Només en la foscor, la llum

Capítols 8-10 d'Un mag de Terramar

Aquests capítols conformen el desenllaç de la història, de forma que provaré de no esguerrar la resolució del misteri al final de la novel·la. Un cop surt de Gont, Ged emprèn una persecució en línia recta per tal de trobar l'ombra i enfrontar-s'hi definitivament. La mort és un tema important que es comença a dibuixar en la trama de la novel·la, tot i que potser no s'explorarà amb plenitud fins a volums posteriors de la sèrie. En tot cas, un aspecte important que cal destacar és que el protagonista ha crescut, i la por ja no és l'emoció principal que mou les seves accions. 

Il·lustració de Ruth Robbins per a la primera edició (1968)

Al capítol 8, l'ombra el farà naufragar en una illa remota habitada només per dos ancians nàufrags que li fan un regal misteriós. En aquest punt, l'episodi sembla tan sols un incident més de l'aventura, però de fet aquí Le Guin està posant les bases d'una nova aventura que llegirem al proper volum. Al llarg d'aquesta última etapa, en Ged també retrobarà el seu amic Veça, que l'assistirà en l'últim tram de la travessia. Si al principi de la novel·la havíem assistit als orígens humils de l'heroi, ara veurem com aquest finalment accedeix al seu poder, tot assumint el seu lloc en el món com a home adult, i prenent responsabilitat sobre el seu propi passat i els seus actes. 

Un mite en masculí

Ja havia comentat en anteriors entregues com el rol que acompleix Ged en la novel·la com a heroi segueix força fidelment els arquetips mítics del viatge de l'heroi, en què aquest s'alça des d'una posició de vulnerabilitat i despossessió fins arribar a assumir plenament el seu poder i domini sobre el món. A través d'aquests capítols assistim a aquest procés per part del protagonista, tot i que l'episodi final afegeix connotacions freudianes a aquest duel definitiu amb l'ombra. 

• D'entrada, al principi del capítol 8, observem un Ged a qui la gent de Gont reconeix i accepta inequívocament com a mag, sobretot a través del símbol del seu poder i de la seva autoritat entre la gent: la vara que li ha fabricat el seu mestre Ogion. Ara viatja per iniciativa pròpia en comptes de ser conduït; el seu acte més afirmatiu és quan finalment se sent prou confiat per desafiar l'ombra obertament. A més, a principis del capítol 9 apareix un altre símbol que representa la saviesa que ha adquirit i la seva capacitat de discerniment, de veure-hi clar: el seu vaixell Miraenllà.

• No és fins al capítol 9 que en Ged ens explica la seva teoria sobre la naturalesa del seu vincle amb l'ombra i el seu comportament estrany en aquest darrer tram del viatge. Mentre que el noi ha anat guanyant poder, l'ombra ha anat guanyant forma i definició, i ara es passeja amb la forma del jove mag, sembrant el terror per les illes més remotes de l'arxipèlag. Ambdós s'identifiquen l'un amb l'altre, arribats a aquest punt, i en Ged reconeix l'ombra com la seva criatura. 

• Pel que fa al desenllaç d'en Jaspi (p 185 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), que en el seu moment vaig presentar com a reflex d'en Ged, tan sols puc dir que em sembla un punt decebedor i massa convenient a l'hora de reforçar la càrrega moral de la història. Era una antagonista massa obvi, per dir-ho així, i el desenllaç no em sembla a l'alçada de les expectatives sobre el poder que tenien tant ell com en Ged. 

• Al capítol 10, en Ged i en Veça, que ara gaudeixen d'una autoritat lligada al seu rol social com a mags (i que simbòlicament va associada a la masculinitat en el relat), sembla que facin un pas enrere com més s'apropen a l'ombra. L'última parada del seu viatge els porta a Astowell, l'última illa coneguda abans de la immensitat de l'oceà. Allà, troben un poble que no els reconeix com a mags perquè no n'ha vist mai cap ni coneix la font del seu poder. A mi aquest passatge em recorda el motiu de la segona Odissea: arribar a un lloc on et perds a tu mateix o la teva pròpia identitat perquè no ets reconegut, o ho ets com a altre, com a estrany en termes absoluts. Sembla que per enfrontar-se finalment a l'ombra en Ged ha d'experimentar la dissolució de la seva identitat. 

I això és el que passa, de fet, en la confrontació final. Si en Ged es pot reclamar a si mateix i reconstruir-se és, com ja vam veure en l'anterior secció, perquè s'ha desconstruït a si mateix amb anterioritat. És rellevant com l'ombra pren diverses formes masculines - i únicament masculines - que el reconnecten amb el seu jo del passat (p 208-209). En primer lloc hi ha el seu pare, que mai no li va arribar a mostrar afecte quan era petit i que, al meu parer, pot simbolitzar una masculinitat basada més aviat en la força física (és el ferrer del poble) i la potència sexual en un món patriarcal (ha engendrat sis fills mascles més abans que en Ged). En segon lloc, apareix en Jaspi que, com hem vist, encarnava les pròpies ambicions juvenils d'en Ged i el seu ideal de poder i de control sobre la realitat. En darrer lloc apareix en Pechvarry, el pescador a qui va decebre a un nivell personal, i que penso que encarna els límits i mancances del seu propi poder com a mag. Finalment apareix el monstre, a qui Ged haurà de vèncer a través del seu nom autèntic. 

És interessant, si més no, veure com la primera reacció que té Ged al final de l'aventura és "plorant com un nen petit" (p 211), que reforça aquesta idea d'haver tancat un cercle pel que fa a la seva identitat com a home i com a protagonista. En cas de dubte, el mateix passatge afegeix una explicació una mica més detallada sobre el comportament de l'ombra i el seu significat dins del relat. 

El rol de les dones 

Si bé podríem entrar a discutir aquests trops sobre la masculinitat d'en Ged i com la novel·la els explora de forma simbòlica, el que no es pot posar en dubte és que el rol que els personatges femenins juguen en la narració reforcen - encara que sigui en negatiu i per contrast - que aquesta és una història de nois i d'homes, sobre arribar a la maduresa en termes exclusivament masculins.  

• En primer lloc, al capítol 1, teníem la bruixa de Gont, que havia iniciat en Ged en les arts màgiques. No cal repetir el contrast marcat que s'establia en aquest moment inicial entre la màgia autoritzada i poderosa dels mags i la màgia marginal i folklòrica de les bruixes de poble. 

• En segon lloc, a la novel·la s'hi troba un personatge femení, Serret, que actua com a temptadora en dues ocasions dins del relat. La primera, encara durant la infància de Ged a Gont, serà com una mena d'assaig o premonició del que passarà més endavant. La seva segona intervenció ens revelarà obertament el seu contacte amb la màgia negra: la Serret és una dona caiguda, que ha buscat el poder per un camí que el text assenyala inequívocament com a moralment pervers. 

Ara bé, tampoc no li faria justícia al text si no reconegués que hi ha un petit matís d'empatia en el rol de gènere que li ha tocat a la Serret. Ben aviat es revela com a subordinada del seu marit, que intuïm que és un bruixot encara més poderós que ella que l'està utilitzant per als seus designis. El text, però, no arriba a detallar-nos motivacions ocultes ni subtileses de la màgia, sinó que ens ofereix un retrat llastimós i digne de compassió d'una dona atrapada en un espai domèstic no desitjat, com si es tractés d'una gàbia: 

Era com un cérvol blanc engabiat, com un ocell blanc amb les ales tallades, com un anell de plata al dit d'un vell. Era un dels objectes del tresor d'en Benderesk. (p 136-137)

Un capítol apart el mereix la Milfulles i la seva relació fraternal amb en Ged. M'imagino que el seu paper en el relat és oferir a en Ged una imatge del que podria haver estat la seva vida en unes altres circumstàncies. Tot i així, és una mica frustrant llegir com aquesta noia, descrita com a brillant i intel·ligent, i amb curiositat sobre la màgia i el funcionament del món, queda relegada exclusivament a fer les tasques domèstiques per al seu germà. El capítol 9 acaba amb la Milfulles acomiadant en Veça i en Ged, que salpen cap a l'última etapa de la seva aventura. El passatge fa especialment explícita aquesta divisió funcional dels rols: acomiadar els mariners que salpen és la funció específica de les mullers i les germanes. 

Fins aquí no hi ha cap sorpresa dins l'univers que Le Guin ha construït per a Terramar, amb una divisió funcional per gènere clarament marcada, i que ella mateixa com a autora va reconèixer. Ara bé, hi ha un petit episodi a l'últim capítol que em sembla especialment cruel amb la Milfulles com a personatge, i és el moment en què en Veça li revela a en Ged el nom autèntic de la seva germana. Tot i les excuses i explicacions que immediatament ofereix en Veça, sembla un fet força gratuït i injustificat fins i tot dins del món de Terramar tal com se'ns ha descrit. Ens falten detalls sobre la cultura de Terramar per jutjar si aquest tipus d'acció - revelar el nom autèntic d'algú que, recordem, dona poder al mag sobre aquesta persona - es pot fer sense el consentiment de la persona en qüestió i, d'altra banda, fa dubtar si l'episodi hauria estat el mateix tractant-se d'un home en lloc d'una dona. Els dos joves reforcen els seus lligams de confiança i amistat a costa de limitar la llibertat d'acció o decisió d'una dona. El món de Terramar es construeix en aquests termes, i en aquests termes s'haurà de desconstruir - esperem - posteriorment. 

Subversions 

Un breu comentari sobre l'epíleg a la novel·la, que és una reflexió d'Ursula K. Le Guin sobre l'origen del relat com a encàrrec i el seu procés creatiu. 

• Un dels elements que Le Guin introdueix a la narració com a subversiu dels trops habituals en la narrativa fantàstica de l'època és el tractament de la raça. El món de Terramar és un món on la majoria d'habitants són de raça no blanca, més foscos com més cap al sud es troben. La fortalesa de la narració, i un aspecte en què possiblement s'avança al seu temps, és el fet que no fa aquest aspecte de la trama gaire explícit, i no és fins ben entrada la novel·la que s'esmenten la raça dels personatges i les seves diferències.

• L'altre element subversiu d'aquesta novel·la, que a mi em sembla crucial, és l'aposta pel conflicte interior en comptes de situar l'acció en un escenari de guerra. Le Guin critica la idea de "la guerra com a metàfora moral" (p 222) i n'observa els perills: en primer lloc el de validar la violència a l'hora de resoldre conflictes, i d'altra banda el de demonitzar l'altre en tant que frontera absoluta i irreductible a qualsevol tipus de familiaritat. És un dels aspectes més problemàtics de l'obra sencera de Tolkien, per exemple. Mentre que Tolkien escriu la seva obra en conflicte amb la modernitat, la mirada de Le Guin en aquest cas s'agraeix perquè s'adreça a una visió del món ja totalment contemporània. 

Una lectura paral·lela: La història interminable de Michael Ende 

Per acabar, una proposta de lectura d'una novel·la que a estones em recorda els conflictes explorats a Un mag de Terramar tot i que, òbviament, amb certes diferències. La història interminable, de l'autor alemany Michael Ende, es va publicar l'any 1979, una dècada després que Un mag de Terramar. Al meu parer, el fil conductor de les dues novel·les és força semblant: ambdues se centren en el creixement del jove heroi (Ged/Bastian) i el seu aprenentatge per tal d'aconseguir dominar el seu poder. Aquest viatge és principalment interior, en tant que tots dos han d'aprendre a conèixer-se ells mateixos per poder arribar a la maduresa. Mirem en primer lloc les semblances entre totes dues obres: 

• En primer lloc, tots dos protagonistes comencen la història des d'una posició de vulnerabilitat i feblesa. Tots dos són orfes de mare i tenen un pare distant i inaccessible que no els valora prou. En el cas de Ged, el seu primer contacte amb la màgia esdevé una experimentació primerenca amb el poder, que haurà d'aprendre a controlar per tal de convertir-se en mag. En el cas de Bastian, el seu poder és la capacitat de crear móns i relats a través de la seva imaginació, que al principi del llibre utilitza com a via d'escapada de l'assetjament que rep a l'escola i la falta de comunicació amb el seu pare. 

• L'antagonista del relat, en tots dos casos, és una força indefinida que amenaça amb aniquilar el món existent dels protagonistes, i no pas una persona en concret. Ged s'enfronta a l'ombra com a revers o petjada negativa de la seva pròpia acció al món, mentre que Bastian s'enfronta al No-res que devora la terra de Fantasia per acabar amb la seva existència. A partir de la segona part de la novel·la, l'antagonista serà encara més indefinit, a mesura que Bastian, de forma molt similar a en Ged, haurà d'afrontar les conseqüències negatives de la seva acció creadora. 

• En tots dos casos, el conflicte central del viatge és interior, de l'heroi amb si mateix, i la forma de resoldre'l consistirà a trobar-se un mateix i recuperar la identitat perduda. En tots dos casos, també s'estableix una tensió moral entre dues formes d'entendre el poder: d'una noció de poder basada més en la potència de l'individu per canviar o controlar el món, els herois hauran de transitar cap a una noció del seu poder més basada en la humilitat, l'altruisme, l'empatia i l'amor als altres.  

Les diferències, però, també són força evidents a simple vista: 

• La història interminable parteix d'un relat marc en el món real, al qual pertany Bastian, per tal d'endinsar-nos després en el món màgic i imaginari de Fantasia. En canvi, el relat d'Ursula K. Le Guin planteja la construcció d'un món coherent i tancat en si mateix, amb unes normes clares i definides per a l'ús de la màgia i una cultura i una política pròpies. 

• En els dos casos, l'ús de la màgia té a veure amb el fet que el nom autèntic de les coses les proveeix de la seva realitat. Tanmateix, en el món de Terramar, el nom autèntic precedeix la realitat i el mag l'ha de descobrir, una mica com el que passa en la tradició platònica de la filosofia occidental, arrelada en Parmènides. En canvi, en el cas de Fantasia, l'acte d'anomenar una cosa marca la seva introducció en la realitat, que es troba en un procés continu de recreació i reinvenció. Per això, a La història interminable el món de fantasia proposat té un caràcter mutable i indefinible a priori.  

• Pel que fa a la visió sobre el gènere, la cultura a Terramar és molt més misògina que al món retratat per Michael Ende. Tot i que ambdós relats són aventures en termes masculins, en el cas de Terramar les dones sempre queden subeditades a una posició inferior a la dels homes. A La història interminable les dones també ocupen un rol marginal, però la presència dels personatges femenins és una mica més variada. Hi trobem la bruixa malvada i temptadora Xayide, però també personatges que encarnen la maternitat en el sentit més tel·lúric i metafísic possible, com l'Emperadriu Infantil o l'Aiuola que, en certs moments de la novel·la, reconnecten Bastian amb la mare perduda. Aquesta visió també és sexista, i respon al trop de reduir les dones a la seva capacitat reproductiva, i posar-les en un pedestal en un relat centrat exclusivament en el creixement del personatge masculí. Tot i així, trobo que Ende se'n surt millor a l'hora de presentar un ventall de personatges femenins una mica més ampli.