El fuego de la libertad (#417)

El novembre de 1938 no es podia negar en absolut "que la humanitat travessa una profunda i greu crisi en aquesta petita taca que és Europa, que durant tant de temps ha dominat el món. Les grans esperances dels tres segles anteriors, sobretot de l'últim: l'esperança de la difusió dels ideals il·lustrats, l'esperança de la bona vida suportable per a tothom, l'esperança de la democràcia i l'esperança de la pau, estan a punt d'esvair-se'ns davant dels ulls." 

Aquestes paraules de la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) resumeixen de forma eloqüent la cruïlla de camins en què es trobava Europa durant la dècada dels anys trenta, una situació que iniciaria una cadena de conseqüències polítiques d'abast mundial. En aquest volum, el filòsof alemany Wofram Eilenberger ens ofereix un estudi biogràfic a quatre bandes com el que també havíem pogut veure al seu anterior volum, Tiempo de magos. Mentre que en aquest se centrava en quatre filòsofs germanòfons durant la dècada dels anys vint del segle vint, en què tots aquests conflictes polítics es començaven a albirar, El fuego de la libertad se centra en quatre dones filòsofes durant la dècada de 1933 a 1943, un període convuls en què totes les tensions polítiques i filosòfiques d'aquell moment han acabat explotant de la pitjor manera possible. El descontentament amb els acords de Versalles després de la primera guerra mundial han alimentat el rearmament alemany i l'ascens de Hitler al poder; els intel·lectuals jueus repensen el seu lloc al món davant d'una política obertament antisemita; una profunda crisi econòmica s'estén per tot el món, posant en dubte les receptes marxistes per a l'emancipació dels treballadors, mentre que el terror estalinista ha començat a provocar el desencantament dels intel·lectuals europeus amb el socialisme; l'inici de la guerra civil espanyola ha provocat, finalment, un alineament de les potències europees que, per acció o per omissió, representarà un assaig general per al conflicte armat que vindrà. 

Les biografies de les filòsofes proposades no poden ser més diferents, en realitat, i Eilenberger s'ocupa al llarg del llibre de buscar connexions insospitades entre els pensaments de cadascuna de les quatre autores. A la pensadora i mística francesa Simone Weil s'hi afegeixen la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), la teòrica de l'existencialisme francesa Simone de Beauvoir (1908-1986) i la novel·lista i teòrica del conservadorisme americà Ayn Rand (1905-1982), estatunidenca d'origen rus. Mentre que aquestes dues últimes inicien una carrera d'èxit durant la dècada descrita, amb obres de ficció que exposen els seus platentejaments metafísics, ètics i polítics, els camins d'Arendt i Weil són més tortuosos, i en tots dos casos experimenten un progressiu aïllament respecte als seus semblants: Arendt a través del seu camí de fugida de la persecució antisemita i el seu exili posterior, marcat pel distanciament progressiu amb el moviment sionista; Weil a través d'un reposicionament de les seves idees filosòfiques, que la portaran del marxisme a la mística cristiana, emprenent un camí interior de renúncia al jo tan radical que acabarà abocant-la a la mort per inanició l'agost de 1943. 

Si els camins filosòfics descrits a Tiempo de magos ens plantejaven el gir existencial del pensament metafísic tradicional, a través d'aquestes autores la pregunta ontològica experimenta un gir social i polític: totes elles expressen en major o menor mesura la inquietud per la llibertat en uns temps tan convulsos, i la pregunta bàsica per quin marge per a la llibertat individual ens deixen els condicionaments previs amb què naixem i vivim. Una altra pregunta que aquells teòrics alemanys amb prou feines havien formulat és la qüestió de l'alteritat, és a dir, la posició que hem d'adoptar respecte als altres i l'enigma existencial que aquests proposen per a la nostra pròpia identitat. Aquesta pregunta obre també la dimensió política de la reflexió filosòfica, precisament en un moment històric en què la política europea estava marcant unes línies divisòries molt definides entre els ciutadans amb drets reconeguts i els altres a qui marcaven com a objectiu a perseguir, que sistemàticament perdien la carta de ciutadania i, amb ella, fins i tot el reconeixement de la seva dignitat humana. La pregunta ja no és aquí la de la relació del "jo" amb el món, sinó bàsicament una pregunta per l'espai de la política, és a dir, quines condicions determinen la relació del "jo" amb els altres i quines possibilitats d'exercici de la llibertat s'obren per a l'ésser humà en aquest context. 

Les identificacions i opcions vitals de cadascuna d'aquestes pensadores aniran revelant respostes força variades a aquestes preguntes. Arendt observa la seva condició de jueva com a condicionament previ per a la seva identitat, però precisament aquest fet determina la seva posterior llibertat: durant la seva vida sempre va rebutjar l'assimilació dels jueus com a negació de la identitat pròpia, i per tant, submissió al condicionament extern per part dels opressors racistes. Afirmar la seva identitat com a jueva no era una resposta religiosa, per tant, sinó política. Aquesta postura la va portar a col·laborar amb el moviment sionista, tot i que després se'n desvincularia per un desacord de fons amb el plantejament en la teoria del futur estat d'Israel, que preveia atorgar drets de minoria a la majoria palestina. De la mateixa manera, la identitat d'Ayn Rand també es veu determinada per un acte afirmatiu originari, tot i que molt diferent del d'Arendt en el punt de partida teòric. Rand va viure en pròpia carn la repressió de la revolució russa i, ja en sòl americà, va abraçar un individualisme absolut que pretén rebutjar i superar tot condicionament previ. D'aquesta forma, va fer campanya en contra de Roosevelt a les eleccions de 1940 unint-se al moviment "America First", que va néixer en aquell moment. Rand es considerava americana fins i tot amb més superioritat moral, pel fet d'haver-ho escollit, que no pas el gruix de la massa que ho era simplement per haver nascut als Estats Units. 

Simone de Beauvoir potser va ser, de les quatre, qui va tenir una estabilitat personal més gran durant aquest període. La seva relació amb el seu company vital, Sartre, va marcar en gran part la seva identitat pel que fa a qüestionar-se la seva relació amb els altres. Un dels aspectes més polèmics de les biografies de tots dos és la relació poliamorosa que van establir amb una sèrie d'estudiants més joves amb qui vivien comunitàriament: era una forma de rebuig frontal a un ideal de vida burgesa, però a la vegada també va interpel·lar Beauvoir amb preguntes sobre les relacions de dominació i control que s'establien dins la "família", en què Sartre i ella sempre es trobaven en una posició superior. Beauvoir comença a pensar el seu lloc en el món en termes de gènere: el fet de ser "dona de" és un condicionament previ que va experimentar a l'hora de demostrar la seva vàlua davant les editorials. De la mateixa manera, aquesta reflexió sobre els condicionaments i els marges de la llibertat també es posa de manifest amb l'experiència de la guerra, en què els rols d'home i dona al front i a la rereguarda queden estrictament delimitats. D'altra banda, Weil presenta, possiblement, l'aposta més radical a l'hora de posicionar-se o autodefinir-se: més que afirmar una identitat pròpia, el camí de Weil passa per successives identificacions amb el patiment dels altres, una forma d'empatia extrema que finalment la portaria a esborrar el seu propi jo místicament. Aquests exercicis d'empatia la van portar a compartir l'alienació de la cadena de muntatge en una fàbrica, experiència a través de la qual repensaria el seu posicionament marxista, a unir-se al bàndol republicà al front d'Aragó durant la guerra civil i, més endavant, ja força debilitada físicament per la malatia, a negar-se a menjar en solidaritat amb els soldats i els desplaçats de la segona guerra mundial que no tenien accés a àpats dignes. 

Un altre dels punts en comú que tenen les quatre filòsofes és el seu diagnòstic de la realitat política europea del moment: Arendt, Weil i Rand identifiquen clarament estalinisme i nazisme com a formes de govern totalitàries, és a dir, moviments polítics essencialment oposats a la llibertat de l'individu i a la seva afirmació lliure d'identitat. En el cas d'Arendt, que està començant a reunir materials per al que després serà una de les seves obres magnes, Els orígens del totalitarisme, identifica la deriva totalitària dels sistemes teocràtics: en virtut d'un ideal més gran que un mateix, redueixen la vida i la llibertat de l'individu a la identificació amb aquest projecte més gran, igual que passa amb la tensió en la relació amorosa, i el seu conflicte bàsic entre com compartir una vida amb l'altre sense comprometre la pròpia individualitat pel camí. Aquest reconeixement portarà a reposicionaments teòrics que en tots quatre casos es poden definir com a renúncia a horitzons emancipadors abstractes: tant Beauvoir com Weil s'emanciparan del pensament marxista en tant que ofereix una visió transcedental de realització futura; Arendt replantejarà la seva relació amb el sionisme en tant que reconeixerà la fal·làcia intrínseca en la seva promesa de salvació, mentre que Ayn Rand rebutjarà tot discurs de salvació col·lectiva com a pensament de la massa, i acabarà abraçant el capitalisme americà, no en termes ètics, sinó de forma més pragmàtica com a únic marc factible per a la llibertat de l'individu. 

És molt curiós, i en això rau la mestria d'Eilenberger per fer connexions a vista d'ocell, que tots aquests punts en comú acabin en destins ideològicament tan distants els uns dels altres: als extrems es posicionaran Ayn Rand i Simone Weil, la primera amb una afirmació d'individualisme radical que posarà les bases del gir neoliberal i neoconservador de la política estatunidenca que tindrà lloc més endavant, a la dècada dels setanta, i de retruc reconfigurarà els sistemes polítics també a Europa i arreu del món. En el pensament de Rand, qualsevol discurs d'esquerres és rebutjat frontalment com a intent d'"anivellament" de l'individu a una massa desidiosa i acrítica, i qualsevol gest altruista és llegit com a afebliment de la llibertat de l'individu per a autodeterminar-se. A l'altre extrem de l'espectre, Simone Weil planteja una empatia universal que porta a la renúncia més absoluta al jo. Davant d'aquests dos extrems, Arendt i Beauvoir són potser les que queden en una posició intermèdia a l'hora de plantejar el seu pensament ètic i polític: el reconeixement de l'altre en l'espai compartit de la política és la base del pensament d'Arendt, mentre que Beauvoir posa les bases ètiques de l'existencialisme francès a l'hora de plantejar una emancipació futura que ha de ser bàsicament immanent. Beauvoir planteja una noció de la llibertat que obre noves possibilitats d'acció o d'elecció també per als altres que ens envolten: condicionament i llibertat no han de ser necessàriament nocions contradictòries. La meva llibertat pot ser també condicionament per als altres i la seva llibertat, i aquest és un pensament clau a l'hora d'escollir un curs d'acció. Una idea, aquesta d'obrir nous horitzons d'acció, o nous móns, per als altres, que es troba en total sintonia amb el pensament d'Arendt. 

Continguts: Eilenberger ens ofereix apunts biogràfics sobre les vicissituds vitals de quatre filòsofes del segle vint, Hannah Arendt, Simone Weil, Simone de Beauvoir i Ayn Rand, durant la dècada de 1933 a 1943. El llibre s'inicia amb l'ascens de Hitler al poder i amb la implantació de les seves lleis racistes, i finalitza amb la mort de Weil l'agost de 1943 en un sanatori anglès. Pel camí, totes quatre pensadores aniran evolucionant en les seves idees pel que fa a la llibertat, la política i la relació de l'individu amb els altres. 

M'agrada: Com també passava amb l'anterior llibre d'Eilenberger, l'ambició del projecte a l'hora d'establir relacions entre diferents autores i corrents de pensament, que es tendeixen a estudiar per separat, com si pertanyessin a compartiments clarament diferenciats. L'anàlisi creuada dels pensaments de les quatre autores posa de manifest coincidències entre les seves idees que poden arribar a resultar sorprenents. Tot i així, les seves diferències i incompatibilitats també queden força clares. 

Tiempo de magos (#400)

Més que veure el xoc entre dos móns, a tot estirar vam gaudir de l'espectacle d'una persona molt amable i una persona molt vehement, que s'escarrassava a semblar amable, fent monòlegs. Malgrat tot, els membres del públic semblaven fascinats, i es felicitaven els uns als altres per haver-hi estat. 

Aquesta és la ressenya que va fer un reporter sobre el debat filosòfic que va tenir lloc a Davos el març de 1929 entre les dues grans figures de la filosofia alemanya del moment: Martin Heidegger (1889-1976) i Ernst Cassirer (1874-1945). La descripció que en fa el periodista en el moment mateix d'aquest esdeveniment acadèmic ens demostra com, de vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc, i que cal veure les coses des de fora de la nostra disciplina per tal de copsar-ne les implicacions més àmplies. Heidegger (la "persona molt vehement") s'uniria al partit nazi pocs anys després i exerciria el rectorat a Friburg aplicant-hi la persecució antisemita prescrita pel Tercer Reich, mentre que Cassirer (la "persona molt amable") acabaria exiliant-se i no tornaria mai a Alemanya, quedant relegat a nota al peu de pàgina de la història de la filosofia. Tot i que va viure fins ben entrats els anys setanta, Heidegger mai va disculpar-se pel seu suport al nazisme, ni tan sols el va intentar explicar o matisar. Els estudiants que conformaven el públic del debat no van poder veure el rerefons polític del que s'estava esdevenint en el pla de les idees; el periodista, possiblement, tan sols l'intuïa. 

Precisament d'això tracta el llibre Tiempo de magos (2018) de Wolfram Eilenberger: d'una imatge de conjunt que és més gran que cadascun dels seus protagonistes, i d'una cadena de decisions i reaccions que no podem preveure on acabaran mentre hi som immersos. El llibre presenta tan sols una dècada de la història de la filosofia, els anys vint, en què es produiria el gir definitori en la filosofia contemporània: el pensament no pot acceptar fonamentacions ultramundanes a preguntes sobre el món, és a dir, no tenim un reporter transcendental que ens interpreti el que hi passa a dins i, per tant, la metafísica tradicional ha perdut la seva raó d'ésser. El llibre fa quatre semblances biogràfiques de quatre pensadors que en aquesta dècada posen les bases de la filosofia que vindrà: als relats sobre Cassirer i Heidegger s'hi afegeixen les vicissituds vitals i filosòfiques de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) i Walter Benjamin (1892-1940). El primer fundaria el corrent de la filosofia analítica, que pretén establir els límits de la significació lingüística: el llenguatge pot parlar del que s'escau dins del món, però no del món en si mateix, ni de cap altra realitat extramundana. Benjamin esdevindria un pensador original i eclèctic, radicalment antiacadèmic, i que reivindicaria la crítica literària i artística com a activitat filosòfica. Es convertiria en una figura de referència per a l'aleshores emergent Escola de Frankfurt, que rellegiria el món contemporani sota una òptica marxista, revisant el camí filosòfic recorregut per la cultura occidental des de la Il·lustració. 

Tanmateix, rere aquesta història d'idees i de redefinició de la cultura occidental mateixa, hi ha un conflicte polític que els seus protagonistes amb prou feines van verbalitzar, i que Eilenberger dibuixa des de la distància del temps. La conferència de Davos de 1929 va consolidar el lideratge de Heidegger en la filosofia del segle vint, amb el seu gir existencial davant la metafísica tradicional: la pregunta abstracta per l'Ésser ha portat la filosofia occidental a un cul de sac, i ara cal reformular-la posant en el centre la pregunta per l'Existència (Dasein). És a dir, l'experiència filosòfica fonamental és l'angoixa davant la temporalitat i finitud de l'existència humana. Davant d'aquest plantejament, la filosofia neokantiana de Cassirer encarnava una cultura il·lustrada i liberal-democràtica en decadència, és a dir, el món burgès de valors i lleis abstractes que donarien sentit i estabilitat a les relacions socials, i que es perllongarien a través del temps com a cultura, o entramat de formes simbòliques. Davant l'escenari acadèmic del moment, Heidegger es va revelar com a estrella emergent; Cassirer, com a vella guàrdia que ja es trobava en retirada. 

Segons l'anàlisi que en fa Eilenberger, aquest gir immanentista que replanteja la funció de l'activitat filosòfica va obviar uns perills polítics que només es revelarien plenament ja passada la segona guerra mundial, i a la vista de totes les atrocitats comeses pel règim totalitari nazi del qual Heidegger seria un peó. El conflicte polític que es troba al cor d'aquest relat és una mica més elusiu i subtil que el debat públic d'idees que s'hi produeix: la història no es llegeix cap endavant, tan sols cap enrere, i el moment present en què ens trobem immersos ens pot encegar a les seves conseqüències potencials. Pocs mesos abans del debat de Davos, Cassirer havia fet una defensa aferrissada dels valors democràtics i il·lustrats de la República de Weimar en el seu desè aniversari. Cassirer va buscar-ne les arrels liberal-democràtiques en la il·lustració alemanya, per tal de defensar aquest sistema que molts llegien com a importat de França i Anglaterra. Va ser l'únic dels quatre pensadors ressenyats en el llibre que es va identificar clarament com a demòcrata. Després de l'Holocaust, és més fàcil mirar enrere, com l'àngel de la història de Benjamin, i provar de connectar tots aquests punts. 

Als marges d'aquest episodi dins del món acadèmic, es troben els altres dos protagonistes, que en el relat manifesten especialment les seves contradiccions. Walter Benjamin viatja a Capri i inicia una relació sentimental amb la directora de teatre letona Asja Lācis. De la mà d'aquesta, de Bertolt Brecht i de la incipient Escola de Frankfurt s'endinsaria en el marxisme i els moviments artístics d'avantguarda. En continu moviment i a cavall entre Capri, París, Moscou i Berlín, la seva filosofia sencera es torna porosa, és a dir, oberta al món i al seu inacabable flux de referències creuades: les seves traduccions de Baudelaire i Proust facilitarien teories de la interpretació i la traducció relacionades amb una determinada concepció del llenguatge i del temps, i el seu estudi del romanticisme alemany el portaria a criticar les convencions i valors burgesos com a façana d'una existència falsa i enganyosament acomodada. A les arcades de París posaria nom a aquesta falsedat com a alienació causada pel sistema capitalista, en observar l'espectacle hipnòtic dels productes de consum als aparadors. Les seves crítiques a la decadència de la cultura burgesa contrasten fortament, però, amb les seves complicades relacions familiars, i la seva incapacitat per aconseguir la independència econòmica apunta també a aquesta ambivalent relació amb la seva pròpia classe social. La decisió d'acusar la seva dona d'adulteri per tal de poder-ne obtenir el divorci és, possiblement, un dels punts més foscos de la seva biografia, revelant la hipocresia d'utilitzar les mateixes lleis i institucions burgeses que suposadament menyspreava per al seu benefici personal. 

D'altra banda, Wittgenstein va passar la dècada dels vint fent de mestre de primària a diverses escoles rurals. Era l'única sortida professional que se li va acudir després de renunciar a la seva fortuna i donar per acabada la necessitat de l'activitat filosòfica mateixa, que perd el seu sentit si no es pot dir res significatiu sobre el món. Del que no es pot parlar, s'ha de callar, i Wittgenstein va guardar una dècada de silenci. El seu trauma de guerra va prendre la forma d'una mena de misticisme de tall ètic inspirat en Tolstoi que el va fer concentrar-se en ocupacions pràctiques. La seva profunda infelicitat i el seu aïllament de la societat són, possiblement, els aspectes més tràgics del relat sencer. D'altra banda, els maltractaments físics que va infligir als seus alumnes en repetides ocasions són l'autèntic revers fosc de la seva imatge de geni incomprès: Eilenberger només fa referència a un d'aquests episodis, el darrer i més greu. No va ser fins el 1929 que el seu mentor Bertrand Russell va aconseguir fer-lo tornar a Cambridge per doctorar-se amb una defensa del text que havia escrit el 1918, el Tractatus Logico-Philosophicus. La seva tornada a la filosofia, però, no va acomplir les expectatives que hi tenien posades els seus deixebles del Cercle de Viena, que enarboraven el positivisme lògic com a única forma vàlida de fer filosofia. Wittgenstein, en canvi, ja havia fet un gir en els seus plantejaments de la primera etapa, i, lluny de pretendre definir un llenguatge lògic ideal, sense ambigüitats possibles, passaria a analitzar la pragmàtica del llenguatge natural per provar d'elucidar-ne les zones grises. 

Eilenberger ofereix una narració extraordinàriament amena i fascinant de tots aquests processos en marxa, i s'entreté a explicar els punts principals del pensament de cada autor i a oferir-ne el context més ampli - el del moment històric que vivien i en el qual cristal·litzen aquestes idees. Així doncs, hi ha una relació més o menys directa entre la primera guerra mundial, la crisi dels valors il·lustrats i democràtics a l'Europa d'entreguerres, l'auge del marxisme, el naixement dels feixismes i del nazisme, la popularització de l'antisemitisme, i les avantguardes artístiques i literàries que van eclosionar a la llum de tots aquests fenòmens històrics i polítics. L'autor també s'atura a establir connexions i paral·lelismes entre els pensaments dels quatre autors en qüestió que, tot i que de vegades no siguin els més obvis, a la llum del relat més global es fan del tot encertats. És un llibre que m'ha encantat pel que té de narratiu i per la forma que té d'establir connexions en totes les direccions possibles entre els quatre personatges estudiats i el context històric en què s'insereixen les seves filosofies. Si alguna cosa hi he trobat a faltar, només ha estat la continuació d'aquestes biografies almenys fins als anys trenta, en què els conflictes polítics que als anys vint encara estan soterrats començaran a prendre una forma més definida. 

Continguts: El llibre combina els perfils biogràfics de quatre filòsofs europeus del segle vint, que influirien especialment amb les seves idees en la direcció que prendria la filosofia contemporània durant les generacions següents: Ludwig Wittgenstein, Walter Benjamin, Martin Heidegger i Ernst Cassirer. El relat es presenta de forma cronològica, però va combinant breus seccions de la vida de cadascun d'ells. L'arrencada és el final de la primera guerra mundial i la culminació és el 1929, any en què té lloc el debat entre Heidegger i Cassirer a Davos (el guanyador del qual seria Heidegger), Wittgenstein torna a Cambridge després de deu anys a defensar el seu Tractatus com a tesi doctoral, i Benjamin acaba en col·lapse nerviós després de la seva ruptura amb Asja Lācis. 

M'agrada: L'ambició de la proposta i el seu plantejament macro, a vista d'ocell. La reivindicació del pensament de Cassirer, Ventafocs de la història de la filosofia, que possiblement no hauria quedat tan oblidat si la República de Weimar hagués perdurat en el temps. L'explicació accessible i planera de les idees filosòfiques de cadascun dels autors, i les connexions entre elles. 

No m'agrada: L'anàlisi biogràfica queda tallada en el seu punt més interessant, en tant que Eilenberger l'acota a la dècada de 1919 a 1929. El relat s'hauria beneficiat almenys d'entrar als anys trenta.