Chicas felizmente casadas (#316)

Remordiments! Em va dir que sentia llàstima per l'Eugene, que era un inadaptat, que estimava el seu fill, que se sentiria responsable si es tornés boig. Per qui toquen les campanes. Vull dir: no cal que m'aturi a donar tots els detalls, heu sentit la mateixa història milers de vegades. 

Girls in their Married Bliss d'Edna O'Brien es va publicar per primer cop el 1964 i és la darrera entrega de la trilogia de les noies de camp. No va ser fins als anys vuitanta, però, que la trilogia sencera es va publicar en un sol volum i l'autora va afegir a aquesta última novel·la el seu epíleg, que d'alguna forma arrodoneix el conjunt de les tres novel·les i els dona una conclusió coherent. D'entrada, aquesta tercera entrega és força diferent de les altres dues novel·les. Aquí, per primer cop, trobem el punt de vista en primera persona de Baba, l'amiga de Kate, que havia quedat força desdibuixada en les altres dues novel·les, especialment a la segona. 

Si ja havia destacat que a les altres dues novel·les la veu de Kate com a narradora sona excessivament ingènua, i que hem de destriar la realitat de la història entre les fantasies justificadores i les idealitzacions que en fa, aquí la narració de Baba ens ofereix un to molt més realista, també molt més conversacional, amb un cinisme i un sarcasme que resultarien còmics en determinats moments si el contingut dels fets relatats no fos tan dur i colpidor. Com el títol ens indica, força irònicament, aquesta tercera novel·la ens mostra les dues noies de camp, ja a Londres, on les dues han aconseguit casar-se amb marits benestants. Baba ha decidit casar-se amb un empresari de la construcció força ric, que no estima però que li desperta sentiments de compassió en determinats moments, mentre que Kate s'ha casat amb Eugene, la parella que ja havia tingut a la segona novel·la, amb qui ara té un fill. 

Aquesta és una de les novetats que se'ns presenta al principi d'aquesta primera entrega. Si ben bé d'entrada pot resultar una mica frustrant que Kate torni a reprendre aquesta relació que ja havia mostrat la seva cara més fosca a la segona entrega de la trilogia, també és cert que és fàcil de comprendre la decisió narrativa des del punt de vista de l'autora: la història podria ser la mateixa si Kate s'hagués casat amb una altra persona, però se'ns hauria hagut de construir una altra relació des del principi i introduir un personatge nou, mentre que així reprenem la relació que s'havia construït en l'anterior entrega. La narració de Baba en primera persona acaba confirmant els equívocs en què Kate havia anat caient en els altres dos relats: des de fora, i amb la seva visió cínica i desencantada de la vida, Baba és capaç d'apreciar l'abús i la toxicitat del matrimoni entre Kate i Eugene, tan difícil de processar per a la mateixa Kate. El paternalisme i la superioritat amb què Eugene tractava Kate en les primeres fases de l'enamorament, ara s'han tornat menyspreu obert. Eugene acusa Kate de ser passiva i de no tenir instint maternal, mentre que Kate, amb inquietuds artístiques que s'han vist frustrades pel seu nou rol com a mestressa de casa, cau en un estat d'ansietat i depressió profunds. 

La relació de les dues dones amb la maternitat també és una de les parts més fosques del relat: quan se separen, Eugene utilitza el seu fill com a nou instrument per minar l'autoconfiança de Kate, i la lluita de Kate per recuperar-lo es converteix cada cop en més desesperada. D'altra banda, Baba també afronta la maternitat amb ansietat, principalment a causa del xoc entre les seves expectatives i les del seu marit. En conjunt la novel·la és igual de fosca o fins i tot més que les altres dues, en tant que es converteix en un retrat complet de les múltiples i variades facetes - precisament les més banals - que pot presentar la infelicitat. 

És en el seu epíleg, però, afegit posteriorment, que aquesta tercera entrega aconsegueix recuperar els temes i motius de les altres dues novel·les, especialment pel que fa al desenllaç del personatge de Kate. A la vista del seu final, la història de Kate s'acaba convertint en una mena de recreació de la vida dels seus pares, amb qui no ha aconseguit fer net: la figura del pare acaba planant sobre tot el conjunt quan ens adonem que Kate no ha superat mai aquesta amenaça sobre la seva existència, i per això s'ha vist incapaç de deslliurar-se del seu rol de submissió a aquesta presència patriarcal en la figura del marit. El terror a què va viure sotmesa de petita, juntament amb la seva mare, ha fet que acabi assumint aquest terror com a part de la seva existència, i que integri en la seva personalitat la indefensió i impotència de la mare. 

A més, l'episodi de la mort de la mare també es rellegeix sota una nova llum, encara que només sigui un minúscul interrogant sobre aquest esdeveniment del passat. No puc fer spoiler sobre com acaba la història de Kate, així que només puc dir que, tot i que el final és molt trist i només es pot llegir com a derrota, Baba li dóna un sentit de conclusió molt més articulat a la història de la seva amiga del que ella mateixa ha pogut fer durant el relat. Baba es transforma, així, en una narradora prou lúcida i crítica com per poder llegir la història de la seva amiga en termes d'opressió, i llegir-ne fins i tot la història de totes les dones des d'un punt de vista global. És així que el programa feminista de l'autora es fa més explícit en aquest epíleg, tot i que és d'esperar en tant que va ser un afegit d'uns vint anys després de la publicació de la trilogia original. En definitiva, una lectura del tot recomanable, especialment a la llum de les altres dues novel·les de la trilogia. 

Sinopsi: Un temps després d'arribar a Londres, Kate i Baba es troben totes dues atrapades en dos matrimonis insatisfactoris. Mentre que Kate ha tornat a assumir el rol de submissió en la seva antiga relació amb Eugene, Baba se sent pressionada pel seu marit per tal de quedar-se embarassada, i viu la idea de la maternitat amb ansietat. Quan Kate finalment acabi abandonant el seu marit, les dues amigues reprendran la seva relació de complicitat del passat, tot i que serà precisament quan totes dues hagin d'afrontar les decisions més difícils de la seva vida. 

M'agrada: És una tercera entrega que està a l'alçada de les altres dues, i el seu tràgic final acaba connectant l'experiència de lectura amb les altres dues novel·les i creant una narració coherent per al conjunt de la trilogia. 

No m'agrada: En general, el fet que sigui la més fosca de les tres novel·les, i el fet que no hi hagi una sortida possible per a l'inconformisme de les dues protagonistes. És part de la crítica social que fa la trilogia sencera, però tot i així el conjunt acaba essent força pessimista. 

La chica de ojos verdes (#315)

No siguis imbècil, deixa de compadir-te, que això és precisament el que va arruïnar la vida a la teva mare, em vaig dir mentre dirigia la mà al cordó negre de l'alarma. Tremolava com una fulla. 

Publicada el 1962, Girl with Green Eyes és la segona entrega de la trilogia de les noies de camp, de l'autora irlandesa Edna O'Brien. Si a la primera entrega les dues amigues Caithleen i Baba es traslladaven del camp a Dublín per tal de treballar i començar una nova vida, aquesta segona novel·la transcorre íntegrament a Dublín, i se centra principalment en les aventures de Caithleen narrades en primera persona, mentre que Baba es converteix en un personatge secundari. Potser aquesta segona novel·la perd una mica en la comparació amb la primera pel que fa a l'argument, però l'estil de la narradora, en primera persona, poètic i a la vegada senzill, és un dels seus punts més forts, igual que passava a la primera novel·la, Las chicas de campo. 

Com en aquesta, el punt de vista de Caithleen és profundament subjectiu, i el relat de les seves penúries, aquest cop en el terreny amorós, s'ha d'acabar llegint entre línies a través de la seva veu romàntica i exaltada. La realitat que descriu és més fosca i amarga del que els seus sentiments reflecteixen. Després del seu desengany amb el senyor Gentleman, a la primera entrega, la protagonista inicia una relació amb un altre senyor casat força més gran que ella, aquest cop un director de cinema i intel·lectual que l'enlluerna amb la seva cultura i la seva experiència de la vida - el que ella anomena "el seu passat". De fet, la de tenir "un passat" és una de les múltiples nocions romàntiques que té Caithleen, i si bé des del principi es comença a entreveure que aquesta relació no augura res de bo, la novel·la és el relat exclusiu d'aquest romanç abocat al fracàs, que finalment Caithleen integrarà al seu relat personal en iniciar una nova vida com a noia amb passat. 

És un llibre una mica difícil de gaudir perquè es basa principalment en una relació tòxica: l'actitud manipuladora de l'amant de Caithleen, Eugene, queda palesa i ben evident des del principi de la novel·la, i només roman oculta per a la protagonista mateixa, que en el seu enamorament resulta completament incapaç de llegir la superioritat i el paternalisme amb què és tractada en tot moment. Aprofitant el diferencial en cultura, experiència, i poder adquisitiu que els separa, Eugene aprofita per acabar controlant cada petit aspecte de la vida de la jove, com si fos el seu deure modelar-la a la seva imatge i semblança o, encara pitjor, a la de la seva ex-dona. Un cop dins la relació, un dels conflictes principals de la protagonista és amb el sexe: educada per considerar-lo tabú i no poder parlar-ne amb ningú en cap circumstància, sent la pressió del seu amant per "arribar fins al final" quan realment no se sent preparada. Tot i el pànic que sent, l'home la manipula perquè se senti culpable si no cedeix. És per tot això que, si bé la novel·la ens ofereix una protagonista ingènua i sempre sotmesa a la suposada superioritat de la seva parella, el llibre es pot llegir en termes feministes, en tant que queda clar en tot moment la diferència de poder entre tots dos personatges i la manipulació que Eugene exerceix sobre la protagonista des d'uns valors profundament patriarcals. De fet, ben bé al principi de la novel·la Eugene comença per canviar-li el nom. 

Un altre motiu molt important a la novel·la és el contrast entre el món de la protagonista, amb l'ambient rural de la seva família i les seves arrels, i el món suposadament més culte i intel·lectual, d'una classe social superior, al qual Eugene la introdueix. La brutalitat del pare de Caithleen, i en especial la violència dels episodis en què apareix, fan una mica més comprensible les decisions de la protagonista a l'hora de voler trencar definitivament amb el seu passat, encara que sigui amb una fugida endavant que subverteix totes les convencions socials del seu temps. Tanmateix, això no implica que les decisions que pren Caithleen siguin les més assenyades per la seva part: la seva immaduresa i el seu desarrelament determinen aquesta submissió cega en què acaba la seva relació amb el seu amant. Una part de les seves arrels és també la seva fe catòlica, que li provoca un conflicte interior entre els seus desitjos i passions i el que la societat religiosa i conservadora de la Irlanda de l'època li demanen. 

Finalment, serà l'esbojarrada i atrevida Baba qui demostri un coneixement més profund del món de les relacions humanes quan provi de persuadir-la que oblidi Eugene. De fet, Baba és qui l'acabarà rescatant a l'hora d'arrossegar-la a un nou viatge, aquest cop a Londres, on les dues amigues podran iniciar una nova vida i on Caithleen podrà, finalment, començar a madurar. Per això en acabar aquest segon llibre la impressió és que encara no sabem prou coses, de Baba, perquè el retrat que ens n'arriba queda constantment deformat per la percepció que ens n'ofereix Caithleen. La chica de ojos verdes és una lectura molt recomanable que, si bé queda un punt subordinada a la seva predecessora, ens endinsa una mica més en la vida d'aquests personatges i de la seva amistat.

Sinopsi: Uns anys després d'instal·lar-se a Dublín, les amigues Cait i Baba segueixen allotjant-se en una habitació llogada i sortint de copes i a ballar quasi totes les nits. No acabaran separant-se fins que Caithleen conegui Eugene, un director de cinema que l'enlluerna amb la seva cultura i que l'acabarà convencent perquè visquin junts, a l'espera del seu divorci.

M'agrada: És una reflexió tremendament colpidora sobre les relacions de gènere, i la violència cultural i simbòlica que la societat pot arribar a exercir sobre les dones per tal que s'emmotllin a les expectatives i rols que els venen assignats.

No m'agrada: És un llibre que depèn una mica del seu predecessor, i que crec que perdria una mica de forma separada. També penso que el resultat final es ressent de desdibuixar una mica massa la resta de personatges secundaris, inclosa la Baba. 

Las chicas de campo (#314)

La gent ens mirava, però tant ens feia: érem joves. La Baba va inflar la bossa buida i la va fer esclatar amb un terrabastall colpejant-la amb el puny. 
- Faré saltar pels aires aquesta ciutat. 
I ho deia de debò, aquella primera nit a Dublín. 

Aquesta novel·la es va publicar el 1960 i va ser el debut literari de l'autora irlandesa Edna O'Brien. La publicació de The Country Girls va suposar tot un xoc cultural a la ultracatòlica Irlanda, i les reaccions a la novel·la van incloure les ressenyes negatives, l'assetjament a l'autora i la prohibició tant d'aquesta novel·la com de les seves dues seqüeles. Al poble natal d'Edna O'Brien, el capellà local en va cremar tots els exemplars disponibles en una foguera al carrer. L'església catòlica irlandesa, que predicava precisament la necessitat de la submissió al marit i la maternitat com a rols essencials per a la dona, va ser especialment combativa a l'hora de condemnar el llibre perquè, segons les autoritats religioses, tacava la puresa de la feminitat irlandesa. Però què hi trobarem, a la novel·la, que sigui tan escandalós? 

La història és el relat en primera persona d'una adolescent irlandesa en un poble rural de l'oest d'Irlanda, a finals dels anys 40, després en un internat de monges i més endavant a Dublín, on es trasllada a treballar després que l'expulsin de l'escola. Caithleen Brady és una adolescent romàntica i idealista, força somiatruites, que s'evadeix de la misèria de la seva realitat quotidiana a través dels seus plans de futur, que contemplen, bàsicament, enamorar-se d'algú. Viu a la granja familiar amb un pare alcohòlic que maltracta brutalment tant a ella com la seva mare, i que els provoca autèntic terror a les dues amb les seves desaparicions i reaparicions sobtades. Mentrestant, la propietat familiar se'n va a la ruïna, ja que el pare gasta en beguda els pocs diners que ingressen. La seva única amiga, Bridget Brennan, a qui tothom anomena Baba, en realitat abusa de la seva confiança constantment, i la menysprea en tot moment pels seus orígens desafavorits. Tot i així, la seva amistat va evolucionant al llarg del llibre, a mesura que les dues es van necessitant cada cop més l'una a l'altra. 

Gran part de la novel·la es construeix al voltant del contrast entre aquestes dues personalitats: mentre que Caithleen és romàntica i somiadora, Baba és cínica i realista en tot moment, i és la més atrevida de totes dues, almenys a l'hora de parlar. L'estil narratiu de la novel·la és molt curiós, perquè crec que un dels seus grans mèrits és la recreació que l'autora fa de la veu de la protagonista, poètica i exaltada com l'adolescent romàntica que és, i amb una atenció minuciosa als detalls. De fet, és impressionant com una novel·la tan curta ens arriba a proporcionar tanta informació d'una forma tan condensada, perquè el relat que Caithleen ens transmet és un relat d'objectes lligats a records, d'espais domèstics ben diferents, de petits detalls que tornen de forma recurrent, amb personatges secundaris que entren i surten de la narració i que, si bé no queden tots desenvolupats, formen un vívid retrat de la societat del moment i el fons sobre el qual es retallen les figures de les protagonistes. 

A més, de forma coherent amb aquesta veu narradora un punt desarticulada de la protagonista, les referències a la sexualitat de les protagonistes queden amagades entre línies i només esbossades amb mitges tintes, reflectint de fet la forma com es produïa el flirteig en un ambient social de constant vigilància i control social sobre la intimitat de les dones. No ha de resultar estrany, per tant, que les crítiques que la novel·la va rebre a l'època giressin al voltant dels desitjos sexuals i les relacions que mantenen les protagonistes amb el sexe masculí, però que ni s'esmentés l'assetjament constant que dirigeixen sobre elles els homes casats, que exerceixen el flirteig com un entreteniment més, i tantegen constantment els límits del consentiment de la noia, que té el deure públic i social de resistir aquests avanços. Així és com s'articula la relació de Caithleen amb un senyor casat del poble a qui tothom anomena "senyor Gentleman", en un moviment entre irònic i burlesc per part de l'autora. Mentre que Caithleen està genuïnament enamorada del senyor Gentleman, no fa falta anar gaire enllà de la trama per veure que aquesta relació està destinada al fracàs. 

Baba, en canvi, és una mica més pragmàtica que la seva amiga i pretén tan sols passar-s'ho bé. Que els senyors que tenen diners i, per tant, poden dur-la a restaurants cars o fer-li regals costosos siguin els grans més que no pas els jovenets se'ns presenta tan sols com un efecte col·lateral de la seva aposta pel gaudi de la vida i de la seva joventut. La imatge de la frustració dels seus pares, el veterinari i la seva dona, se'ns presenten constantment com a reflex del que, possiblement, Baba intenta defugir a la seva vida. El que O'Brien presenta amb més claredat al llarg de la novel·la és en tot moment aquest diferencial en el poder entre els homes i les dones, ja que si bé The Country Girls és un text que no es va escriure expressament en clau feminista, l'autora va ser pionera en la literatura irlandesa a l'hora de donar veu a l'experiència de les dones, injustament silenciada per un projecte polític i cultural profundament controlador del rol de les dones a la societat. 

Sinopsi: La novel·la transcorre durant quatre anys de la vida de les protagonistes, a finals dels anys 40 i principis dels 50, des que tenen catorze anys fins que en tenen divuit. Caithleen i Baba són dues amigues en un poble rural a l'oest d'Irlanda. Mentre que la família de Caithleen passa penúries econòmiques, la de Baba es troba en una situació més acomodada. Quan la mare de Caithleen mor, aquesta se'n va a viure amb la família de Baba, i totes dues noies són enviades a un col·legi de monges. A l'internat passen tot tipus de penúries fins que aconsegueixen escapar-se'n provocant la seva expulsió. Després es traslladen a treballar a Dublín, on tindran les seves primeres experiències de llibertat gaudint de la vida nocturna de la ciutat. 

M'agrada: La forma com O'Brien construeix la seva prosa, elaborada i farcida de detalls, sota una aparença de simplicitat. També la forma com evolucionen els dos personatges i la seva amistat, molt subtil però present al llarg del text.