No hem estat mai moderns (#568)

On són els Mounier de les màquines, els Lévinas dels animals, els Ricoeur dels fets? I així i tot la humanitat, ara ho comprenem, no pot ser copsada i salvada si no se li restaura aquella altra part de si mateixa, la part de les coses. Mentre l'humanisme es construeixi des del contrast amb l'objecte que ha quedat abandonat a l'epistemologia, no podrem entendre ni el que és humà ni el que és no-humà. 

Aquest assaig del filòsof francès Bruno Latour (1947-2022) es va publicar per primer cop el 1991, i va representar un autèntic desafiament a la interpretació actual de la modernitat des del punt de vista de la filosofia social i cultural. Latour parteix de la seva disciplina acadèmica, els estudis socials de la ciència, per tal de reivindicar-los com a legítims davant les crítiques i els escepticismes habituals que poden venir d'enfocaments més positivistes sobre la ciència. En el nostre dia a dia ens trobem envoltats d'híbrids, és a dir, conglomerats de relacions, interessos i influències entre els fenòmens naturals i les decisions polítiques, els avenços de la tècnica i les seves implicacions socials o culturals, les lleis que considerem inamovibles i el món de les tradicions i els valors, així com els textos que mediatitzen totes aquestes relacions i que romanen oberts a la interpretació que en fem els subjectes. La modernitat ha ignorat a través dels segles la presència d'aquests híbrids a favor de relacions binàries d'oposició o exclusió, com natura-societat, ciències-lletres, nosaltres-ells. Tanmateix, Latour reclama en el seu text la necessitat de reconèixer la presència d'aquests híbrids, és a dir, relacions entre actors humans i no-humans que condicionen la nostra existència al món, per tal de superar les relacions d'explotació i control que caracteritzen el món actual i refundar les bases del nostre coneixement sobre el món i sobre nosaltres mateixos. 

Un bon exemple que ens proposa el text és el problema de la capa d'ozó, que estava d'actualitat en el moment que Latour redactava el llibre, i que avui dia es podria traduir a la influència que té el canvi climàtic a les nostres vides, des de les esferes més globals a les més locals. Es tracta d'un fenomen d'origen humà però que té conseqüències crucials i inesperades tant per a la natura com per als éssers humans, i aquestes conseqüències no desitjades revelen una complexa xarxa de relacions entre actors humans i no-humans (ecosistemes locals, legislació, decisions polítiques, decisions empresarials, activistes a favor del clima, residents en una determinada àrea, etc.) que intervenen de múltiples formes en la seva creació i en la seva possible pal·liació en el futur. Un altre exemple és el de la relació entre Arquímedes i els seus descobriments en el camp de l'enginyeria i la seva aplicació al servei de la maquinària de guerra del tirà de Siracusa: aquest fet aparentment anecdòtic ens mostra com un desenvolupament armamentístic més avançat pot suposar l'enfortiment d'un tirà en detriment de democràcies més febles a nivell tecnològic. No cal anar tan lluny en el temps per veure diàriament les conseqüències devastadores de les guerres asimètriques que estem presenciant ara mateix, i que tenen repercussions econòmiques, socials i culturals de gran abast. 

Aquest tipus de casos en il·lustren com de difícil és destriar on acaben la ciència i la tècnica i on comencen la política i la cultura, i com a hores d'ara resulta impossible predicar una suposada neutralitat de la ciència, que es mantingui desvinculada d'interessos econòmics o de decisions polítiques, i a l'inrevés, tampoc no podem imaginar una societat que mantingui la seva llibertat intacta davant l'esfera de la natura i els objectes de la tècnica que tot sovint dominen les nostres vides més que no pas a l'inrevés. Així és com l'anàlisi porta Latour a qüestionar la lectura habitual que fem de la història, a través de la distinció bàsica entre ciència i societat, o entre natura i cultura, que el nostre món accepta com si fos un dogma de fe, i a desafiar aquesta concepció binària de la realitat i del rol que hi juguem com a intèrprets. El text s'adreça, així doncs, a un conflicte que sorgeix del concepte mateix de modernitat, i destapa la fal·làcia en què la modernitat ha caigut des que es va erigir, a partir dels segles setze i disset, en àrbitre i jutge del que és humà i del que és no-humà: d'una banda, els fets de la natura són estudiats per la ciència; de l'altra, la societat és controlada i regida per la política. 

Aquesta separació absoluta entre les dues esferes comporta que els elements híbrids siguin reduïts als marges, a les anomalies i les excepcions, fins al punt fins i tot de ser perseguits, i revela un exercici de dominació i poder que deriva d'aquest coneixement privilegiat sobre el món que prové de separar objecte i subjecte. Si coneixement equival a poder, el coneixement de les lleis naturals em permet dominar la natura i modelar-la a les meves necessitats, mentre que el coneixement de les lleis socials em permet construir un cos polític que esdevingui tan inqüestionable com les lleis mateixes de la natura. El triomf del capitalisme a partir de 1989 revela, segons Latour, aquesta fal·làcia al cor de la cultura occidental que el creixement teòricament indefinit del capitalisme ha fet aflorar. La distinció entre humà i no-humà ha portat a la classificació com a no-humà de tota cultura que no s'atingui als valors occidentals: els pobles del Sud global han estat empobrits i explotats igual que la natura perquè han estat subsumits a la categoria de no-humans i, per tant, han rebut el mateix tractament que els objectes. Ecocidi i imperialisme són exactament el mateix fenomen, per tant, la culminació del procés civilitzador de la modernitat, que categoritza com a premodern tot allò que no caigui en la seva visió dicotòmica de la realitat. 

Tanmateix, aquesta suposada objectivitat que distingeix Occident de tota la resta de cultures es basa en un dogma que guarda una contradicció dins del seu cor: la natura és transcendent, no construïda, inexorable i totalment altra, però la puc dominar; el cos polític és construït, immanent, contingent i fruit d'un contracte social, però m'hi sotmeto com si es tractés d'un poder transcendent. La noció d'un Déu transcendent és eliminada de l'equació, però preservada i reinventada en l'àmbit privat, com a deïtat en el cor de cadascú dins d'una societat secular. Davant d'això, la capacitat de la filosofia per criticar la modernitat és força limitada, en tant que tot corrent filosòfic que pretengui una crítica fonamentada n'està assumint les premisses: de la mateixa manera que els reaccionaris o antimoderns han validat les assumpcions bàsiques de la modernitat oposant-s'hi, la filosofia postmoderna ha validat la modernitat implícitament en declarar-la superada i erigir-se en el seu epígon. D'altra banda, hauríem de canviar totalment la forma de mirar la realitat si, com fa Latour, declaréssim que, en el fons, no hem estat mai moderns, ni tan sols en els moments en què ens pensàvem que dominàvem el món. 

Un dels moments més aclaridors del raonament, en aquest sentit, és quan analitza la noció de temporalitat i historicitat que ens proposa l'era moderna: si concebem el temps com si es tractés d'una línia recta, i cada invent o avenç tecnològic com un salt endavant, jutjarem qualsevol residu del passat com a obsolet o superat, de forma que la història esdevé simplement una línia recta amb dos sentits possibles, el progrés cap endavant, o la regressió cap enrere. Tanmateix, l'experiència del dia a dia ens demostra com diferents artefactes, fenòmens culturals i construccions socials de diferents cronologies coexisteixen al cor de la societat: que la broca elèctrica, amb unes dècades d'edat, convisqui amb el martell, que es remunta a mil·lennis enrere, no ens fa ni més ni menys exòtics que els pobles que malanomenem premoderns. El reconeixement de xarxes complexes de relacions que condicionen la nostra vida facilita molt més l'explicació dels predicaments en què ens trobem avui dia. D'altra banda, la relació geogràfica que establim amb el món i la forma com s'organitza l'espai també ha de ser mirada des d'aquesta perspectiva descentralitzada: en una xarxa, no hi ha centre ni perifèria, sinó relacions locals i d'altres de més llarga distància. Així és com Latour desafia fins i tot la noció mateixa de cultura, que es veu en la necessitat de superar per no caure en la distinció radical entre cultura i natura: en comptes de cultura o natura pertanyem a "col·lectius", o "natures-cultures", és a dir, entramats de relacions amb tot tipus d'actors, humans i no-humans. 

El raonament acaba, així doncs, amb la reivindicació d'una filosofia per al futur que sigui capaç de superar aquesta forma "moderna" (i obsoleta) de mirar el món. Les conclusions de l'assaig són força optimistes: Latour advoca per una il·lustració sense modernitat, que ens permeti reconèixer la presència d'aquests híbrids o quasi-objectes i integrar-los dins la nostra comprensió del món. Un coneixement lliure dels prejudicis moderns seria per tant simètric, és a dir, no pressuposaria la superioritat del subjecte occidental, que observa, respecte de l'objecte observat, ja que en realitat un i l'altre són exactament la mateixa cosa. Aquesta visió també permet acabar amb els dilemes del relativisme: donar el mateix valor a totes les cultures no deixa de ser una via per amagar que hi ha una cultura, la que observa i jutja, que s'arroga un valor superior a les altres perquè adopta falsament la posició de neutralitat o objectivitat. Latour també es mostra optimista respecte de les possibilitats de la democràcia, en tant que reclama un repartiment del poder que sigui descentralitzat i s'articuli al voltant d'aquestes xarxes de relacions: per això el text acaba amb la reivindicació del "parlament de les coses", un reconeixement intrínsec que els humans no estem sols al món, i tenim no tant el deure sinó més aviat la necessitat de reconèixer els agents no-humans que inevitablement ens condicionen i influeixen. 

Continguts: L'argumentació de Latour s'estructura al llarg de cinc blocs. El primer, "Crisi", presenta les tesis de l'assaig i les hipòtesis que pretén argumentar. El raonament parteix de la base que la crítica a la modernitat ha arribat a un carreró sense sortida, perquè la modernitat mateixa ha col·lapsat davant del pes de les seves pròpies contradiccions. El segon bloc, "Constitució", caracteritza la modernitat i les seves assumpcions teòriques, per tal de poder-ne destapar els dogmes, que es basen en formulacions paradoxals. El tercer apartat, "Revolució", analitza els corrents filosòfics que s'han dedicat a criticar la modernitat per tal de descriure'n les febleses, i caracteritza una ontologia del temps no-lineal que desafia la concepció moderna del temps. És a partir d'aquest punt que planteja una ontologia variable, basada en els col·lectius i les xarxes, que serveixi per explicar tant la natura com les societats. El quart bloc, "Relativisme", planteja el problema del relativisme cultural a partir de l'asimetria epistemològica, i revela com occident ha bastit la dicotomia entre "nosaltres" i "ells" a partir d'una dicotomia encara més profunda entre "humà" i "no-humà". La resposta a aquesta qüestió passa per aplicar l'antropologia a la nostra pròpia cultura, és a dir, analitzar la nostra pròpia cultura com ho faríem amb una societat no-moderna. El raonament acaba reivindicant una xarxa que romangui local en tots els seus punts. Finalment, l'apartat titulat "Redistribució" enfoca una direcció futura per als estudis antropològics, que pugui basar-se en el coneixement de les xarxes i superar les dicotomies dogmàtiques de la modernitat. Per tal de fer-ho, es queda amb els aspectes més positius dels discursos crítics amb la modernitat, i en destria els aspectes negatius per tal de descartar-los. 

M'agrada: M'ha semblat una argumentació molt ben lligada que, tot i que resulta espessa en certs passatges, ve reforçada per multitud d'exemples i analogies que ajuden a seguir el raonament en tot moment. El to desenfadat que utilitza Latour, de vegades veladament humorístic, també és un punt a favor. 

Oryx i Crake (#567)

Se suggerien taxes d'intercanvi - una Mona Lisa equivalia a un Bergen-Belsen; un genocidi armeni corresponia a una Novena Simfonia més tres Grans Piràmides - però també es podia mercadejar, per a la qual cosa havies de conèixer les xifres - el nombre total de cossos a les atrocitats, el preu de sortida a subhasta per a les obres d'art; o, si les obres d'art havien estat robades, la quantitat que en donava l'asseguradora. Era un joc pervers. 

Oryx i Crake (2003) és la primera entrega de la trilogia de novel·les Maddaddam de l'autora canadenca Margaret Atwood. Després de la decepció que em va resultar L'assassí cec, feia força temps que no tornava a llegir cap altra novel·la d'aquesta autora. Oryx i Crake m'hi ha reconciliat: és una de les seves ficcions especulatives, una trama post-apocalíptica que ens endinsa en les implicacions més fosques del sistema capitalista i que, llegida dècades després de la seva publicació, resulta especialment clarivident a l'hora de retratar les dinàmiques d'intercanvi, dominació i consum del nostre propi món avui dia. Després que es produeixi una catàstrofe d'abast mundial que ha acabat amb les vides de quasi tota la població de la terra, el protagonista i narrador, l'Home de les Neus, ens explica el seu dia a dia en un món desolat, quasi com si es tractés d'un nàufrag en una illa deserta. Ara bé, el seu nou món no està del tot buit: el poblen una nova espècie d'humans, els crakers, que pertanyen plenament al món post-apocalíptic i que no coneixen res de com era el món d'abans. A partir d'aquesta arrencada plena de misteri, la trama ens anirà endinsant dins del pensament confús del narrador, que barreja constantment els fets del present amb els seus propis records del passat i, paral·lelament, una narració en tercera persona ens anirà posant en antecedents sobre com s'ha arribat a produir el cataclisme. 

Així doncs, la trama de la novel·la està perfectament pensada per portar-nos a la revelació final del misteri sobre la pandèmia que ha acabat arrasant amb la humanitat i, de retruc, amb tot el món conegut. Les dues línies argumentals ens porten fins a aquest clímax que, pel que fa a l'argument de la novel·la, n'esdevé de fet el moment cronològicament central: d'una banda, tenim la història del protagonista, Jimmy, abans d'esdevenir l'Home de les Neus, des que és un infant fins a l'edat adulta. El seu amic d'adolescència i company d'estudis, Crake, esdevindrà una de les figures centrals de la seva vida, un refugi per a les seves insatisfaccions més profundes i la seva malaptesa social, que deriven de la tempestuosa relació que manté amb els seus pares des de petit. Mentre que Jimmy estudia lletres, cosa que equival a ser un autèntic fracassat social, el seu amic Crake es revela com una de les ments més prodigioses de la seva generació, i estudia a la millor universitat del país la tecnologia que en aquell moment és més puntera i exitosa per a les empreses: l'enginyeria genètica. En paral·lel a aquest relat lineal, tenim el relat en primera persona del món de després de la catàstrofe en què Home de les Neus rememora tots els fets que l'han portat al present, però recuperant poc a poc el passat en cronologia inversa, de forma que el final de la novel·la ens porta de nou al gran projecte concebut per Crake. 

De fet, a la contraportada del llibre (almenys l'edició en castellà que jo he llegit) ja se'ns explica ben bé què ha passat, i de totes formes la trama esdevé clarament previsible des del moment que comencen a escampar-se les primeres pistes. El que és important no és exactament el què, sinó el com dels esdeveniments, i aquest com és el que esdevé realment pertorbador de la novel·la sencera. Gran part de la novel·la es basa en la construcció d'un món distòpic perfectament plausible i sospitosament semblant al món actual. El món està dividit per una bretxa social autènticament insalvable: en uns complexos aïllats i protegits amb seguretat privada, viuen les persones que treballen per a grans empreses d'enginyeria genètica que generen productes de consum per fer la vida dels seus habitants més fàcil. Des de productes per millorar l'aspecte físic i el rendiment sexual fins a comestibles que facilitin el processament d'aliments, qualsevol millora que es pugui imaginar ara és perfectament realitzable a través de la modificació genètica. La regeneració d'òrgans humans és perfectament possible, i es realitza a través del seu cultiu en uns organismes hostes, uns porcs gegantins genèticament modificats. Els animals són hibridats i modificats genèticament per obeir a les necessitats dels éssers humans: d'alguns es necessita que siguin més dòcils, per exemple per fer de mascotes, mentre que d'altres s'espera que siguin màquines de matar, perquè els cossos de seguretat els puguin utilitzar contra els enemics del sistema. 

Tanmateix, aquest món de consum i de millora permanent de l'espècie humana, en què la mort està esdevenint poc a poc una raresa, i aviat els fills seran genèticament seleccionats d'acord amb les preferències dels pares, és un privilegi reservat tan sols als pocs escollits que se'l poden permetre. Fora dels complexos, a les ciutats tradicionals, malviuen les persones expulsades per aquest sistema d'empreses que han colonitzat totes les esferes de la vida. A més, la catàstrofe ambiental és més que imminent: les principals ciutats costaneres ja han quedat submergides i és qüestió de temps que les temperatures del planeta esdevinguin extremes. Com passava amb el món feliç de Huxley, Atwood ens retrata un món brutal en què la violència i l'explotació sexual són la norma precisament perquè són el revers obscè i latent del sistema tal com està construït: els homes dominen o manipulen les dones i aquestes s'hi sotmeten o proven d'escapar-se'n; passa el mateix amb l'explotació sexual que pateixen els infants del tercer món, venuts per les seves famílies a proxenetes rics amb la promesa d'una vida millor. Aquest és el cas d'Oryx, l'amor platònic tant de Crake com de Jimmy, i que acabarà confluint a la narració d'aquest últim a través del recurs al monòleg interior d'una psique torturada pel record. 

A través d'aquests personatges, els seus records entretallats i les seves frustracions anirem assistint a una reflexió incomparable sobre la condició humana i la política de la seva redempció: els dos protagonistes s'erigiran en fiscal i advocat defensor de la humanitat, i el seu potencial per a la creació i per a la destrucció acaben fent-se dues cares de la mateixa moneda. El diàleg que s'estableix entre les ciències i les arts a través d'aquests dos personatges també ens enfronta amb la capacitat aparentment il·limitada de la tecnologia en el present o en un futur proper, i la necessitat constant d'un observador imparcial que l'avaluï des de fora i la sotmeti a una anàlisi crítica, per a la qual seran essencials els valors morals i estètics. El potencial aparentment infinit de l'espècie humana per a la destrucció acaba contrastant tràgicament amb la seva pulsió per reproduir la vida infinitament: si la humanitat s'ha condemnat a si mateixa a través de la seva capacitat de crear mort potser l'únic acte afirmatiu possible sigui apagar el llum quan tot s'hagi acabat. Atwood ens planteja el terror d'aquesta possibilitat amb una lucidesa desesperada que m'ha recordat força el Vonnegut de Bressol de gat. 

Ara bé, si Bressol de gat acabava amb un desenllaç definitiu, l'aposta d'Atwood per la incertesa del final obert afegeix un nivell de lectura encara més profund: en la seva croada per eliminar el sofriment humà, Crake creu haver erradicat del món futur residus de barbàrie com el pensament màgic, la creació artística o l'art d'explicar històries. Quan aquests comencin a revelar-se en els nous habitants de la terra, haurem de preguntar-nos qui tenia raó en el debat entre natura i cultura, i si les arts i les lletres estan condemnades a desaparèixer per virtut de la racionalitat científica. D'entre les preguntes obertes que deixa la novel·la és si aquestes manifestacions es donen de forma espontània en els nous humans o han estat induïdes indirectament pel mestratge d'en Jimmy i, en conseqüència, si les formes de violència i dominació que donaven sentit al món del passat aconseguiran sobreviure també en el món del futur. És així que a la llum del clímax narratiu les aparents digressions de la novel·la sobre les tensions entre masculí i femení, ric i pobre, opressor i colonitzat, acaben adquirint tota la seva profunditat. 

Sinopsi: Després d'una catàstrofe d'abast mundial que ha acabat amb pràcticament tota la vida humana a la terra, un supervivent solitari, que es fa dir Home de les Neus, entaula una relació de mestratge amb uns humans a qui tracta com a infants perquè desconeixen el món d'abans de la catàstrofe. Poc a poc, a través dels seus records, anirem sent testimonis de la vida d'aquest personatge misteriós i la seva relació amb Crake, un científic sonat que pretén salvar la humanitat a través d'un arriscat experiment genètic. 

M'agrada: Atwood demostra un domini magnífic de la narració que no acaba revelant totes les cartes fins al final, per més pistes que hagi anat mostrant pel camí. Especialment les reflexions filosòfiques que ofereix el text a través dels diàlegs dels seus personatges, que afronten amb impotència els dilemes i les contradiccions de la condició humana. 

A les dues seran les tres (#566)

Feia anys que no mirava als ulls d'un gat. Com sempre, el primer que nota el periodista és la certesa que saben la veritat. És un codi d'espècie que ni prescriu ni evoluciona. Si hagués de definir la reacció dels animals, diria que és amenaçadora, hostil, de pèl a punt d'estarrufar-se, ungles retràctils afilant-se i garrameus incipients. Expressen una voluntat de legítima defensa contra la memòria d'un atac que, igual que els morts abandonats a les cunetes, convé desenterrar. 

A les dues seran les tres és un recull de contes breus de Sergi Pàmies que es va publicar l'any passat. Ha estat la meva primera aproximació a aquest autor tan reconegut dins la narrativa catalana actual, i m'ha semblat una lectura molt recomanable. Pàmies ens mostra, a través dels seus relats breus, una notable capacitat per a la concisió i l'expressió justa i acurada, de forma que la narració dels fets més quotidians - com preparar-se per escriure un text, assistir a una conferència, un episodi d'insomni, un viatge amb els fills - adquireix una dimensió existencial i vital que posa en relleu el paper essencial de la memòria per a la formació de la identitat. La majoria dels contes tracen una associació entre dos fets o anècdotes en diferents marcs temporals: un en el present i un el passat, de forma que aquesta connexió esdevé crucial per comprendre la situació present o la identitat del narrador en l'actualitat. Molts dels contes es dediquen precisament a explorar aquestes connexions: els moments fundacionals de la identitat arriben a la memòria quan ja s'han produït, a posteriori, i en el moment present costa adonar-se de la importància que tindran per a una vida sencera. Per això gran part dels contes també ens posen a la pell de l'escriptor i esdevenen fins a cert punt metatextuals: l'exercici de reflexió al voltant d'aquestes incursions de la memòria dins la vida és el que portarà després a l'elaboració del conte o, en el cas del periodista, de l'article. 

En el volum podem arribar a trobar molts exemples d'aquest tipus de connexions: a "Díptic bivitel·lí", el narrador associa un episodi de l'inici de la relació amb la seva dona a la percepció de si mateix que acabarà tenint durant els anys de paternitat; a la darrera secció de "Tres periodistes", el record de la classe de periodisme de la mare connectarà amb el present del fill que n'ha de recollir els records. A "T'estimo" passa quelcom similar entre el moment fundacional que segella l'amor d'una parella i la situació present de la relació, i "Per què no toco la guitarra" mostra com un d'aquests moments decisius pot arribar a retornar periòdicament al llarg de tota una vida amb la constància d'una rèplica sismogràfica. En la mateixa línia de reflexió, alguns contes també ens tempten amb renúncies o direccions que finalment van ser rebutjades: a "La segona persona", el narrador explora els motius pels quals va abandonar la idea d'escriure poesia, i els associa metafòricament a la pèrdua de la virginitat, mentre que una de les seccions de "Dies històrics" ens narra el procés de renúncia a una idea per a un conte, que finalment queda descartada. Una idea que va apareixent a la majoria dels relats és la percepció subjectiva del temps: hi ha moments essencials que queden ancorats en el temps, congelats en un present perpetu a través del record, com passa per exemple a "Fires i congressos" o a "Dues espardenyes". D'altra banda, la nostra relació amb el temps no és mai lineal, i es produeix a salts i amb la impressió que no arribem a entendre com hem arribat al moment present, com tan acuradament evoca el títol del volum. 

Per tant, ens trobem davant d'una reflexió sobre el pas del temps i com aquest comença a pesar quan l'experiència vital comença a acumular-se en el passat més que a projectar-se cap al futur. Tanmateix, la veu narradora no recorre mai ni a l'amargor ni al sentimentalisme: si una cosa permet el pas del temps és anar prenent un distanciament crític respecte dels records que han bastit la identitat, que de vegades afloren a la consciència amb un sentit de fortuïtat o fins i tot d'estranyesa. Els elements autobiogràfics hi són presents, però Pàmies els elabora sempre des del filtre de la ficció, de forma que no treu cap a res intentar destriar realitat de ficció, en aquest cas. En un moment en què se'ns bombarda constantment amb exercicis de memòries mal camuflats amb les etiquetes de "literatura del jo" o "autoficció", sovint amb aquell to confessional que sona a exercici buit de vanitat o d'autojustificació no sol·licitada, Pàmies ens mostra aquí en què consisteix l'autèntica autoficció, que si no és una mica experimental i una mica metatextual perd la capacitat de subvertir i desafiar la capacitat crítica dels lectors. 

Continguts: A les dues seran les tres recull deu relats breus: "La segona persona", en què el narrador reflexiona sobre el fet d'escriure a través de la imatge de la pèrdua de la virginitat i els seus records de joventut; "Dies històrics", un díptic sobre un retrobament de companys de promoció amb una sorpresa inesperada i, d'altra banda, la idea d'escriure un relat sobre els atemptats del 17 d'agost a Barcelona; "Fires i congressos", una altre díptic en què el narrador descriu un congrés en el passat, quan encara era un escriptor novell, i un altre més proper al present, i va reflexionant sobre diversos moments de la seva vida professional; "La tàctica de l'estruç", que descriu un episodi d'insomni i terror nocturn davant d'un assalt al domicili; "Dues espardenyes", en què un dramaturg que surt d'una depressió va a recollir un premi a una ciutat connectada amb el seu passat familiar; "T'estimo", en què una parella que es va conèixer en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona celebra el seu aniversari trenta anys després; "Per què no toco la guitarra", una reflexió sobre la relació del narrador amb l'afició de tocar la guitarra, que ha anat abandonant amb el temps; "Tres periodistes", un conjunt de tres relats curts, tots tres força diferents entre si; "Díptic bivitel·lí", en què el narrador reflexiona sobre la seva relació amb els seus fills bessons a través de la seva condició d'impostor, que l'acompanya des dels inicis de la seva relació de parella i, finalment, "Narrativa breu", en què un escriptor conclou, després d'adormir-se al volant durant uns pocs segons, que aquesta experiència límit és la porta d'entrada als records i percepcions que li permetran escriure un llibre. 

M'agrada: "Dies històrics", "Dues espardenyes", "Per què no toco la guitarra" i "Tres periodistes". 

Les esferes del temps (#565)

Soc una consciència anacrònica, eterna, habitant d'una dimensió paral·lela a la vostra, que no obeeix les lleis de l'espai ni del temps. Soc lo buit, soc la matèria fosca, l'absència de moviment. Tot objecte projecta una ombra, tot moviment parteix i finalitza en una fase de repòs. Tota dimensió física i cronològica compta amb una d'equivalent immaterial i cronoil·lògica. Soc allò que hi ha darrere lo mur de la realitat. Soc l'oceà de buidor perenne, l'amenaça immòbil que la matèria física ha intentat refrenar d'ençà de l'inici del temps. 

Aquesta novel·la juvenil de Rubèn Montañá va guanyar el premi Joaquim Ruyra de 2020, i és un relat d'aventures molt entretingut ambientat en una Barcelona sacsejada per les lluites socials en el marc de la inauguració de l'Exposició Universal de 1888. El protagonista, Domènec, és un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva aparença peculiar: el seu cos està cobert de cicatrius des de la seva infantesa i, tot i que no en té record, intueix que la mort dels seus pares està relacionada amb l'origen dels seus poders sobrenaturals. Obligat a escapar del seu amo per circumstàncies que escapen del seu control, s'introduirà en cercles anarquistes que planegen una conspiració al voltant dels actes inaugurals de l'Exposició, i allà és on acabarà coneixent el seu nou benefactor, un senyor adinerat que l'ajudarà a controlar els seus poders i l'introduirà dins d'un pla per combatre una amenaça maligna que es desplega a la ciutat. A través d'un seguit de personatges secundaris que aniran intervenint a la trama, en Domènec anirà descobrint poc a poc el seu paper en una cadena d'esdeveniments que s'estén mil·lennis abans del seu naixement. 

Les esferes del temps és una novel·la molt ben construïda, basada en l'acció i la intriga d'una trama molt ben traçada des del principi, però també en l'esforç particular amb què l'autor recrea l'escenari històric en què se situa el relat i prova de mantenir un marc coherent i plausible per a la fantasia de tall steampunk que s'hi desplegarà. Així doncs, hi trobem el subsòl metafòric de la ciutat en què es produeixen conspiracions anarquistes, l'interès per l'ocultisme, els avenços tecnològics de l'època i l'inici de l'arqueologia, per exemple. La divisió entre rics i pobres és més que evident en la recreació històrica que ens ofereix la novel·la, però aquesta bretxa social quedarà posada entre parèntesi davant la necessitat de fer front a un mal de naturalesa atàvica que amenaça amb la fi del món conegut. Com si es tractés d'una mena de lliga dels homes extraordinaris a la barcelonina, don Sebastià Bonjoch reclutarà una sèrie de personatges amb poders sobrenaturals que hauran de fer front a aquesta terrible amenaça. A través de la novel·la, aniran apareixent cameos de personatges històrics, que de vegades seran més fortuïts i de vegades tindran un pes essencial per al desenvolupament del relat. 

És per això que la novel·la és una gran proposta tant per a joves com per a adults, tant si preferiu fruir amb la trama d'aventures com entretenir-vos amb l'ambientació històrica i la seva extraordinària coherència dins d'un relat de fantasia sobrenatural. L'equilibri està molt ben aconseguit, en aquest sentit, i la cirereta del pastís és la recreació consistent del català parlat a l'època, pel qual Montañá demostra una cura i una dedicació especials. 

Sinopsi: A les portes de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona el 1888, Domènec, un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva deformitat física, és reclutat pel misteriós don Sebastià Bonjoch, que l'entrenarà per arribar a dominar els seus poders. Juntament amb els seus nous amics, en Domènec descobrirà una conspiració per acabar amb el món conegut que presentarà connexions amb les expedicions d'Eduard Toda i els invents visionaris de Narcís Monturiol. 

M'agrada: La secció introductòria, amb cameo inclòs, que és una porta d'entrada incomparable a la narració sencera, i després el ritme constant amb què els descobriments i els misteris es van desenvolupant fins arribar a una confrontació final memorable. 

Una bondat complicada (#564)

No sé per què allò tenia tanta importància per a ella. Sempre era igual. De vegades penso què hauria canviat aquell dia si els meus pares haguessin dit la paraula "festa". Les coses no haurien de dependre de tan poc. Esternudes i provoques una massacre a la carretera. Apartes una pedreta i desencadenes una allau. Però em penso que si podem morir sense comprendre per què, també devem poder viure sense entendre del tot com. I en certa manera això tranquil·litza. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Miriam Toews es va publicar per primer cop el 2004 i és una crònica autènticament desoladora sobre els estralls que pot arribar a causar el fanatisme religiós a la vida d'una família corrent. A principis dels anys 80, en una comunitat mennonita del Canadà prop de la frontera amb els Estats Units, la família Nickel queda destrossada davant la sobtada desaparició de la filla gran, la Natasha, que fuig del poble amb el seu xicot, i poc temps després la de la mare, la Trudie, que desapareix un dia deixant a casa el passaport i els seus objectes personals. El pare, en Ray, i la germana petita, la Nomi, han de continuar navegant el seu dia a dia amb el pes d'aquestes absències: mentre que en Ray es va enfonsant progressivament en l'apatia i el mutisme, la Nomi, en plena adolescència, emprèn un camí de descoberta i autodestrucció davant la manca de futur que veu que l'espera. Els joves d'East Village semblen els veritables damnificats de la resignació religiosa i la via de submissió que prediquen els seus adults: l'escorxador de pollastres local i el negoci turístic són les úniques sortides laborals per als graduats de l'institut, que tot sovint acaben casant-se immediatament per perpetuar els models de la família tradicional. 

Gran part de l'encant de la novel·la és el retrat de la família protagonista, i com a través de cada personatge l'autora ens va exposant les diverses posicions que cadascun dels membres adopta respecte de la comunitat religiosa que controla les seves vides. Es tracta d'un grup tradicionalista i extremadament conservador que pretén fiscalitzar qualsevol petit detall de la vida privada, i que condemna a l'ostracisme aquells qui se'n desmarquen o cometen faltes que es consideren imperdonables. En una espera resignada al dia del judici final per tal de conèixer un destí que ja està predeterminat d'entrada, la vida no té cap més valor que mantenir la comunitat unida i en tot moment controlada. Tot i que aquest control social té un evident biaix masclista, al final tots els feligresos acaben sent víctimes d'aquesta opressió col·lectiva i omnipresent. Davant d'aquesta situació, cada membre de la família adopta la seva pròpia postura respecte de les seves pròpies creences i les dels altres: ben bé des del principi de la novel·la la Nomi ens planteja el dilema de la seva mare i la seva germana en tercera persona. Mentre que la Tash és la rebel de la família, que comença a desafiar tots els principis religiosos de la comunitat obertament, la Trudie pren una posició més ambivalent, validant en tot moment els sentiments de la Tash i els seus propis dubtes sobre el dogma establert, i fent del benestar de la família la seva prioritat. En Ray, el pare, és un devot fidel de la fe mennonita, però està profundament enamorat de la seva dona i secretament fascinat per les seves rebel·lions quotidianes. 

Quan és més petita, la Nomi viu amb autèntic temor la revolta de la seva germana Tash, des del convenciment que s'està condemnat per a l'eternitat, mentre comença a intuir que la mare empatitza més amb aquesta actitud rebel del que pot reconèixer obertament. A mesura que es vagi fent gran, però, la seva pròpia rebel·lió anirà adquirint matisos més autodestructius: mentre que la Tash rebia l'empatia dels seus progenitors i albirava, amb les seves aspiracions artístiques, un futur fora del poble; en la seva adolescència la Nomi es troba lligada al carreró sense sortida que suposa la vida al poble, incapaç de deixar el seu pare i trencada internament per l'abandonament que ha patit per part de la mare. De la mateixa manera, mentre que la relació de la Tash amb el seu xicot es basava en els plans de futur fora de la comunitat, la relació de la Nomi amb el seu xicot del poble els aboca a tots dos a una espiral de desafiaments, experimentació amb les drogues i amb els seus cossos i una mena de conhort resignat davant d'un futur buit de sentit. A través d'aquest panorama angoixós, les decisions dels pares, que es fan difícils de justificar vistes des de fora, però que la novel·la ens prova d'apropar a través de l'ampli context que ens mostra, ens aniran mostrant el sentit d'aquesta "bondat complicada" de què ens parla el títol: una sèrie d'autèntics sacrificis i renúncies aparentment inexplicables, però que s'acaben revelant beneficioses per a les filles, encara que vinguin donades al preu de destrossar la família. 

En aquest sentit el desenllaç esdevé especialment rodó en la seva ambigüitat: totes les preguntes queden pendents de respondre, però a la vegada les pistes que hem anat recollint durant la lectura ens donen prou informació com per treure'n conclusions al respecte. Una part de l'interès de la lectura rau a anar descobrint aquestes peces del trencaclosques, que la Nomi tan sols anirà desbloquejant a través del seu accidentat flux de consciència. Precisament aquesta recreació de la veu interior de la protagonista és un altre dels punts forts de la proposta: Toews recrea el llenguatge de l'adolescent de l'època, d'una eloqüència tot sovint fascinant, i amb un recurs a l'humor sempre punyent i inesperat, a través de retalls de converses i anècdotes diverses que ens van il·lustrant a la vida del poble. Així assistim a una tragèdia col·lectiva que trenca el cor especialment per la forma com l'adolescent és colpida constantment per la negligència i la incapacitat afectiva dels adults que haurien de cuidar-la. Si una cosa fa la novel·la és il·lustrar el perill de les sectes i del pensament religiós quan pretén imposar-se sobre la vida individual de forma totalitzadora. Quan la Nomi encari la seva pròpia fugida - que no acabarem de veure realitzada sobre el paper - serà després que li hagin trencat tots els llaços afectius que encara li quedaven: amb el seu xicot, amb la seva millor amiga, fins i tot amb el seu pare. La seva última aposta per l'esperança, davant la veritat que se li presenta en tota la seva cruesa, esdevé metàfora de la narració sencera i un desenllaç realment inigualable. 

Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, l'adolescent Nomi Nickel afronta el futur amb una mescla de desesperació i resignació. Amb la ferida oberta de la desaparició de la seva mare i la seva germana anys enrere, i el progressiu distanciament del seu pare respecte de la realitat, els pocs lligams d'afecte que encara li queden es van fent cada cop més tènues, mentre comença a dependre cada cop més de les drogues per evadir-se de la situació de precarietat i abandonament en què es troba. A mesura que anem llegint, anirem comprenent millor el context del poble, els habitants del qual pertanyen a la secta mennonita, i el mosaic de relacions familiars i socials que condicionen les decisions més dures que els membres de la família hauran de prendre. 

M'agrada: L'aposta pel punt de vista parcial i sovint desarticulat de la protagonista, que ens va il·luminant progressivament amb la imatge de conjunt de la tragèdia col·lectiva que se'ns retrata. 

Quanta, quanta guerra... (#563)

De vegades aquesta manera de ser meva em fa fugir..., només hi ha els morts que no em facin por. No demanen res; per això em fan tanta pena i me'ls estimo tant, i més quan de vegades penso que sóc una morta viva..., que ja m'hauria mort fa vides i vides d'altra gent... Se'ls ha d'enterrar ben endins de la terra perquè puguin reposar per sempre ben a la vora de les arrels. I fer-se arbres. 

Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) es va publicar el 1980, i és l'última obra que l'autora va veure publicada en vida. Pertany a la seva etapa de maduresa, un cop ja havia tornat de l'exili a Catalunya, en què Rodoreda abraça el simbolisme i l'expressionisme com a formes artístiques, amb unes narracions força experimentals i oníriques, que suggereixen imatges més que oferir un relat de fets que es puguin llegir de forma literal. Si La mort i la primavera, la seva novel·la pòstuma que, de fet, va quedar inacabada, ja m'havia colpit força amb el seu recurs a les imatges de violència, Quanta, quanta guerra... m'ha semblat similar en alguns aspectes, tot i que més accessible a l'hora de llegir-la i potser també més agraïda en la seva brevetat. Això no vol dir que la duresa de la violència retratada i la desolació al nivell psicològic i emocional no en siguin la norma, com també passava a l'altra. Quanta, quanta guerra... narra la història de creixement de l'adolescent protagonista, Adrià Guinart, que es cria amb la seva mare al barri de Gràcia i decideix marxar de casa per lluitar a la guerra quan tot just té quinze anys. El seu anhel de llibertat i les seves ànsies de veure món xocaran amb la brutalitat real de la guerra, i la violència que anirà experimentant, la majoria de vegades relatada de segona mà a través dels testimonis de personatges que anirà trobant pel camí, aniran formant un entramat de símbols sense interpretació directa, que els lectors haurem d'anar desxifrant al pas de la lectura. 

D'entre totes aquestes imatges la de la mort és la que presideix la narració i es fa veritablement omnipresent: ja sigui a través del cavall blanc que remet als quatre genets de l'Apocalipsi; l'home de les dents verdes que temptarà l'Adrià amb la possibilitat de quedar atrapat a la vida d'altri; el personatge de l'Eva, que simbolitza la vida però que acabarà esdevenint víctima sacrificial del relat sencer; o la vella dels escapularis, que no acabarà revelant tota la seva maldat fins al desenllaç. La mare del nen mort, sortida directament del Gernika, representarà la coda d'aquest drama viscut pel protagonista, el paper del qual al llarg de la novel·la consisteix més aviat a veure i escoltar, a ser testimoni passiu dels sofriments inacabables d'una terra esquinçada per la guerra. Tots aquests episodis semblen més aviat preparatoris per quan a l'Adrià li toqui prendre la iniciativa en primera persona, cosa que farà en comptades ocasions: per exemple, trencant el mirall que amenaçava a atrapar-lo en una identitat que no era seva, enterrant l'infant difunt, o executant una revenja final, que només es pot llegir com a justa, sobre la vella dels escapularis. 

Costa de determinar què simbolitza cada estadi del viatge ni cada personatge que s'hi troba, no perquè les imatges no siguin prou clares, sinó perquè se'ns ofereix una multiplicitat de referents que es van entrecreuant els uns amb els altres, de forma que una sola lectura no esgota totes les altres possibilitats. A més de la imatgeria bíblica i apocalíptica, que trobem sobretot al principi i al final del relat, tenim també els arcans de les cartes del Tarot; la doctrina ocultista dels Rosa-Creu amb què Rodoreda es va familiaritzar força cap al final de la seva vida, i que es fa especialment present a la part central de la novel·la; i la imatgeria de l'Infern de Dante, especialment pel que fa a la relació de diversos tipus de violències i de personatges grotescos en sofriment, així com també el recurs constant a la connexió entre les morts i els arbres, que fa recordar l'episodi de la selva adolorida. Així doncs, el viatge del protagonista esdevé una autèntica baixada als inferns en forma d'escapada als boscos, de forma que, com passa també sovint en l'imaginari de Mercè Rodoreda, avenc infernal i jardí del paradís tot sovint es desdibuixen i es retallen l'un contra l'altre, com si fossin dues cares de la mateixa moneda de l'existència. 

Dins d'aquest panorama, per tant, la guerra que apareix al títol sembla una presència ominosa que presideix cadascun dels episodis de la trama, però que sempre s'intueix als marges i no és tractada directament sinó en determinats moments de màxima tensió narrativa. Quan l'Adrià se'n va de casa per primera vegada, primer se'ns retrata com una mena de joc d'iniciació per part dels soldats adolescents; no serà fins més endavant que aquesta imatge vagi canviant a poc a poc davant la mirada fascinada del protagonista. A través dels relats dels personatges, anirem assistint a les tensions socials i de classe que motiven la violència al bàndol republicà; mentre que al final de la novel·la el xoc serà la violència des de l'altre bàndol. 

Les tensions de gènere també hi són presents, amb una insistència que al llarg de la lectura es va fent cada cop més ominosa: al principi del relat sembla que la violència sempre arribi causada o induïda per les dones, fins que a través del relat anem observant el relat esbiaixat que en fan els homes. Rodoreda havia viscut en primera persona el tipus d'opressió de gènere que es dona a l'àmbit domèstic i en el context de la guerra: els retrats que fa d'aquesta guerra de sexes són realistes i profundament angoixants. Així és com freqüentment les dones s'aniran revelant com a víctimes a mesura que l'Adrià pugui anar deixant enrere els somnis de masculinitat intocable que li arriben a través dels seus congèneres homes. És per això que, al meu parer, tant l'Adrià com la seva estimada ideal l'Eva, són retratats com a personatges andrògins. En definitiva, una bona recomanació; imprescindible per conèixer l'estil de maduresa de Rodoreda. 

Sinopsi: Amb quinze anys, el protagonista, Adrià Guinart, exposa els seus records d'infància i tot seguit relata la seva escapada de casa per lluitar a la guerra i així poder realitzar el seu anhel de llibertat. A través de la novel·la anirem assistint al seu viatge de creixement a través de les violències i brutalitats patides en el marc de la guerra per ell mateix i tota una sèrie de personatges secundaris que l'aniran fent partícip de les seves dissorts. 

M'agrada: La seva inesgotable capacitat de suggerir i evocar imatges i significats en múltiples direccions, i acabar recollint els fils de la narració en un final colpidor i inoblidable, per dolorós i estranyament necessari dins la lògica narrativa. La secció central i la simbologia del mirall especialment. 

"El món administrat no coneix l'amor"

Davant d'una tragèdia humanitària sense precedents a causa de les riuades al País Valencià, hem assistit a un cúmul de despropòsits i negligències a càrrec dels responsables polítics de la Generalitat Valenciana. Van iniciar el seu mandat desmantellant la Unitat Valenciana d'Emergències, que havia de coordinar equips d'emergències davant de catàstrofes naturals, i va ser per plaure els desvaris demagògics i interessats dels seus socis de govern. Reaccionen tard o no compareixen quan ho havien de fer, les alarmes als mòbils arriben quan ja és massa tard, i ara els veiem espolsant-se responsabilitats, provant d'esborrar proves, esbroncant la població o rebutjant ajuda que s'ofereix de l'exterior. 

Força i suport als familiars i veïns de totes les víctimes i desapareguts, i als voluntaris que estan mobilitzant esforços per poder-los assistir en la precarietat més absoluta. 

https://www.diarilaveu.cat/politica/aixi-va-justificar-el-pp-leliminacio-de-la-unitat-valenciana-demergencies-559801/

https://www.elnacional.cat/ca/societat/tuit-sobre-dana-president-pais-valencia-carlos-mazon-ha-esborrat_1309540_102.html

https://www.diarilaveu.cat/societat/indignacio-amb-la-insensibilitat-de-la-consellera-nuria-montes-560449/

https://www.vilaweb.cat/noticies/son-mes-perillosos-per-inutils-que-per-corruptes/

https://www.vilaweb.cat/noticies/sense-ni-una-gota-dhumanitat-la-indignant-compareixenca-de-mazon-i-marlaska/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/mazon-rectifica-accepta-ara-ajut-bombers-elit-catalans-despres-rebutjar-lo_1310227_102.html

La cita pertany a Max Horkheimer, i va ser el títol d'una entrevista de l'any 1970, en ple gir de l'autor cap a la religió com a lliçó existencial per a la lluita emancipadora. Més endavant, Habermas adoptaria aquesta visió dialèctica de la realitat política per definir la tensió entre dues esferes de la vida política: el sistema (món de la gestió i l'administració, dedicat a racionalitzar i objectivar la vida dels ciutadans a través dels seus procediments objectius) i d'altra banda el món de la vida, l'experiència subjectiva des de la qual cadascú percep el món. Des de l'experiència del totalitarisme en carn pròpia, els autors de l'escola de Frankfurt van alertar del perill de la divergència creixent entre l'administració i l'experiència subjectiva viscuda per les persones o, encara pitjor, de l'assimilació creixent de la subjectivitat dins les estructures i compartiments del món administrat.