Americanah (#608)

Es trobava a la perifèria de la seva pròpia vida, compartint la nevera i el lavabo, una intimitat poc profunda, amb gent que no coneixia de res. Gent que vivia amb punts d'exclamació. "Genial!", deien sovint. "És genial!". 

Americanah de Chimamanda Ngozi Adichie es va publicar el 2013, i immediatament va guanyar popularitat arreu del món. Només havia llegit dues altres novel·les seves i les dues em van agradar: és més, Mig sol groc em va semblar una obra mestra, i començo a pensar que vaig fer sort d'haver-la llegit la primera de totes. Americanah, però, m'ha decebut força, i m'ha semblat que no està a l'alçada de les altres. La novel·la narra l'experiència de migració de dos joves nigerians, Ifemelu i Obinze, que s'enamoren quan són adolescents però, a causa de la situació econòmica del país i la manca d'oportunitats i de llibertats per als joves universitaris, es veuen obligats a desplaçar-se a l'estranger per iniciar una nova vida. El distanciament passarà factura a la relació així que, un cop la Ifemelu retorni a Nigèria després de tretze anys als Estats Units i es retrobi amb l'Obinze, ara casat i amb una filla, tots dos hauran de decidir què faran en el futur amb la relació que havia quedat pendent. La novel·la fa un retrat de la classe acomodada nigeriana, que aprofita les oportunitats d'estudiar a l'exterior i tornar al país natal per engruixir l'elit empresarial neocolonial a costa de la riquesa del país i amb la connivència de les empreses multinacionals occidentals, però la crítica social que els podria haver dedicat queda diluïda entre les anades i vingudes de la relació amorosa. 

El que la narració fa millor és retratar la ferida del desplaçament forçat i les doloroses conseqüències que té per a la identitat de la persona: durant la seva estada als Estats Units, la Ifemelu viurà de primera mà el racisme sistèmic de les institucions estatunidenques, i el racisme sovint inconscient dels ciutadans d'esquerres que, rere una aparença d'empatia i bones intencions, fan valer els estereotips com a excuses per perpetuar els seus propis prejudicis. Totes aquestes experiències les anirà filtrant a través d'un blog sobre racisme en què aconseguirà contactar amb moltes persones negres com ella, tant afroamericans com africans residents als Estats Units, amb qui podrà establir una xarxa de solidaritat i d'experiència compartida. La novel·la també exposa el revers fosc de l'experiència migratòria de la Ifemelu: l'autoodi, l'avergonyiment i la indefensió adquirida que també experimenten els migrants negres quan arriben a un país que d'entrada els rebutja i els observa amb desconfiança. Aquesta experiència es fa especialment dura i colpidora en el cas de les dones, que reben una doble discriminació: no tan sols el racisme sinó també el masclisme. 

Aquest tipus d'actituds quedaran retratades tant en la Ifemelu com en la seva tieta Uju: per exemple a l'hora d'amagar el seu accent africà tot i ser parlants natives d'anglès, o de negar-li al fill, en el cas de l'Uju, l'aprenentatge de la seva llengua nativa, l'igbo. Una altra forma d'opressió, i potser la imatge que esdevé més gràfica al llarg de la novel·la, és la del maltractament dels cabells que s'apliquen les dones africanes per allisar-los químicament i així poder oferir una imatge acceptada pels blancs. Ambdós recursos, el de la llengua i el dels cabells, són instruments d'empoderament que utilitzarà la Ifemelu per autoafirmar-se en la seva identitat africana a mesura que vagi guanyant confiança: el moment en què decideixi mantenir el seu accent nigerià en comptes d'americanitzar-lo i quan decideixi deixar de maltractar-se els cabells seran punts d'inflexió en el seu camí d'adaptació a la vida americana. Ambdues dones utilitzaran, també, les relacions amb els homes com a mitjà per ascendir socialment i, tot i que la Ifemelu prova de mantenir-se en una postura de superioritat moral al respecte, serà incapaç d'observar en ella mateixa els defectes i comportaments que censura en els altres, especialment pel que fa a les dones. 

És un tret de la protagonista que es va fent evident a mesura que avança la trama, i aquesta actitud defensiva per part de la Ifemelu em va sorprendre especialment com a elecció narrativa, no perquè un protagonista no pugui fer-se desagradós als lectors, o hagi de ser moralment perfecte, ni de bon tros, sinó més aviat perquè en cap moment de la novel·la el personatge arriba a sortir de la seva ceguesa, cosa que hauria estat interessant en termes d'evolució psicològica. En aquest sentit, tots els personatges de la novel·la semblen irremeiablement plans i en especial els secundaris, que apareixen i desapareixen breument a conveniència de la trajectòria de la protagonista. Els pares de la Ifemelu, per exemple, que al principi de la novel·la tenen un pes important, simplement desapareixen de la trama fins i tot després que torni a Nigèria i els tingui molt més a prop. Tanmateix, el personatge més damnificat per aquesta aposta narrativa m'ha semblat l'Obinze, que apuntava maneres de personatge complex durant la primera meitat del llibre i que, cap al desenllaç de la novel·la, queda totalment aplanat i relegat al rol d'interès amorós de la protagonista. La seva línia argumental, amb les desventures passades a Gran Bretanya i la tornada a Nigèria després de la seva deportació, em va semblar que hauria resultat un contrapunt interessant a les vicissituds de la Ifemelu, i que hauria merescut més atenció.

En definitiva, m'ha semblat una novel·la que va de més a menys al llarg de la lectura, i en tot moment esperava algun cop d'efecte final que en compensés la monotonia. Adichie intenta presentar la novel·la com una gran història d'amor de lògica inevitable, però en cap moment no presenta motivacions realistes per als actes dels dos amants, que han d'acabar junts, sembla ser, per exigències del guió. M'ha semblat que l'autora sacrificava el potencial per a la crítica social de la seva novel·la tan sols per donar-li un tractament d'història de consum de masses molt més convencional. La part que ressona més sincera de tot el relat és la de la crítica al racisme institucional i social als Estats Units: la novel·la m'hauria semblat més completa si hagués pogut dedicar la mateixa agudesa crítica als empresaris i nous rics nigerians, que construeixen la seva riquesa personal a base d'explotar els seus compatriotes i augmentar les desigualtats dins del seu propi país. En aquest sentit, les accions de l'Obinze, a qui coneixem primer d'adolescent idealista i després com a especulador cínic i desencantat sense cap mena de transició ni solució de continuïtat, m'ha semblat la part més inexplicable del conjunt. És una novel·la fàcil de recomanar i n'entenc la popularitat: Adichie és una escriptora solvent, que crea personatges interessants i els dona conflictes colpidors de llegir; ara bé, en aquest cas crec que no arriba a aprofitar el potencial de la seva pròpia narració i el resultat no m'ha semblat del tot reeixit. 

Sinopsi: Nascuts i educats a Nigèria entre els anys vuitanta i noranta, la jove parella formada per la Ifemelu i l'Obinze es veuen obligats a emigrar quan la situació econòmica i política del seu país comença a empitjorar dràsticament. Mentre que la Ifemelu es traslladarà als Estats Units gràcies a l'ajuda de familiars, l'Obinze veurà frustrat el seu somni de reunir-se amb ella i es veurà obligat a emigrar al Regne Unit. Mentrestant, la Ifemelu experimentarà de primera mà el racisme de la societat estatunidenca i iniciarà una sèrie de relacions amb diversos homes que posaran a prova les seves expectatives sobre la vida als Estats Units. Quan decideixi retornar a la Nigèria natal empesa per l'enyorança, s'enfrontarà al posposat retrobament amb l'Obinze. 

M'agrada: El retrat que fa de l'experiència migratòria i les seves ferides crec que és la part més forta de la novel·la sencera. 

No m'agrada: Crec que la primera meitat de la novel·la és força millor que la segona, i la narració va perdent interès a mesura que avança la lectura. 

Llengua materna (#607)

El terme lingüístic "codificació lèxica" es refereix a la manera com els éssers humans trien un bocí en concret del seu món, extern o intern, i assignen a aquell bocí una forma de superfície que serà el seu nom; es refereix al procés de formació de paraules. Quan les dones diem "Codificació", amb C majúscula, volem dir una cosa lleugerament diferent. Volem dir la construcció d'un nom per a un bocí del món que pel que sabem mai no ha estat triat per a posar-hi nom en cap llengua humana fins ara, i que no ha estat creat tot d'una ni llençat sobre la cultura. Volem dir posar nom a un bocí que fa molt de temps que existeix en el nostre entorn però que mai no ha impressionat ningú prou important per a merèixer un nom propi. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Suzette Haden Elgin (1936-2015) es va publicar per primer cop el 1984, i actualment ha estat redescoberta amb una certa aura de clàssic oblidat. Es tracta d'una distòpia feminista que, com faria poc després El conte de la serventa de Margaret Atwood, ens presenta una versió futurista dels Estats Units en què els drets i les llibertats de les dones han estat derogats de forma absoluta en virtut d'un discurs patriarcal basat en els postulats biologistes de l'extrema dreta cristiana. El context de la política dels Estats Units als anys vuitanta té a veure amb les preocupacions del feminisme de l'època, que havia de fer front a un retrocés en els discursos emancipadors del feminisme de segona onada i a un creixent discurs ultraconservador al servei de les exigències econòmiques del capitalisme global. La novel·la es fa més interessant pels postulats teòrics que planteja i la forma com retrata les batalles entre homes i dones pel poder en l'àmbit domèstic que no pas per l'argument mateix de la narració, un punt aguantat amb fils i que de vegades es perd en trames secundàries que no acaben tenint un pes decisiu sobre el conjunt. 

A cavall entre els segles vint-i-dos i vint-i-tres, l'economia mundial, liderada pels Estats Units, es basa en el comerç amb espècies alienígenes per tal d'aconseguir els béns i recursos necessaris per a la vida. Per a les negociacions, és essencial el paper mediador dels lingüistes, experts en llengües no hominoides que són els únics que poden interpretar les llengües alienígenes a través de la immersió lingüística des que són petits. Per poder dur a terme aquesta tasca, els lingüistes viuen apartats de la resta de la societat en comunitats aïllades, en una relació de dependència tòxica amb la resta dels ciutadans, que els consideren pàries i els tracten amb odi i menyspreu, però a la vegada se senten profundament pertorbats per la necessitat que en tenen a l'hora de mantenir el seu propi nivell de vida.  En aquest context, els infants són socialitzats en diverses llengües, majoritàries, minoritàries i alienígenes, i posats a treballar en aquestes negociacions comercials des que són ben petits. A partir d'aquest plantejament, és força obvi com una estructura de domini patriarcal beneficia aquest sistema econòmic: les dones, a part de per la seva habilitat amb les llengües, són valorades com a instruments per reproduir nous infants lingüistes. Tenir més fills significa controlar més llengües i, per tant, obrir més possibilitats de comerç i colonització interplanetària, de manera que les dones són recloses a l'espai domèstic i sotmeses a una vigilància i control constants de qualsevol aspecte, per menor que sigui, de les seves vides quotidianes. 

Una cosa que la novel·la fa molt bé és, precisament, retratar aquest espai d'opressió domèstica amb un realisme que a estones es fa esfereïdor: els marits i pares de família mantenen les dones en una minoria d'edat perpètua, encara que sigui rere l'aparença d'un paternalisme generós que té en compte el bé per a tota la comunitat. Les decisions més importants que han de prendre respecte a les seves vides tenen a veure amb la seva funció reproductiva: amb qui casar-les quan arriben a la pubertat, en un context d'aliances matrimonials entre diferents nissagues lingüistes, i què fer amb elles quan s'acaba la seva vida fèrtil, en un context de fonamentalisme cristià que no contempla la poligàmia, però a la vegada uns marits de mitjana edat que desitjarien continuar tenint fills més enllà d'aquesta marca temporal. El casal Chornyak, la família protagonista de la novel·la, ha arribat a una solució convenient per a tots els implicats: la creació de la Casa Erma, una instal·lació a part en què les dones que han passat de l'edat reproductiva, d'una banda, i de l'altra les dones que per algun motiu són repudiades pels seus marits o rebutjades per a la tasca reproductiva, poden viure en un règim de semiautonomia sense haver d'importunar els homes de la família. 

La institució de la Casa Erma sembla una mostra més d'aquesta bonhomia innòcua amb que els homes pretenen governar la vida de les dones, però el que ningú sap encara és que les dones estan utilitzant aquesta recent guanyada privacitat per plantar les llavors de la futura revolució en la forma d'una llengua pròpia. Els supòsits teòrics del món de la novel·la parteixen d'una lectura política del llenguatge a l'estil de Michel Foucault: la forma com utilitzem el llenguatge per descriure el món no és neutra, sinó que respon a dinàmiques de poder i dominació dins l'estructura social, de forma que la llengua reflectirà els esquemes de pensament de qui té el poder. Les dones, en el món que ens proposa Elgin, descobreixen que hi ha àrees de la realitat que no tenen nom perquè no han estat considerades d'importància, i per transmetre aquesta idea als lectors de forma pràctica ens ofereix un apèndix amb uns quants exemples d'aquest tipus de conceptes que les dones codifiquen en la seva nova llengua, el làadan. La seva història de resistència és encara més complexa ja que, per poder codificar el làadan sense ser descobertes, es dediquen obertament a codificar un llenguatge de dones molt més difícil però semànticament buit, que esdevé una pantomima perquè els homes es pensin que estan entretingudes en un passatemps innocu. És quelcom semblant, segons tinc entès, al que planteja Percival Everett a la seva novel·la James amb el dialecte parlat pels esclaus negres, que utilitzen per amagar sota una pàtina d'ignorància i impotència la seva capacitat de resistència real als seus amos blancs - però encara no he llegit aquesta novel·la, així que no sé si la comparació és acurada o no. 

D'altra banda, la lectura resulta força irregular. Juntament amb aquesta trama de la Casa Erma i la resistència lingüística de les dones Chornyak, en trobem una altra d'una dona no lingüista que treballa d'infermera per a les famílies lingüistes amb una missió personal de revenja, mentre que, paral·lelament, també assistim a les aventures d'una agència secreta del govern que treballa per poder reproduir les habilitats dels lingüistes amb les llengües no hominoides amb l'objectiu de trencar el monopoli dels lingüistes sobre el comerç interplanetari. Mentre que la primera acaba confluint amb la trama principal, amb una sorpresa final molt gratificant de llegir, aquesta de l'agència governamental em va semblar la més fluixa de totes i, de fet, es podria haver eliminat completament sense afectar la història en conjunt. Tracta principalment d'aquests agents del govern fent diversos experiments amb nadons humans amb propòsits satírics i humorístics, però amb un to que queda totalment passat de moda i molt ancorat en la imatgeria de la ciència-ficció dels vuitanta. Potser no m'hauria cridat tant l'atenció si no hagués sortit de llegir la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler, on l'obsessió pels tentacles i les escenes de sang i fetge també s'acabava fent excessiva. 

Per això la lectura m'ha deixat amb sentiments ambivalents, i em costa recomanar-la només agafant-me a una part de la novel·la: el retrat de la lògica capitalista de creixement indefinit, lligat a la subordinació de les dones en l'àmbit domèstic, i l'accent en el llenguatge com a espai per a la resistència m'han semblat moments molt interessants, que Elgin retrata amb passió i des d'una lògica de preocupació més que evident pels discursos polítics contra les dones en el present des del qual escrivia. La vigència del text es fa més evident que mai avui dia, amb les polítiques contra la llibertat sexual i reproductiva de les dones als Estats Units, i l'auge de discursos ultraconservadors a través de les xarxes socials arreu del món, acompanyats sovint per intents de crear una imatge prefabricada de feminitat que encaixi en uns estàndards predeterminats, per exemple amb el fenomen de les trad wives. Ara bé, algunes parts de la trama queden una mica envellides, especialment en episodis repetitius que pretenen ser còmics però que es queden a mig camí del seu propòsit. 

Sinopsi: A finals del segle vint-i-dos, els homes del casal Chornyak es veuen obligats a prendre un seguit de decisions que afecten la vida d'una dels seus membres més hàbils i intel·ligents: la Nazareth Chornyak, amb una capacitat molt per sobre de la mitjana per tal de parlar llengües alienígenes i que, per tant, és un dels tresors de l'empresa econòmica en què es basa la família. Ara bé, també hi ha moltes voluntats soterrades que els Chornyak no acaben de veure, tant per part del govern com dins de la família mateixa, i aquests factors que s'escapen del seu control poden acabar desestabilitzant el poder de la família. 

M'agrada: M'ha agradat la part més teòrica i assagística del text, sobretot la forma com es retrata, de forma exagerada i amb intencions evidentment satíriques, el masclisme sistèmic en una societat patriarcal. M'ha recordat una mica el to i les inquietuds intel·lectuals d'Ursula K. Le Guin. 

No m'agrada: Hi ha una part de la novel·la que se m'ha fet sobrera, i no he aconseguit arribar a entendre bé com encaixen dues parts amb tons tan diferents. Aquesta diferència tan estrident m'ha distret força de la lectura com a conjunt. 

El camí fantasma (#606)

Som les històries d'èxit de Craiglockhart. Mireu-nos. No recordem, no sentim, no pensem - o almenys no més enllà del que cal per fer la feina. Amb qualsevol criteri adequat i civilitzat (però què significa aquesta paraula, ara?) som objectes d'horror. Però els nervis els tenim del tot estables. I encara som vius. 

El camí fantasma és la darrera entrega de la trilogia de la Regeneració de l'autora britànica Pat Barker, i va guanyar el premi Booker l'any de la seva publicació, el 1995. Havent llegit la trilogia sencera, només puc dir que em sorprèn que el Booker anés a parar a aquesta darrera entrega, bastant més fluixa que les altres dues. Possiblement el jurat del premi va voler compensar l'autora per no haver guardonat anteriorment (ni tan sols nominat) qualsevol de les altres novel·les de la trilogia, Regeneració o L'ull a la porta: a mi totes dues em van semblar excel·lents, i crec que l'una o l'altra haurien merescut el premi amb escreix. Aquesta tercera entrega actua com a desenllaç de la història, però com a novel·la sobre la primera guerra mundial no m'ha semblat gaire encertada, en part perquè no acaba de trobar el to, a estones banal i una mica massa obtús en certs moments, i d'altra banda perquè, pel que fa al contingut i a les imatges explorades en les altres dues novel·les, Barker sembla voler aprofitar les restes d'apunts, idees prèvies i dades històriques que li quedaven, però no troba un fil conductor prou clar ni una coherència temàtica prou ferma com per donar caràcter propi a una novel·la sencera. 

Les altres dues tenien una coherència interna, cadascuna a la seva manera: Regeneració girava al voltant del tractament psiquiàtric que rebien els soldats a l'hospital de Craiglockhart, i posava l'accent en les vulnerabilitats i traumes que afloraven a la seva psique a través de la cura per la parla; mentre que L'ull a la porta ampliava l'abast d'aquest conflicte psíquic per exposar-ne també les ramificacions més sinistres a nivell polític al món de la rereguarda, en un context de persecució de l'enemic intern que esdevenia un boc expiatori amb què tots els soldats, tanmateix, es podien acabar identificant. En tots dos casos, la novel·la esdevenia un al·legat contra les absurditats de la guerra, en què els esforços racionals que feien els soldats per arribar a entendre el que els estava passant contrastava fortament amb la manca de lògica de la guerra en si mateixa i l'ambient generalitzat de paranoia i caos que trobaven a tot arreu, també a la rereguarda. En el cas de El camí fantasma, l'objectiu de retratar i denunciar els horrors de la guerra continua present, evidentment, però el seu impacte a través de la lectura queda força més desdibuixat. El fil argumental es basa, d'una banda, en la tornada al front occidental de Billy Prior, el protagonista de les altres dues entregues, i del poeta Wilfred Owen (1893-1918) durant la tardor de 1918; d'altra banda, trobem novament les reflexions del doctor Rivers (1864-1922) des de Londres, barrejades amb els seus records de l'expedició a les illes de l'estret de Torres, que pretenen establir paral·lelismes entre la cultura dels indígenes de les illes i les normes i valors de la civilització britànica. 

El problema principal que he trobat en aquesta tercera entrega és que aquests fils argumentals separats no acaben de trobar un punt de connexió que mantingui l'interès del relat. La història de Prior ens arriba en tercera persona i, després, ja al front, intercalada amb fragments del seu diari en primera persona. La part de Rivers passa pels seus records d'infantesa, els de l'expedició a Oceania, i els casos de pacients que ha d'atendre en el present. En tots dos casos, ambdós personatges s'han convertit en fórmules que a l'autora li havien funcionat amb anterioritat i que ara repeteix obsessivament i amb insistència, però sense afegir cap mena de matisos, ni metàfores, ni un nivell de lectura més profund més enllà dels missatges més obvis: la inseguretat de Rivers i les obsessions sexuals de Prior arriben a ser el tret característic que els defineixen a cadascun, sense arribar a mostrar una psicologia molt més complexa que això. El problema és que el personatge de Prior ja havia evolucionat a la segona entrega: ara Barker ens el presenta novament en el moment inicial, amb la identitat reduïda als seus impulsos sexuals, que queden barrejats amb cada petit detall, per insignificant que sigui, de la seva experiència quotidiana. En aquest sentit, la presència d'Owen dins del relat de Prior m'ha semblat massa forçada, poc més que un reclam que utilitza l'autora per despertar interès en els lectors que coneguin els fets històrics; tanmateix, el personatge en tot moment passava per allà, i no acaba acomplint cap funció narrativa que no pogués realitzar perfectament un personatge fictici. 

En el cas de Rivers, passa quelcom similar: al principi del tot de la novel·la, trobem el seu moment d'epifania, la revelació del misteriós record suprimit amb què L'ull a la porta ens havia temptat. Tanmateix, en el moment que arriba aquesta revelació l'interès de la novel·la decau, és com si ens descobrís el seu as a la màniga només començar, i a partir d'aquest moment vaig llegir la novel·la esperant algun gir o descobriment que estigués a l'alçada d'aquest episodi en concret. Entenc que el relat de l'expedició a la Melanèsia té a veure amb la crisi de valors que percep Rivers a la seva pròpia cultura occidental, però al cap i a la fi aquest fil argumental no aporta gaire més que no se'ns hagués enunciat ja, força clarament, a les altres dues novel·les. Em penso que la connexió que hi vol observar Barker rau en el pensament màgic dels natius, en la tènue separació entre el món dels vius i els morts, per la qual el vessament de sang d'avui manté dempeus les estructures socials del present i obre la porta a la regeneració del món social del futur. El paral·lelisme amb la guerra que viu Rivers, però, no queda gaire palès, així com també queda desaprofitada la imatge del sacrifici humà, que el personatge ja havia evocat a la primera novel·la. 

En definitiva, em costa fer una recomanació d'un llibre que m'ha decebut, especialment venint dels altres dos de la trilogia, que em van semblar tots dos molt reeixits i cadascun amb la seva originalitat pròpia. El camí fantasma crec que repeteix fórmules ja desgastades per les altres dues entregues, però sense arribar a fer-ne quelcom original que pugui sostenir un tercer fil per a una novel·la sencera. La prosa de Barker val molt la pena de llegir, i hi ha episodis puntuals que m'han semblat molt emotius i punyents, tot i que el conjunt no m'hagi acabat de convèncer. Només per la monumentalitat i l'ambició de la trilogia sencera es fa una lectura molt recomanable, especialment si esteu interessats en el tema i us agrada la novel·la històrica. Ara bé, si he de valorar la trilogia com a conjunt, he de dir que aquest tercer volum no fa altra cosa que posar en relleu encara més els encerts de les dues anteriors novel·les, ja que intenta repetir els recursos i les imatges que ja havien funcionat a les altres dues entregues, però sense arribar a reproduir-ne la brillantor ni l'originalitat. 

Sinopsi: Després de passar les proves mèdiques, els oficials Billy Prior i Wilfred Owen són enviats novament al front occidental, on passaran l'estiu i la tardor de 1918. Mentrestant, el metge Rivers continua atenent pacients afectats d'estrès posttraumàtic a Londres, però a causa de certs problemes de salut es veurà obligat a descansar, i els seus records de la infantesa i de la seva expedició de recerca antropològica a la Melanèsia l'ajudaran a reflexionar sobre les desgràcies de la guerra que li toca viure en el present. 

M'agrada: Especialment la part de la infància del doctor Rivers, epifania inclosa, i la seva relació amb els pacients en el present, que penso que és l'aspecte que connecta millor amb la primera novel·la de la trilogia. 

No m'agrada: El tractament dels personatges en aquesta última entrega no m'ha acabat de fer el pes, molt més plans i esquemàtics que en les dues anteriors novel·les. Sembla que Barker recorri a fórmules ja preconcebudes sense donar espai perquè els personatges creixin. Tampoc ajuda que, en aquest cas, ja no hi hagi cap mena de comunicació entre ells que, de fet, era un dels punts més forts de les altres dues novel·les. 

L'ull a la porta (#605)

- És... incomprensible - va dir en Manning finalment -. I no vull dir que vós no ho pugueu copsar perquè no hi heu estat. El que vull dir és que jo mateix no ho puc copsar i sí que hi he estat. No puc treure'n l'entrellat. 

L'ull a la porta, de l'autora anglesa Pat Barker, és la segona entrega de la trilogia de novel·les de la Regeneració, i va aparèixer dos anys després de Regeneració, l'anterior entrega. L'ull a la porta continua desenvolupant les històries dels mateixos personatges, però se centra especialment en les vicissituds d'en Billy Prior, que al final de la novel·la anterior havia quedat exempt de tornar al front per motius de salut, i ara treballa per a un departament d'intel·ligència que depèn del Ministeri de Municions. Una de les tasques que se li encomanaran és que investigui un cercle d'insurgents pacifistes i objectors de consciència, que amenacen a obstaculitzar el curs de la guerra entorpint el funcionament de la indústria de les municions. Prior ha estat seleccionat per a aquesta feina precisament pels seus orígens, ja que per perseguir els dissidents haurà d'apropar-se a persones amb qui s'havia criat de petit, i que el miraran amb desconfiança per haver canviat de bàndol. 

A través d'aquesta trama, la novel·la ens presenta la brutalitat de les tortures que van patir els pacifistes i objectors a les presons britàniques, i ens endinsa en un argument de misteri, que resulta una lectura absorbent però que m'ha sorprès perquè és molt diferent del to més introspectiu de Regeneració. A més a més, assistim també a les vicissituds entrellaçades d'uns altres dos personatges: d'una banda, l'oficial Charles Manning, que iniciarà una relació sexual amb Prior, i que es veurà afectat d'una paranoia creixent al voltant d'uns anònims que l'amenacen amb l'exposició pública de la seva homosexualitat i, d'altra banda, un vell conegut de l'anterior novel·la, el doctor Rivers, que farà teràpia a Manning i Prior, aquest cop a Londres. Així doncs, ens trobem lluny del front però, com passava a l'altra novel·la, els protagonistes hauran d'afrontar les seqüeles psíquiques del seu trauma de guerra, juntament amb la pressió psicològica que han de suportar al món de la rereguarda, en què l'ambient d'assenyalament públic i la persecució dels elements antipatriotes anirà transformant-se poc a poc en un malson col·lectiu. 

La trama tal com se'ns presenta a la novel·la pot semblar exagerada, però precisament els seus elements més estranys giren al voltant de dos episodis que són totalment reals i històricament documentats. Un d'ells és l'acusació i condemna d'una treballadora, Alice Wheeldon, per un suposat complot per assassinar el primer ministre Lloyd George, que va resultar ser un muntatge basat en un fals testimoni. Barker utilitza aquest cas però en canvia els noms, per fer que la treballadora en qüestió, aquí una antiga sufragista anomenada Beattie Roper, interactuï amb el fictici Billy Prior. L'altre episodi autèntic és el pànic per la conspiració dels quaranta-set mil, un suposat complot alemany per desestabilitzar la societat britànica fent públiques les identitats de quaranta-set mil homosexuals britànics entre els quals hi havia figures molt prominents de la política i la cultura. El cas va arribar a judici a partir d'un article difamatori que es va publicar en un diari propietat del parlamentari Pemberton Billing al voltant d'una producció de Salomé d'Oscar Wilde. La demanda per libel de l'actriu Maud Allan va acabar amb la victòria de Billing als tribunals, gràcies al testimoni de Lord Alfred Douglas a favor de la defensa, que va tenir com a resultat la destrucció de la reputació de Robbie Ross, que havia estat amic íntim i amant d'Oscar Wilde. 

La novel·la, per tant, se centra no tant en la imatge patriòtica que Gran Bretanya dirigeix a l'exterior en temps de guerra, sinó en la persecució de l'enemic intern, i "l'ull a la porta" que apareix al títol fa referència a la vigilància constant a què són sotmesos els presoners a través d'un espiell que tenen a la porta de la cel·la pintat perquè sembli un ull, així com al constant monitoratge per part del govern dels dissidents en forma d'objectors de consciència, pacifistes, feministes i socialistes, que perceben la maquinària de la guerra com una font d'opressió. Al voltant d'aquest conflicte també hi ha un element de classe molt evident, i és que el govern i l'exèrcit està en mans de les classes privilegiades, mentre que les classes baixes perceben com la seva situació econòmica arriba a fer-se insostenible. Prior es trobarà entre dos aigües en aquest conflicte, perquè notarà que no pertany amb certesa a cap dels dos móns: d'una banda, comparteix aquests orígens socials humils, però d'altra banda ha aconseguit escalar socialment gràcies a la seva formació acadèmica i militar. A més a més, l'accent en la vigilància i el monitoratge és una metàfora poderosa durant tota la novel·la, perquè no sols té aquest nivell polític més obvi, sinó que també presenta un nivell psicològic, pel que fa a la introspecció mateixa que els pacients han de fer sobre ells mateixos durant les sessions de teràpia. 

Pel que fa a les teràpies amb Rivers, aquest cop Prior haurà de fer front a la dissociació que arrossega des de la seva experiència al front, i que li provoca estats de fuga en què una versió de si mateix actua pel seu compte sense que ell després en recordi res. La trama sembla un punt rocambolesca per començar, però a mesura que la teràpia de Rivers es vagi desenvolupant, arribarà a adquirir tot el seu sentit, fins a un desenllaç que a mi personalment m'ha semblat força rodó. Com també passava a Regeneració, en aquesta segona entrega també hi trobarem la presència de Sassoon com a pacient de Rivers, tot i que aquí només hi apareixerà breument a la secció final de la novel·la, i com també passava al segon volum, Sassoon esdevindrà un mecanisme narratiu que actuarà de contrast per a Prior, una mena de reflex sa i equilibrat per a les parts més pertorbades de la psique del protagonista. L'ull a la porta m'ha semblat una novel·la molt rodona, igual d'interessant i profunda que la seva predecessora. Si bé Regeneració es pot llegir de forma independent, sí que es cert que L'ull a la porta depèn del context que ja ha estat exposat a l'anterior novel·la, i continua amb la trajectòria dels personatges i el seu desenvolupament psicològic. M'ha deixat amb moltes ganes de llegir la tercera entrega de la trilogia. 

Sinopsi: Durant la primavera i l'estiu de 1918, l'oficial Billy Prior treballa per a un departament governamental dedicat a la intel·ligència. Gràcies als seus contactes a l'exèrcit, intenta intercedir a favor de Beattie Roper, que es troba a la presó acusada falsament de conspirar contra la vida del primer ministre però, a la vegada, rep l'encàrrec de buscar i entregar el cap del cercle dissident, que resulta ser un amic seu d'infància. El seu conflicte de lleialtats s'anirà agreujant a mesura que entri en un estat dissociatiu amb episodis amnèsics. D'altra banda, un altre oficial, Charles Manning, entrarà en una relació ambigua amb Prior, a cavall entre l'atracció sexual i el menyspreu de classe. A la vegada, el doctor Rivers els atendrà a tots dos, mentre ell també afronta els seus propis conflictes interns. 

M'agrada: M'ha semblat una novel·la molt intrigant, i amb un to i un ritme força diferents de l'anterior entrega de la trilogia. El primer volum em va agradar tant que m'esperava que aquesta segona part em decebés, i no: m'ha semblat del tot rodona, sobretot a mesura que arribem al desenllaç. 

Regeneració (#604)

El tracte, va pensar en Rivers, mirant-se Abraham i Isaac. El que fonamenta totes les societats patriarcals. Si tu, que ets jove i fort, m'obeeixes a mi, que sóc vell i feble, fins i tot a l'extrem d'estar disposat a sacrificar la vida, aleshores quan sigui el moment heretaràs pacíficament, i podràs exigir la mateixa obediència als teus fills. Però estem trencant el pacte, va pensar en Rivers. Per tot el nord de França, en aquest mateix moment, en trinxeres i forats i cràters inundats, els hereus morien, i no d'un en un, mentre els ancians, i les dones de totes les edats, s'aplegaven i cantaven himnes. 

Aquesta novel·la de l'autora anglesa Pat Barker es va publicar el 1991, i és el primer volum de la seva aclamada trilogia de novel·les sobre la primera guerra mundial. D'entrada no sabia ben bé què esperar-ne, perquè la recreació històrica des del punt de vista contemporani sempre afronta el risc de voler llegir dins del passat valors i interpretacions actuals i, d'altra banda, Barker s'aventura a barrejar esdeveniments que van passar a la vida real a personatges històrics amb línies argumentals totalment fictícies. A diferència de Strange Meeting de Susan Hill, que es mantenia estrictament en el pla de la ficció, l'abast de la novel·la de Barker és molt més ambiciós, i per això la idea em semblava d'entrada força més arriscada. Després de llegir la novel·la, puc dir que el resultat m'ha semblat del tot rodó, i que Barker aconsegueix un equilibri magnífic entre la recreació de l'època i la mentalitat dels personatges que descriu, i la introducció d'un element d'anàlisi crítica i d'interpretació sobre els fets que s'estan esdevenint, a través de les reflexions privades i personals del doctor Rivers que, com a antropòleg a més de psiquiatre, està capacitat per analitzar el canvi de paradigma i la crisi de valors generalitzada que suposa l'impacte de la primera guerra mundial per a la cultura i la societat britàniques. 

L'argument basat en els fets reals gira al voltant de l'ingrés a l'hospital psiquiàtric de Craiglockhart, a la ciutat d'Edimburg, del poeta i escriptor Siegfried Sasson (1886-1967) l'estiu de 1917. La novel·la arrenca amb la seva declaració pública contra la guerra, que va sacsejar la política britànica durant aquell estiu. Per evitar-li el consell de guerra i l'escàndol públic, el seu amic i també poeta Robert Graves (1895-1985) mou contactes a l'exèrcit per tal que el declarin malalt mental, víctima de neurosi de guerra, i rebi tractament com a tal. Aquesta decisió va comportar dues coneixences importants per a Sassoon: la del psiquiatre W. H. R. Rivers (1864-1922), encarregat de fer-li teràpia, i que es convertiria en amic i mentor, i la del poeta Wilfred Owen (1893-1918), que rebria l'encoratjament i el mestratge de Sassoon a l'hora d'escriure poesia. D'altra banda, mentre dura aquesta estada de Sassoon i Owen a l'hospital, trobem diversos personatges ficticis, metges i pacients, que van exposant diferents experiències de guerra, marcades totes elles pel trauma i la capacitat o incapacitat d'adaptar-s'hi. El personatge fictici que té més protagonisme és l'oficial Billy Prior, pacient de Rivers afectat de mutisme i que d'entrada demostra una actitud de ressentiment i rebel·lió contra els superiors, en part pels seus orígens socials humils. En una de les seves escapades a ciutat, Prior iniciarà una relació amb una treballadora d'una fàbrica de munició, la Sarah, i tots dos ens oferiran una visió de la guerra des del punt de vista de les classes socials menys afavorides. 

Més que tenir un argument clarament definit, la novel·la ens va portant d'un personatge a l'altre a través de les seves converses els uns amb els altres, algunes en el context de les teràpies de la parla que reben els pacients i d'altres al nivell de les relacions personals que estableixen. L'acció se situa lluny del front, però tots els personatges s'hi acaben referint en primera persona, i els traumes de tots ells acaben sorgint a la superfície a través de les converses amb Rivers, tot i que sempre amb reticències. El terapeuta acaba esdevenint el punt de connexió entre tots ells i també l'intèrpret que ens va aclarint, als lectors, els orígens psíquics, però també socials i culturals, dels trastorns que estan patint els soldats. Mantenir aquest personatge com a punt de vista principal de la novel·la m'ha semblat molt bona idea, també sobretot quan, de cara al final de la narració, es planteja com la relació amb Sassoon, els mètodes sàdics propers a la tortura d'altres doctors de l'època que coneix de primera mà, i els seus propis estudis antropològics amb indígenes de la Melanèsia acaben afectant la seva percepció de si mateix, i del paper que juga com a professional dins l'exèrcit i engranatge de la maquinària bèl·lica. 

Barker planteja, a través dels seus personatges, la gran crisi de valors que afronta la societat britànica durant la primera guerra mundial, especialment punyent en el cas dels homes joves: educats en la repressió de les emocions i en l'obediència cega a l'autoritat, que esdevenen qüestions d'honor, el trauma de guerra comença a destapar les zones grises d'aquest tipus de plantejament. L'homosexualitat masculina estava perseguida penalment, però a la vegada, els adolescents de classe mitjana i alta se socialitzaven en escoles privades només per a nois, en un ambient de camaraderia masculina que després es reproduiria a l'exèrcit. Per als que es reconeixien homosexuals, la seva identitat esdevenia un tabú perillós que només podien expressar en llenguatge en clau. Aquesta, però, és només una part de la imatge de conjunt: el conflicte afecta el concepte mateix de masculinitat i com la societat el transmet, i per això a través de la novel·la veurem com l'hospital de guerra posa sobre la taula les tribulacions d'unes masculinitats profundament vulnerades. La síndrome d'estrès posttraumàtic, que tot just aleshores es comença a descobrir i tipificar mèdicament, comença a presentar punts en comú molt clars amb el que durant el segle dinou s'havia diagnosticat (exclusivament a les dones) com a histèria, una condició nerviosa lligada a l'ansietat per confinaments forçats, la manca de control sobre la pròpia vida i el sentiment d'absoluta incertesa que se'n deriva. 

A la vegada, aquest conflicte amb la masculinitat esdevé polític quan es planteja en termes generacionals: els soldats que tornen del front, entrenats per esdevenir herois i sacrificar les seves vides, es veuen infantilitzats constantment en el context de l'hospital i agreujats per la generació que els ha enviat a la guerra des de la seguretat de la rereguarda, mentre que el trauma del supervivent els deixa sempre amb el sentiment de no haver estat a l'alçada de les circumstàncies. En aquest context, la inclinació de Rivers per la teoria i els mètodes freudians sembla totalment encertada: com passa a les novel·les europees de tombant de segle, plenes de famílies respectables en què el pare exerceix l'autoritat de forma implacable i la mare esdevé emblema d'una feminitat sense màcula, basada en la cura i l'amor, la necessitat simbòlica de matar el pare es transforma en un imperatiu de supervivència en aquest imaginari cultural. Al principi de la novel·la la fixació de Rivers a preguntar per les relacions de tots els pacients amb el pare, i les seves reflexions sobre el seu propi cas, em va semblar un punt forçada, però a mesura que la novel·la avançava la metàfora anava estenent el seu catàleg complet de significats. El pare no és tan sols el progenitor; també és representat en el metge i en el superior a l'exèrcit, en últim terme en el cap d'estat que representa una nació en guerra i exigeix lleialtat dels seus súbdits; també és el Déu cristià, ben present a l'imaginari col·lectiu de l'època, que exigeix els rigors del sacrifici però sense revelar-ne una motivació racional. 

Regeneració és una molt bona novel·la, que durant la lectura pot semblar un punt desarticulada, composta més de fragments d'escenes i converses, visions diverses, relats de records i interpretacions de somnis tant de Rivers com dels seus pacients, que no pas amb un fil argumental definit des del principi. Tot i així, crec que és una aposta formal que escau molt bé en el context de l'hospital psiquiàtric durant la guerra i la forma en què tant metges com pacients han d'afrontar una situació terrible que sacseja profundament les seves conviccions més arrelades i per a la qual no perceben cap mena de precedent. M'ha agradat llegir-la després d'haver llegit la trilogia de Sherston, amb el context dels esdeveniments reals fresc a la memòria, però d'altra banda les addicions fictícies també m'han semblat força interessants. Molt recomanable per a interessats en el tema. 

Sinopsi: De juliol a novembre de 1917, el poeta anglès Siegfried Sassoon va ingressar a l'hospital psiquiàtric de Craiglockhart, a causa de la seva declaració pública pacifista, per la qual es negava a tornar al front en senyal de protesta contra la guerra. El seu metge, el doctor Rivers, comença a fer-li teràpia convençut que està perfectament sa, i amb l'objectiu de fer-lo tornar al front com més aviat millor. Paral·lelament, assistim a les inquietuds professionals de Rivers, sacsejades pel seu contacte amb molts altres pacients i metges, així com a les vicissituds d'un oficial traumatitzat, Billy Prior, que menysprea els metges mentre inicia una relació amorosa amb una noia fora de l'hospital. 

M'agrada: Pat Barker aconsegueix un molt bon equilibri entre la recreació i la ficcionalització de l'època històrica, d'una banda, i la interpretació contemporània i més desapassionada dels fets, que queda prou clara a través de la veu distanciada i professional del metge Rivers. El tractament d'aquest personatge, amb un conflicte intern molt subtil però que va prenent força a mesura que avança la narració, m'ha semblat dels punts més forts de la novel·la. 

Taurons en temps de salvadors (#603)

Quantes nits vam passar així? Quant de temps vaig ser prou estúpid per pensar que érem indestructibles? Però vet aquí el problema que té el present, que no és mai allò que sostens a les mans, sinó només allò que mires, més tard, des d'una distància tan gran que el record és com una profusió d'estels a l'altre costat de la finestra a hora foscant. 

La novel·la Taurons en temps de salvadors va ser una de les sensacions literàries de l'any 2020, i és el debut de l'autor afroamericà Kawai Strong Washburn, nascut i criat a les illes de Hawaii. La novel·la ens presenta un realisme descarnat, que retrata fidedignament la desfeta econòmica que va suposar per als habitants de l'illa el desmantellament de les explotacions de canya de sucre i l'auge del turisme com a principal activitat econòmica a les illes: aquesta crisi se'ns transmet a través de les vicissituds del matrimoni Flores, que ha d'anar encadenant diverses feines precàries l'una rere l'altra per poder criar els seus fills i donar-los l'oportunitat d'estudiar al continent. La tensió entre la pobresa i la incertesa en què viuen els natius hawaians i el món d'oportunitats que ofereix la societat blanca al continent - a voltes durant la lectura de la novel·la costa fer-se a la idea que estem parlant de ciutadans d'un mateix país sota una mateixa constitució, i no de països diferents - és un dels conflictes principals que ens plantejarà la novel·la, i que els tres fills de la família Flores hauran d'aprendre a afrontar. D'altra banda, la novel·la també es basteix sobre un rerefons mític i màgic, en què els fenòmens sobrenaturals i inexplicables de què participa la família esdevenen una metàfora de la idea de la llar i la possibilitat d'arribar a guarir les ferides que ha deixat el colonialisme a la seva terra. 

Així doncs, l'estructura mítica de la narració se'ns presenta ben bé des del principi, i a través de les quatre seccions en què es divideix el relat: primer de tot assistim a la formació de l'heroi, després al seu auge i caiguda, finalment a la possibilitat oberta del seu renaixement. Tot i aquestes línies argumentals que al principi semblen molt clares, la novel·la ens porta tot sovint en direccions inesperades, i en concret la segona meitat representa un viratge important respecte a les bases plantejades a la primera meitat. Quan té set anys, en Nainoa Flores pateix una experiència sobrenatural, en caure al mar des d'una embarcació i ser rescatat pels taurons, que el tornen a la seva família. La família interpreta aquest signe com un missatge dels déus, que queda confirmat quan en Noa comença a mostrar la seva habilitat per guarir la gent miraculosament. Els guariments màgics suposen una font d'ingressos inesperada per als Flores, mentre que en Noa i la seva mare consideren que, més enllà del guany individual, aquesta capacitat màgica implica una oportunitat de salvació col·lectiva per al poble hawaià. Tanmateix, aquesta missió salvífica comporta unes conseqüències doloroses per a l'escollit, i els seus dos germans, en Dean i la Kaui, comencen a sentir-se recelosos pel tracte de favor que rep en Nainoa per part dels pares. 

La novel·la s'articula al voltant del contrast entre tots dos tipus de vida: una de més autèntica, lligada als sabers i les tradicions ancestrals i a la presència mística dels déus de les illes, que esdevenen metàfora de l'arrelament a la llar i la pervivència de la tradició cultural per als natius de les illes; l'altra és l'estil de vida americà, basat en la societat de consum capitalista que s'imposa sobre la terra a través de la colonització i l'explotació econòmica, i amb el pas dels anys desemboca en la turistificació massiva de les illes i la subordinació de tots els treballadors que hi viuen a un esquema econòmic que els condemna a una precarietat perpètua. La segona part, en què tots tres germans es troben separats, estudiant a la universitat en diferents punts de la costa oest del continent, és un dels moments més forts de la narració, quan els veiem cadascun pel seu compte intentant viure la vida en els seus propis termes, allunyats de la llar i les seves ressonàncies mítiques, però a la vegada profundament desarrelats i perduts en un món en què no acaben d'encaixar i són tractats des dels estereotips racistes dels blancs. Cadascun d'ells respondrà a la crida de la llar de formes diferents i profundament personals, i els seus camins vitals ens portaran a un desenllaç que no acaba de lligar del tot els caps solts de la narració. 

La tensió entre els germans, primer mentre es crien junts i després d'adults ja separats, és un dels fils conductors més potents de l'obra, especialment per part d'en Dean i en Nainoa, els dos nois, que responen molt més, al meu parer, als arquetips mítics que representen - l'heroi i el seu nèmesi, els germans enfrontats per l'amor dels pares/déus - que a les exigències de la novel·la psicològica. En aquest sentit el personatge de la Kaui queda una mica desaprofitat, i el seu rol en la narració no acaba de quedar del tot clar. Pel que fa a la segona meitat del llibre, algunes de les decisions dels protagonistes m'han semblat difícils d'explicar, i més imposades per conveniència de l'argument que no pas plausibles a la vida real. En general, és una lectura que m'ha deixat amb impressions barrejades: la combinació d'elements realistes i màgics m'ha semblat ben equilibrada, mentre que l'argument centrat principalment en la relació entre germans i les dinàmiques familiars crec que és una decisió molt intel·ligent. D'altra banda, el conflicte principal que es planteja entre arrelament i desarrelament i les conseqüències que provoca en la vida dels fills crec que es podria haver explorat més, i el gir de guió al bell mig de la novel·la, que domina sobre la segona part, no m'ha acabat de convèncer. En resum, Taurons en temps de salvadors és una novel·la que em sembla reeixida i entenc l'èxit internacional que ha tingut des de la seva publicació; tanmateix, tot i que he gaudit molt de la lectura, el desenllaç de la novel·la i algunes de les decisions narratives se m'han fet difícils de comprendre. 

Sinopsi: A mitjans dels anys noranta, i en plena crisi econòmica a les illes de Hawaii pel col·lapse de la indústria de la canya de sucre, la família Flores es veu sacsejada per un fet sobrenatural: el fill del mig, en Nainoa, és rescatat de morir ofegat per uns taurons que el retornen a la seva família, i que la comunitat interpreta com un signe de benedicció per part dels déus. En Nainoa començarà, a partir d'aquest moment, a mostrar capacitats màgiques de guariment i una connexió especial amb els animals, cosa que beneficiarà econòmicament la família, però que provocarà el ressentiment dels seus dos germans, en Dean i la Kaui. 

M'agrada: L'aposta per l'estructura mítica de la narració, l'ús del realisme màgic i, sobretot, la dinàmica entre els dos germans, Dean i Nainoa, que respon a aquestes exigències arquetípiques fins al final de la narració. 

No m'agrada: Els arcs narratius dels dos germans d'en Nainoa, en Dean i la Kaui, queden una mica desaprofitats i desdibuixats, especialment a partir de la segona part, en part a causa del gir de guió que tenim a mitja novel·la, que a mi no m'ha acabat de fer el pes. 

Srebrenica no s'oblida (2)

30 anys després del genocidi a Srebrenica, la memòria continua essent necessitat. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/ens-van-matar-per-a-res-srebrenica-trenta-anys-despres-del-genocidi/

https://www.ara.cat/editorial/srebrenica-gaza_129_5440719.html

Història de la lletjor (#602)

Segons Carl Gustav Jung (al seu assaig sobre l'Ulisses de Joyce, de 1932), el que és lleig avui és senyal de grans transformacions futures. Això significa que el que demà serà apreciat com a gran art avui dia podria semblar desagradable, i que el gust va endarrerit respecte de l'aparició del que és nou. 

L'assaig sobre la lletjor del filòsof i semiòleg italià Umberto Eco (1932-2016) és la segona part de la seva Història de la bellesa, i d'alguna forma ambdós volums es necessiten i s'emmirallen l'un a l'altre. Si l'anterior volum era un diccionari visual sobre les idees estètiques a través de la història, ara se'ns presenta el seu contrapunt resistent i contestatari, totes aquelles imatges que a través de la història s'han utilitzat intencionadament per posar en qüestió aquest discurs dominant. D'entrada, l'assaig comença amb la problematicitat de la definició de lletjor: partim d'una definició negativa, dependent del que es considera bellesa en un determinat moment històric o ambient cultural, i la lletjor hauria de ser tot allò que s'hi contraposa. Tanmateix, la definició pot ser encara una mica més problemàtica que això: a través de la història de la lletjor, veiem com aquest concepte no és un significant buit, sinó que transmet un determinat missatge en funció del context històric i cultural, des de la percepció i l'experiència de l'autèntic horror, com poden ser la crueltat o el sadisme, o les representacions intencionades de l'enemic com a abjecte o deformat per ressaltar les qualitats o virtuts ètiques de qui observa, passant per l'ús recreatiu i festiu de la lletjor en el seu vessant més rupturista i carnavalesc, fins a manifestacions contemporànies, com el kitsch o el camp, en què una noció objectiva de bellesa o de veu autorial sobre el tema ha passat a la història. 

En tot cas, el que queda clar a partir d'aquesta lectura és que la lletjor tal com apareix a la història de la creació artística té un vessant polític inqüestionable: com passa amb la ideologia, que se'ns transmet a través de la cultura però que no percebem com a problemàtica fins que no és contestada, l'aparició de la lletjor a l'art i la literatura apunta al caràcter construït de la noció de bellesa de cada moment històric. Mentre que la bellesa és estandarditzada i normalitzada a través d'uns determinats tòpics i cànons que ens mostra com hauria de ser el cos bell en cada moment, el romanticisme introdueix, a través de l'individu lleig o deforme, un principi d'individuació, d'originalitat, difícilment reduïble a un personatge tipus. La culminació d'aquest procés arribarà en el període de la industrialització, amb les avantguardes i l'exaltació de la lletjor com a crítica a la societat burgesa. Fins arribar a aquest punt haurem passat per una progressiva laïcització de la noció del mal i de l'enemic: des de l'estètica del terror a l'edat mitjana, que es basa en la demonització de l'enemic sobrenatural, amb l'arribada de l'edat moderna anirem veient la construcció de l'enemic intern, per exemple en la caça de bruixes. Posteriorment, la Il·lustració ens portarà a un creixent cientifisme que mostrarà contradiccions en el discurs oficial: rere la fascinació aparentment desinteressada pels prodigis de la natura i l'anatomia, s'anirà construint un interès pel tipus criminal que portarà a classificacions racistes i classistes, i que contribuirà també a les persecucions antisemites. 

Un altre exemple d'aquest ús de la lletjor com a arma política és el de la misogínia: el cos de la dona també serà examinat pels autors masculins que tenen l'última paraula respecte l'obra d'art o literària, i l'envelliment de la dona, o la figura tipus de la vella desfigurada com a contrapunt a la donna angelicata seran una constant també a partir de l'edat moderna. En aquest volum, però, la selecció de textos de l'equip editor és força més àmplia que en el volum sobre la bellesa, en què la mirada és exclusivament masculina: aquí, a l'antologia de textos i imatges, hi trobarem unes quantes dones autores, i en tot cas la visió resulta una mica més àmplia que en l'anterior volum. Si cal comparar-los, val a dir que el plantejament és molt similar a tots dos llibres, i que el recorregut històric que proposen és gairebé idèntic: per exemple, el capítol dedicat al concepte de "sinistre" a la Història de la lletjor és un contrapunt interessant al capítol sobre el concepte de "sublim" a la Història de la bellesa, i passa el mateix amb d'altres moments de l'exposició. Sí que és cert que hi ha moments de l'exposició que se solapen o es repeteixen; tanmateix, la selecció de textos m'ha semblat força variada, i molt aclaridora dels conceptes que se'ns exposen. Igual que passava amb la seva predecessora, la Història de la lletjor és un volum que està pensat per ser consultat, i la selecció de textos i d'imatges que se'ns presenten respon a la perfecció a la seva intenció didàctica. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el primer capítol ens inicia a la noció de la lletjor vista pels antics. El segon capítol introdueix la visió cristiana sobre la passió i el martiri. El capítol tres amplia la visió medieval amb les aproximacions a l'infern, el diable i la fi del món. El capítol quatre ens introdueix al món dels bestiaris medievals, en què els viatges meravellosos creen la noció de prodigi natural, que comença a allunyar-se de l'imaginari sobrenatural. El capítol cinquè analitza l'obscenitat, la comicitat i la caricatura, des de temps antics fins a temps moderns. El capítol sisè està dedicat a la representació de la lletjor en la dona des de l'antiguitat també fins al barroc. El capítol setè analitza l'evolució de la imatge del diable un cop es comenci a secularitzar i a individualitzar la seva percepció, i també entrarà en el tema de la demonització de l'enemic. El capítol vuitè entra en la descripció de pràctiques sàdiques a través de l'art i la literatura, sovint associades al satanisme i la bruixeria. El capítol novè està dedicat al creixent interès científic per les deformitats i anatomies curioses, que portaran a una creixent secularització en la construcció de l'enemic. El capítol deu està dedicat al romanticisme, que redimeix la lletjor a l'hora de presentar-la com a símbol de distinció i individualitat, i acaba en idealitzacions de la malaltia i la mort. El capítol onzè està dedicat al concepte de "sinistre". El capítol dotze se centra en l'era de la industrialització i en la lletjor associada a l'ambient industrial i urbà com a crítica social, i analitza també el decadentisme estètic com a part d'aquest fenomen. El capítol tretze analitza l'apoteosi de la lletjor sota el signe de les avantguardes. El capítol catorze entra en els conceptes del kitsch i el camp com a desenvolupaments posteriors d'aquesta pèrdua de referents estables de significat. El darrer capítol actua com a conclusió de la reflexió, i explora manifestacions de la lletjor en la contemporaneïtat i possibles sentits que se li poden donar. 

M'agrada: M'ha semblat una mica més complet que el volum precedent. M'ha agradat sobretot la continuïtat proposada entre filosofia, literatura i art, que dona una perspectiva força completa del que impliquen els canvis culturals a través de la història. 

Història de la bellesa (#601)

Pot ser que, més enllà de diferents concepcions de la bellesa, hi hagi unes regles úniques per a tots els pobles i en tots els temps. En aquesta obra no ens entossudirem en l'intent de buscar-les i trobar-les totes, sinó que ens dedicarem més aviat a posar llum a les diferències. Haurà de ser el lector qui busqui la unitat que roman en aquestes diferències. Aquest llibre parteix del principi que la bellesa no ha estat mai quelcom absolut i immutable, sinó que ha anat adoptant diferents rostres segons l'època històrica i el país: i això és aplicable no tan sols a la bellesa física (de l'home, de la dona, del paisatge), sinó també a la bellesa de Déu, dels sants o de les idees. . . 

Aquest assaig visual del pensador italià Umberto Eco (1932-2016) en col·laboració amb Girolamo de Michele es va publicar per primer cop l'any 2004, i és una aproximació divulgativa a la història de les idees estètiques, més pensat com a obra de consulta que per llegir sistemàticament. No s'hauria de confondre amb una història de l'art, tot i que en podria ser un complement perfecte, ja que la Història de la bellesa és un esbós sobre la filosofia de l'art, és a dir, sobre com la idea o la noció del que és bell en una determinada època dona forma a la cultura d'un determinat lloc, al que col·lectivament es considera acceptable i de bon gust. Precisament per això la idea de bellesa és difícilment destriable de nocions ètiques i metafísiques, de marcs de creences més amplis sobre el que es considera veritat o objectiu en un determinat moment i en una cultura dominant. En aquest sentit l'enfocament de l'estudi no ens hauria de sorprendre: Eco i de Michele se centren exclusivament en la cultura occidental i des d'un punt de vista eminentment masculí i privilegiat, però val a dir que l'art que se'ns ha anat transmetent al llarg dels segles des de les institucions de poder ens ha vingut precisament d'aquesta cultura dominant. 

Ara bé, l'exposició dels autors fa molt per, si més no, desestabilitzar aquesta percepció homogènia i aparentment inamovible que ens arriba de l'art a través de la història. A través de múltiples textos que es van fent servir de contrapunt els uns als altres, i que il·lustren els fils de les argumentacions i de les explicacions tan bé com les imatges mateixes, l'assaig posa l'accent precisament en la mutabilitat de conceptes que tot sovint s'han considerat objectius. L'assaig mostra com el concepte de bellesa canvia a través de la història perquè determinar el que és bell és un acte essencialment subjectiu, i ja des de l'antiguitat grega es defineix el que és bell com "allò que és estimat", en una expressió que posa l'accent en l'acte de percebre per part del subjecte. No serà, però, fins a la Il·lustració, a partir del segle divuit, que es començarà a sistematitzar una teoria estètica basada en la percepció del subjecte. D'aquesta forma, el text s'entreté especialment a mostrar com diversos conceptes que aparentment tenen unes bases teòriques clares van evolucionant al llarg de diversos períodes històrics, i també a mostrar tensions i contradiccions entre ideals estètics oposats en el mateix període històric, cosa que es fa especialment evident als capítols dedicats als segles dinou i vint. Tot i així, aquesta voluntat dialèctica i de contrast recorre tot el text sencer, i és molt interessant de notar especialment a l'edat mitjana, l'anàlisi de la qual sovint tendeix a caure en simplificacions i reduccions, i que Eco analitza amb la seva habitual expertesa. 

Un altre element que cal destacar de l'anàlisi és que l'ordre de l'exposició no és estrictament cronològic. Tot i que sí que hi ha una progressió cronològica al llarg de tot el llibre, d'uns capítols a uns altres, l'exposició és principalment temàtica. A través de la història de l'art europeu, dins de cada tema tractat els autors fan salts cronològics que ens porten a contrastar diferents visions que s'han tingut sobre la mateixa idea en diferents etapes històriques, o entre diferents moviments artístics en el mateix període històric. El resultat és una mena de diàleg sincrònic, a través de les èpoques i dels països, que suggereix idees i interpretacions en determinats moments, però que deixa les preguntes obertes perquè els lectors les puguem anar ponderant. Per exemple, Nietzsche apareix tot just al començament del llibre, als capítols dedicats a la Grècia antiga, per no tornar a aparèixer més en tot el llibre; la transició de l'antiguitat a l'edat mitjana és quasi imperceptible i, molt més endavant en el text, quan arriba a la descripció del concepte de sublim ja al segle divuit, l'exposició torna als grecs per recordar-nos la Poètica d'Aristòtil. Aquests salts cronològics no enfarfeguen el text, més aviat al contrari, el doten d'un dinamisme i d'un ritme particular, que fa la lectura especialment amena i suggeridora. 

Continguts: Després d'una breu introducció, els dos primers capítols estan dedicats a l'antiguitat clàssica i a la lectura que en fa Nietzsche; el tercer capítol ens porta de l'ideal de proporció de l'antiguitat grega a l'edat mitjana; els capítols quatre, cinc i sis analitzen diversos aspectes de la cosmovisió medieval, i els capítols set, vuit i nou ens porten del segle quinze al disset. A partir del capítol deu, entrem als ideals estètics dels segles divuit i dinou; el capítol onze analitza el concepte de "sublim"; el capítol dotze exposa els ideals del romanticisme; i el capítol tretze entra en les reaccions a aquests moviments, com el decadentisme i el simbolisme. Els quatre darrers capítols són més aviat temàtics, i ens porten de les acaballes del segle dinou al vint: el capítol catorze se centra en el concepte d'objecte i en la bellesa que es deriva de la nova mentalitat burgesa de la mà de la industrialització; el capítol quinze se centra en el concepte de màquina; el capítol setze entra en l'abstracció a partir de la idea de matèria i, finalment, el capítol disset analitza el nou concepte de bellesa que neix de la cultura de la comunicació de masses i la societat de consum. 

M'agrada: M'ha agradat l'aposta del text pels contrastos i les contradiccions, lluny de presentar èpoques històriques com si es tractés de blocs monolítics de pensament, i el fet de fer dialogar autors de diferents èpoques al voltant de cada tema. 

Angelari il·lustrat

Ara llegeixo la Història de la bellesa d'Umberto Eco i Girolamo de Michele. 

El drac de set caps és llançat a l'infern (c. 1230)
Miniatura de l'Apocalipsi del Trinity College, Cambridge (Font)

Exèrcit d'àngels en formació (c. 1360) de Guariento di Arpo
Museu Municipal de Pàdua (Font)

Sant Miquel (1476) de Carlo Crivelli
National Gallery de Londres (Font)

La caiguda dels àngels rebels (1562) de Peter Brueghel el Vell
Reials Museus de Belles Arts, Brussel·les (Font)