M'aclapara una desolació terrible

Cant XIX de la Ilíada

En arribar el dia, Tetis troba Aquil·les al campament, plorant vora el cos de Pàtrocle. Aquil·les rep les armes, satisfet de la seva procedència divina, i s'apressa a armar-se perquè li fa por que el cos de Pàtrocle comenci a descompondre's. Tetis el tranquil·litza dient-li que preservarà el cadàver màgicament, i hi aplica ambrosia i nèctar perquè no es corrompi. Aquil·les es presenta a l'assemblea dels grecs paralitzant tot el campament amb els seus crits. L'últim a comparèixer és Agamèmnon. Aquil·les s'hi dirigeix i renuncia oficialment a la seva còlera, per a gran alegria dels grecs.

Agamèmnon li contesta negant la seva responsabilitat personal en el conflicte, que atribueix a Ate, la deessa ofuscació, i a continuació relata l'episodi en què el mateix Zeus va caure en la seva trampa, donant peu al conflicte entre els cosins Hèracles i Euristeu. (Hera va fer jurar a Zeus que el primer plançó que nasqués del seu llinatge esdevindria rei de l'Argòlida. Zeus va acceptar, convençut que el proper a néixer seria el seu fill Hèracles, però Hera va endarrerir el part i va avançar el d'Euristeu, cosí d'Hèracles i besnét de Zeus, que va esdevenir rei i més endavant imposaria a Hèracles els dotze treballs). Zeus es va enutjar tant amb l'engany que va expulsar Ate de l'Olimp. 

Agamèmnon li ofereix a Aquil·les els presents de compensació que li havia promès, però Aquil·les té massa pressa per tornar al combat i li diu que poden esperar. Odisseu li aconsella que no enviï les tropes a lluitar sense haver menjat res, així que Agamèmnon podrà entregar els regals mentre té lloc el banquet, i fer el jurament solemne que no ha tingut relacions sexuals amb Briseida. Agamèmnon dona ordres d'anar a buscar els regals i preparar els sacrificis i el banquet. Aquil·les, però, continua impacient, i es nega a menjar res fins que no hagi venjat Pàtrocle. La seva proposta és deixar el banquet per a la nit, després de la batalla. Odisseu li respon que els soldats no poden anar a lluitar amb la panxa buida, així que posen en marxa el pla inicial. 

S'entreguen els regals, Agamèmnon fa el jurament i inicia el sacrifici, i Aquil·les accepta la reconciliació. Un cop Briseida arriba a la tenda d'Aquil·les, es lamenta dolorosament per la mort de Pàtrocle. Aparentment, l'amistat entre els dos era sincera, i Pàtrocle era l'única persona que havia consolat Briseida quan va caure captiva després de perdre el seu marit i els seus germans, prometent-li que esdevindria l'esposa legítima d'Aquil·les. El poeta afegeix un comentari força revelador a propòsit dels laments de les dones captives: 

Així va parlar plorant, i a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes. (p 429) 

Òbviament, aquesta promesa de Pàtrocle a Briseida sona una mica estranya des de la nostra mentalitat contemporània, però en aquest context hauria estat l'únic mitjà a l'abast de Briseida de recuperar el seu estatus perdut després de la mort del seu marit i els seus germans. D'altra banda, també és agosarat interpretar que Aquil·les desitgés realment casar-se amb Briseida, com vam veure que feia Simone Weil, o sense anar més lluny els guionistes de la pel·lícula Troia, en comptes d'entendre el comentari de Pàtrocle com un intent de consolar-la.  

Els ancians demanen a Aquil·les que mengi abans de lluitar, però aquest s'hi nega fins que no hagi passat la batalla. Aquil·les recorda, de fet, que era Pàtrocle qui el servia durant els banquets. També recorda, desolat, la seva família: el seu ancià pare Peleu, que l'espera a Ftia, i el fill que havia tingut amb la princesa Deidamia d'Esciros, Neoptòlem. Aquil·les esperava secretament que, després de mort ell, Pàtrocle portés Neoptòlem a Ftia per educar-lo. Zeus es compadeix del seu dolor i envia Atena a posar-li nèctar i ambrosia al pit perquè, tot i el seu vot de no menjar, no defalleixi durant el combat. Atena ho fa, i seguidament Aquil·les es posa l'armadura nova, que li encaixa perfectament i el fa resplendir com un foc. En darrer lloc agafa la llança de Peleu tallada per Quiró i que només Aquil·les pot brandir. 

Aquil·les rep les seves armes de Tetis
Museu del Louvre. Font

Automedont li prepara els cavalls i el carro i, en pujar-hi, Aquil·les demana als cavalls que el protegeixin millor que a Pàtrocle. Xantos, un d'ells, es posa a parlar per obra d'Hera, i li promet que el tornaran sa i estalvi aquest cop, però li prediu la seva mort propera a mans d'un déu i d'un home (es refereix a Apol·lo i Paris, que l'abatrà finalment amb una fletxa al taló). 

El concepte d'Ate

Hem vist en aquest cant com, a través del discurs d'Agamèmnon, la personificació d'aquest concepte en forma de deessa adquireix un rol central en la narració. En el text es tradueix com a "ofuscació", però el terme té un significat força més ampli. Té a veure amb l'ofuscació o la ceguesa que fa prendre a un personatge determinades decisions sense tenir una imatge completa de la situació, com veiem en el mite del naixement d'Hèracles i Euristeu, en què Zeus és directament enganyat per Hera. En aquest sentit, Ate és també la deessa dels "enganys" o "paranys", i aquests poden tenir també un vessant de càstig diví. Així, en alguns mites, Ate és un mecanisme dels déus per castigar algú en un determinat moment. Èdip desconeix que la dona amb qui s'ha casat és en realitat la seva mare i, quan descobreixi la veritat això representarà un daltabaix per a la seva vida: en d'altres traduccions, Ate també es tradueix com a "ruïna".

D'altra banda, el concepte també manté una certa ambigüitat entre el que en algun moment no se sap o el que en algun moment es prefereix no saber. Ate també és la paraula utilitzada per referir-se a accions temeràries o impetuoses. És a dir, també tindria a veure amb actuar sense pensar, una altra mena de ceguesa. El discurs d'Agamèmnon en aquest capítol, ja arribats a aquest punt, pot sonar cínic veient d'on venia la discussió entre ell i Aquil·les al primer cant. Sobre la pàgina, sona més a justificació retòrica de les seves passades accions. Però, d'altra banda, donant per bona l'explicació que va ser encegat per una deessa quan va prendre-li l'esclava a Aquil·les, tornaríem al debat sobre quin paper juga el pla dels déus en tota la trama argumental del poema. Estan els personatges predestinats? Escullen lliurement i es justifiquen en aquesta noció de destí retroactivament? Si més no, el paper d'Agamèmnon en aquest passatge reforçaria aquesta darrera opció. 

He tret la informació de les següents fonts: 

• Ate a theoi.com. 

• Folly in Greek Mythology de Momi Awana, a Classroom.