Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) es va publicar el 1980, i és l'última obra que l'autora va veure publicada en vida. Pertany a la seva etapa de maduresa, un cop ja havia tornat de l'exili a Catalunya, en què Rodoreda abraça el simbolisme i l'expressionisme com a formes artístiques, amb unes narracions força experimentals i oníriques, que suggereixen imatges més que oferir un relat de fets que es puguin llegir de forma literal. Si La mort i la primavera, la seva novel·la pòstuma que, de fet, va quedar inacabada, ja m'havia colpit força amb el seu recurs a les imatges de violència, Quanta, quanta guerra... m'ha semblat similar en alguns aspectes, tot i que més accessible a l'hora de llegir-la i potser també més agraïda en la seva brevetat. Això no vol dir que la duresa de la violència retratada i la desolació al nivell psicològic i emocional no en siguin la norma, com també passava a l'altra. Quanta, quanta guerra... narra la història de creixement de l'adolescent protagonista, Adrià Guinart, que es cria amb la seva mare al barri de Gràcia i decideix marxar de casa per lluitar a la guerra quan tot just té quinze anys. El seu anhel de llibertat i les seves ànsies de veure món xocaran amb la brutalitat real de la guerra, i la violència que anirà experimentant, la majoria de vegades relatada de segona mà a través dels testimonis de personatges que anirà trobant pel camí, aniran formant un entramat de símbols sense interpretació directa, que els lectors haurem d'anar desxifrant al pas de la lectura.
D'entre totes aquestes imatges la de la mort és la que presideix la narració i es fa veritablement omnipresent: ja sigui a través del cavall blanc que remet als quatre genets de l'Apocalipsi; l'home de les dents verdes que temptarà l'Adrià amb la possibilitat de quedar atrapat a la vida d'altri; el personatge de l'Eva, que simbolitza la vida però que acabarà esdevenint víctima sacrificial del relat sencer; o la vella dels escapularis, que no acabarà revelant tota la seva maldat fins al desenllaç. La mare del nen mort, sortida directament del Gernika, representarà la coda d'aquest drama viscut pel protagonista, el paper del qual al llarg de la novel·la consisteix més aviat a veure i escoltar, a ser testimoni passiu dels sofriments inacabables d'una terra esquinçada per la guerra. Tots aquests episodis semblen més aviat preparatoris per quan a l'Adrià li toqui prendre la iniciativa en primera persona, cosa que farà en comptades ocasions: per exemple, trencant el mirall que amenaçava a atrapar-lo en una identitat que no era seva, enterrant l'infant difunt, o executant una revenja final, que només es pot llegir com a justa, sobre la vella dels escapularis.
Costa de determinar què simbolitza cada estadi del viatge ni cada personatge que s'hi troba, no perquè les imatges no siguin prou clares, sinó perquè se'ns ofereix una multiplicitat de referents que es van entrecreuant els uns amb els altres, de forma que una sola lectura no esgota totes les altres possibilitats. A més de la imatgeria bíblica i apocalíptica, que trobem sobretot al principi i al final del relat, tenim també els arcans de les cartes del Tarot; la doctrina ocultista dels Rosa-Creu amb què Rodoreda es va familiaritzar força cap al final de la seva vida, i que es fa especialment present a la part central de la novel·la; i la imatgeria de l'Infern de Dante, especialment pel que fa a la relació de diversos tipus de violències i de personatges grotescos en sofriment, així com també el recurs constant a la connexió entre les morts i els arbres, que fa recordar l'episodi de la selva adolorida. Així doncs, el viatge del protagonista esdevé una autèntica baixada als inferns en forma d'escapada als boscos, de forma que, com passa també sovint en l'imaginari de Mercè Rodoreda, avenc infernal i jardí del paradís tot sovint es desdibuixen i es retallen l'un contra l'altre, com si fossin dues cares de la mateixa moneda de l'existència.
Dins d'aquest panorama, per tant, la guerra que apareix al títol sembla una presència ominosa que presideix cadascun dels episodis de la trama, però que sempre s'intueix als marges i no és tractada directament sinó en determinats moments de màxima tensió narrativa. Quan l'Adrià se'n va de casa per primera vegada, primer se'ns retrata com una mena de joc d'iniciació per part dels soldats adolescents; no serà fins més endavant que aquesta imatge vagi canviant a poc a poc davant la mirada fascinada del protagonista. A través dels relats dels personatges, anirem assistint a les tensions socials i de classe que motiven la violència al bàndol republicà; mentre que al final de la novel·la el xoc serà la violència des de l'altre bàndol.
Les tensions de gènere també hi són presents, amb una insistència que al llarg de la lectura es va fent cada cop més ominosa: al principi del relat sembla que la violència sempre arribi causada o induïda per les dones, fins que a través del relat anem observant el relat esbiaixat que en fan els homes. Rodoreda havia viscut en primera persona el tipus d'opressió de gènere que es dona a l'àmbit domèstic i en el context de la guerra: els retrats que fa d'aquesta guerra de sexes són realistes i profundament angoixants. Així és com freqüentment les dones s'aniran revelant com a víctimes a mesura que l'Adrià pugui anar deixant enrere els somnis de masculinitat intocable que li arriben a través dels seus congèneres homes. És per això que, al meu parer, tant l'Adrià com la seva estimada ideal l'Eva, són retratats com a personatges andrògins. En definitiva, una bona recomanació; imprescindible per conèixer l'estil de maduresa de Rodoreda.
Sinopsi: Amb quinze anys, el protagonista, Adrià Guinart, exposa els seus records d'infància i tot seguit relata la seva escapada de casa per lluitar a la guerra i així poder realitzar el seu anhel de llibertat. A través de la novel·la anirem assistint al seu viatge de creixement a través de les violències i brutalitats patides en el marc de la guerra per ell mateix i tota una sèrie de personatges secundaris que l'aniran fent partícip de les seves dissorts.
M'agrada: La seva inesgotable capacitat de suggerir i evocar imatges i significats en múltiples direccions, i acabar recollint els fils de la narració en un final colpidor i inoblidable, per dolorós i estranyament necessari dins la lògica narrativa. La secció central i la simbologia del mirall especialment.