El Napoleó de Notting Hill (#613)

Era un dia gris, els vestits que duien eren grisos, tot era gris; ara bé, endut per un impuls incomprensible, el funcionari baixet va fer el seu camí, travessant carrers i illes de cases, amb els ulls clavats a les esquenes dels dos homes alts, que s'haurien girat de seguida si haguessin sentit la seva veu. Però una llei escrita en el més fosc dels Llibres de la Vida fa així: "Si mires una cosa nou-centes noranta-nou vegades, quedaràs sa i estalvi; però si la mires una vegada més, la que fa mil, t'exposaràs al perill terrible de veure-la per primera vegada". 

El Napoleó de Notting Hill (1904) va ser la primera novel·la que va publicar l'assagista anglès G. K. Chesterton (1874-1936), i és una sàtira despietada de la política imperialista britànica del moment que sobta, especialment, per la vigència de les seves idees encara ara, més d'un segle després de la seva publicació. Amb el característic estil paradoxal i excèntric de Chesterton, la novel·la ens ofereix un relat a mig camí entre la faula i la distòpia, ambientat a la ciutat de Londres el 1984, en un moment històric en què la democràcia ja ha estat abolida a la pràctica a favor d'un despotisme gris i funcionarial, en què el rei de Gran Bretanya és escollit aleatòriament d'entre tots els ciutadans per representar superficialment un sistema econòmic que, a la pràctica, funciona per si sol, com una maquinària ben greixada. Sobta veure com Chesterton s'anticipa quasi un segle a les teories de la fi de la història, que propugnen la pau mundial i la fi dels conflictes en nom d'una uniformitat cultural al servei del liberalisme econòmic. Un cop totes les nacions petites han estat anihilades, la racionalitat del progrés es manté al poder per inèrcia, en absència de qualsevol ideal transcendent o idea original que pugui impulsar un canvi nou. 

El primer capítol, en què la veu narradora ens presenta el joc d'Enganya el Profeta, és una mostra brillant del joc satíric que opera a través de la novel·la sencera, i que haurem de tenir sempre present a mesura que avanci la narració. Ressona especialment en el panorama polític actual, en què la democràcia perd el seu valor dins del discurs públic perquè ha acabat banalitzada: davant les ximpleries i l'infantilisme dels que ens manen, posem les notícies a l'espera de sentir l'últim estirabot, mentre insignes profetes des de tot tipus d'àrees d'expertesa i tribunes públiques ens interpreten el món d'avui i el de demà. Chesterton ens presenta un últim rei de Gran Bretanya, Auberon Quin, com un autèntic bufó-rei, un rei boig que es pren la política com la seva gran broma per al món, i que s'entrega sense límits a la seva farsa de govern fins que arriba el dia funest en què un dels seus súbdits se'l pren seriosament. Quan el jove Adam Wayne desfia les lleis establertes per tal de salvar el seu propi carrer, ho fa en virtut dels valors mateixos que Quin ha instaurat sense arribar a creure-se'ls: és així com es creuen els camins de l'humorista i el fanàtic, i es desencadenarà una guerra cruenta als carrers de Londres entre les diferents municipalitats històriques de la ciutat. 

El conflicte principal que afronten els personatges és, principalment, de discurs: m'ha recordat una mica l'idealisme dels personatges de Tolkien, autor que es va veure influït pels arguments de Chesterton en defensa del catolicisme, i el seu accent en el nacionalisme petit, el de la comunitat, per sobre del projecte uniformador de l'imperi. El Napoleó de Notting Hill descobreix el seu joc ben al principi, en presentar-nos la trobada fortuïta entre un grupet de funcionaris del govern britànic i l'últim nacionalista del món, provinent de Nicaragua. Segons el plantejament oficialista del vencedor, el nacionalisme és dolent només quan és petit: quan és el de la nació colonitzadora, aleshores es racional i assenyat. Així és com Chesterton ens presenta un constant enfrontament dialèctic entre les petites nacions i els grans estats burocràtics que es presenten enganyosament com a neutres i cosmopolites, i ens ofereix, amb una candidesa totalment seductora sobre la pàgina, la possibilitat d'un nacionalisme de petits botiguers, que lluiten per defensar una idea més que no pas la seva realització material. Així és com ens demostra que la idea de la llar es basa, paradoxalment, en l'arrelament més immediat i material a l'aquí i l'ara, el tros de terra on hem nascut, i al mateix temps esdevé la creença més transcendent i vivificadora de totes, aquella per la qual els personatges estan disposats a matar i morir. 

Així doncs, la guerra que s'estableix entre Notting Hill i els altres municipis londinencs acaba mostrant una dualitat de plantejaments més metafísics, fins i tot, que no pas polítics, en portar a les armes, d'una banda, un idealisme cavalleresc que actua per amor a la pàtria i, de l'altra, un materialisme quantitatiu que pretén reduir la guerra a una mera operació burocràtica, un càlcul de possibilitats encaminat al resultat favorable. Tanmateix, en els relats de Chesterton res no és tan obvi com sembla al principi, i la trama argumental anirà mantenint viu el suspens per saber quin dels dos discursos s'acabarà imposant al final. El capítol final, que se situa ja més en un pla metafòric, i ens ofereix una conclusió més aviat filosòfica al relat, ens acaba oferint una interpretació possible al valor simbòlic dels personatges que també es fa molt interessant, i força típica de Chesterton, en intentar diluir aquests contrastos dialèctics en una síntesi final una mica a la Hegel: l'humorista i el fanàtic es poden llegir, alternativament, com a relació entre Déu i home respectivament, creador i criatura, però també com a dues cares necessàries de la condició humana, que es necessiten i es complementen, al capdavall, en les guerres que enceten l'una contra l'altra. 

L'estil de la novel·la va barrejant la narració amb un to poètic molt característic de l'autor, les seves habituals digressions filosòfiques per boca dels personatges, sempre contradictòries i un punt desconcertants, afegides en aquest cas a les ocurrències i facècies, sempre inesperades, dels protagonistes. M'ha agradat més que altres novel·les de Chesterton, com Manalive o L'home que fou dijous, per aquest to més poètic que no pas alliçonador. Una bona recomanació, sens dubte, que us pot agradar si us interessa la ficció d'especulació política o, més en general, els clàssics de la literatura satírica, i que sorprèn especialment per la lucidesa de les seves reflexions, que apel·len en alguns moments fins i tot al món que tenim avui dia. 

Sinopsi: La trama ens situa a la ciutat de Londres, en un futur 1984, en què el nou líder de Gran Bretanya escollit per sorteig, Auberon Quin, esdevé un rei boig que desconcerta l'administració amb les seves pensades insòlites. Tocat d'una vena de romanticisme, promulga lleis per ressuscitar les antigues municipalitats de la ciutat de Londres, i les dota d'un cerimonial reminiscent de les seves arrels medievals. Tanmateix, tot es complicarà quan el prebost de Notting Hill, el jove Adam Wayne, pretengui frustrar un projecte urbanístic que amenaça la independència del seu barri. 

M'agrada: El joc d'Enganya el Profeta, he de confessar.