Frida Kahlo li diu al seu amant, Josep Bartolí, que dibuixa en blanc i negre perquè encara té por dels seus records. I que quan sigui capaç d'acceptar el color, haurà domesticat aquesta por. Els colors, però, no els havia perdut; els hi havien arrabassat, que és diferent. L'artista gràfic Josep Bartolí va exiliar-se a França com tants altres republicans travessant els Pirineus després de la desfeta de febrer de 1939, en el que es coneix com "la retirada". A França, els republicans van ser tancats en camps de concentració, on molts interns van morir a causa de la fam, el tifus o les tortures i vexacions que van patir a mans dels seus guardes. Durant quatre anys, Bartolí va malviure en aquesta situació en set camps diferents i, després de saltar del tren que el portava a Dachau, va aconseguir arribar a Mèxic l'any 1943, on finalment va poder donar a conèixer els dibuixos que havia fet a llapis durant el seu captiveri en el volum Campos de concentración 1939-1943. La pel·lícula d'animació Josep del dibuixant francès Aurel és un homenatge a la vida de Josep Bartolí (1910-1995) i a les vicissituds del seu exili, així com un curiós diàleg de dibuixant a dibuixant sobre la llibertat, el captiveri, la mort, la memòria i el dolor. Al llarg del seu metratge anem observant la gènesi dels dibuixos expressionistes de Bartolí sobre els camps des del rerefons de les il·lustracions animades d'Aurel, que ens parlen del patiment impotent del protagonista i també de la seva capacitat de resistència. Les il·lustracions de Bartolí ens retraten unes víctimes despullades de tota humanitat i reduïdes a la mudesa del seu propi dolor, però el dibuixant té l'agudesa i el compromís polític d'assenyalar clarament els seus botxins. Sota el seu traç caricaturesc, els refugiats es transformen en cadàvers vivents, mentre que gendarmes rodanxons i pletòrics adquireixen trets porcins, o queden directament deformats com a insectes voladors que sobrevolen el camp amenaçadorament. Els comentaris del protagonista i d'altres presos sobre el règim franquista i la inhibició dels suposats aliats internacionals de la república també contribueixen a presentar aquest context polític en què es veuen immersos: la guerra civil espanyola és indestriable del context més ampli de la lluita contra el feixisme a Europa.
Ara bé, si les il·lustracions de Bartolí ens ofereixen un món descarnat i dolorosament mut, en què els presoners veuen dràsticament tallada qualsevol esperança de futur, les il·lustracions animades d'Aurel ofereixen un contrast corprenedor en pantalla a aquesta imatge. El que fa el dibuixant francès és tornar-li a Bartolí els colors que se li van prendre: una paleta d'ocres i grisos per a la desolació del camp, contrapuntada amb el blau pàl·lid del cel, i uns blaus més foscos i profunds per a les seqüències nocturnes. Seria una història així de bonica d'explicar si un dibuixant del segle vint-i-u, com si es tractés de l'àngel de Benjamin, pogués recuperar el que s'ha perdut i guarir el que estava trencat d'aquesta manera. Tanmateix, el trauma d'un supervivent no és tan fàcil d'explicar, com la pel·lícula retrata tan hàbilment a través de sòbries el·lipsis narratives, seqüències oníriques i juxtaposicions d'escenes diverses i, en certa mesura, també amb els moments ficticis de la trama, que poden esdevenir els més inquietants, com passa per exemple amb el retrobament de Bartolí amb la seva promesa, desapareguda a la vida real. És per això que el moviment més intel·ligent que fa el film animat és presentar-nos també una reflexió sobre els altres com a dipositaris de la memòria aliena. Són dos personatges ficticis, el gendarme Serge i el seu nét Valentin, els qui reviuen el relat de Josep amb una consideració sempre discreta i de segona mà, i aconsegueixen tancar cercles que, possiblement, només es poden arribar a dibuixar a través de la ficció. Serge és un testimoni silent que viu amb avergonyiment la complicitat de la seva pròpia gent, i al llarg del relat intentarà alleujar en el que pugui el patiment de Josep. El seu moment de màxima humanitat, si es pot superar el moment de l'escapada de Josep, és clar, és la seva pròpia escapada onírica a Mèxic. Valentin tanca un últim cercle, aquest cop el del llegat artístic de Bartolí. Pel camí han quedat les atrocitats que els éssers humans cometen contra altres éssers humans i els ideals polítics que no poden morir, precisament, perquè van quedar estroncats pel mig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada