"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

1 de setembre de 2017

Johnny va agafar el fusell (#144)

Quan talles el braç d'un home n'has de fer alguna cosa. No el pots deixar per allà. L'envies a un hospital perquè uns tios el disseccionin i vegin com funciona un braç? L'emboliques amb un diari vell i el llences a les escombraries? L'enterres? Al capdavall és part d'un home una part molt important d'un home i hauria de ser tractada amb respecte. El treus a fora i l'enterres i dius una pregària? Ho hauries de fer perquè és carn humana i ha mort jove i mereix un bon comiat. 

Fa uns quants anys, durant els primers anys d'universitat, se'm va acudir llegir El raïm de la ira de John Steinbeck, el vaig acabar i vaig prometre que mai més no el tornaria a llegir. És l'única vegada a la vida que m'ha passat això, ja que en general provo de rellegir tant com puc. En aquest cas, l'impacte va ser tan gran que, tot i que la novel·la em va encantar, em va emocionar, em va semblar d'una altra dimensió i em va deixar pensant que no hi havia prou Nobels al món per donar-los tots a Steinbeck, vaig decidir que no la tornaria a llegir mai més. Potser vaig ser massa radical, i d'aquí a uns anys oblidaré el per què de tot plegat i faré un cop de cap i m'empassaré les paraules i la tornaré a llegir. Però encara no ha arribat aquest moment. No que hi pensi constantment, en això, però de cop el record em va tornar al cap tot just començar Johnny Got his Gun de Dalton Trumbo (1905-1976). La impressió que és una novel·la massa dura per a la digestió s'acaba dissipant al final, potser perquè es fa força curta, i perquè el to de la narració va canviant progressivament, fins que al final el discurs polític s'acaba menjant una mica (encara que només sigui una mica) el dramatisme dels fets relatats. Potser Steinbeck va ser més subtil en aquest sentit. Però al capdavall, em vaig quedar pensant què tenen els americans que ho saben fer tan bé això, desmuntar els seus propis ideals i mites polítics amb aquesta mena de textos de sofriment. Potser és que s'ha de ser americà i d'esquerres. Si és qüestió d'escollir, i com que El raïm de la ira ha quedat fora de la contesa abans de començar, potser em quedo amb Escorxador-5 de Kurt Vonnegut, que fa el mateix amb una mica més d'humor i una mica més de surrealisme i originalitat, tot i que potser encongeix el cor de la mateixa forma. Johnny va agafar el fusell es va publicar el 1939, just abans de començar la segona guerra mundial, i ha estat considerada des de llavors com a pamflet pacifista imprescindible cada cop que els Estats Units s'ha embrancat en una nova guerra. La novel·la, però, s'ambienta a la primera guerra mundial, i aparentment parteix d'un fet real en què Trumbo es va inspirar per aconseguir aquest commovedor relat sobre una consciència atrapada en un cos mort. El soldat americà Joe Bonham es desperta en un hospital sense braços ni cames, ni ulls, boca ni nas, a conseqüència de l'esclat d'una bomba alemanya mentre lluitava a la trinxera. L'alimenten i el fan respirar artificialment sense el seu consentiment. La primera part de la novel·la és un malson kafkià en què Joe prova d'analitzar la seva situació racionalment i acaba descobrint el seu estat poc a poc. A la vegada, el seu monòleg interior el porta al record de diferents episodis de la seva adolescència i joventut a Colorado, que en moltes ocasions guarden paral·lelisme amb la joventut del mateix Dalton Trumbo. La segona part de la novel·la se centra en els esforços de Joe per comunicar-se amb l'exterior, a través del codi Morse, i arriba al seu gran clímax quan finalment aconsegueix ésser escoltat. La tècnica utilitzada és l'stream of consciousness, de forma que en un mateix capítol trobem diferents records i percepcions tots barrejats. A més, com si fos una mena de lògica compensatòria per la pèrdua de membres i de sentits del protagonista, els records del passat arriben amb una exuberància terrible en la seva proximitat i calidesa. La novel·la en si mateixa es va construint a base d'aquests fragments inconnexos de diferents relats, com si el text mateix fos el reflex d'un cos mutilat i desmembrat. En la mateixa direcció apunta, crec, la manca de desenllaç. A mesura que avança la lectura, el focus temàtic se centra més en la comunicació i l'empatia, tot i que les possibilitats d'aquesta comunicació quedin tallades precisament per la manca d'empatia que Joe acaba trobant en els seus receptors. Així doncs, una lectura interessant, molt realista i conmovedora de vegades, brillant en l'estil i el recurs a les imatges, i que de ben segur no pot deixar ningú indiferent. 

Sinopsi: En un moment i lloc indeterminats, Joe Bonham es desperta en un hospital després d'haver estat mutilat per una bomba alemanya al front durant la primera guerra mundial. Com que no té ús dels seus sentits ni dels braços o les cames, la narració bàsicament segueix el fil de la seva consciència, mentre prova d'assumir la seva nova situació i establir algun tipus de comunicació amb l'exterior. 

M'agrada: És un relat molt intel·ligent, que recorre contínuament al poder de les imatges per tal de fer arribar el seu missatge antibel·licista. Per exemple, la història del cadàver del soldat alemany es torna una mena de metàfora per la situació del protagonista mateix; o la forma com el sentit del tacte acaba essent l'únic mitjà que té Joe al seu abast per tal d'apropar-se a la realitat, quan realment no hi ha ningú a l'altra banda amb la disposició ni la sensibilitat adequades com per donar-li resposta. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons