La maleta (#24)

De vegades, la literatura que esdevé clàssica no tracta de l'alta política, d'herois turmentats ni dels grans temes que preocupen la humanitat, sinó més aviat del que fa la gent del carrer per anar tirant. Serguei Dovlàtov (1941-1990) ho va demostrar amb escreix a través dels seus contes curts, especialment a La maleta, on dóna forma a un mosaic d'anècdotes, de vegades hilarants i quasi sempre amb un regust amarg, sobre la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I amb això, també es va convertir en un dels escriptors russos contemporanis més estimats. Principalment, perquè ell era un expert en anar tirant i un grandíssim narrador. 

Des de peripècies d'estraperlistes aficionats a records d'infància i reflexions sobre les voltes que fa la vida, d'aventures penitenciàries quasi increïbles a inquietuds literàries i existencials: gairebé tot hi té cabuda en la biografia de Dovlàtov. I fins i tot l'amor, en aquest context, pren una dimensió anecdòtica. De vegades sembla que les històries no tinguin ni tan sols contingut, perquè les relacions humanes, fins i tot les més estretes, no passen de simples coneixences, contactes fortuïts amb els qui ens envolten, que ens porten a altres coneixences, com si els humans fóssim pilotes que rebotem d'un lloc a un altre sense cap direcció predeterminada. I tanmateix, és l'anècdota precisament el que acaba bastint una existència sencera: la profunditat que s'entreveu rere una façana de cinisme despreocupat, el moment íntim de lucidesa en què un mira enrere i se n'adona que allò que té entre mans és tota una vida. 

Això és el que li passa a Dovlàtov amb la seva vella maleta uns anys després d'haver emigrat als Estats Units. I el que ens proposa després: un conte per cadascun dels vells objectes que hi troba dins. Per davant dels nostres ulls van desfilant les curiositats i el caràcter d'una societat, sovint desenganyada i alcoholitzada, que menysprea i emula el capitalisme a parts iguals, principalment pel que fa a esdevenir grotesca. I d'una classe intel·lectual que es conforma amb impotència a l'estupidesa del seu sistema i dels seus dirigents. Potser l'únic missatge, al capdavall, era que les dues bandes del teló d'acer s'assemblaven més que no ens pensàvem, perquè les inquietuds humanes a tot arreu tenen un mateix aire de família. Potser això. O potser és simplement que, com diu el mateix Dovlàtov, fins i tot els llibres menys seriosos tenen forma de maleta. 

Sinopsi: Serguei Dovlàtov troba en un armari la maleta que havia portat de Rússia en emigrar cap als Estats Units. Aquesta conté els pocs objectes que va portar amb ell en aquest viatge definitiu. Cadascun dels objectes remet a una anècdota concreta, a una història sorprenent i a una etapa de la vida de Dovlàtov a la Unió Soviètica. I cadascun d'aquests objectes és el títol d'un dels relats del llibre. 

M'agrada: La simplicitat anti-poètica de la prosa de Dovlàtov.