Aquesta novel·la de l'autora canadenca Emily St. John Mandel es va publicar el 2014, i és una de les seves obres més reconegudes. Es tracta d'un relat d'apocalipsi suau, una distopia humanista, subgènere que Station Eleven va contribuir a crear, i que després va agafar molta més volada amb l'impacte de la pandèmia de Covid l'any 2020. Què passaria si la narrativa postapocalíptica es basés, no en la guerra de tots contra tots per aconseguir les poques desferres que queden després de la catàstrofe, sinó més aviat en el guariment i la reconstrucció d'un món nou? D'entrada pot semblar un plantejament massa "bonista", que diríem avui, i és cert que demana certa complicitat al lector a l'hora de no fer massa preguntes sobre el món fictici i sobre la catàstrofe mateixa, però reconec que la novel·la m'ha anat convencent a mesura que la llegia, i m'ha recordat els millors punts forts de El mar de la tranquil·litat, tot i que potser sense arribar a un desenllaç tan potent com en aquesta novel·la posterior, aquesta ja sí post-pandèmica.
S'ha de reconèixer que el que Station Eleven fa bé, ho arriba a fer molt bé, i Mandel excel·leix a l'hora de crear un relat immersiu i amb un ritme molt ben dosificat, bastit a base de suspens i petits misteris que van quedant posposats però que deixen que anem fent-nos preguntes i especulant sobre possibles respostes al llarg de tota la lectura. Que la resolució final dels misteris sigui un punt previsible i un punt anticlimàtica vista en retrospectiva no li treu mèrit a una narració que segueix les vicissituds de diversos personatges en dos eixos cronològics diferents, i que els fa confluir en diversos detalls de la trama fins a mostrar una imatge final que només el lector arribarà a conèixer en la seva totalitat. La novel·la ens ofereix un retrat coral de diversos personatges secundaris cadascun amb les seves pròpies angoixes particulars, en què no destaquen protagonistes clars, més enllà potser de la figura d'Arthur Leander, que esdevé el punt de connexió entre tots aquests relats separats. És una aposta pel detall de l'experiència personal, que apunta al fet que tota catàstrofe col·lectiva en realitat és privada i intransferible, i fa un plantejament polític de baixa intensitat, centrat més en la reconstrucció col·lectiva allunyada dels grans eslògans i projectes, i que planteja el veïnatge i la cura dels qui són més a prop com a única recepta de supervivència viable.
La trama es posa en marxa en una representació de El rei Lear en un teatre de Toronto, en què l'actor que fa el paper principal, Arthur Leander, es desploma de sobte i mor d'un infart a l'escenari. Aquella mateixa nit, l'infermer que l'ha atès rep un avís sobre un brot de grip especialment mortífer i contagiós que acaba d'arribar a la ciutat a través d'un vol que venia d'Europa i, després d'acaparar provisions, s'atrinxera a casa amb el seu germà. En pocs dies, la pandèmia haurà acabat amb el noranta-nou per cent de la població mundial, i els pocs supervivents hauran d'adaptar-se a un nou món sense electricitat ni internet. D'una banda, assistim a la vida d'Arthur, els seus amics i les seves exdones abans de la catàstrofe; d'altra banda, uns vint anys després, una companyia de teatre ambulant circula per les ruïnes del que havia estat el nord dels Estats Units representant Shakespeare per als petits assentaments que troben pel camí. Les connexions entre els dos relats se'ns van revelant poc a poc com a peces d'un trencaclosques: la Kirsten, una jove actriu de la companyia, havia conegut l'Arthur quan era petita, perquè participava al muntatge de El rei Lear com a actriu infantil, i l'Arthur li havia regalat els dos únics volums d'un còmic, Station Eleven, dibuixat per la seva primera dona.
A part dels elements de misteri i suspens, que construeixen una trama bastant senzilla al capdavall, la novel·la també es basteix a través dels seus components simbòlics, que afegeixen profunditat a la lectura i que m'han semblat l'element més potent de la narració a la vista del desenllaç. Triar la representació de Lear com a marc de la narració i confrontar la novel·la sencera a aquest relat de crisi primordial crea una tensió molt peculiar entre les aventures dels personatges i l'obra artística que ens assenyala la catàstrofe. Pel que fa al punt de vista dels lectors/espectadors, aquest recurs crea un doble nivell de lectura en tot moment, com si estiguéssim mirant la trama des de dins i des de fora a la vegada. L'obra de Shakespeare retrata una tempesta terrible que assola la contrada sobre la qual regna Lear, i que a la vegada reflecteix la seva pròpia tempesta interna i personal: l'escena ens mostra una doble tempesta de neu, la fictícia recreada dalt de l'escenari i la que té lloc als carrers de la ciutat, fora del teatre. És tan sols el primer d'aquests jocs de miralls que ens anirà oferint la novel·la al llarg del recorregut sencer: la petita Kirsten queda fascinada per una petita tempesta de neu dins d'una bola de vidre, que crea un paral·lel amb el que els lectors mateixos estem experimentant o, d'altra banda, el relat narrat al còmic Station Eleven anirà presentant paral·lels amb la situació present dels personatges de la novel·la.
Després de la pandèmia se'ns estableix una tensió molt clara entre la civilització que s'ha perdut, i la vida als boscos que ens proposen els supervivents, i que és un motiu recurrent a moltes comèdies de Shakespeare com les que representen els membres de la companyia. La tensió aquí no és entre civilització i barbàrie, com passa amb molts relats distòpics i postapocalíptics, sinó més aviat entre un món antic, superior tecnològicament però desgastat i banal a un nivell existencial i moral, i la possibilitat d'un discurs alternatiu que valori millor l'existència en el present, l'aquí i l'ara precaris que els supervivents es veuen obligats a afrontar amb el millor dels rostres possibles, i que crea un paral·lel amb la rebel·lia intrínseca dels personatges boscans de Shakespeare. Aquí és on es podria acusar la novel·la de ser massa optimista o massa idealista, de presentar un futur de flors i violes en què la destrucció absoluta és el millor que ens ha pogut passar com a civilització occidental: tanmateix, és on el relat mostra millor la seva fortalesa, ja que no defuig en cap moment la brutalitat i la violència de la nova situació i, de fet, ens presenta una sèrie de personatges profundament traumatitzats i damnificats pel que han hagut d'afrontar, i que es plantegen la resistència precisament perquè no els queda més remei.
És per això que la bellesa i la senzillesa aparent de la novel·la han captivat tants lectors arreu del món des de la seva publicació, perquè Mandel retrata la possibilitat d'una esperança en el futur, per petita que sigui, fins i tot contra el rerefons de la desolació més absoluta. El plantejament és una mica simplista i maniqueu a l'hora de presentar la buidor i la banalitat de les vides d'abans de la catàstrofe, especialment a través de la figura de l'Arthur Leander, que esdevé un antiheroi carismàtic però profundament marcat per les temptacions i paranys que li suposa el seu propi privilegi i, d'altra banda, l'idealisme de la proposta de després de la catàstrofe, en què sembla que la bona gent serà capaç d'apreciar millor Shakespeare i la poesia en un món en què no són immediatament accessibles. Ara bé, la novel·la dosifica aquestes valoracions amb equilibri, i ens presenta uns personatges imperfectes i ferits que, em penso, abans de la catàstrofe no es veien capaços de reconèixer la bellesa miraculosa de tot el que tenien al seu abast i, després, s'hi veuen obligats per imperatiu de les circumstàncies.
Val a dir que precisament per això la política de la novel·la és l'element més ambigu i potencialment problemàtic del relat sencer: plantejar una distopia en termes utòpics i optimistes pot fer que la càrrega positiva del relat ens encegui als aspectes més foscos del món en què vivim. El missatge ocult de la novel·la sembla ser que ja ens trobem efectivament en una civilització en col·lapse, però cadascú individualment pot escollir com enfrontar-s'hi, i que l'actitud positiva depèn de cadascú perquè el sistema, al capdavall, no el podrem canviar. En aquest sentit, l'antagonista que planteja la novel·la és un personatge força pla i no gaire ben desenvolupat, i el seu desenllaç, amb la confrontació final amb els membres de la companyia de teatre ambulant, resulta una mica fluix després de tota la tensió acumulada al llarg del relat. Tot i així, m'ha semblat una novel·la molt recomanable, i n'he gaudit molt: Mandel construeix un relat ple de tensió que es basa a comparar diferents formes de reaccionar i de plantejar-se el món, i deixar que unes caiguin pel seu propi pes sobre les altres. A mi, El mar de la tranquil·litat em va convèncer més, però Station Eleven de ben segur que val la pena de llegir.
Sinopsi: En un moment indeterminat a principis del segle vint-i-u, Arthur Leander, una estrella de Hollywood vinguda a menys, mor d'un infart sobtadament mentre representava El rei Lear en un teatre de la ciutat de Toronto. L'esdeveniment coincideix amb l'impacte d'una pandèmia de grip letal que acaba amb la majoria de la població mundial en uns pocs dies. Uns vint anys després, una sèrie de personatges sobreviuen com poden en una companyia ambulant que es dedica a representar obres de Shakespeare pels pobles. Una de les actrius, la Kirsten, intenta reconstruir la vida de Leander a partir de retalls de revistes antigues i d'un còmic anomenat Station Eleven que aquest li havia regalat quan era petita.
M'agrada: És una novel·la que es construeix a partir d'un suspens molt ben dosificat, i una tensió metatextual entre els fets que ens relata i les seves interpretacions al nivell simbòlic.
No m'agrada: Els conflictes principals que afronten els personatges de la novel·la, especialment a la part de després de la pandèmia, queden dibuixats de forma massa simplista, especialment pel que fa a l'antagonista de la història.
