Un cop els homes d'Hèctor s'han emportat les armes cap a la ciutat, Glauc li retreu que no hagi fet els mateixos esforços per protegir el cos de Sarpèdon. En aquest punt Glauc ignora el pla dels déus per treure'l màgicament de la batalla i, per tant, es pensa que els grecs l'han capturat i se l'han emportat al campament. Hèctor el calma i, per reafirmar el seu coratge, anuncia que es posarà les armes de Pàtrocle. Així doncs, fa aturar els companys que portaven les armes a Troia, que encara no són gaire lluny, i se les posa. En veure-ho, Zeus es lamenta pel dissortat destí d'Hèctor, i per això decideix fer-lo brillar en el combat ara que ja se li apropa l'hora, i li adapta l'armadura d'Aquil·les perquè li encaixi (cosa que Pàtrocle no havia necessitat). Hèctor torna a la batalla radiant i amb les forces augmentades, arenga els líders troians amb la necessitat de protegir les famílies, i promet la meitat de la seva glòria a qui aconsegueixi portar el cos a la ciutat i faci retrocedir Àiax.
Àiax mata molts guerrers troians, però comença a témer que amb les seves forces sumades a les de Menelau no n'hi hagi prou per repel·lir Hèctor. Menelau crida els altres grecs perquè els assisteixin. Es produeix un gran enfrontament al voltant del cos, i Zeus decideix afavorir els grecs momentàniament per poder preservar la despulla de Pàtrocle. Els troians comencen a arrossegar-lo cap al seu bàndol, però Àiax mata Hipòtous, que havia lligat una corretja al peu de Pàtrocle per poder-lo estirar. Hèctor mata Esquedi amb un tir de llança dirigit a Àiax. Aquest comença a matar guerrers troians, i Apol·lo decideix revelar-li a Eneas que els troians tenen el favor de Zeus. Eneas li transmet el missatge a Hèctor, i així els troians tornen a escometre amb força. Els grecs apreten una pinya amb els escuts al voltant de Pàtrocle, i la lluita continua amb moltes baixes de tots dos bàndols.
Mentrestant, Aquil·les no sap res de la mort de Pàtrocle perquè, tot i que Tetis li havia revelat el seu propi destí, no li havia dit res del que esperava el seu company. Una mica apartats del combat, els cavalls d'Aquil·les es posen a plorar pel destí de Pàtrocle, que era el seu auriga. Automedont els assota amb les xurriaques, però els animals estan tan deprimits que es queden aturats com una estàtua, amb el cap cot i vessant llàgrimes a terra. Zeus es compadeix dels cavalls, que són immortals, i els concedeix no caure en mans troianes i tornar sans i estalvis a les naus amb Automedont. Aquest torna a la batalla amb carro i cavalls, però no pot atacar perquè no pot conduir i lluitar a la vegada. Un dels grecs, Alcimedont, l'increpa per la seva manca de seny, i Automedont li demana que condueixi per ell. Hèctor els veu apropar-se i, intuint que no són aurigues gaire experimentats, demana ajut a Eneas per capturar els cavalls.
Automedont els veu venir i demana ajut als dos Àiaxs i a Menelau, i tot seguit mata un dels troians, Aret, i esquiva la pica d'Hèctor. Els Àiaxs el protegeixen mentre despulla Aret. Atena anima Menelau prenent la forma de Fènix, i li infon noves forces quan començava a atemorir-se davant d'Hèctor. Menelau mata Podes, un cunyat d'Hèctor, i Apol·lo anima Hèctor en la forma de Fènops. Zeus fa llampegar i tronar per atemorir els grecs, que comencen a retrocedir. Idomeneu escapa de la fúria d'Hèctor per ben poc, rescatat per Cèran, l'auriga de Meríones, però Cèran és abatut en el procés. Meríones deixa el seu carro a Idomeneu perquè torni al campament.
 |
| Menelau s'emporta el cos de Pàtrocle de Diana Scultori (s. XVI). Font |
Els grecs s'adonen que els troians tenen les de guanyar: Àiax se'n lamenta amb llàgrimes als ulls, i demana a Menelau que vagi a informar a Aquil·les de la mort de Pàtrocle. Zeus, compadit d'ell, escampa la boira i els núvols del combat perquè els grecs guanyin visibilitat. Menelau se'n va a portar el missatge, tot i que preocupat perquè els grecs no perdin el cadàver. Quan troba Antíloc en un altre punt de la batalla, l'envia a donar-li la notícia a Aquil·les, amb l'esperança que aquest surti a salvar el cadàver. Antíloc, que encara no en sabia res, es queda paralitzat de dolor en sentir la notícia, i fa girar cua al seu carro per anar a parlar amb Aquil·les. Menelau torna amb Trasimedes cap on és el cos de Pàtrocle, defensat pels Àiaxs, i reconeix la impossibilitat que Aquil·les vingui a defensar-lo si no té les seves armes. Sota la protecció dels dos Àiaxs, Menelau i Meríones comencen a aixecar el cos per poder-se'l emportar. Els Àiaxs repel·leixen l'atac d'Hèctor i Eneas mentre els seus companys porten Pàtrocle al campament.
Els dobles d'Aquil·les
Un altre tema que queda en un pla d'ambigüitat en la narració és si realment Aquil·les i Pàtrocle són amants però, malauradament, la pregunta no té resposta. Els textos del període clàssic (per exemple, el Banquet de Plató) donen per fet que sí, però no sabem fins a quin punt els autors posteriors en tenien coneixement de primera mà o reinterpretaven els mites més antics superposant-hi elements culturals més propis del seu temps. D'altra banda, tampoc sabem fins a quin punt el text homèric no ho destaca explícitament perquè aquesta relació no existia per començar, o perquè era una part tan fonamental i intrínseca de la cultura d'on surt el text que el públic contemporani no en necessitava cap recordatori. De la mateixa forma que els codis socials del matrimoni, l'organització de la llar, l'hospitalitat o els ritus funeraris no se'ns expliquen, sinó que es donen per descomptats en el text. És a dir, de la mateixa manera que avui dia podem llegir una novel·la en què un personatge fa servir una torradora i no necessitem una nota al peu que ens expliqui què és aquest aparell ni com funciona.
Els propers capítols estaran centrats en el dol d'Aquil·les pel seu company, i la fúria assassina que es desperta en ell a partir d'aquest trencament, que és realment terrorífica. Però fins i tot després de la batalla, el dol d'Aquil·les continua, i ens ofereix algunes de les imatges més estranyes i suggerents sobre la pàgina. Precisament, aquest conjunt de reaccions després de la mort de Pàtrocle és un altre element que els identifica com a dobles o reflexos: a partir de la mort de Pàtrocle, Aquil·les comença a actuar com si ell mateix ja fos mort. Com anirem veient, Aquil·les comença a organitzar els seus propis funerals a la vegada que organitza els de Pàtrocle, i les seves llàgrimes sobre la mort del seu company es poden interpretar també com a reacció per la seva pròpia situació i el cost associat al seu propi destí gloriós.
Hi ha un altre personatge que, per secundari i col·lateral que pugui semblar dins del poema, també pot ser llegit com a doble d'Aquil·les, o almenys com a paral·lel. Helena és l'únic personatge femení en el text que té una autonomia pròpia. Mentre que la posició per defecte entre els personatges femenins és la vulnerabilitat i la indefensió, i es defineixen normalment pel seu rol subsidiari respecte del pare o marit, Helena és un dels personatges que parla més autònomament. En cants anteriors l'hem vist parlar com a igual davant dels homes que tenen el poder a Troia, i al cant tercer vam veure com fins i tot s'enfrontava a la deessa Afrodita fent valer el seu propi punt de vista sobre els designis d'aquesta. Òbviament, també la podríem definir com a "dona de", però la seva posició intermèdia entre dos marits, Menelau i Paris, i l'aparent autonomia que ostenta davant d'ells, la posen en un altre pla diferent de tots els altres personatges femenins. De la mateixa manera, Helena ja gaudia del seu renom heroic abans de casar-se amb Menelau.
Què pot tenir en comú amb Aquil·les, però? Com vam veure, en primer lloc tots dos són personatges que adopten el rol de narradors dins del poema: Helena ho fa al cant tercer, teixint la història dels guerrers i explicant l'exèrcit grec als ancians de Troia. En aquest passatge, Antènor identifica les seves paraules com a "vertaderes". El seu rol a l'Odissea serà similar, amb la seva breu aparició al cant quart: aquí Helena es mostra consistent amb el seu rol de narradora, teixidora d'històries i preservadora de la memòria dels guerrers caiguts a la guerra. Al mateix temps, a la seva tenda i durant l'episodi de la còlera, veiem Aquil·les dedicat a cantar les gestes dels guerrers (això ho vam veure al cant novè): aquest episodi presenta un moment metatextual, en tant que Aquil·les esdevé un dels principals protagonistes de la guerra.
Els seus rols centrals dins dels esdeveniments també són similars. Tots dos gaudeixen d'un naixement diví i d'unes qualitats que els fan destacar entre la resta: en el cas d'Aquil·les, la seva força i les seves habilitats en la batalla; en el cas d'Helena, la seva bellesa. Aquesta proximitat als déus també els fa compartir qualitats en els efectes que causen als altres mortals: tots dos són descrits com irresistibles i mortífers, i ja vam veure com seducció i mort estan molt estretament associats dins d'aquest context cultural. A través de la seva bellesa i a través de la seva capacitat de matar, respectivament, Helena i Aquil·les provoquen por, feblesa i, en últim terme, la mort a aquells que els envolten. Aquil·les és mortífer per als seus enemics però, com hem vist, la seva retirada de la lluita durant gran part del poema ha causat indirectament les baixes que s'han produït també en el bàndol grec, fins arribar finalment a la mort de Pàtrocle. De la mateixa manera, Helena arriba a Troia portada de la mà d'Afrodita, però és la causa principal de les morts dels troians i finalment de la destrucció definitiva de la ciutat. Tant l'un com l'altre inspiren meravellament i terror en qui els observa.
Finalment, tenim un altre parell de personatges que poden esdevenir dobles entre ells. Ja hem vist com la pròpia armadura d'Aquil·les determina qui la pot portar i qui no. Simbòlicament, hem vist com Pàtrocle pot portar-la perquè pot adoptar el rol d'Aquil·les en la narració, però Hèctor no pot perquè no es troba al mateix nivell. Ara bé, podem considerar-los dobles l'un de l'altre, aquests dos? Un cop tots dos morts, la seva presència en el text com a cossos determinarà gran part de les accions i les decisions d'Aquil·les en els darrers capítols de la Ilíada. D'altra banda, com Diane P. Thompson comenta en el seu article, les morts de tots dos presenten paral·lels en el text: tots dos porten l'armadura d'Aquil·les, tots dos moren per un engany operat pels déus, cosa que suggereix que no podrien haver estat vençuts per la mera força física, i les últimes paraules de tots dos, reconeixent la mà dels déus en el seu propi destí i identificant la propera mort del seu enemic, són força similars. Thompson els llegeix tots dos com a víctimes del pla de Zeus, posat en marxa per Aquil·les: és per Aquil·les que acaben morint tots dos.
La informació per a aquests apunts l'he tret de:
- Hélène Monsacré, The Tears of Achilles. Washington DC: Center for Hellenic Studies, 2018. (Part 1 - Capítol 2: "Physical Evidence of the Hero" i Part 2 - Capítol 2: "The Specificity of Women" i Capítol 3: "Virile Women ... or Heroines") https://chs.harvard.edu/book/monsacre-helene-the-tears-of-achilles/
- Achilles' Wrath and the Plan of Zeus de Diane P. Thompson, publicat a la pàgina Troy Site (New Virginia Community College).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada