El vostre or i les vostres dones, diu l'Anton. Parla afrikaans per algun motiu, tot i notar que l'altre nano és anglès. La llengua del meu pare, que sempre em serà estrangera. No, he canviat d'opinió, vinc en so de pau. Porta'm al teu líder.
No hauries de ser aquí.
Ja ho sé. Ho he sabut des del dia que vaig néixer.
Aquesta novel·la de l'autor sud-africà Damon Galgut va ser la guanyadora del premi Booker l'any 2021. És un retrat familiar que ressegueix les desventures vitals i existencials dels Swart, una família de grangers afrikàners, durant la història recent de Sud-àfrica. El fil argumental de la novel·la gira al voltant de la promesa que li dóna títol: al seu llit de mort, la senyora Swart fa prometre al seu marit que li donarà a la serventa negra la casa on viu amb el seu fill. Tanmateix, l'única persona que ha sentit la conversa és la filla petita, l'Amor, que, a mesura que passin els anys, es revelarà com l'única interessada a acomplir el desig de la mare. A través de la narració, veurem les inquietuds d'una minoria racista blanca que veu la pèrdua de privilegis històrics com a greuge, enmig dels conflictes socials i polítics de la Sud-àfrica de després de l'apartheid. La novel·la m'ha agradat, però m'ha deixat amb un sentiment molt fort d'ambivalència: l'autor mostra una gran habilitat per evocar-nos els conflictes que afronten els personatges i per desenvolupar-los a través d'imatges recurrents que van afegint profunditat a la lectura; d'altra banda, el to de la proposta no m'ha acabat de fer el pes: Galgut aposta per un to de comèdia negra que acaba fent-se excessiu al llarg de la lectura, en part perquè no acaba de prendre's seriosament els seus personatges.
Rere aquesta decisió de distanciar-se irònicament dels seus personatges i retratar-los des de la caricatura, de vegades amb una crueltat un punt inquietant sobre la pàgina, hi ha una ambigüitat en la posició política de l'autor que no he sabut ben bé com valorar. És cert que ridiculitza el supremacisme i el racisme heretats dels personatges blancs, però tot i així el relat de decadència de la família protagonista, que acaba extingint-se en una mena de destí tràgic, contribueix a un discurs de victimització dels sud-africans blancs que avui dia està tenint altaveus públics molt potents. M'ha semblat similar al to nihilista de Desgràcia de Coetzee, en el tipus de conflictes que planteja, tot i que La promesa es presenta com una novel·la més lleugera a simple vista, i el desenllaç ofereix una nota un punt més positiva. L'any passat vaig llegir Els hereus d'Eve Fairbanks, un assaig sobre la Sud-àfrica post-apartheid, que m'ha semblat que pot ajudar a entendre el context en què es mouen els personatges d'aquestes novel·les, com per exemple l'estat mental de desconfiança i paranoia contra els negres i el profund sentiment de fracàs en què acaba el protagonista masculí de La promesa, l'Anton Swart.
En tot cas, és una novel·la força complexa, que entrecreua els factors de raça i de gènere, i ens pretén presentar els defectes de perspectiva dels propietaris blancs, que en el moment present es veuen incapaços de seguir justificant un estat de coses que havien donat per garantit durant dècades. En aquest sentit, destaquen els dos germans protagonistes, l'Anton i l'Amor, i els seus diferents punts de vista sobre el conflicte que tenen entre mans: d'entrada, al primer capítol de la novel·la, tots dos semblen les úniques notes discordants dins del retrat de família. L'Anton es troba fent el servei militar durant l'estat d'emergència a mitjan anys 80, i experimenta un conflicte interior per haver matat una dona negra a sang freda, mentre que l'Amor, amb només tretze anys, no es planteja la situació política del país, sinó que s'aferra tan sols a la promesa del seu pare, possiblement com a homenatge a la memòria de la mare. Les evolucions d'ambdós no són del tot òbvies donat el punt de partida: mentre que l'Anton reproduirà tots els prejudicis dels seus avantpassats en la seva relació amb la terra, que es creu en el dret de dominar i posseir per dret diví, l'Amor es mantindrà ferma en un plantejament ètic basat en la paraula donada, cosa que la distanciarà de la família i l'abocarà a un camí de sacrifici altruista.
Ara bé, tots dos esdevenen dues cares de la mateixa moneda, d'una desfeta moral que a la llum del desenllaç de la novel·la adquireix tota la seva dimensió tràgica: la masculinitat fràgil i el supremacisme racial fràgil exercits per l'Anton aboquen inevitablement a una espiral d'autodestrucció nihilista, mentre que l'Amor sembla que manté l'autenticitat dels seus principis, però només per acabar enfrontada al paternalisme i la futilitat del seu gest. La novel·la acaba negant, implícitament, que es pugui arribar a establir qualsevol relació autèntica o desinteressada entre blancs i negres, i per això la seva conclusió m'ha semblat força més pessimista del que pretén el to positiu del desenllaç. D'altra banda, sembla que siguin les dones, almenys en el petit apropament que es produeix entre l'Amor i la Salome, les que puguin trobar un desllorigador futur al domini patriarcal establert pel colonialisme. La novel·la teixeix amb habilitat les seves imatges dins del context històric més ampli que retrata. En són exemples l'assassinat de la dona negra per part de l'Anton al primer capítol i l'assassinat de la germana del mig, l'Astrid, com a rèplica a aquest episodi de violència gratuïta; l'esterilitat de l'Anton i l'Amor apuntades al final de la novel·la, que indiquen el final de la família Swart però que es poden llegir també en termes polítics, com a fi del poder colonial sobre el territori; les cures de la Salome cap a la senyora Swart en la seva malaltia es reflecteixen després en les dedicades per l'Amor als malalts de sida un cop ja s'ha convertit en infermera.
En definitiva, La promesa és una novel·la recomanable, d'aquelles que deixa pensant fins i tot després d'haver-la acabada, tot i que m'ha semblat que desaprofita una mica el potencial dels seus propis personatges, especialment durant les dues seccions centrals. Galgut recorre a la caricatura i al tipus més que desenvolupar personatges psicològicament creïbles: per exemple, no s'hi troba una dona que no quedi reduïda a la seva sexualitat, o un líder religiós de qualsevol confessió que no sigui enganyador ni mercenari. L'aposta formal de la narració és un dels punts que funciona millor, al meu parer: l'autor ens va barrejant els diferents punts de vista de diversos personatges, principals i secundaris, i fins i tot personatges que passaven per allà i que no tenen res a veure amb la narració, i els va entreteixint a través de diàlegs i pensaments que van seguint un mateix fil temàtic a través de diverses escenes, en un tractament quasi cinematogràfic. Tot i això, el resultat final acaba essent un punt entretallat, i no hi ajuden els recursos que utilitza la narració constantment per desnaturalitzar l'experiència de lectura, que s'acaben fent un punt massa repetitius: els trencaments de la quarta paret, els canvis sobtats de la primera a la tercera persona, i ocasionalment a la segona també, les descripcions insistents de fluids corporals i de tanatopràxies, o els recursos puntuals al realisme màgic, que queden una mica desconnectats del conjunt.
Sinopsi: La família Swart es reuneix per al funeral d'un dels seus membres en quatre moments diferents de la història de Sud-àfrica. El 1986, durant l'estat d'emergència, el pare i els tres fills adolescents, l'Anton, l'Astrid i l'Amor, acomiaden la mare, que ha mort per malaltia. Nou anys després, coincidint amb la victòria sud-africana de la final del mundial de rugby, presidida per Mandela, es produeix la mort del pare a causa d'un accident. El 2004, durant el segon mandat de Mbeki, la família es reuneix novament per a l'enterrament de l'Astrid, assassinada en un robatori. El 2018, poc temps després de la dimissió de Jacob Zuma, l'Amor es reuneix amb la seva cunyada després de la mort del seu germà gran, l'Anton. A través de totes aquestes trobades, l'Amor recordarà a la família la promesa que va fer el pare en el llit de mort de la mare: que li donaria en propietat a la serventa negra la casa on ha viscut tota la vida.
M'agrada: Les premisses de la novel·la són molt potents: la promesa com a fil conductor del conflicte familiar i, especialment, els personatges de l'Anton i l'Amor, que són els que arriben a portar el pes de la narració. En aquest sentit, la primera i l'última secció són un punt de partida i d'arribada molt pertinents per al relat.
No m'agrada: Les dues seccions centrals crec que desmereixen una mica les altres dues. D'altra banda, els personatges semblen més estereotips que persones reals durant la major part de la lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada