Aquesta novel·la de 2019 va ser el debut literari de l'autora francesa Victoria Mas, i va suposar un èxit immediat entre el públic i la crítica. Ambientada a finals del segle dinou a l'asil per a malaltes mentals de la Salpêtrière, als afores de París, la narració pretén fer un retrat acurat i històricament plausible d'aquest espai de confinament per a les dones que no encaixen dins la societat considerada com a "normal". Els límits que separen el comportament normatiu i l'alienació mental són certament molt tènues, en aquest context històric: els comportaments considerats anòmics, com la violència o la prostitució, poden ser considerats símptomes d'alienació mental en qualsevol moment, així com qualsevol opinió discrepant amb els principis de l'autoritat patriarcal. De la mateixa manera, la ciència mèdica es troba en un estat inicial d'exploració de les malalties mentals i les seves manifestacions físiques: trastorns com la depressió, l'ansietat, l'epilèpsia, les afàsies, l'estrès posttraumàtic o les malalties neurodegeneratives, per posar tan sols alguns exemples, són malalties encara desconegudes per a la ciència mèdica i que, quan es manifesten en dones, s'agrupen amb comoditat dins del paraigua del terme "histèria".
No és debades que la història mateixa d'aquesta institució ens presenta un biaix de gènere indiscutible, que es converteix per això en el centre d'interès de la novel·la: una comunitat de doctors homes, que s'autodefineixen com a sans, i representen la font de tota l'autoritat i poder de decisió, examinen una comunitat de dones alienades, cosificades i infantilitzades, desposseïdes de la seva capacitat de decidir i expressar-se. Com les teories feministes al llarg del segle vint es van encarregar de dilucidar, la bogeria, en aquest context, pot ser ben bé l'única eina que tenen aquestes víctimes al seu abast per expressar-se o reclamar un mínim espai propi. L'hospital de la Salpêtrière es va fer famós a l'època per acollir l'exercici del doctor Charcot, pare de la hipnosi amb finalitats terapèutiques, i que influiria decisivament en el naixement de la psicologia moderna a través del seu deixeble Freud. Charcot hi organitzava classes magistrals per als seus alumnes en què utilitzava la hipnosi per induir atacs histèrics en les seves pacients per tal que el públic assistent els pogués estudiar. De la mateixa manera, la novel·la se centra en un esdeveniment anual que tenia lloc a la institució: el Ball de Mitja Quaresma, en què la bona societat parisenca assistia a una vetllada amb les internes amb el pretext oficial de donar-los una oportunitat de "normalitat", però que a la pràctica no era gaire més que una exposició de la seva bogeria a ulls del gran públic.
La novel·la destaca precisament aquest element de performativitat en l'exposició pública de la bogeria. Les noies que participen en les classes magistrals de Charcot se senten protagonistes per un dia, com si fossin estrelles de teatre, de la mateixa manera que es deleixen per anar al ball de primavera amb l'esperança de cridar l'antenció a algú de la bona societat que les pugui arribar a alliberar del seu confinament forçat. En aquest context, seguim les vicissituds de dues de les internes: la Louise, una adolescent òrfena de classe treballadora que és internada per la seva família després de ser violada pel seu oncle, i l'Eugénie, una jove de classe benestant que és titllada de boja per la seva capacitat de veure els esperits dels difunts. Els camins de les dues noies es creuen amb els de madame Geneviève, una enfermera veterana de la institució que veurà sacsejades les seves fermes conviccions racionalistes en vista de l'aparent normalitat de l'Eugénie. Les històries d'aquests tres personatges confluiran en un desenllaç que tindrà lloc al ball de Quaresma, i que representarà el gran clímax de la narració. En aquest sentit és una novel·la senzilla, que no promet gaire més del que ofereix, i que manté la lectura en suspens a través dels misteris i les tensions proposades per l'argument. Més que oferir un retrat social profund, el que fa és donar-ne pinzellades a través dels seus personatges, i fer-ne valoracions a través de la veu narradora, que en alguns moments es veuen una mica forçades sobre el text.
Tot i les febleses, malgrat tot, la narració és molt entretinguda i està molt ben construïda. Es basa sobretot en l'experiència de primera mà dels personatges femenins i deixa la institució i el seu context històric en un segon pla que actua com a rerefons d'aquest relat més concret de les protagonistes. Un dels punts més forts de la novel·la és precisament que no sigui la història del doctor Charcot ni de cap dels personatges masculins: el doctor representa una figura d'autoritat patriarcal que s'entreveu al segon pla de la narració i que fa unes aparicions puntuals quan ho requereix la trama. En aquest sentit, és més la història de la Geneviève i la caiguda que experimenta de les seves conviccions més profundes i arrelades: quan comença a qüestionar alguns dels diagnòstics que fan els metges, el tractament que rebrà del doctor Charcot començarà a alinear-la, malgrat la seva pròpia resistència, a l'altra banda del teló. La seva pròpia història familiar, així com el tractament que rebrà del seu pare, presenten paral·lels molt curiosos, en aquest sentit, amb la història familiar de l'Eugénie, de forma que els dos personatges s'aniran identificant poc a poc.
D'altra banda, el retrat que fa la novel·la de la societat del moment també és prou equilibrat per deixar-nos entreveure els aspectes més positius, si se'ls pot anomenar així, d'aquest confinament forçat de les dones en la institució. Ens trobem en un context en què no existeix cap tipus de seguretat social i les dones depenen econòmicament d'algun familiar per poder sobreviure. Les dones més desafavorides econòmicament es poden trobar de sobte en una situació de vulnerabilitat absoluta, i d'aquesta forma els murs de l'hospital poden representar un refugi de la violència i la precarietat que patirien en el món exterior. Els personatges de la Therèse i la Louise no serien necessaris en la novel·la, de fet, si no presentessin precisament aquest contrapunt al to general de la narració de vindincació de la veu i la llibertat de les dones. Si heu llegit la Història de la bogeria de Michel Foucault, reconeixereu la Salpêtrière com un d'aquests espais carceraris sorgits al segle divuit en una de les onades d'ordenament i neteja dels espais urbans, i que és indissociable també de la Il·lustració com a moviment filosòfic: en aquest context, delinqüència i malaltia mental es posaven al mateix sac indistintament. Des d'aquest moment inicial de la seva creació al moment en què se situa la novel·la, el 1885, han passat molts anys, i aquesta postura s'ha anat matisant en nom del progrés de la ciència mèdica. Tot i així, el relat manifesta amb molta claredat aquest recorregut històric tortuós i el biaix de gènere que tot sovint caracteritza les empreses aparentment més racionals i científiques.
Sinopsi: Entre febrer i març de 1885 tenen lloc els preparatius per al gran Ball de Quaresma a l'hospital de la Salpêtrière, a París. Una de les alienades, l'adolescent Louise, participa com a objecte d'estudi en les classes magistrals del doctor Charcot, i espera amb ànsia el ball d'aquest any, que canviarà el seu futur. Per les mateixes dates internen al centre l'Eugénie, una noia de bona família que ha començat a estudiar espiritisme i afirma que pot comunicar-se amb els difunts. L'encarregada de les enfermeres del centre, madame Geneviève, comença a observar la nova interna amb les seves pròpies sospites.
M'agrada: Les premisses de la novel·la són molt potents, i la tensió de l'argument cap al seu desenllaç funciona molt bé.
No m'agrada: El tractament dels personatges i del tema hauria agraït una mica més de profunditat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada