Cuatro poetas en guerra (#355)

¿Qué mayor escarmiento, en momentos en que había que aterrorizar a la población civil, que matar al poeta granadino más famoso? Si ellos, los salvadores de la Patria, eran capaces de liquidar a un ser así, ¿qué no harían con gente desconocida, con un obrero, con un albañil, con un conductor de tranvía, con un maestro de escuela? 

Aquest assaig de l'hispanista Ian Gibson es va publicar per primer cop el 2007 i conté quatre perfils biogràfics de quatre poetes espanyols (Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca i Miguel Hernández), centrats específicament en l'episodi de la guerra civil, i en les conviccions republicanes de tots quatre, que van acabar influint decisivament en les seves vides. És un llibre molt recomanable en la seva brevetat, perquè està escrit amb un llenguatge molt planer, la cronologia dels fets es fa molt clara i els fets relatats van acompanyats en tot moment per les veus dels testimonis de l'època. 

El llibre arrenca pocs dies abans de les eleccions de febrer de 1936, quan el periodista argentí Pablo Suero visita Madrid i s'entrevista amb un gran nombre de personalitats destacades del moment, principalment polítics de diverses ideologies i escriptors. Suero entra en contacte amb el cercle de joves escriptors afins a la República a través de Lorca, de qui és amic personal, i participa el 14 de febrer en l'homenatge a Valle-Inclán, que havia mort l'any anterior. Després d'aquesta breu introducció, els quatre capítols centrals s'ocupen de les vicissituds vitals d'aquests quatre personatges durant els anys de la guerra. El fil conductor de tots quatre relats és la fidelitat dels quatre autors als ideals republicans, amb implicacions tràgiques per a tres d'ells. 

El capítol d'Antonio Machado se centra en la seva participació política a favor de la República a través dels seus escrits a partir de l'esclat de la guerra i, després, el seu tortuós viatge cap a l'exili, primer a València, després a Barcelona, i ja finalment en la seva darrera etapa fins a Cotlliure, on moriria el febrer de 1939. Juan Ramón Jiménez, per la seva part, va passar la guerra a l'exili, a cavall entre Nova York i Puerto Rico, i ja no tornaria mai més a Espanya. En aquesta secció Gibson el reivindica com a lleial a la República basant-se en els escrits mateixos de l'autor durant la guerra, davant dels dubtes sobre el seu compromís polític, que tradicionalment havia quedat en un pla més ambigu per als biògrafs i historiadors. Aquesta és la secció més breu i concisa, de fet, i potser la que passa pels fets més superficialment, en resumir directament vint anys d'exili en unes poques línies. En tots dos capítols s'emfasitza la profunda decepció de Machado i Jiménez amb la inhibició de les democràcies europees i dels Estats Units davant la guerra civil espanyola. El suport internacional de les potències feixistes va ser un avantatge que el bàndol nacional va aprofitar, mentre que el govern de la República, escollit democràticament, es va veure progressivament aïllat per qui havien de ser els seus aliats naturals, les democràcies occidentals. Tot i que el tema no queda gaire explorat en el llibre, sí que s'esmenta de passada la contaminació propagandística que va portar a aquest estat de coses. 

Pel que fa a Lorca, el relat dels seus últims mesos de vida és possiblement el més colpidor del llibre sencer, en tant que es llegeix amb la tensió d'una autèntica tragèdia, en el sentit d'un cúmul de casualitats dissortades i males decisions, més o menys inconscients, tant d'ell com del seu cercle familiar i d'amistats, que el portaran a ser en el pitjor moment i el pitjor lloc possibles. Aquesta secció també fa un retrat brutal i descarnat d'una comunitat sencera, conservadora i tancada sobre si mateixa, i de les mesquineses i conflictes de veïns que van fer possible aquesta llarga cadena d'accions i omissions que portaran al seu assassinat, així com la crueltat perfectament conscient i orquestrada dels feixistes. Una tragèdia similar també viurà Miguel Hernández, víctima de la brutal repressió de la immediata postguerra. El poeta es va negar a retractar-se dels seus ideals polítics quan es trobava a la presó, i només es va salvar d'una execució segura precisament perquè les autoritats franquistes van veure el perill de crear un altre màrtir similar a Lorca. Hernández va patir un altre tipus de martiri, però. Malalt de tuberculosi, les autoritats penitenciàries li van denegar l'assistència mèdica, cosa que va accelerar el procés infecciós i li va augmentar el patiment de l'agonia en els últims dies. De fet, la falta d'atenció mèdica en el sistema penitenciari va ser una tàctica habitual que el règim franquista va utilitzar per represaliar els presos republicans, com destaca Gibson en el seu relat. A l'epíleg de l'obra, Gibson treu conclusions sobre el llegat de tots quatre autors, i sobre les mancances en afers de memòria històrica a Espanya, en tant que la Llei vigent de la Memòria Històrica encara es queda curta avui dia. 

Continguts: El llibre repassa l'etapa de la guerra civil espanyola en les biografies de quatre poetes essencials de la poesia espanyola del segle vint: Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca i Miguel Hernández. En tots quatre casos es posa l'accent en el compromís polític dels autors, així com en la duresa de les experiències que van haver d'afrontar durant la guerra: per a Machado va suposar la mort a Cotlliure en ple camí de l'exili; Juan Ramón Jiménez també es va haver d'exiliar per sempre, tot i que moriria uns vint anys després; Lorca va ser empresonat i assassinat a sang freda a Granada un mes després de l'alçament franquista; i Miguel Hernández va morir a la presó de tuberculosi tres anys després d'acabada la guerra. 

M'agrada: L'exposició claríssima i documentadíssima per part de Gibson, que fa de molt bon llegir. En un llibre així, de fet, l'únic inconvenient és que es fa curt. 

Ligero de equipaje (#250)

Esto es el final: cualquier día caerá Barcelona. Para los estrategas, para los políticos, para los historiadores, todo estará claro: hemos perdido la guerra. Pero humanamente, no estoy tan seguro... Quizá la hemos ganado. 

Aquest llibre és la monumental biografia de l'hispanista irlandès Ian Gibson sobre el poeta Antonio Machado (1875-1939), un dels últims exponents de la generació del 98 i testimoni privilegiat del tombant de segle espanyol i de la divisió política i cultural que marcarà la història d'Espanya durant els segles dinou i vint. L'exposició comença amb els antecedents familiars del poeta: avis i pares, testimonis de primera mà i participants directes dels canvis polítics que tindran lloc a partir de la segona meitat del segle dinou, en especial la Revolució de 1868 i la instauració de la primera República. Aquesta tradició progressista i republicana de la seva família, així com la seva educació a la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos, són indispensables per tal d'entendre els posteriors posicionaments del Machado intel·lectual del segle vint. Tot i que després de la seva mort hi va haver intents de diluir el seu compromís polític per motius ideològics, les dades aportades per Gibson, fruit d'una investigació ingent i exhaustiva, no deixen cap mena de dubte. 

La vida de Machado és la del caminant que viatja lleuger: d'aquesta forma es va retratar ell mateix en els seus poemes repetidament, però aquesta visió queda corroborada en tot moment pels fets biogràfics. La seva infància va tenir lloc a Sevilla i a Madrid, i en la seva joventut va completar la seva educació informal al París finisecular, aquell de l'afer Dreyfus i la bohèmia artística. Allà entra en contacte amb el modernisme de Rubén Darío i el simbolisme de Paul Verlaine, que seran influències clau per a la seva poesia, però aviat comença a depurar la tècnica en la seva pròpia veu poètica, per tal d'alliberar-la d'afectacions i fer-la el més clara i senzilla possible. La influència de la cultura popular, amb les coplas i les cançons tradicionals, deixen també una empremta inesborrable en el seu estil, que més endavant també influirà profundament en la poesia de García Lorca. Les seves influències intel·lectuals i filosòfiques més directes són els contactes amb els autors de la generació del 98, Miguel de Unamuno en especial, que el contagiaran d'un pessimisme vital i existencial irremeiable, combinat a la vegada en un idealisme reformista en el terreny polític. 

Un cop tornat a Espanya, Machado oposita com a professor de francès per a diversos instituts, i al llarg de la seva vida ensenyarà francès a Soria, Baeza, Segovia i finalment a Madrid, on l'agafaran la Segona República i l'esclat de la Guerra Civil. La confrontació armada, finalment, el portaran al seu últim viatge, el de l'exili francès, on va acabar morint a la població de Colliure el febrer de 1939. Pel que fa a les seves relacions personals, la relació amb el seu germà Manuel és una de les facetes possiblement més sorprenents, en tant que normalment en coneixem el desenllaç, amb Manuel convertint-se en poeta del bàndol franquista mentre Antonio va haver d'exiliar-se amb els republicans. La veritable tragèdia dels dos germans és que la seva relació sempre havia estat molt estreta, i no tan sols eren bons amics sinó també col·laboradors literaris, en les múltiples obres teatrals que van escriure junts. 

En la poesia d'Antonio Machado influeixen també les seves dues relacions amoroses: la seva dona Leonor, que va morir de tuberculosi als tres anys de matrimoni, i la seva amant platònica Pilar de Valderrama, la "Guiomar" dels seus poemes, una poetessa madrilenya amb qui va mantenir, per desig d'ella, una relació purament espiritual que va causar molta ansietat al poeta. La complexitat de totes aquestes relacions i de les tensions polítiques a l'Espanya de principis del segle vint es fan presents en aquest volum de Gibson amb una claredat i una vivesa extremes: Gibson opta per donar veu als textos del propi poeta i dels altres testimonis dels esdeveniments descrits, i només es limita a interpretar-los o a fer-ne hipòtesis quan n'hi ha diferents versions o perspectives. El llibre també ens ofereix l'anàlisi literària d'alguns dels seus poemes i escrits més importants, que il·lustren a la vegada l'evolució de la seva veu literària, així com la influència dels seus sentiments, en el terreny personal, sobre la seva obra poètica. Machado no tan sols va ser poeta sinó articulista i assagista, a través del seu alter ego Juan de Mairena, i a través d'aquest personatge també assistim a l'evolució del seu posicionament polític i la seva veu crítica amb el seu context històric i polític de l'Espanya que li va tocar viure. 

Continguts: El primer capítol descriu els primers anys del poeta a Sevilla, així com els antecedents polítics i culturals del seu pare i el seu avi, tots dos intel·lectuals relacionats amb el republicanisme del segle dinou, així com amb el krausisme i la Insititución Libre de Enseñanza. El segon capítol ens situa ja a Madrid, durant l'adolescència i joventut de Manuel i Antonio, en què entren en contacte amb la bohèmia literària i artística del moment, especialment amb Rubén Darío. El capítol tres ens introdueix al desastre de 1898 i a l'ambient de decadència cultural del Madrid del moment, on Machado rep la influència d'Unamuno, Valle-Inclán i Pío Baroja. Amb el seu trasllat a París, entra en contacte amb el simbolisme francès, i inicia també una amistat amb Juan Ramón Jiménez. El capítol quatre ens descriu la publicació de Soledades, la primera obra important de Machado, així com el primer contacte amb el paisatge castellà després d'opositar i guanyar una plaça de professor d'institut a Soria. El capítol cinc ens descriu els anys passats a Soria, marcats pel seu matrimoni amb Leonor Izquierdo, amb tràgic desenllaç, i la publicació de Campos de Castilla, obra que li reportaria fama i la seva consagració com a autor de renom en el context literari del moment. El capítol sis presenta l'etapa que l'autor va passar a Baeza després de la mort de Leonor. En aquesta ciutat de Jaén hi coneixerà per primer cop Federico García Lorca, en viatge d'estudis. Aquesta etapa coincideix amb la neutralitat espanyola durant la primera guerra mundial, en contrast molt directe amb l'activisme polític obert que exerceixen Machado i els altres membres de la generació del 98. El capítol set descriu l'etapa de nou anys passada en un altre institut a Segovia, que coincideix en part amb la dictadura de Primo de Rivera i l'exili d'Unamuno. Aquesta és l'etapa del Machado més filosòfic, en què crea els seus nombrosos alter egos o heterònims, i també és el moment de col·laboració més intensa amb Manuel Machado en l'empresa teatral. El capítol vuit descriu la relació que el poeta va establir, a cavall entre Madrid i Segovia, amb la poetessa Pilar de Valderrama, que es convertiria en la seva musa poètica. La relació va ser força ambivalent en els termes, especialment per part de Valderrama, que estava casada i era catòlica observant, de forma que mai va voler entrar en una relació física amb el poeta. Amb la proclamació de la segona república, creix la tensió entre les dretes i les esquerres espanyoles. El 1932, Machado obté finalment el llargament desitjat trasllat a Madrid. El capítol novè ens descriu els anys de la República a Madrid fins a l'esclat de la guerra, amb especial accent en els excessos polítics comesos pel govern de dretes durant el Bienni Negre. La relació amb Pilar es trenca definitivament quan el Frente Popular guanya les eleccions de febrer de 1936 i aquesta s'exilia amb la seva família a Portugal. La Guerra Civil esclata amb l'impacte de l'assassinat de García Lorca i, en el terreny més personal, amb la presència a Burgos de Manuel Machado, que es veu obligat a passar al bàndol nacional. Finalment Machado i la seva família marxen a València amb una caravana d'intel·lectuals organitzada pel govern republicà. El capítol deu cobreix l'estada a València i després a Barcelona. L'estat d'ànim del poeta queda marcat per la seva indignació davant la neutralitat de França i Gran Bretanya. A la vegada, s'accentua de forma greu el deteriorament físic del poeta. El capítol onze cobreix l'estada del poeta a Colliure, on trobaria la mort a causa d'una afecció pulmonar el febrer de 1939. La seva mare només el sobreviuria tres dies. L'epíleg és molt breu i recull tan sols el destí dels altres familiars de Machado, així com la pervivència posterior de la seva obra poètica. 

M'agrada: És un retrat acurat, vívid i exhaustiu d'una de les figures literàries més importants de la poesia espanyola del segle vint, que a la vegada ens aproxima a la realitat política del seu moment i al conflicte i la tragèdia de les dues Espanyes.