Pastoral americana (#7)

Pot arribar a acomplir el somni americà la gent que no és WASP? Com encaixen dins el convuls segle XX les minories d'origen europeu immigrades als Estats Units? Hi ha un caràcter específicament americà? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja a posteriori la lectura de Pastoral americana, aquesta absorbent novel·la de Philip Roth que va  obtenir el premi Pulitzer l'any 1997. No és només la història d'uns conflictes generacionals en una família aparentment normal, és un salt de nivell cap a una reflexió molt més profunda sobre els estereotips i projeccions que s'estableixen quan es parla de la identitat col·lectiva i aquesta s'intenta definir. Les convencions socials, els codis de convivència, els pressupòsits de la vida respectable i la lluita per aconseguir-la, tots aquests elements demostraran trobar-se inserits en un joc molt més complex de realitats i aparences a mesura que ens anem submergint en el relat de les vicissituds del protagonista: un viatge de malson que el portarà a despertar-se definitivament del somni promès per la pastoral americana. 

Sinopsi: Seymour Levov, tot i ser jueu, sembla ser el reflex perfecte del somni americà: heroi d'institut, empresari d'èxit, casat amb una reina de la bellesa, viu en l'abundància de la pastoral americana. Tanmateix, l'any 1968 es produeix un fet que capgirarà tota la seva vida per sempre. 

M'agrada: El primer capítol sencer, que té una autonomia pròpia, és una obra mestra en sí mateix. La forma de narrar de Philip Roth. 

No m'agrada: A mi La marca de l'home em sembla superior, sobre tot pel que respecta la forma (paradoxal fins i tot) com planteja el tema de la identitat i la pertinença. També em sembla més interessant el paper que té Zuckerman a La marca de l'home, tant per les seves intervencions indirectes en la trama com perquè es dóna més importància al procés d'escriptura de la història. A Pastoral americana, en canvi, Zuckerman desapareix a partir del tercer capítol. 

De somnis i revoltes (2)

Crec que els que condemnen els disturbis entre els nobles i la plebs ataquen el que va ser la causa principal de la llibertat a Roma, es fixen més en el soroll i els crits que naixien d'aquests disturbis que en els bons efectes que van produir, i consideren que en tota república hi ha dos esperits oposats: el dels poderosos i el del poble, i totes les lleis que es fan a favor de la llibertat neixen d'aquesta desunió (...). A més, els desitjos dels pobles lliures rarament són perjudicials per a la llibertat, perquè neixen, o bé del fet que se senten oprimits, o de sospitar que poden arribar a ser-ne. (...)

Els que organitzen prudentment una república, consideren, entre les coses més importants, la institució d'una garantia de llibertat i, segons que aquesta sigui més o menys encertada, durarà més o menys la llibertat. I com en totes les repúbliques existeixen poderosos i poble, hi ha dubtes sobre en quines mans estaria millor aquesta vigilància. (...) crec que s'ha de posar com a guardians d'una cosa els qui tinguin menys desig d'usurpar-la. I sens dubte, observant els propòsits dels poderosos i del poble, veurem en aquells un gran desig de dominar, i en aquest només el desig de no ser dominat, i conseqüentment la voluntat de viure lliures, tenint menys capacitat que els poderosos per usurpar la llibertat.

Nicolau Maquiavel (c. 1520), Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (llibre I), traduït al català de l'edició castellana (Madrid: Alianza, 2005)

De somnis i revoltes

Ahir a la nit ens vam anar a dormir amb el cor encongit i un sentiment d'impotència que a mi, particularment, em va fer indigestar. Aquest matí ens hem llevat encara amb la incertesa, i a mesura que passen les hores la confusió segueix essent la norma. Fa uns dies, Tunísia ens va ensenyar que somniar no està de més; que, de tant en tant, i per estrany que sembli, els somnis poden tenir accés al món de la vigília, a la nostra realitat. I que quan actuem junts, podem arribar a realitzar-los. Absteniu-vos els escèptics: ja sé que això no vol dir que a partir d'ara tot vagi sobre rodes i que els hagi de ser fàcil instaurar un nou govern, que no sigui corrupte com els nostres; ja sé que el dia després no té res a veure amb el que havíem somniat. Però no m'estava referint a això. Vull dir que, de totes formes, el que els tunisians van aconseguir difícilment es pot desfer. És molt difícil fer marxa enrere quan la revolta ja està engegada. 

Parlem d'Egipte, així doncs. Deu ser d'una altra pasta Mubarak, quan el que havia de ser una manifestació pacífica acaba amb la meitat de la població tirant pedres a l'altra meitat. És ben cert que no hi ha millor sord que qui no vol escoltar. I és que fer realitat els somnis mai no és fàcil. Quants morts, quants ferits necessitem en el nostre bàndol? Quanta sang es necessita per reclamar la democràcia? Aquest matí encara he sentit en algun programa de televisió a un tertulià esparverat que defensava que la democràcia no és viable en el context de l'Islam. Si us plau... No caiguem en la generalització fàcil. Ben bé que ho hem vist, que l'Islam no hi té res a veure, en la crida a favor de règims més democràtics... A les nostres pantalles de televisió hi hem vist simplement gent reclamant llibertats (unes llibertats que nosaltres, per costum, donem per garantides...). 

Alguna cosa no funciona bé en el nostre planeta quan els nostres governants han de plorar per tal que la ciutadania tingui, de tant en tant, una alegria. No em refereixo tan sols als règims dictatorials sobre els quals està pesant, en aquests països àrabs i en els nostres dies, un amenaçador signe d'interrogació. Em refereixo també als nostres governs "civilitzats", occidentals, que intenten sortir-ne, si més no, poc esquitxats. N'he sentit a parlar molt poc, aquests últims dies, de la connivència quasi mafiosa del govern francès amb el de l'ex-dictador tunisià (per no parlar de la del govern espanyol amb el de Marroc: un altre cop, no hi ha millor sord que qui no vol escoltar). I parlant de reaccions, la revolta egípcia està fent pujar els colors sospitosament al nostre flamant Barack Obama, sempre del costat de la democràcia. Sempre és millor que l'estil a què ja ens tenien acostumats els presidents nordamericans de tota la vida, i d'alguna manera potser aquest enrojolament l'honora, però de totes formes fa palesos uns quants aspectes de com organitzem el nostre món avui dia, i de com els braços de l'imperi americà són molt més llargs del que pot arribar a semblar...

En els manuals, governants i ciutadania han de ser l'equilibri perfecte per tal que aquesta última es pugui sentir "representada" en els primers, i l'estat de coses sigui el millor concebible. Quan no es dóna el cas, la ciutadania ha de tenir dret a somniar, i el somni ha de tenir dret a empènyer la realitat. Estic meravellada de com tan sovint l'estat de coses s'allunya del que posa en els manuals.

Fragments confucians

Aquesta és una selecció lliure i personal d'alguns fragments de les Analectes de Confuci (s. II dC), sens dubte una de les millors obres de la literatura universal, tot i que molt sovint desconeguda. No hi són totes les que m'agraden, ni tan sols les millors. Recomano amb tot l'entusiasme l'edició i traducció catalana d'aquesta obra a càrrec d'Antoni Prevosti. (Analectes de Confuci. Fragmenta Editorial, 2007).

"No m'afligeix que els homes no em coneguin, el que m'afligiria és no conèixer els homes." (I, 16)

"He parlat amb en Huí un dia sencer, i no replicava res, semblava estúpid. Quan s'ha retirat, m'he fixat en el seu capteniment en privat, i a fe que ho ha sabut posar tot en pràctica. No, en Huí no és pas estúpid." (II, 9)

 "Estudiar sense pensar és enganyós, pensar sense estudiar és perillós." (II, 15)

"Si jo no m'uneixo a l'ofrena, és com si no hi hagués ofrena." (III, 12)

"Quan vegis un home valuós, pensa a igualar-te amb ell. Quan vegis un home sense vàlua, aleshores examina't per dintre teu." (IV, 17)

Ji Wenzi es pensava una cosa tres vegades abans d'entrar en acció. El Mestre ho va sentir i va dir: "Amb dues vegades ja n'hi ha prou". (V, 20)

"Jo no sóc savi de naixement. Sóc un amant dels antics, un que s'afanya a cercar-los." (VII, 20)

"D'homes bons, jo no he aconseguit de veure'n cap. Aconseguir de veure'n un que tingui constància, això ja m'està bé. ¡És ben difícil tenir constància, quan de la mancança se n'ha de fer possessió, de la buidor se n'ha de fer plenitud, de les restriccions se n'ha de fer abundància!" (VII, 26)

"Estudieu com si no hi arribéssiu, igual que si tinguéssiu por de deixar-vos-ho perdre." (VIII, 17)

"Als tres exèrcits se'ls pot sostreure el general, però a un home qualsevol no se li pot sostreure la voluntat." (IX, 26)

Zilù feia posada a la Porta de Pedra. El guarda de la porta digué: "D'on vens?" Zilù digué: "De cal Kong [Confuci]." Digué: "¿Aquest no és aquell que sap que és impossible, però ell va fent?" (XIV, 38)

"Adonar-se cada dia de les mancances, no oblidar al cap d'un mes allò que ja se sap fer, es pot anomenar amor a l'estudi, senzillament." (XIX, 5)

Rutes d'Aràbia

"Tresors arqueològics del Regne d'Aràbia Saudita". Un petit apunt sobre aquesta exposició gratuïta que es pot visitar al Caixafòrum fins al 20 de febrer. En ella hi trobem una àmplia selecció de vestigis que ens parlen d'una zona de pas a través de múltiples rutes comercials i de pelegrinatge, i d'un valuós intercanvi entre cultures a la península aràbiga. Des del Neolític fins a la cristalització de l'Islam, podrem veure l'evolució no només en l'art sinó també en l'utillatge quotidià dels estrats benestants de les diverses societats que habitaren  aquesta regió des del primer mil·leni abans de Crist als primers segles de la nostra era. Les influències mesopotàmiques i egípcies i, posteriorment, les hel·lenístiques tenen un fort impacte en tot aquest procés, que ens farà replantejar de dalt a baix la forma com de vegades qualifiquem de "primitiu" un art que no ho és en absolut. Fins i tot abans d'aquestes influències, obres de més de tres mil anys d'antiguitat semblen autènticament contemporànies.
La pregunta de fons, tal vegada, és com s'autorrepresenta l'ésser humà a través dels segles. L'estela funerària ens interpel·la constantment amb la qüestió de la identitat, i el paper simbòlic que la paraula escrita juga en la inquietut per perdurar a través dels segles. Per això mateix no podem titllar de primitiu aquest art: què té de primitiu una comunitat i uns individus que es preocupen per la seva identitat a través del temps?

Finalment, la selecció d'art islàmic representa un punt i a part en l'exposició, destacant especialment (al meu parer) la sala d'alcorans. De nou l'escriptura pren el protagonisme en una exposició principalment d'art plàstic. Una experiència del tot recomanable. 

Si voleu més informació sobre l'exposició cliqueu aquí: 

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/rutasdearabia_ca.html 

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu 

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua. 

Tot és misteri i claredat extrema. 

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Bones festes a tothom!

El poder de perdonar

Clint Eastwood: qui ho havia de dir a l'època dels spaguetti westerns? Anys després de fer el salt a director i gràcies a la productora Malpaso, aquest personalíssim autor ens segueix oferint obres inoblidables per la humanitat dels seus relats. Després de la profunditat intimista de Mystic River, la catarsi històrica de Cartes des d'Iwo Jima i la perspectiva serena i humorística amb què, a Gran Torino, revisa els seus estereotípics papers de pistoler-justicier de western, jo vaig pensar que Eastwood se'ns acomiadava en el punt àlgid del seu geni i el seu talent. Realment vaig pensar que Gran Torino era el comiat. Gràcies a Déu que em vaig equivocar. Invictus, la seva última obra, és un grandíssim treball que ens apropa a la realitat de la Sudàfrica de després de l'apartheid, amb tots els esforços que el país en massa va haver de fer per superar les barreres i les divisions entre les víctimes i els botxins del passat. En aquest procés, va ser bàsica la tasca de Nelson Mandela (brillantment interpretat en el film per Morgan Freeman), president de la nova Sudàfrica. Tanmateix, tot això és el rerefons, que se'ns posa sobre la taula a propòsit d'un fet aparentment molt més irrellevant que les grans idees i les grans conviccions: el campionat del món de rugby celebrat a Sudàfrica l'any 1995. 

Sí, Invictus es podria incloure en ple dret en aquest petit gènere que és el cinema esportiu. Perquè el fil conductor de l'obra és la participació d'un club sudafricà més aviat humil en aquest campionat. Però els Springboks no són sols un club sudafricà de rugby, sinó que representen, per a un gran sector de la població, el símbol de la dominació blanca i el record de les injustícies passades. Davant d'aquesta situació, Mandela opta per no humiliar la població blanca sinó canviar aquesta connotació simbòlica i donar a l'equip de rugby una nova significació, la d'una Sudàfrica unida. La figura del capità de l'equip, que en la pel·lícula encarna Matt Damon, moguda per la inspiradora presència de Mandela, serà un element clau per a la superació, a nivell esportiu, de tot l'equip. Relatada des d'un mosaic de personatges, perspectives, anècdotes i detalls molt diversos, aquesta pel·lícula es transforma en un emotiu relat sobre una superació esportiva que es torna reflex i metàfora del pas endavant de superació que fa tot un país. I és que això no és possible, segons Mandela, sense la capacitat de perdonar.

Invictus

William Ernest Henley

Out of the night that covers me,

Black as the Pit from pole to pole,

I thank whatever gods may be

For my unconquerable soul. 

In the fell clutch of circumstance

I have not winced nor cried aloud. 

Under the bludgeonings of chance,

My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears

Looms but the Horror of the shade,

And yet the menace of the years

Finds, and shall find me, unafraid.

It matters not how strait the gate, 

How charged with punishments the scroll,

I am the master of my fate:

I am the captain of my soul.

Zombie

Una de les cançons més colpidores, crec, de la història del pop. Igual que Bloody Sunday d'U2, Zombie de Cranberries és un lament davant la tragèdia del terrorisme de l'IRA i un cant a la pau que adquireix dimensions universals.

Me'n recordo. Katyn 1940

Ahir em vaig topar sense pretendre-ho amb aquesta exposició al vestíbul de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. S'hi estarà fins el 14 de desembre, i crec que és una bona oportunitat per fer un exercici de memòria. "Me'n recordo. Katyn 1940" presenta un recull de documents historiogràfics (un recull seriós, res de morbositat) sobre un dels episodis més vergonyosos de la història europea contemporània. Una matança sempre és vergonyosa en si mateixa: la vergonya afegida, en aquest cas, és el silenciament de l'autoria veritable de la massacre. Durant els cinquanta anys que segueixen els fets, Europa els compta, horroritzada, entre la llista interminable de crims nazis. Tanmateix, l'assassinat de quinze mil oficials polonesos havia corregut a càrrec de l'exèrcit soviètic. Me'n recordo? Si us plau, no ho oblidem. I és que, com sàviament ens recorda Julian Assange a propòsit de les barbaritats de l'imperi americà: "La primera víctima d'una guerra és la veritat".

Si voleu més informació sobre l'exposició, cliqueu aquí: 

http://www.barcelonakg.polemb.net/index.php?document=1090

Pa negre (#6)

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres. 

A l'espera de poder veure la pel·lícula, i sense elements de judici al respecte, m'agradaria recomanar la novel·la Pa negre d'Emili Teixidor a tothom que vulgui emocionar-se amb una novel·la excepcional. Aquest llibre aconsegueix commoure sense recórrer al sentimentalisme, enganxar des de la primera pàgina fins l'última i retratar la duresa d'una etapa històrica com va ser la postguerra a Catalunya sense abandonar la concreció de les històries particulars de cadascun dels seus personatges. Aquí és on s'inicia un viatge emocional molt particular cap al món d'infància dels qui generacionalment van ser els nostres avis (o pares, depenent del cas). 

El protagonista és l'Andreu, un infant que viu a la masia on els seus avis són masovers, a càrrec dels seus avis i els seus tiets. El seu pare és a la presó per haver entrat en política abans de la guerra, i la seva mare ha de viure al poble de les fàbriques, on treballa mentre prova d'intercedir amb els poderosos perquè alliberin el seu marit. L'Andreu no arriba a entendre exactament tot el que s'esdevé al seu voltant, però retrata fidelment el món de mitges converses dels adults, que aconsegueix recomposar a través dels seus silencis i de les paraules específiques que utilitzen i que tot sovint evoquen, més que descriuen, la crua realitat. Al marge del mas, del poble de les fàbriques i de les misèries i estretors de la postguerra també hi ha el món de la natura i de la imaginació, que s'entrellacen curiosament dins la ment del protagonista, i que a estones poden esdevenir refugi però també font de misteri i de por. 

El que destacaria principalment d'aquesta novel·la és l'extraordinària habilitat amb què l'autor ens endinsa en un món de misèria, de vencedors i vençuts, de silencis i de retalls de converses, un món on se superposen l'univers càlid i fantasiós de la infància, que en ocasions fins i tot arriba a resultar sinistre, i la duresa de la vida d'adult en tota la seva complexitat. Un viatge d'iniciació, que ens pot ajudar a comprendre millor aquesta generació postguerrera de què parlava, amb les seves manies, rareses i, de vegades, disfuncionalitats emocionals. Pa negre és una novel·la imprescindible, que atrapa per la seva prosa cuidadíssima i pel món d'imatges que recrea, que respecta el passat i el recrea fidelment precisament perquè en defuig la idealització. 

Sinopsi: Pa negre relata en primera persona les memòries d'infància d'Andreu, un nen de la plana de Vic que passa  els primers anys de postguerra a la masia on els seus avis són masovers, ja que el seu pare es troba a la presó i la seva mare ha de treballar en una fàbrica. Els seus jocs, les seves experiències, els dies d'escola i de vacances i la constel·lació d'adults que l'envolten, formen així un retrat en moviment de l'època que li toca viure. 

M'agrada: La forma d'escriure d'Emili Teixidor, senzilla i colpidora alhora, la seva poesia. Els moments de reflexió serena que acompanyen la narració. La suggerent contraposició que va fent al llarg de tot el llibre del món de fantasia proposat per l'àvia i lligat a la infància i la reconstrucció que el mateix infant va fent de les vides dels adults des de la seva pròpia percepció de la vida.