Un trosset d'història

Gombrich finalitzava la seva obra Breu història del món amb un capítol dedicat a "El trosset d'història que m'ha tocat viure": un trosset, deia, que ha d'ésser constantment revisat i reescrit perquè, quan parlem d'història, els fets que ens són més propers són també aquells dels quals en tenim menys perspectiva, i fins i tot, en certs casos, menys informació. Com més ens apropem al present, més s'obre la història cap al futur: no serà fins d'aquí uns quants anys quan començarem a entendre i a ser capaços d'explicar el que realment està passant. Però tot i així, no hi ha res més d'humà que entregar-se a l'optimisme quan n'hi ha motius, i feia temps que anàvem necessitats de bones notícies. Uns quants retalls per a l'arxiu de la història: 

http://www.lavanguardia.com/politica/20111018/54233198607/eta-abandona-lucha-armada/index.html

http://www.lavanguardia.com/politica/20111020/54234756023/currin-cree-que-ahora-espana-y-francia-deben-responder-al-anuncio-de-eta.html

http://politica.elpais.com/politica/2011/10/19/actualidad/1319056094_153776.html 

La seducció de Merlí

És una obra curiosa: La seducció de Merlí (1874), del prerrafaelita Edward Burne-Jones. No és que sigui precisament el meu estil preferit, i tampoc no és que el conegui gaire, en general, però vaig descobrir aquesta obra de forma indirecta i, si més no, em va obligar d'entrada a posar els prejudicis entre parèntesi. És una de les diverses obres d'aquest moviment i d'aquest autor que recreen motius del cicle artúric. En concret, el quadre ens mostra el mag Merlí amb la seva deixeble i estimada (sovint anomenada Viviana o Nimue). Recomano l'obra Merlín: historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo (Merlin: The Prophet and his History) de Geoffrey Ashe a tothom que vulgui apropar-se als orígens del mite d'una forma més o menys exhaustiva. L'obra ens ofereix una exploració de les versions literàries més antigues dels relats referents a Merlí, tractant de traçar hipòtesis sobre l'origen d'aquest personatge. Era un ésser diví o humà? Era un endeví o profeta, més que un mag? La clau per entendre tot plegat ens ve de la mà dels myrddin, personatges històrics o pseudohistòrics inspirats amb el do de la profecia per una divinitat britànica primigènia, Myrddin, que entraria en relació amb els antics rituals druídics. Per tant, és possible que el personatge llegendari fes referència en el seu origen a diversos profetes històrics que es diuen intermediaris inspirats per un esperit superior (com si es tractés de mèdiums). Ben allunyats, per tant, de la figura d'ancià amb barba blanca que se'ns ha oferit habitualment ja que, si als textos ens remetem, la primera aparició literària d'aquest personatge, en un escrit del segle XII, ens el presenta en forma d'adolescent. Així doncs, un Merlí molt humà i fins i tot vulnerable, la perdició del qual serà, segons la llegenda, una frustrada relació amorosa. I què trobem en el quadre de Burne-Jones? Sembla que fos precisament aquest Merlí el que l'autor tenia en ment quan en va crear aquesta imatge, la d'un Merlí ni jove ni vell amb una expressió a la cara que, a mi en particular, em sembla pensarosa, però que, en tot cas, no sembla gens fàcil d'interpretar. Seduït o enamorat?

"Som iguals"

Això és el que li diu un petit alienígena al protagonista de District 9, pel·lícula de Neill Blomkamp (2009). Aquest film és una faula futurista que estableix un paral·lelisme no sols amb l'apartheid sudafricà, sinó amb tots els episodis de la història en què una ideologia basada en la pretesa inferioritat d'un col·lectiu en justifica la seva marginació, exclusió, i fins i tot reclusió o extermini. A la ciutat de Johannesburg i en un futur no molt llunyà, el que en el passat havien estat blancs i negres es converteixen de sobte en humans i un conjunt d'alienígenes arribats al planeta per motius desconeguts i que, lluny de pretendre envair la Terra, de bones a primeres semblen més aviat refugiats amb problemes seriosos per trobar el camí de tornada. L'enfocament de la problemàtica que aquests nouvinguts plantegen presenta evidents similituds amb molts discursos actuals en contra dels immigrants, i els alienígenes aviat queden aïllats en un gueto anomenat Districte 9, un lloc on la misèria, la manca d'higiene, la drogoaddicció, la violència i, en definitiva, les condicions de vida infrahumanes es converteixen en la norma, sempre sota el control policial i els implícits interessos econòmics i polítics dels humans. 

Però que ningú en tregui conclusions precipitades, d'aquesta descripció. District 9 és una pel·lícula principalment d'acció, tot i que no una de tantes. Al seu favor compta amb un desplegament de mitjans tècnics tan envejable com el que exhibeixen els alienígenes mateixos en el film (produït per Peter Jackson, per cert), i amb un guió que manté la intriga fins l'últim segon i que rebutja qualsevol recurs que pugui resultar tòpic, començant pel plantejament visual de la història com a fals documental. Perquè a diferència del que se'ns ofereix normalment en una pel·lícula d'acció, l'heroi de la història no és un militar supermusculat. De fet, ni tan sols és un heroi. Wikus van de Merwe és més aviat un buròcrata maldestre i mancat d'escrúpols que és nomenat director d'una operació especial per desallotjar el Districte 9 i traslladar tots els seus habitants a un nou campament amb sospitosos aires de camp de concentració. En el desenvolupament d'aquesta operació serà víctima d'un misteriós contagi que l'obligarà a observar el conflicte des d'una altra perspectiva si vol salvar la seva vida. Pot semblar paradoxal, però Disctrict 9 ens ofereix una oportunitat molt valuosa de plantejar el tema dels drets humans i mirar més enllà de les aparents diferències que tot sovint ens separen.

Perfectibilitat

Perfectibilitat: qualitat de perfectible. 

Perfectible: que pot ésser perfeccionat (afegeixo: per tant, que pot ser millor del que era en un origen). 

Una afirmació antropològica fonamental (que es pot compartir o no) és que l'ésser humà és essencialment perfectible. La pena de mort rebutja radicalment l'assumpció de la perfectibilitat humana. El delinqüent sempre serà delinqüent. (Tot i que sempre cap la possibilitat que el bon ciutadà delinqueixi).

El pitjor de la pena de mort, al meu parer, no és que l'Estat pugui arribar a matar un innocent (tot i que amb la més remota possibilitat n'hauríem de tenir prou, per començar), sinó que l'Estat assumeixi com a deure la violència absoluta i extrema contra l'individu: la seva supressió.

La pena de mort rebutja radicalment l'assumpció de la perfectibilitat humana, i afirma la infal·libilitat absoluta de l'autoritat institucional en els seus judicis, fins i tot quan aquests disten molt de ser transparents. El debat aquí no és si Troy Davis era culpable o innocent. El més inquietant de tot plegat és que una institució en un Estat de dret en ple segle XXI pugui prendre deicisions que semblen dictades pel bruixot de la tribu. Després ens tirem les mans al cap amb les barbaritats que es cometen de vegades als països islàmics perquè, és clar, nosaltres els occidentals som molt més civilitzats i les nostres societats són més avançades. 

La dinàmica ull-per-ull és la cosa més racional que hi pot haver: és quelcom senzill, fàcil d'entendre... però que es basa en una relació quantitativa. La compassió, la redempció, el fet que l'ésser humà pot ser millor del que és, (o almenys que tothom pretengui pensar-ho dels seus fills), això és qualitatiu, i conseqüentment queda desterrat de les institucions de l'estat liberal i modern.

No sé si l'ésser humà és bo o dolent per naturalesa, i m'agradaria que no m'obliguessin a escollir. Però crec, si serveix d'alguna cosa, que l'ésser humà és perfectible. 

http://www.guardian.co.uk/world/2011/sep/22/troy-davis-execution-goes-ahead

Éssers polítics

Unes paraules de saviesa, a la Vanguardia del dimecres de la setmana passada... Una bona reflexió per a començar el curs.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110914/54215255883/nuestros-dirigentes-tienen-poder-pero-no-autoridad.html

Apunts sobre les dues Espanyes

Es tracta, només, d'unes quantes recomanacions de lectures que he estat fent últimament. Al principi no va ser intencionat, però si les ordeno de determinada manera podem trobar relats de diverses experiències sobre el que va ser Espanya en els durs anys de la guerra civil i la dictadura franquista. Les generacions posteriors, que ja no hem tingut part en aquests esdeveniments i que pertanyem a un món completament diferent, que ha canviat tant per motius tan diversos, que som fills d'unes llibertats que els nostres avantpassats van lluitar tant per aconseguir: ens podem dir hereus dels nostres avis, besavis i rebesavis, o l'abisme que separa la nostra cultura de la seva s'ha convertit en definitivament insalvable? No vull alimentar romanticismes fàcils, però em sento en el deure de seguir parlant del que va passar i de per què va passar. És un deure, però no un deure de memòria respecte d'aquestes generacions que ens precedeixen (s'ho mereixen, sí, però la seva condició de víctimes en si mateixa els honora molt més del que poguem fer-ho nosaltres): sinó un deure de ciutadania envers la fràgil democràcia que construim avui dia en la nostra societat. Els riscos del totalitarisme i la barbàrie segueixen sent una amenaça real dins d'aquest món fet a la nostra mida. Potser nosaltres, és difícil de dir; però el que no es pot dubtar és que la nostra política i el seu exercici són plenament hereus d'un conflicte polític que marca generacions senceres i que deixa a les futures la tasca d'interpretar-les i d'autointerpretar-se. Suposo que no hi ha necessitat de buscar les arrels si no és per bastir un futur millor. 

1. Retrat de família 

 Ian GIBSON, Ligero de equipaje.

Aquesta detalladíssima biografia del poeta de la generació del 98 Antonio Machado no sols ens ofereix això, sinó també un acurada descripció de context històric, ja que aquest llibre ens endinsa en la tradició de l'Espanya republicana ben bé quasi des de la revolució liberal del 68 a través dels ascendents familiars del poeta. Un cop arribats al segle XX, trobem també el drama continu d'una Espanya liberal i d'una conservadora que, en ocasions, sembla que no té gran cosa a conservar si no és els seus propis privilegis. Un relat fascinant d'una personalitat decimonònica en una Espanya que no comprèn que el futur, tard o d'hora, s'ha d'encarar. Un poeta compromès amb una de les dues Espanyes: la dels vençuts, la que seguirà plorant, per més anys que passin, la injustícia de l'assassinat de García Lorca. Els últims capítols ens submergeixen finalment en el patiment del periple que passa Machado un cop començada la guerra, i que el precipita a la mort, una mort que, tot i no ser violenta, esdevé en la impotència del lector tan injusta i injustificada com la de qualsevol víctima d'una guerra.

2. Espectres de la immediata postguerra

Carmen LAFORET, Nada. 

L'acció d'aquesta magnífica novel·la ens situa a Barcelona just després de la guerra. És un retrat de la misèria de la guerra que acaba mostrant a tots dos bàndols com a vençuts. Perquè la misèria, a més de material, també pot ser moral. A través dels ulls de la protagonista, que d'alguna forma encarna l'observador innocent, el que passava per allà o és massa jove per entendre les implicacions últimes de tot el que succeeix al seu voltant, se'ns ofereix un mosaic de personatges de caràcters complexos que tracten de sobreviure al pes irremediable d'un passat que amenaça amb enterrar-los en vida. El que impacta més de tot plegat és que la novel·la fos publicada l'any 1944, amb una proximitat tan gran al temps dels fets que està narrant. El que és magistral per part de l'autora, crec, és aconseguir un treball d'una humanitat tan gran quasi sense distanciar-se en el temps de la realitat que està explicant. Posa la pell de gallina en aquest aspecte, i em fa la impressió que aquesta novel·la no ha estat suficientment valorada al costat d'altres obres de la literatura de postguerra en llengua espanyola.

3. Ironies de tot plegat

Juan MARSÉ, Últimas tardes con Teresa.

L'últim contrapunt és una novel·la que també es troba ambientada a Barcelona. Publicada als anys 60, però situada deu anys enrere, a mitjans 50, Marsé fa un retrat de les diferències de classe que es donen en una Barcelona pintada com a postguerrera en molts aspectes però que d'altra banda també dóna mostres de voler sortir endavant d'alguna manera. I aquesta tendència és la què encarnen a la pràctica les classes més desafavorides i marginals, mentre que els hereus dels burgesos somnien truites amb grandiloqüents formulacions teòriques d'aquesta realitat. El millor de la novel·la és la ironia implícita amb què es retrata l'emergent classe contestatària, ingènua de tan acomodada, a la qual pertany Teresa, i el xoc cultural que pateix aquesta quan pretén barrejar-se en el món de Manolo, el protagonista. Aquí em penso que cal deixar de banda el relat de les dues Espanyes per endinsar-se en les complexitats i els submóns de l'Espanya de la dictadura. L'impacte de la novel·la es construeix, en la meva opinió, a través del contrast entre uns joves mimats de classe acomodada que pretenen rebel·lar-se contra el règim establert, que no deixa de ser el dels seus pares, i una classe baixa, sense consciència ni orgull de classe pròpiament dits, que no pretenen que els salvi res més que els seus propis esforços de supervivència.

En definitiva, tres lectures francament recomanables.

Retrats de la Belle Époque

Aprofiteu per veure aquesta exposició al Caixafòrum els que encara no ho hagueu fet, perquè s'acaba el 9 d'octubre. Retrats de la Belle Époque ens ofereix un recull de pintura europea d'entre 1870 i 1914. Concretament, el que hi veurem són retrats. I ens trobem en una època, òbviament, marcada per l'incipient protagonisme de la fotografia, davant el qual els retratistes hauran de demostrar que encara són insubstituïbles. De retrats amb ànima n'hi ha a totes les èpoques, és clar, però al tombant de segle veurem com la representació figurativa dóna pas a l'expressió, i com en tot retrat, aquesta vindrà acompanyada del caràcter, el repòs, la violència, la tendresa, l'orgull, la decadència... i així fins a l'infinit. Cap al final de l'exposició veurem també com una cosa porta a una altra, i la flexibilització de les formes que havia tingut lloc a finals del XIX obrirà poc a poc la porta per al que després seran les avantguardes d'entreguerres. D'això només en veiem una suggerència en l'inici del simbolisme i de l'expressionisme, de forma que el recorregut ens va portant des de l'autoconsciència de l'artista i la joia de viure de la seva època, al desencant i la crítica penetrant que esdevé preludi de la Gran Guerra. Això és el que em ve al cap, si més no, si comparem el que em permeto anomenar "retrats de senyor amb cigar" que trobem a la tercera sala, per exemple, i veiem en què s'ha convertit la seva jovialitat en el Munch que trobem a la sala vuitena. Però més enllà del context social i històric, els habitants de la Belle Époque també ens interpel·len amb la seva modernitat i la seva contemporaneitat. De forma que, com diu la Miriam, amb certs retratats "et venen ganes de xerrar-hi una tarda".

Aquí teniu l'enllaç amb la pàgina del Caixafòrum si voleu més informació sobre l'exposició:

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/labelleepoque_ca.html

Escala pentatònica

Bobby McFerrin ens parla del poder del cervell humà (i ens fa passar una bona estona pel mateix preu).

Small changes in History

"En tierra de hombres" is the needless translation given in Spanish to North Country, the title of a great film directed by Niki Caro and released in 2005. What I like most about this film, apart from the interesting story it tells, is the way in which it is made: the performances are convicing; the recreation of the space and time in which the story is set is excellent; the way in which the script is written and the story is told, with its comings and goings, is frankly remarkable. I haven't seen Whale rider, the former work by the director, so I cannot make a comparison; however I think, from what I've heard, that both films share an original approach to the issue of feminism or, better than this, to particular stories in which a woman has something to say or to add in a society planned and built according to men's designs. Among the strong points of North Country we can highlight Charlize Theron's performance. The actress demonstrated, as later she would do once again with In the valley of Elah, that she can play the role of a daily heroine in an absolutely convincing and realistic way. In this film she acts the part of a young mother who goes back to her hometown and starts working in the mine which is the main source of income for the inhabitants. However, this means almost exclusively the male inhabitants; and the minority of women who work there suffer mistreatments and verbal abuse from the part of a great majority of their work colleagues, day after day. 

The most striking thing of the film, in my opinion, is that this situation doesn't seem strange or wrong to the majority of the town-dwellers; it's just the perpetuation of what has always been, of roles established through centuries: it's the man who works in the mine, and the woman who stays at home and has to be sustained. That's why the first claim against the main character is that she's the one to be blamed, she's the provoker. And, of course, this has to do with the ancestral temptation of marking as a whore the woman who goes beyond her historical role, because we're talking about historical roles and also about fears and shamefaced silences in front of the unfair and embarrassing situations created by a particular way of building societies. This film contains many cruel, challenging images, but it also leaves a powerful, optimistic message in the end: the satisfaction of knowing that injustices can be brought to the public light, and the voice of the weak can finally be heard. North Country is inspired in the real story of one of the first successful trials against sexual harassment at work to set a precedent in the early nineties. We usually take for granted some rights and freedoms which were given to us through unnoticed struggles from the part of minorities which didn't give up. History sometimes moves on in this way, not with great revolutions, but with small changes: so small that we often get surprised when we are told their micro-history. 

El cosmos, els déus, els homes (#10)

Aquest llibre de Jean-Pierre Vernant (1914-2007) és una petita meravella que, en aquest cas, és difícil de classificar. En el moment que comences a llegir-lo la pregunta sorgeix de forma automàtica: és un assaig o és un recull de contes? No té un fil argumental prou definit com per dir que és una narració. Més aviat s'hauria de qualificar com a conjunt de narracions en to assagístic. Fins i tot en el cas que aquest to no fos l'objectiu principal de l'autor, aquest conjunt de narracions continuen aprofitant el lector pel seu rerefons didàctic. Concretament, estem parlant de relats de mites grecs. 

Suposo que és el que passa quan un acadèmic de la talla de Vernant es posa a narrar: com en la lliçó oral, com en el conte explicat de forma oral sense cap altre objectiu que el conte en sí mateix, el mite transforma l'oient o, en aquest cas, el lector. Si més no, a mi m'ha passat que totes les vegades que he llegit aquesta breu obra se m'han descobert coses diferents. Però lluny d'assemblar-se a aquell tipus de conferència o lliçó magistral que resulta del tot alliçonadora i admirable per la talla del conferenciant, però que al final acaba per fer-se un xic llarga, la lliçó de Vernant en aquest llibre resulta ser tot el contrari. La màgia del mite es desplega pàgina rere pàgina fins a constituir una obra del tot absorbent i d'una solidesa sorprenent. I és que l'explicació dels orígens del panteó olímpic amb les seves anades i vingudes entre el món diví i el dels éssers humans arriba finalment a adquirir unes implicacions antropològiques fonamentals. 

Vernant no explica mites per explicar: comença lentament a dilucidar les inquietuds i els límits existencials que tot sovint preocupen l'individu, tant antic com contemporani. El subtítol que Vernant dóna a l'obra és El relat dels mites grecs, i aquesta no deixa de ser la descripció més encertada dels continguts de l'obra. Tanmateix, aquest relat va més enllà dels propis contes per explicar el seu significat en un pla paral·lel, el del pensament. Així doncs, Vernant ens apropa a les grans qüestions fonamentals de la filosofia clàssica a través de la cosmovisió dels propis grecs: ens explica la noció de caos amb una claredat de mestre de primària, i poc a poc ens va passant davant dels ulls la successió d'esforços divins i humans per donar-li forma, estructura i ordre. I així successivament amb la resta de temes del llibre: el poder i la inquietud per perdurar, l'acceptació de l'estrany o de l'alteritat, la forma com construïm la nostra pròpia identitat davant dels altres, la nostra identitat política o la forma com construïm la ciutat, la mort com a últim pas de trobada amb un mateix, la imatge, la paraula i el símbol com a formes de representar-nos en tant que éssers humans. La lectura d'aquesta obra és un constant exercici de reflexió i d'experimentació sobre els límits de la nostra finitud.

Continguts: Gran part dels mites grecs, tornats a relatar d'una forma nova.

M'agrada: La forma clara i didàctica en què Vernant narra aquests mites, i les implicacions teòriques que els acompanyen.

No m'agrada: En un llibre tan interessant, l'únic que decep és que es fa curt i, en determinats moments, no pots evitar el sentiment de curiositat de saber com hagués quedat, en mans de Vernant, el mite d'Ariadna, el minotaure i el laberint que jo, personalment, he trobat a faltar.