistes. Quan te'n cansaves, Ariadna acudia, sol·lícita, i et mostrava, amb molta pau, el punt de partença. Si t'endevinava, però, agosarat, et deixava, benèvola -sense ella t'hauries perdut-, la il·lusió de la descoberta del pas de sortida. Ariadna era discreta, a penes parlava, insinuava amb un gest suau la seva guia. Ariadna era mòdica, i jo t'advertia de com l'havies de retribuir: calia convidar-la en plegar de la feina al te i a ballar. Si s'agradava de tu -Ariadna era romàntica, educada a Alemanya- corresponies als sentiments de l'afectuosa noia, t'era lícit de recordar que Naxos sempre quedava molt a prop. La bella dormidora es planyia, en despertar, del silenci, però aviat es consolava: ran de la costa Dionís recollia el destí d'Ariadna. Després varen venir tanmateix temps difícils, i aquell destí es va espatllar, i també el meu, i potser el de tots nosaltres. 

Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc

Donem la benvinguda a l'any Espriu.
Ens mantindrem fidels.

Arianne led your way, long time ago, for half an hour, through a singular, but easy, maze. She walked ahead of you, and you strolled around, among bizarre voices and shapes. You were free to sit down, if you felt dizzy, in a quiet corner, chosen on your own. You didn't need to stumble on the Minotaur. The maze was trivial, not dangerous, meant for tourists. When you grew tired, Arianne appeared, and obligingly showed you the starting point, so peacefully. If she guessed, though, that you felt bold, she benevolently conceded you (without her, you would have been lost) the illusion of discovering the way out. Arianne was discreet; she hardly spoke; she insinuated her guidance with a soft gesture. Arianne was moderate; and I gave you some advice on how to reward her: you had to take her, after work, to dance and buy her a cup of tea. If she liked you (Arianne was romantic, educated in Germany), and you reciprocated the affectionate girl's feelings, you were allowed to remember that Naxos was not very far away. Waking up, the sleeping beauty grieved over the silence, but shortly afterwards she was reassured: on the shore, Dionysus picked up Arianne's destiny. Later on, hard times came, though, and that destiny was wrecked, as well as mine, and maybe that of us all. 

Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc