Els homes m'expliquen coses (#551)

La majoria de les dones lluiten en dos fronts: un, el del tema que sigui, i l'altre, simplement, el del dret a parlar, a tenir idees, que se'ls reconegui que estan en possessió de la veritat i dels fets, a tenir valor, a ser un ésser humà. Les coses han millorat, però aquesta guerra no s'acabarà durant la meva època. Encara lluito, per mi, és clar, però també per totes aquelles dones més joves que tenen alguna cosa a dir, amb l'esperança que aconseguiran dir-la. 

Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Rebecca Solnit al voltant del feminisme es va publicar per primer cop el 2014, i ha esdevingut un text força popular durant aquests deu anys a l'hora d'encetar una conversa sobre les reivindicacions del feminisme avui dia. A cavall entre el feminisme de tercera onada i el de quarta, que Solnit reconeix com a propi d'una generació més jove que ella i que avui dia emergeix dins l'esfera pública, els assajos que proposa l'autora ens posen davant la necessitat de prendre perspectiva sobre els discursos públics sobre el gènere, i reconèixer els biaixos masclistes que recorren la cultura i la política des dels moments més anecdòtics fins als més universals. De fet, el primer assaig del llibre, que dóna títol a l'obra sencera, parteix de l'anècdota d'un home que explica de forma paternalista a Solnit de què va un llibre de nova publicació, sense adonar-se que està parlant amb l'autora mateixa del llibre. Per a Solnit, aquest tipus d'actituds condescendents i paternalistes formen part del fenomen de la misogínia generalitzada i totalment normalitzada que pateix la nostra cultura, i només es diferencien de les violacions, les agressions i tota forma de violència contra les dones en el grau d'intensitat. Aquesta actitud parteix de l'assumpció que la dona és inferior i, per tant, no val la pena escoltar el que ha de dir. El següent pas és la supressió de la seva veu o la seva presència a l'espai públic, de vegades fins i tot a través de la violència física. 

A través de tota una sèrie de casos concrets, exemples estadístics i analogies amb d'altres dimensions de la lluita emancipadora a través de la història, els assajos van establint connexions amb un fenomen més gran de repressió i silenciament de la veu de les dones: la violència contra les dones, sigui al nivell que sigui, revela estructures de dominació i poder que fa milers d'anys que duren i que, possiblement perquè els qui ostenten el poder d'aquesta forma tradicional se senten cada cop més amenaçats pels discursos emergents, posen en marxa una dura resposta a aquesta amenaça percebuda contra l'statu quo. L'anàlisi que aporta Solnit és interessant perquè se centra sobretot en l'ús del llenguatge, i mostra com canviar la forma de referir-nos a una realitat és el motor de canvi perquè certs conceptes puguin començar a ser reconeguts a la pràctica i contestats des de l'esfera pública de pensament i acció. No és tan sols el fenomen del mansplaining - són conceptes molt més generalitzats globalment com la violència de gènere o la cultura de la violació, basada en la noció dels "privilegis sexuals" que alguns homes es creuen que tenen i poden exercir sense restriccions sobre el cos de les dones. A través de la clarificació de tots aquests fenòmens, Solnit ens va descobrint el rastre de la lluita emancipadora feminista a través del segle vint i els seus avenços, amb les conseqüents amenaces per part d'un sector de la població masculina, que tradicionalment ha ostentat el poder i els privilegis. 

Així doncs, l'anàlisi se centra a denunciar la manca de credibilitat, visibilitat i capacitat d'acció a què s'han vist sotmeses les dones al llarg de la història, i la llarga lluita de resistències i contestacions que han portat certes millores a les generacions següents. Especialment destacable em sembla l'assaig que tanca el conjunt, en què Solnit analitza el moment present per observar com els avenços aconseguits no tenen marxa enrere possible, i els esforços per coartar les llibertats de les dones novament (per exemple, amb l'intent d'impedir l'accés a l'avortament als Estats Units) no són més que un fenomen de resistència desesperada per part del patriarcat tradicional. Ara bé, l'anàlisi també té els seus punts cecs: en línies generals es basa a extrapolar l'experiència estatunidenca a la resta del món, i pot caure en simplificacions a l'hora d'aplicar el punt de vista de la dona blanca i de parla anglesa a la resta de col·lectius de dones del món. El text ha arribat a tanta gent arreu del món a través d'aquests deu anys en part per l'eloqüència de la seva exposició, que no pretén ser un estudi acadèmic sinó més aviat una aproximació en to periodístic a l'experiència quotidiana de la feminitat al tombant del segle vint-i-u. D'altra banda, també entra en un equilibri força delicat, i no gaire reeixit al capdavall, entre la denúncia al sistema patriarcal i la seva influència abassegadora en tots els àmbits de la vida, d'una banda, i de l'altra l'intent de fer-se amb la bona voluntat dels homes "aliats" que no responen a aquests patrons tradicionals, una vegada i una altra al llarg del text, de vegades amb un to excessivament obsequiós. 

Continguts: El llibre és una col·lecció de nou articles que van aparèixer a la premsa entre els anys 2008 i 2014. "Els homes m'expliquen coses" descriu el fenomen del paternalisme masculí com a punta de l'iceberg d'un abús de poder i una discriminació de les dones que en el fons es fa sistèmica. "La guerra més llarga" caracteritza la violència contra les dones com a factor revelador d'estructures de dominació dels homes sobre les dones a través de la història. "Móns que xoquen en una suite de luxe" agafa el cas del procés per violació contra l'aleshores director del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, com a emblema de la dinàmica de poder i abús del neoliberalisme mundial contra els països pobres i endeutats pels crèdits contrets amb aquest tipus d'entitats supranacionals. "Elogi de l'amenaça" és una reivindicació del matrimoni entre persones del mateix sexe com a superació de les desigualtats perpetuades pel matrimoni tradicional com a institució. "L'àvia Aranya" explora el silenciament i la desaparició de les veus i les identitats femenines a través d'una lectura lineal de la història. "La foscor de Virginia Woolf" estableix un diàleg profund entre Virginia Woolf, Susan Sontag i la mateixa Solnit a propòsit del principi d'incertesa que tot sovint domina la creació artística i intel·lectual. "La síndrome de Cassandra" aborda el problema de la credibilitat de la veu femenina a l'esfera pública a través de la història, que sovint ha estat qüestionada i silenciada pel discurs imperant com a fruit de la histèria i la neurosi. "#Yesallwomen: les feministes reescriuen la història" és una reflexió arran de la matança de biaix masclista que es va produir a Isla Vista, al sud de Califòrnia, l'any 2014, en què Solnit reflexiona sobre com els canvis en el llenguatge poden arribar a donar visibilitat a problemes que tradicionalment quedaven normalitzats i amagats del discurs públic. Finalment, "La capsa de Pandora i el cos de policies voluntaris" reflexiona sobre l'avenç imparable de la lluita feminista i sobre el fet que, com passa també amb totes les altres revolucions, els seus èxits, fracassos i les reaccions que encén siguin sovint imprevisibles. 

M'agrada: L'estil fluït i senzill de Solnit, molt amè de llegir, i la seva claredat a l'hora de connectar diverses facetes del mateix fenomen. 

No m'agrada: Les simplificacions en què cau l'anàlisi en determinats moments del text, suposo que a causa de la seva aposta per la concisió i la facilitat de lectura. És un text que actua més aviat com a pamflet - i en aquest sentit, molt efectiu - que no pas com a anàlisi detallada o exhaustiva dels factors i fenòmens socials que exposa. 

Els arbres (#550)

Money, Mississipí, és exactament tal com sona. Batejat segons la persistent tradició d'ironia pròpia del sud i amb el concurs d'una tradició de nesciència, el nom pren una connotació una mica trista, indicadora d'una ignorància conscient que tant és si s'accepta o no perquè, siguem realistes, tampoc no va enlloc. 

Els arbres, de l'autor afroamericà Percival Everett, és una novel·la satírica que es va publicar el 2021. Els nombrosos premis i reconeixements que ha rebut han donat a conèixer l'autor fora de les fronteres dels Estats Units. De fet, Everett és un novel·lista amb una extensa carrera, i m'ha semblat una llàstima no haver conegut la seva obra fins ara. Els arbres és una sàtira corrosiva sobre el supremacisme blanc als Estats Units i l'empremta de la seva violència a la societat americana fins avui dia, de forma que la narració connecta de forma molt clara i sense fissures la tradició dels linxaments al sud dels Estats Units, des de l'era de la segregació fins als nostres dies, amb la violència racial sistèmica i els abusos policials comesos encara avui dia. No són fenòmens aïllats els uns dels altres, sinó que formen part del mateix esquema de violència institucional que els Estats Units ha anat arrossegant al llarg de la seva història, i que ha normalitzat a bastament a través de la supressió i el silenciament de les veus de les víctimes. Així doncs, Everett estira el fil d'aquest relat d'agressió i d'impunitat fins a culminar en una paròdia despietada sobre la presidència de Trump i el seu discurs demagògic. 

Hi ha un moment en què un dels personatges demana als altres que parin de burlar-se de la gent blanca: la novel·la d'Everett s'hi entrega amb fruïció sense cap mena de descans a través de tres-centes cinquanta pàgines de la sàtira política i social més exquisida i entretinguda. L'estratègia narrativa d'Everett és posar un mirall deformador davant del discurs supremacista blanc i burlar-se'n fins a l'extrem: si els blancs del sud reben noms tòpics, són retratats com a beneits sense estudis, amb prou feines articulats, professadors d'una religiositat pueril i hipòcrita, masclistes violents i abusadors (amb menció especial per a les aparicions estel·lars cap al final de la novel·la de l'agent Hickory Spit de Dallas i del mateix Donald Trump), no se li pot retreure res davant la manipulació històrica de la imatge dels negres que ha fet l'odi blanc al llarg de la història, molt més insidiós i violent i amb un cost ben tangible i dolorós en vides humanes. De fet, el que aconsegueix la sàtira de la novel·la és despertar l'autèntic espectre latent de la història americana: una violència que mai no ha estat castigada ni compensada adequadament i que, per efecte d'un silenciament atàvic i implacable, traspassat com a codi no escrit de generació en generació, atemoreix i intimida els perpetradors mateixos amb el fantasma de la culpa i la complicitat. 

No és debades que l'acció ens situa al poblet de Money, Mississippi, on als anys cinquanta va tenir lloc el brutal linxament de l'adolescent Emmett Till, la cara desfigurada del qual es va convertir en emblema per al moviment pro drets civils quan la seva mare va decidir exposar-lo a la premsa amb el taüt obert. La història encara va créixer en rellevància en els anys posteriors perquè els culpables de la tortura i l'assassinat de Till van ser absolts per un tribunal d'homes blancs, i anys després encara van anar presumint del crim emparats per la llei que prohibeix ser processat dues vegades per la mateixa ofensa. Posteriorment, la dona implicada en el cas, que inicialment havia acusat Till d'haver-se-li insinuat, es va desdir del seu testimoni. L'autor parteix d'aquest cas històric real per preguntar-se quina empremta deixa el passat sobre les comunitats hereves d'aquest llegat de violència, i relata a través d'un argument trepidant com es posa en marxa una brutal onada retributiva amb reverberacions cada cop més fortes i incontestables. 

La narració recorre als tòpics de la narrativa policíaca, extrets principalment del cinema, per oferir-nos una investigació contrarellotge contra els poders misteriosos d'un assassí en sèrie que deixa un cadàver extra a cada escena del crim com a estranya signatura de la seva acció. Un home blanc apareix assassinat a casa seva juntament amb el cadàver inflat i desfigurat d'un negre que sosté a la mà els testicles de l'altre. La trama es complica quan el cadàver negre desapareix del dipòsit de cadàvers i torna a aparèixer a l'escena d'un nou crim. Com és d'esperar, els incompetents policies locals de seguida queden desbordats pel misteri, i aviat arriben els reforços de ciutat, molt més competents a l'hora d'investigar però igualment incapaços de fer encaixar les peces quan la trama es comenci a complicar. Els policies no seran els únics visitants de la ciutat, però. Al poble també hi arribarà un antropòleg i escriptor que rebrà la missió de deixar constància dels fets, sense ser del tot conscient dels riscos a què s'exposa. 

Pel camí anirem trobant una profusió inigualable de converses enginyoses, personatges secundaris que ens aporten el característic color local, i societats i cultes secrets que ens aniran endinsant en un laberint cada cop més complicat de símbols, referències i implicacions metatextuals. Perquè precisament el paper de l'escriptor Damon i de la Mama Z i els seus misteriosos poders no quedaran revelats plenament fins al final de la novel·la, en què totes les peces acabaran encaixant a lloc, i l'aposta pel realisme màgic quedarà plenament justificada dins d'una tradició de narrativa afroamericana no naturalista, on participen per exemple Toni Morrison, Jesmyn Ward o Colson Whitehead. Per aquests autors, els fantasmes del passat recorden als vius amb la seva insistència el dolor de la ferida oberta, per tal que els vius puguin assumir el ple compromís de no silenciar-ne les veus. 

Sinopsi: Al voltant de l'any 2018 al petit poble de Money, Mississippi, es produeixen dos assassinats esgarrifosos. Les dues víctimes apareixen brutalment mutilades amb filferro espinós i a les dues escenes del crim apareix el mateix cadàver d'un home negre desfigurat. Una parella d'agents especials de la policia de l'estat apareix al poble per assistir en la investigació del xèrif local, i aviat s'hi uneix una agent especial enviada per l'FBI. Els crims de seguida revelen una connexió evident amb el linxament d'Emmett Till seixanta anys enrere, però mentre els policies porten a terme la investigació els assassinats continuaran replicant-se. 

M'agrada: La combinació perfecta que assoleix la novel·la entre l'explotació dels tòpics de la narrativa policíaca, el recurs a un humor estripat i sense cap mena de filtre de correcció política, i la reflexió totalment seriosa, al nivell simbòlic i metatextual, sobre el racisme sistèmic als Estats Units i la violència que se'n deriva. La subtilesa i la intel·ligència del desenllaç m'han semblat el toc magistral de la novel·la. 

Primavera silenciosa (#549)

Encara hi ha poca consciència de la naturalesa de l'amenaça. Ens trobem en una era d'especialistes, en què cadascun mira el seu problema d'estudi i no se n'adona o roman intolerant del marc més ampli en el qual encaixa. També és una era dominada per la indústria, en la qual el dret a guanyar un dòlar a qualsevol cost quasi mai es qüestiona. Quan la gent protesta, davant les proves evidents dels resultats perjudicials dels pesticides, se li donen pastilletes tranquil·litzants de mitges veritats. Necessitem amb urgència que s'acabin aquestes falses garanties, aquesta dulcificació de fets desagradosos. És a la gent a qui es demana que assumeixi els riscs provocats pels insecticides. La gent ha de decidir si vol continuar en la direcció actual, i només és possible si està en possessió plena dels fets. 

Aquest assaig de la biòloga estatunidenca Rachel Carson (1907-1964) es va publicar per primer cop el 1962, i va causar un impacte considerable en l'opinió pública estatunidenca, marcant un abans i un després en la lluita col·lectiva contra els pesticides químics usats indiscriminadament per l'agricultura intensiva, amb conseqüències nefastes per als ecosistemes i els organismes que hi entraven en contacte. La indústria química va viure un creixement sense precedents a partir de la segona guerra mundial, en què tant els Estats Units com els països europeus van invertir en la recerca de noves armes químiques, així com de desinfectants i insecticides d'acció ràpida i efectiva. Un cop després de la guerra, el seu ús s'estén per les àrees rurals i naturals dels Estats Units principalment com a insecticida i herbicida, o per fer front a plagues de determinades espècies que amenacen els arbres per exemple, però aviat, durant els anys quaranta i cinquanta, tant científics com agricultors i naturalistes aficionats comencen a registrar les conseqüències devastadores i no sempre previstes que comporten aquestes substàncies. A través de la seva exposició, Carson explica quins són tots aquests efectes adversos tant per als éssers humans com per a les plantes i els animals, i caracteritza exhaustivament aquestes substàncies, la més coneguda de les quals és el DDT, que actualment ja no s'utilitza. 

Així doncs, l'anàlisi que ens ofereix Carson es limita a un període de temps molt concret, i els exemples concrets dels quals parla fa molts anys que van quedar superats. Un cop es va anar demostrant que aquests components químics contenien elements carcinògens, i que estaven destruint la biodiversitat en grans àrees naturals arreu del món, el seu ús es va anar prohibint i ara són cosa del passat. Per què el llibre de Carson ha assolit l'estatus de clàssic, doncs? Quina és la seva vigència encara avui dia? El seu assaig és una denúncia encesa i reveladora de la lògica implacable de l'interès econòmic sobre la vida humana, amb el vistiplau dels governs de torn. El problema de les fumigacions és que es presentaven com a fets acomplerts sense que la ciutadania afectada hi tingués res a dir ni tingués accés a tota la informació sobre els riscos que implicaven. Tot sovint aquests pesticides es ruixaven des d'avions indiscriminadament i de forma repetida, i quan els afectes adversos arribaven a les vides humanes, a través de l'aire o la xarxa d'aigües, ja era massa tard per posar-hi remei. Carson mateixa era una investigadora governamental, i una part dels estudis i investigacions que cita al llibre són de científics que treballaven per als governs dels Estats Units i d'altres països. Quan tots aquests informes arribaven als responsables polítics, tot sovint els seus resultats es relativitzaven o es minimitzaven per poder seguir proporcionant beneficis a la indústria química.  

Si bé el problema dels DDT ha quedat en el passat, per tant, sobta llegir la crònica d'aquesta cadena de negligències especialment per la seva similitud amb d'altres casos més recents que ens haurien de sonar perquè ens toquen de molt més a prop. Per exemple, hi ha un moment de l'exposició en què Carson utilitza el terme "obsolescència programada", que avui dia ens és totalment familiar: la indústria química s'interessa per unes solucions d'efecte limitat en el temps, per tal d'haver de repetir els tractaments periòdicament. La comparació de les legislacions americanes, que entreguen la clau de la producció econòmica a les grans empreses del sector, i aboquen a la fallida els petits agricultors que es resisteixen a aquests canvis, amb les legislacions europees més conservadores, ens hauria de recordar el cas dels organismes genèticament modificats que es van començar a introduir a l'agricultura a partir dels anys vuitanta i noranta. De la mateixa manera, Carson ens adverteix dels riscos de l'agricultura intensiva i dels monocultius davant d'altres formes de treballar la terra que respecten molt millor la biodiversitat present en una zona determinada i, per tant, l'equilibri natural dels ecosistemes. L'efecte nociu dels DDT no s'estenia només a l'espècie que es pretenia erradicar, sinó també a la cadena tròfica sencera, cosa que ens il·lustra sobre els perills de la sobreexplotació del medi, ja sigui terrestre o aquàtic. 

Primavera silenciosa és un clàssic de la literatura conservacionista en tant que ens assenyala un camí a seguir, i reivindica de forma abrandada que l'opinió pública necessita obtenir una informació acurada i rigorosa per poder actuar en el seu propi benefici. El llibre és una clara denúncia de les males praxis que mantenen el públic en la minoria d'edat, i els oculten aquestes informacions essencials perquè pugui prendre decisions en el futur. Si una cosa resulta atractiva del text és que rarament intenta apel·lar els lectors a través de les emocions: les dades crues que ens presenta parlen per si soles, sempre acompanyades per una argumentació racional i pragmàtica. A través de la seva exposició, Carson pretén convèncer que la conservació del medi ambient és bàsica i indispensable per al nostre propi interès, i fins i tot aporta un argument econòmic, a l'hora d'assenyalar els potencials perjudicis materials que la destrucció d'aquesta biodiversitat pot comportar per a l'agricultura o el turisme. Si bé és cert que algunes de les solucions que proposa són qüestionables, i possiblement avui dia en tenim més informació com per poder-les jutjar, el que és indiscutible és que Primavera silenciosa ens ofereix un advertiment clar i contundent dels perills mediambientals a què l'ésser humà exposa la seva pròpia existència a la terra. 

Continguts: Després d'un breu primer capítol que actua com a introducció del llibre, el capítol dos ens presenta el problema de l'ús indiscriminat dels insecticides i herbicides aplicats a l'agricultura intensiva, que creen immunitat en les espècies que pretenen erradicar, a la vegada que creen desequilibris en la diversitat dels ecosistemes. El capítol tres caracteritza els components químics en què se centra l'estudi i descriu també les conseqüències adverses que tenen per a l'organisme humà. El capítol quatre exposa la contaminació de l'aigua dolça i les seves conseqüències a l'hora d'estendre aquestes substàncies tòxiques. El capítol cinc tracta de la contaminació del sòl, amb la pèrdua de les bactèries i fongs que són essencials per fer d'enllaç entre la matèria orgànica i els minerals necessaris perquè les plantes puguin viure. El capítol sis se centra més en concret en l'aplicació d'herbicides i l'interès de les empreses químiques rere l'agricultura intensiva. El capítol setè exposa la contradicció entre la visió dels ecologistes i la de les agències governamentals, i proposa un exemple d'ús fallit dels pesticides químics per erradicar la plaga de l'escarabat japonès. El capítol vuitè descriu les conseqüències que aquestes substàncies tenen per a les poblacions d'aus. El capítol novè exposa les afectacions que pateix la indústria pesquera a través de les afectacions dels rius, que s'estenen també a les aigües costeres. El capítol deu proposa dos exemples de les conseqüències fatals que tenen les fumigacions aèries. El capítol onze està dedicat a l'exposició a substàncies tòxiques en l'àmbit domèstic i a l'abast de tothom. El capítol dotze exposa les patologies que poden causar en l'organisme humà, tenint en compte també la combinació de diversos tòxics i l'augment de la concentració de les seves proporcions als teixits greixosos de l'organisme a través dels diversos graons de la cadena tròfica. El capítol tretze ens exposa aquestes conseqüències al nivell cel·lular. El capítol catorze està dedicat al càncer. Els capítols quinze i setze exposen els efectes contraproduents d'aquests productes químics - el quinze exposa el fenomen de la resistència ambiental i el setze el del desenvolupament de resistència per part dels insectes que es pretén eliminar. Finalment, el capítol disset presenta solucions alternatives per tal d'eliminar plagues o de controlar les poblacions de determinades espècies, que en l'època que es publica el llibre estaven en fase d'experimentació o es començaven a aplicar amb èxit. 

M'agrada: M'ha semblat molt interessant no tant pel detall de l'exposició sinó més aviat per la imatge de conjunt i la seva vigència avui dia, amb la denúncia de negligències i omissions que, avui dia malauradament, encara són fàcils de reconèixer en política mediambiental. 

Construir l'enemic (#548)

Si heu decidit venir fins aquí aquesta tarda, malgrat el terrorífic títol de la meva xerrada, vol dir que esteu preparats per a tot, encara que una lliçó seriosa sobre els conceptes d'absolut i relatiu hauria de durar almenys dos mil cinc-cents anys, tant com el debat real. Sóc aquí perquè La Milanesiana d'enguany està dedicada als "Conflictes de l'absolut", i naturalment m'he preguntat què s'entén per aquest mot. És la pregunta més elemental que s'ha de fer un filòsof. 

Aquest recull d'assajos del semiòleg i filòsof italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar per primer cop el 2011, però la seva traducció al castellà no es va publicar fins deu anys després. És un llibre que costa d'explicar d'entrada perquè està compost d'assajos breus sobre diferents temes, de lectura molt amena, però sense un fil conductor determinat que els unifiqui. La majoria són xerrades o conferències que va pronunciar a principis dels anys dos mil, d'altres van aparèixer en publicacions especialitzades, i alguns són reelaboracions posteriors d'articles que havien aparegut a la premsa escrita. En tot cas, són un mostrari de la inesgotable erudició de l'autor, que té una habilitat especial per relacionar temes aparentment inconnexos, trobar fils ocults dins la història que connecten el passat i el present, i advertir dels perills que comporta per a la democràcia no ser prou curós amb les paraules, els silencis i els seus significats. 

Un primer focus d'interès per als textos és aquesta idea de la política com a espai semiòtic, és a dir, de construccions de discursos i narratives que donen forma a les imatges i representacions que ens fem de nosaltres mateixos i els altres. "Construir l'enemic", la peça que dona títol al recull, és possiblement el més polític dels textos que se'ns ofereixen. Eco hi explica com la construcció de l'enemic com a via de cohesió social i política és un mecanisme molt més antic del que ens podríem imaginar, i en recull exemples que van des de l'edat antiga i el món medieval fins als nostres dies. En la mateixa línia, "Velinas y silencio" reflexiona al voltant de la censura i les formes més insidioses que pren avui dia, dins del soroll generalitzat amplificat pels mitjans de comunicació. Aquest text en particular ajuda a comprendre el marc mental des del qual Eco escriu la novel·la Número Zero. El text que tanca el llibre, "Reflexions sobre Wikileaks", explica com el fenomen de Wikileaks canvia el món polític avui dia des del moment que avancem cap a la transparència total, la fi dels secrets, i la vigilància que era tradicionalment del Poder cap a la ciutadania ara retorna en la direcció contrària com un bumerang. És una cloenda curiosa per al llibre, un punt massa optimista, em penso, en vistes de tot el que ha passat després a Europa i al món, però que igualment fa pensar força. 

Ara bé, un dels textos que resulta profundament polític sense aparentar-ho a simple vista és un recull de ressenyes italianes a Ulisses de Joyce publicades entre els anys 20 i 30, i que, col·locades sobre la pàgina les unes al costat de les altres, ofereixen un testimoni esfereïdor de l'ascens del feixisme a Itàlia. I parlant de literatura, un altre dels focus d'interès de la proposta, i un dels que m'ha semblat més interessants, és l'anàlisi de la narrativa de fulletó, que es basa principalment en un joc interpretatiu entre la informació coneguda per personatges i lectors i la revelació de nova informació que es va produint durant la lectura. En una altra línia, també hi ha disquisicions sobre la història del coneixement, especialment pel que fa a la cartografia i l'astronomia, i en particular una peça sobre el culte a les relíquies a través de la història, que mostren les connexions fortuïtes que s'estableixen entre realitat i ficció a l'hora d'ordenar-nos en el nostre propi món. És un recull d'assajos molt interessant i realment amè de llegir. No s'assembla gaire a les obres assagístiques més sistemàtiques de l'autor, possiblement tan sols en el seu recurs a l'humor, el to enjogassat i la subversió de les expectatives lectores. 

Continguts: "Construir al enemigo" és un assaig que reflexiona sobre la representació de l'enemic com a altre al llarg de la història a través de nombrosos exemples de diferents èpoques. "Lo absoluto y lo relativo" és un text que explica la càrrega filosòfica del relativisme - i les seves diferents branques i versions - i la seva rellevància per al pensament contemporani, partint de la base de l'aclariment dels termes des del punt de vista de la semiòtica. "La llama es bella" és un estudi de la semiòtica del foc, és a dir, una exposició de les diferents accepcions que aquest símbol té per a la cultura occidental. "Tras tesoros" reflexiona sobre el culte a les relíquies i al col·leccionisme, a través d'un inventari d'exemples històrics quasi inacabable. "Delicias fermentadas" és un homenatge a l'historiador Piero Camporesi, i revela interessos comuns entre ambdós autors. "Los embriones fuera del paraíso" és una curiosa reflexió a propòsit del debat actual sobre l'avortament, que va a buscar les idees de Sant Tomàs d'Aquino sobre l'ànima i els embrions humans, argument curiosament divergent al de l'església catòlica actual. "El grupo 63, cuarenta años después" és una retrospectiva cap a la generació d'intel·lectuals i artistes a la qual Eco va pertànyer durant els anys seixanta, i és molt il·lustrativa del moment històric pel qual passava Itàlia, el paper d'Obra oberta dins el panorama filosòfic del moment, així com una bona caracterització de les diferents sensibilitats, dissensions i polèmiques dins del grup. "Hugo, hélas. La poética del exceso" és una anàlisi de les narracions de Victor Hugo i el seu ús de l'excés com a tècnica narrativa per tal de transmetre als lectors el moment històric que està descrivint i apropar-los a una estètica de la sublimitat. "Velinas y silencio" reflexiona sobre la censura tradicional, basada en el silenci, i l'actual, basada en el soroll dins d'un bombardeig constant d'informació i dades irrellevants i banals. "Astronomías imaginarias" explora les interseccions entre les astronomies i les cartografies imaginàries i reals a través de la història. "¡Yo soy Edmundo Dantès!" és una reivindicació de la novel·la de fulletó com a porta d'entrada a la narratologia, en basar-se en el recurs constant a l'agnició - la revelació d'una informació que pot o no trobar-se en mans dels lectors prèviament - i que convida els lectors a jugar amb la seva pròpia capacitat d'interpretar el text i de predir-lo en funció de les expectatives sobre el gènere. "Solo nos faltaba el Ulisses" és un recull de ressenyes i  valoracions negatives sobre l'obra de James Joyce a la Itàlia dels anys 20 i 30. "Por qué nunca se encuentra la isla" reflexiona sobre el mite de les illes perdudes i el relaciona amb la dificultat històrica de cartografiar les illes. Finalment, "Reflexiones sobre Wikileaks" planteja la revolució en la forma que proposa Internet a l'hora de fer circular dades entre determinats agents polítics i socials. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt estimulant, i un gran exemple de la infinita erudició d'Eco i del seu encant i picardia característics a l'hora de presentar-la als lectors. 

Elles parlen (#547)

En Cornelius, un dels meus alumnes, va escriure un poema titulat "L'estenedor", en què explicava que els llençols i la roba estesa de la seva mare tenien veu, conversaven i feien arribar missatges a altres peces de roba dels estenedors veïns. El va llegir a classe i tots els nens es van fer un tip de riure. Les cases estan molt separades les unes de les altres i no hi ha llum elèctrica ni a dins ni a fora. De nit, els edificis són com petites tombes. 

Aquesta novel·la de 2018 de l'autora canadenca Miriam Toews és un relat dolorós i colpidor de la violència que pateixen les dones en una comunitat petita i tancada, dominada pel fanatisme religiós dels seus dirigents, que exerceixen un control absolut sobre cada petit aspecte de la seva vida, així com sobre el relat mateix dels fets i la seva forma d'interpretar-los. La novel·la es basa en uns fets reals que es van descobrir l'any 2009: en una comunitat mennonita a Bolívia, un grup d'homes havia estat drogant les dones del poble durant la nit per violar-les, i aquestes agressions - en alguns casos incestuoses i fins i tot cap a criatures molt petites - s'havien estat repetint durant anys. Miriam Toews es va criar en una d'aquestes comunitats al Canadà, i en aquesta novel·la utilitza la base dels fets reals per plantejar un debat fictici entre les dones afectades, de tres generacions diferents, per decidir quin curs d'acció emprendre a partir del moment que els homes han estat detinguts. Durant dos dies, les dones tenen les seves converses sempre d'amagat i sota l'amenaça de ser descobertes, i sospesen la possibilitat de quedar-se al poble i perdonar els agressors, com de fet els demana el bisbe de la comunitat, quedar-se però enfrontar-se obertament als homes, o fugir definitivament del poble a la recerca d'una vida millor. 

A partir d'aquesta premissa, de fet, assistim a un plantejament quasi ucrònic de la història real per tal de presentar-nos una possible sortida a uns fets tan desoladors en la realitat. Després del judici, la situació a la colònia boliviana real va continuar exactament igual: els homes van ser perdonats i cap dona no en va fugir, per la qual cosa els periodistes que van investigar el cas van arribar a la conclusió que les agressions sexuals contra les dones, de fet, s'estaven repetint al poble com a part de la seva normalitat. És per això que la novel·la m'ha causat sentiments contradictoris, com també em passava amb El conte de la serventa de Margaret Atwood, amb la qual Elles parlen ha estat comparada freqüentment. Ambdós relats utilitzen els fets reals com a palanca per a una ficció especulativa que no planteja la manca de fugida possible per a aquestes situacions a la vida real, i a la vegada deixen un final obert com a única nota discordant per al que és, a simple vista, un relat de resistència i empoderament femení. L'exercici especulatiu que en resulta és interessant, en els dos casos, però no sé fins a quin punt revesteix el text resultant de certa qualitat escapista. 

Els mennonites són una branca de l'església anabaptista, i són especialment radicals a l'hora d'aïllar les comunitats de l'exterior i rebutjar els principals avenços tècnics del segle vint, de forma que el seu estil de vida és el propi de les comunitats rurals als segles divuit o dinou. Les decisions que afecten la comunitat són preses per un consell d'ancians dirigits per un bisbe, que és la màxima autoritat del poble i, de fet, només als homes se'ls permet arribar a la majoria d'edat i assolir els rudiments d'una educació. En aquest context, les dones que sentim parlar durant el text estan ancorades en una determinada visió de la realitat, i la discussió que tindran entre elles recrearà força fidedignament la seva percepció del món. Aquesta és la part que més m'ha agradat del text, al capdavall: la novel·la no hauria resultat plausible si haguéssim assistit a un debat de dones empoderades que han trobat la seva força oculta a partir de la seva victimització. En realitat, les dones estan convençudes que es condemnaran per a l'eternitat si no perdonen els agressors, i és per això que la discussió s'embranca en detalls teològics i filosòfics, que ocupen la major part del llibre, abans de passar als aspectes més pràctics de la decisió que tenen davant seu. Aquest focus en la cruïlla mental en què es troben les protagonistes, i el debat teològic en què entren a l'hora d'afrontar la seva realitat quotidiana m'ha recordat en alguns passatges la prosa de les novel·les de Marilynne Robinson, tot i que la reflexió filosòfica de Robinson i la seva imbricació dins la narrativa em sembla més ben elaborada que la de Toews, que queda una mica massa precipitada i esquemàtica. 

La veu narradora de la novel·la, però, és precisament un home, August Epp, el mestre del poble que transcriu les actes de les converses a petició d'una de les assistents, l'Ona, de qui està enamorat des que era petit. La veu de l'August és necessària dins la narració perquè és el personatge que actua d'intèrpret dins de la novel·la. Ho és en un sentit literal, ja que les dones només parlen plautdiesch, una llengua derivada del baix alemany i actualment només parlada dins les comunitats mennonites, un mig milió de persones a tot el món. Dins d'aquestes, els homes són els únics que aprenen els rudiments de l'anglès o el castellà, depenent del país on visquin, per tal de poder fer transaccions econòmiques amb l'exterior. Tanmateix, l'August és un mig-foraster dins del grup, ja que quan tenia dotze anys ell i els seus pares van ser expulsats de la comunitat i ell només hi ha tornat molts anys després, un cop adult, havent estudiat a Anglaterra. Per això també actua d'intèrpret a un nivell narratiu, perquè serveix d'intermediari entre la cultura mennonita i els lectors, que no en sabem gairebé res. L'August també té els seus propis conflictes interns, ja que la comunitat no el considera un home de debò, en ser un home il·lustrat i no tan avesat a les tasques del camp com els altres i, d'altra banda, les seves crisis existencials i temptacions suïcides li impedeixen tornar a deixar la comunitat després de la mala experiència amb el món exterior. 

El suïcidi també és un motiu secundari dins la novel·la, i sembla una inquietud freqüent a l'obra narrativa de Toews, pel que he pogut veure. A través de la narració veurem que el fet de matar-se és força més habitual del que sembla dins la comunitat, i revelarà també la doble vara de mesurar dels savis del poble: quan una de les dones se suïcida en veure la brutalitat de les agressions patides per la seva filla, se li nega l'enterrament en terra consagrada, però per a un dels homes del poble el bisbe havia inventat una excusa (un dimoni que havia arribat i l'havia fulminat) per tal de poder amagar el suïcidi. A través de la novel·la, serà l'August qui ens anirà posant en antecedents sobre la vida al poble abans i després de les violacions, i anirà posant llum sobre aquestes petites esquerdes que han anat apareixent dins la narrativa monolítica que ofereixen els poderosos sobre la vida del poble. El cas dels suïcidis n'és un exemple, però també trobem l'expulsió d'un predicador que qüestionava la vida després de la mort, l'expulsió dels pares de l'August, o les incoherències i contradiccions en què va caient el discurs del bisbe mateix, que anirà revelant febleses cada cop més pertorbadores per a la imatge de conjunt.  

Així doncs, les dones protagonistes es veuran interpel·lades per la presència abassegadora d'una violència absoluta i incapacitant dins les seves mentalitats pacifistes, i dins d'una concepció de la vida que es viu no per a l'aquí i l'ara, sinó per a l'eternitat. Tanmateix, viure per a l'eternitat no relativitza fins a la banalitat les accions i les violències que es cometen en l'aquí i ara? Aquest dilema moral i existencial acaba posant les dones en la necessitat de repensar racionalment les bases del seu propi món, i la consciència de la injustícia que estan patint arribarà precisament a l'hora de confrontar-la amb els seus dogmes teòrics: d'entrada, sense anar més lluny, ser analfabetes no els permet interpretar l'escriptura pels seus propis mitjans, i els fa posar en dubte l'acceptació del relat que els exigeixen els homes. En aquest context, perdonar i mantenir l'statu quo és la resposta correcta per mantenir la pau a la comunitat, però la seva pròpia convicció cristiana les enfronta amb la necessitat de fundar un món nou com a única via de sortida. Així és com es gesta una revolució dins d'una comunitat que no n'arriba ni a concebre'n la possibilitat: a partir del pensament i la paraula, únic motor del que després podrà ser l'acció. En aquest sentit és un relat molt fosc i molt optimista a la vegada, i per això el desenllaç, un punt massa sentimental, m'ha semblat que diluïa una mica el potencial del conjunt, tant en termes literaris com filosòfics. 

Sinopsi: En una comunitat mennonita a l'Amèrica del Sud, les dones descobreixen, traumàticament, que un grup d'homes del seu propi poble i de les seves pròpies famílies les han estat drogant durant les nits per violar-les brutalment, sense fer distincions entre nenes petites, adolescents, adultes i ancianes. Aprofitant que els agressors es troben detinguts a la ciutat, i que els homes del poble han anat a rescatar-los sota fiança, un grup de dones de dues famílies s'organitza per debatre d'amagat com han de reaccionar a la tornada dels agressors al poble. A través de dos dies de converses, aquestes dones de tres generacions diferents hauran de sospesar els pros i els contres de quedar-se a la comunitat sense fer res, quedar-se a la comunitat i lluitar pels seus drets, o fugir del poble per sempre a la recerca d'una vida millor. 

M'agrada: El plantejament sencer de la novel·la com a debat entre dones, que presenta una nova forma de mirar la realitat des del moment que comencen a ser conscients de la pròpia opressió dins la comunitat. El diàleg que proposa entre religió i llibertat personal, articulat sempre des de la reflexió racional, m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 

No m'agrada: En general el punt de vista del protagonista se m'ha fet inconsistent, i la trama sencera massa poc plausible com per ser del tot rodona. L'acumulació de revelacions a les últimes pàgines del relat m'ha semblat excessiva, i potser s'haurien d'haver integrat millor dins del fil de la narració en comptes de posar-les totes al final.