Així exactament és aquest text: deliciós, honest, desesperat, tendre, a moments un punt retorçat, i una lectura completament fascinant. Oscar Wilde (1854-1900) escriu aquesta llarga carta al seu amant Lord Alfred Douglas durant el seu captiveri en treballs forçats a la presó de Reading, entre els anys 1895 i 1897. Després de la seva estada a la presó, va viure de la caritat dels amics a França fins la seva mort tres anys després. La seva condemna per "indecència" és un d'aquells episodis de la història dels drets civils que ens hauria de fer reflexionar: l'homosexualitat a la Gran Bretanya no va començar a despenalitzar-se ben bé fins a finals dels anys 60 del segle vint.
Quan Wilde va sortir de la presó, va entregar el manuscrit al seu amic i executor literari Robbie Ross, que va llegar l'original al Museu Britànic i en va enviar una còpia a Douglas. Anys després, Douglas va al·legar haver-la destruïda sense llegir. El 1905 es va publicar la versió expurgada de la carta, que eliminava tota referència a la família de Douglas, a la relació d'aquest amb Wilde, i al procés judicial iniciat per Wilde contra el pare de Douglas i que va acabar girant-se contra ell mateix. La versió completa no va aparèixer fins el 1962, i val la pena llegir-la perquè les reflexions filosòfiques de Wilde al voltant del patiment es basteixen en l'experiència directa dels detalls més mesquins de l'escàndol i les seves conseqüències. La carta és un repàs exhaustiu de la relació entre tots dos, vista des de la perspectiva de Wilde, en què aquest acusa el seu amant, principalment, d'ingratitud i d'egoisme, i de manipular-lo sense escrúpols per al seu propi interès. Als marges hi ha les figures del pare i la mare de Douglas, ambigus i complexos, constantment contradictoris, i també les vicissituds de la família Wilde.
La soledat de la seva cel·la es converteix, per a Wilde, en un revulsiu per a una nova vida i per a una nova visió del món que el fa revisar fins i tot les seves opinions sobre el temperament artístic. El millor de tot plegat és que Wilde no ens ofereix el discurs del penitent o el convers, sinó precisament el de l'individu voluble i imperfecte que no pot renegar absolutament de cap moment del seu passat: tots els moments esdevinguts l'han fet arribar en aquesta situació, i en aquest sentit, l'han fet esdevenir qui és, plenament, en el moment present. Potser el propòsit de la carta, fer que Alfred s'adoni d'aquesta veritat i ajusti el seu temperament al dolor que ha estat causant, és un punt massa subtil i ambiciós, principalment perquè Alfred no té forma d'accedir a aquesta experiència de dolor que per a Wilde és fundacional.
Així doncs, la de l'empatia humana és una de les lliçons que Wilde sembla extreure amb més claredat de l'experiència de l'empresonament: el patiment, per a ell, és un moment únic i irreductible que proporciona al subjecte una percepció més profunda i directa de la condició humana. En les seves pròpies paraules, el patiment no és un misteri, sinó una revelació. A través d'aquest fil, Wilde va desenvolupant el concepte fins a fer-ne un autèntic tractat cristològic, en què revela la figura de Crist com a creador i artista, bàsicament, si ho he entès bé, en connectar la individualitat a una totalitat a través del sofriment. Així és com la clau principal del cristianisme és l'empatia, basada en saber que qualsevol cosa que li passi a un altre em passa també a mi. Potser un pèl agosarat, potser un pèl heterodox, però Wilde té el talent de dir-ho amb la bellesa i l'elegància de la paraula justa. La carta atrapa amb els seus cercles concèntrics al voltant del patiment i el doble eix que s'estableix entre l'esfera personal de la relació i la part més assagística i abstracta. Cap de les dues acaba essent possible de destriar de l'altra, i en aquest sentit, és millor llegir la versió completa del text, la de 1962, la que comença amb Estimat Bosie, que no pas el text estàndard i expurgat que trobareu a Internet.
Continguts: De Profundis és el títol que Robert Ross va donar a la carta manuscrita que Oscar Wilde va escriure des de la presó a Alfred Douglas. En ella, l'autor de Dorian Gray se sincera sobre la relació entre tots dos i fa una reflexió profunda i fascinant sobre el tema del dolor i el patiment.
M'agrada: La seva lectura ha estat tota una sorpresa en positiu.
En podeu llegir uns fragments aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada