Aquesta novel·la de l'autora alemanya Jenny Erpenbeck es va publicar el 2015, amb gran reconeixement de la crítica i el públic lector. És una novel·la que té la intenció d'oferir reflexions sobre la crisi dels refugiats que va esclatar a Europa al voltant d'aquells anys i que, de fet, avui dia continuem ignorant, tot i que encara ara és un dels desafiaments polítics més importants que ha d'afrontar la Unió Europea. D'entrada, m'inclinava cap a l'escepticisme: és difícil plantejar un relat així donant prioritat a les vicissituds dels refugiats i als seus relats en primera persona, i a la vegada mantenir com a protagonista un personatge blanc i privilegiat que serà el vehicle de la història i que actuarà com a substitut dels lectors dins de la història. Una premissa així pot caure molt fàcilment en el paternalisme per resultar còmode als lectors, al preu d'infantilitzar les víctimes i subsumir les seves veus a les necessitats del relat principal. Crec que Erpenbeck evita aquests perills amb gran habilitat, i ens ofereix una exploració colpidora i fascinant a parts iguals sobre aquesta trobada amb els que no són els nostres.
El protagonista és en Richard, un professor de clàssiques emèrit que viu a Berlín i que, un cop retirat de la universitat i després de la mort de la seva dona, es troba en una situació de solitud i avorriment. Un dia passa per casualitat pel centre de la ciutat, on un grup de refugiats subsaharians han ocupat l'espai públic per reclamar una resposta al govern de la ciutat, que ha emès una moratòria respecte a la seva expulsió del país, però mentrestant els té vivint al carrer. Al principi en Richard ni tan sols hi dona importància, però quan s'assabenta que alguns dels refugiats africans han estat recol·locats en un alberg prop de casa seva, s'hi apropa amb el pretext de fer-ne una investigació acadèmica i comença a recopilar els seus relats de trauma i supervivència. L'evolució del personatge és molt subtil al llarg de la novel·la, i cal anar-la entreveient rere la seva façana constant de fredor emocional i control de la situació. L'empatia real pel benestar dels seus interlocutors no s'anirà dibuixant fins ben passada la meitat de la novel·la, i haurà de superar necessàriament, també, les temptacions del paternalisme, l'autocomplaença, i fins i tot la decepció quan els refugiats no responguin a les seves expectatives d'agraïment i reconeixement que, potser des de l'inconscient però de forma força evident, el protagonista mostrava.
Al llarg d'aquest periple de coneixences, en Richard també s'anirà imbuint de les injustícies i arbitrarietats flagrants que els immigrants hauran d'afrontar davant la legislació d'estrangeria alemanya, i el laberint burocràtic que aquesta suposa quan no es té accés a la documentació bàsica i tot sovint amb la barrera afegida de la llengua. A través de totes aquestes contradiccions, en Richard anirà plantejant paral·lelismes colpidors entre la situació present que estan vivint els refugiats i altres moments de la història d'Alemanya, com la reunificació, per exemple, en què els alemanys orientals com ell van haver de ser acceptats de nou a la societat occidental o, potser encara de forma més evident, les lleis racials antisemites durant l'etapa del nazisme. Així doncs, la xenofòbia, els trasllats forçosos amb separació de famílies senceres, i el trauma d'haver sobreviscut a la mort quan molts d'altres no poden dir el mateix són problemes que el protagonista aprendrà a mirar des d'una perspectiva desacostumada per a ell. Passarà el mateix amb la història sencera d'Àfrica, que haurà de començar a conèixer en tota la seva complexitat i no agafada com si es tractés d'una sola unitat, com tot sovint fem els occidentals, així com la dominació colonial que es troba a l'arrel de tots aquests conflictes presents.
L'estil, possiblement, és el punt més fort de la novel·la sencera. En comptes de donar-nos una visió autoritzada des del punt de vista del narrador-espectador, el que fa la novel·la és oferir-nos-en el flux de consciència, de forma que les narracions dels refugiats, tot sovint fragmentàries i en forma de converses interrompudes, ens venen entremesclades amb les pensaments i reflexions, més aviat anodins i banals, del protagonista que està processant tota aquesta informació. D'aquesta forma, traumes de guerra i violències quasi inimaginables ens arriben entremesclades amb fragments de llistes de la compra i reparacions que s'han de dur a terme a casa, i records dispersos sobre la joventut, la passada vida matrimonial i el dia a dia a l'Alemanya de l'altra banda del mur, abans i després de la seva caiguda, carregat de les seves pròpies paradoxes. És a través d'aquesta dissonància cognitiva, que es va aclarint a mesura que avança la lectura, que l'autora ens posa en una situació incòmoda com a lectors, però que es fa autènticament realista des de l'experiència occidental d'aquest tipus de crisis globals. En Richard actua com a lector subrogat de tots els testimonis que rep, i acabarà revelant, a través de les seves limitacions i incapacitats, una actitud condescendent que no és només pel que fa a la raça, sinó que també afecta totes les dimensions de la seva vida quotidiana, com es veurà, per exemple, a mesura que anem coneixent més detalls de la seva vida matrimonial.
De la mateixa manera, les constants referències a l'antiguitat clàssica, que ens venen canalitzades a través de l'erudició del protagonista, crearan un efecte similar d'incomoditat o de distorsió cognitiva. D'una banda, poden semblar un recurs excessivament matusser o forçat per aportar lirisme i profunditat a una narració que s'explica per si mateixa i no requereix tals adornaments. Tanmateix, hem d'entendre aquests elements com a fruit del biaix cognitiu del protagonista, que s'explica la realitat a través de termes coneguts per a ell, i que en tot moment pretén acomodar-la al seu propi món conegut més que no pas obrir-se ell mateix a una altra perspectiva. Aquestes connexions, com per exemple anomenar alguns dels refugiats amb noms de déus grecs, haurien de semblar totalment sobreres als lectors, i per això revelen més els microracismes i els microsexismes que traeixen el protagonista mateix durant la lectura que no pas una aposta narrativa ferma per part d'Erpenbeck. En definitiva, m'ha semblat una novel·la colpidora, que val la pena de provar, sobretot per la seva vigència avui dia.
Sinopsi: Durant una acampada de protesta davant del Senat del land de Berlín, el professor retirat Richard se sent interpel·lat per la lluita dels refugiats que, en aquest moment, estan vivint al carrer. Al principi oblida totalment l'incident, però es posa en contacte amb els refugiats quan aquests són traslladats a un centre prop de casa seva.
M'agrada: L'estil del text, que combina els relats en primera persona dels sol·licitants d'asil, sovint fragmentaris i reticents, però sempre colpidors, amb el relat de privilegi més aviat complaent del professor protagonista.
No m'agrada: Un desenllaç un punt abrupte i massa convencional, que m'ha trencat l'expectativa que tenia, dins d'una novel·la una mica plana i lenta, sense gaire acció, d'un desenllaç més impactant o més rodó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada