No sóc amo ni de nau ni de remers

Cant II de l'Odissea

Aquest capítol ens relata l'assemblea dels itaquesos, davant la qual Telèmac exposa la situació de la seva família i la seva intenció d'emprendre un viatge a la recerca del seu pare. En l'anterior entrada vaig parlar de "buit legal" respecte de la situació de Telèmac i Penèlope a la cort d'Ítaca, per posar-li un nom, tot i que en el context del món homèric no podem parlar de "legalitat" tal com l'entendríem avui dia perquè no hi havia un cos de lleis escrites. El que pautava el comportament eren més aviat una sèrie de normes no escrites, valors, convencions, rituals i tradicions sancionats socialment.

Per començar, un fet significatiu és que Telèmac ocupi el tron del seu pare davant de l'assemblea. Amb aquest gest, el jove està afirmant la seva majoria d'edat davant dels pretendents i presentant-se davant de l'assemblea com a rei d'Ítaca. Ara bé, aquesta decisió no depèn d'ell mateix, i amb la intervenció d'Antínous queda força clar que els pretendents no l'han reconegut com a major d'edat ni com a rei. Telèmac i els pretendents s'embarquen en una discussió de caràcter tècnic sobre la situació que els afecta: el matrimoni de Penèlope és una part important del conflicte obert. Aquí se'ns explica, en retrospectiva, el parany de Penèlope per tal de posposar la decisió: va prometre als seus pretendents que triaria un nou marit quan acabés de teixir el mantell funerari del seu sogre Laertes però, amb una astúcia equiparable a la del seu marit, desteixia cada nit el que havia teixit durant el dia. 

Penèlope al teler, de William Russell Flint (1924)

Aleshores es produeix un episodi inesperat: dues àguiles apareixen al cel i es barallen sobre els caps dels assistents. Un dels ancians itaquesos, l'endeví Haliterses, interpreta el signe com a premonició de la imminent arribada d'Odisseu i del càstig dels pretendents. Un dels pretendents, Eurímac, menysprea l'auguri obertament. 

Finalment, Telèmac solicita una nau als itaquesos perquè possibilitin el seu viatge a Pilos i a Esparta, ja que l'única forma de resoldre la situació és determinar si Odisseu és viu o mort. L'ancià Mèntor intervé a favor de Telèmac, li equipa la nau i s'ofereix a acompanyar-lo al viatge. Telèmac li demana a Euriclea que abasteixi la nau de provisions, i li prohibeix que reveli el seu viatge a Penèlope. Finalment, Telèmac sarpa de nit i en secret, acompanyat de la deessa Atena, que ha pres la forma de l'ancià Mèntor.

Quin és el conflicte principal que afronta la societat d'Ítaca, doncs? Com s'organitza un regne en temps homèrics, i què implica, això? Per què és tan crucial el matrimoni de Penèlope? És difícil entendre la situació que se'ns presenta en aquests dos primers capítols de l'Odissea si no ens aturem primer a analitzar com funcionen aquestes "institucions" en aquest context històric.

Matrimoni, successió al tron i llar (oikos)

La societat de la Grècia arcaica no tenia una institució equivalent al "matrimoni" com l'entendrem en contextos posteriors. El matrimoni era una aliança entre dues famílies per establir una relació de cohabitatge entre un home i una dona: la dona deixa la casa paterna i va a viure amb el marit. De la mateixa forma, un home podia portar altres dones a viure a la casa familiar a part de l'esposa, així que la frontera entre matrimoni i concubinatge no era gaire clara d'entrada. I, a la vegada, tampoc no hi ha una institució que es pugui anomenar "divorci": si una dona abandona la llar del seu marit, no sembla haver-hi obstacle perquè torni a la llar paterna o en trobi una de nova. (De fet, això és el que fa Helena deixant Esparta i instal·lant-se a Troia.)

Paral·lelament a això, també trobem evidència en els mites de donzelles nobles que podien escollir el seu futur marit d'entre els diversos participants en un concurs d'esports o d'habilitats físiques, cosa que encaixa perfectament amb un dels valors fonamentals de la societat grega: la competició (agon). També trobem ambigüitats de gènere quan veiem diversos exemples de reines que han d'escollir un futur marit com a rei davant d'un tron vacant: Penèlope en seria un exemple, com també ho seria Jocasta al mite d'Èdip.

Tanmateix, el tron no té per què ser vacant si Telèmac es declara major d'edat i en reclama la successió. En aquest cas, Penèlope tornaria a casa del seu pare, com si tornés a ser soltera, perquè el casal d'Odisseu passaria a ser el casal de Telèmac, i els pretendents haurien d'entendre's directament amb el pare de Penèlope. Però el problema és que la successió no és dinàstica a la Grècia arcaica, sinó electiva. El nou rei ha de ser aprovat i reconegut per l'assemblea per les seves qualitats i habilitats: pot tractar-se del fill del rei (com se sobreentén que havia estat el cas quan Laertes va ser succeït per Odisseu) però pot tractar-se d'un altre candidat. En aquest context, aquest seria el resum de la situació:

• Penèlope podria triar un dels pretendents com a nou marit i rei d'Ítaca, però s'exposaria al retorn d'Odisseu i a trobar-se de sobte amb dos marits a casa. (És el que de fet li va passar a Clitemnestra quan Agamèmnon va tornar de la guerra de Troia). Però si no tria cap pretendent, la seva posició com a "cap de família" també és totalment precària, perquè el sistema és patriarcal i el tron de fet segueix buit. 

• Telèmac pot declarar-se major d'edat i reclamar el tron, com Atena li suggereix que faci al cant primer, exposant-se a ser rebutjat per l'assemblea. Això és el que passa, de fet, en aquest cant segon. És a dir, Telèmac es converteix en candidat a rei, però no en rei reconegut de fet. 

• Els pretendents no estan disposats a acceptar Telèmac com a nou rei perquè no ha provat les seves capacitats de lideratge a causa de la seva joventut i perquè, de fet, la seva pretensió sobre el tron és l'únic obstacle per tal que un d'ells s'acabi convertint en nou rei d'Ítaca. Per això al final del cant quart faran un complot per acabar amb la vida de Telèmac. 

Telèmac i Penèlope
Museu Arqueològic de Chiusi. Font

En situació de tron vacant, el matrimoni de la reina seria una solució definitiva. Per això, si Telèmac fos reconegut com a rei inequívocament, la seva mare automàticament tornaria a casa del seu pare com a soltera. Ara bé, Telèmac no es pot arriscar a casar la seva mare i que després es demostri que Odisseu és viu. En aquest context, es fa imperatiu esbrinar si Odisseu és viu o mort.

I ara un petit apunt sobre la llar (oikos) a l'època arcaica. Un signe de noblesa i d'estatus en aquest tipus de societat és la propietat, especialment de caps de bestiar i objectes de luxe. (Els objectes posseïts per cada rei reben descripcions magnífiques en els textos homèrics). L'oikos no sols inclou la casa, la família, el bestiar i els tresors, sinó totes les dependències, tots els membres del servei o esclaus, que també pertanyen a la propietat, així com les terres que fan possible la producció agrícola. La llar o el palau, en el cas de cada rei, és un nucli econòmic. Consumint el seu bestiar i les seves provisions dia rere dia, els pretendents estan destruint la riquesa d'Odisseu i, per tant, destruint el seu estatus social. Això els pot donar punts a l'hora de competir en noblesa pel tron d'Ítaca.

La informació l'he treta de les següents fonts:

• Jean-Pierre Vernant. Myth and Society in Ancient Greece (Capítol 3: "Marriage") 

• M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 4: "Household, Kin and Community") 

• Teresa Chapa. "Ciudad, palacio y oikos. Espacios y arquitectura en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

El turó de Watership (#260)

Hi ha conills que diuen que tenen poder de visió. N'he conegut un parell o tres en el passat. Però no és gaire aconsellable parar-los molta atenció. Per començar, molts són directament males peces. Un conill feble, que no espera arribar gaire lluny lluitant, de vegades prova de fer-se l'important d'altres formes i la profecia és la millor. El més curiós és que quan resulta que s'equivocava, els amics amb prou feines se n'adonen, sempre que sigui bon actor i segueixi entabanant. Però, d'altra banda, te'n pots trobar algun que realment tingui aquest poder, perquè existeix. 

Aquesta és una recomanació força especial, i una lectura que m'ha resultat tota una sorpresa en positiu. L'autor britànic Richard Adams (1920-2016) mai va preveure fer carrera literària. Watership Down va ser la seva primera novel·la, i la va escriure més com a divertiment que no pas perquè tingués en ment dedicar-se a la literatura. El relat té origen en els contes que Adams explicava a les seves filles i que aquestes li van demanar insistentment que posés per escrit. Abans de la seva publicació, el 1972, va ser rebutjada per la majoria de grans editorials britàniques. Els motius són força comprensibles d'entrada. El turó de Watership és una aventura èpica i fantàstica protagonitzada per una tribu de conills a la recerca d'una vida millor. 

La premissa de l'argument sembla força infantil, però el relat de seguida deixa clares les seves bases: a través dels seus personatges antropomorfs, assistim a una revisió completa dels mites i trops que conformen els orígens de la literatura occidental, des de les sagues homèriques, als textos bíblics i mesopotàmics i el folklore popular. A través de les aventures de Hazel, Fiver i els seus companys, assistim a les vicissituds de l'heroi arquetípic, des del seu lloc primigeni d'anonimat i feblesa fins a alçar-se com a heroi, líder i fundador d'una nova comunitat. Hazel no és el conill més fort, ni el més astut, ni tan sols el més carismàtic del grup. Les seves qualitats de lideratge són potser una mica més subtils, ja que és un ésser extremadament pragmàtic i intel·ligent, la saviesa del qual es basa principalment en distingir i aprofitar les fortaleses dels altres i comprendre el rol de cadascú dins del grup. Quan el seu germà Fiver té una visió premonitòria de la destrucció de la seva llar, de seguida comprèn la necessitat de fugir i establir-se en un altre lloc. La profecia de Fiver, com la de Cassandra, no és creguda per ningú, però, i al final l'aventura l'emprendran tan sols un grupet de dissidents liderats per Hazel. 

Les ressonàncies bíbliques en el relat, que els marca com a poble escollit, es van fent evidents ben bé al llarg de tota la lectura. Els perills i les proves que passaran fins a arribar al seu objectiu seran nombroses, i cadascuna més difícil i arriscada que l'anterior. Ara bé, Richard Adams va fer els deures ben fets respecte a la narrativa de fantasia més tradicional i ens ofereix no tan sols el relat de les seves aventures, sinó també el marc de creences, mites i referències que li donen forma: els conills de la novel·la tenen tot un cos de llegendes i tradicions sobre el mític heroi El-ahrairah, el pare de tots els conills; també creuen en Frith, el déu creador de totes les coses que va donar als conills les seves qualitats a través de la seva benedicció a El-ahrairah, i tenen especial devoció pels rapsodes que expliquen històries un cop tots els conills s'han recollit dins del cau. Adams fins i tot va inventar un llenguatge fictici parlat pels conills, amb un vocabulari coherent que dóna significat als seus propis noms, i a la seva nomenclatura d'objectes, conceptes i tota mena de criatures. 

Fins aquí tot bé, si ens quedéssim tan sols en les referències clàssiques i el joc metatextual que la novel·la proposa. Però la novel·la també mira al seu present. Escrita durant la Guerra Freda, la novel·la també reflexiona sobre com ha de ser una comunitat i com s'ha d'organitzar, i durant la seva fugida els conills protagonistes trobaran altres models de comunitat dels quals trauran reflexions importants per al seu futur. Com en les millors fantasies distòpiques, els protagonistes arribaran a llocs que no són ni de bon tros el que aparenten al principi, i a felicitats fictícies que amaguen rere la seva façana de calma la brutalitat d'una política controlada des de dalt. Richard Adams va ser veterà de la segona guerra mundial, i l'experiència de la guerra i de la postguerra europees acaba permeant el text sencer: al llarg de tota la novel·la hi ha escenes d'una violència i una brutalitat insospitades a l'hora de començar a llegir que, de fet, fan el llibre molt difícil de classificar com a literatura infantil. Hi ha una escena en particular que es fa molt difícil de desvincular de la literatura de l'Holocaust - em refereixo en concret a la cambra de gas - i que queda descrita d'una forma vívida i directa, amb tot luxe de detalls. 

Per això aquesta és una recomanació curiosa i difícil de classificar. La seva lectura resulta un plaer, però és una obra exigent i que a estones aclapara per la seva minuciositat. La construcció del món que Richard Adams proposa és extremadament descriptiva, i això alenteix el ritme de la narració durant la major part de la novel·la, especialment en la seva primera meitat, però tot i així val la pena seguir endavant perquè els punts àlgids de l'acció i de l'aventura i el seu desenllaç esdevenen autènticament satisfactoris. 

Sinopsi: Els conills de Sandleford Warren afronten una amenaça inesperada: els humans planegen destruir el seu hàbitat natural per edificar-hi. Un dels conills més joves, el vident Fiver, té una premonició sobre el desastre imminent i alerta el seu germà, Hazel, de la imminència de la catàstrofe. Entre tots dos proven de convèncer el líder de la colònia per escapar el més aviat possible, però el conill en cap no els fa cas i així és com Hazel, Fiver, i una colla de convençuts emprenen una aventura per tal d'establir-se al turó de Watership, una terra promesa que Fiver ha vist en somnis. 

M'agrada: És una lectura molt original i gratificant, sobre tot, en la seva segona meitat. 

No m'agrada: Té moments del text en què el ritme es fa força feixuc, i de vegades la narració de la violència es fa una mica gratuïta per ser una novel·la infantil. 

No m'entretinguis, que tinc delit pel viatge

Aquesta és la meva relectura de l'Odissea d'Homer, una relectura que he estat posposant anys sencers, sense haver tingut mai la intenció de trigar tant. He volgut fer aquesta sèrie d'entrades ben bé des de l'inici del blog, i el títol mateix que li vaig posar en el seu moment hauria de fer notar, als visitants més espavilats, que és una de les meves lectures preferides de tota la vida. Quan tenia disset anys, vaig llegir la Ilíada i l'Odissea senceres perquè el Batxillerat d'Humanitats em va obrir la gana d'aquest tipus de lectures, i durant els anys següents les vaig rellegir encara una vegada més. Però no havia tornat a visitar el món homèric fins ara. 

Doncs bé, el que va passar en aquesta ocasió és que quan vaig començar a llegir l'Odissea després de tants anys vaig trobar un munt de temes sobre la taula que, d'alguna forma, formaven part de la lectura. Vaig anar a la biblioteca i vaig buscar bibliografia secundària sobre el món homèric, i vaig anar omplint buits que demanaven ser omplerts i provant de respondre preguntes que em sortien al pas. Vaig anar a Internet i vaig fer el mateix, amb textos acadèmics i d'altres de més divulgatius. No és que sigui una recerca exhaustiva, ni molt menys, però és la meva, i no passa d'una sèrie d'apunts i notes que m'han ajudat a treure més profit del text. 

La traducció que llegeixo, i que recomano a tothom, és la de Joan Alberich i Mariné de la col·lecció "L'esparver clàssic" d'Edicions de la Magrana (quarta edició de 2004). El text és en prosa, molt còmode de llegir, amb un llenguatge molt cuidat i auster. Totes les cites les trauré d'aquesta edició, si no n'indico una altra. I per cert, els títols de les entrades són cites literals de cada cant. 

Cant I de l'Odissea

El Cant I ens situa la història en el seu punt de partida. L'Odissea no és una narració lineal, sinó que s'inicia a meitat del relat i després torna enrere, i barreja els punts de vista de diversos personatges a cada moment. Als primers quatre cants, doncs, hi trobarem munts d'informació sobre com s'ha arribat a la situació present. L'acció pròpiament dita, i el seu protagonista, Odisseu, no apareixeran fins al cant cinquè. 

El primer cant obre, després de la invocació a la musa, amb l'assemblea dels déus, reunits per discutir el retorn d'Odisseu, l'últim dels herois grecs combatents a la guerra de Troia que encara no ha aconseguit tornar a casa. L'Odissea narra la història d'aquest retorn a casa. El seu heroi, Odisseu, ha fet enutjar el déu del mar, Posidó, cosa que no sembla gaire assenyada quan es pretén fer una llarga travessa per mar. Les circumstàncies d'aquest càstig diví no les coneixerem fins més endavant en el poema. 

L'assemblea, oportunament, té lloc en absència de Posidó, que es troba a la terra dels etíops participant en uns sacrificis rituals. Tant Zeus, el cap de tots els déus, com la deessa Atena, protectora d'Odisseu, són favorables al retorn. Aquí ens assabentem que Odisseu es troba presoner de la nimfa Calipso a l'illa d'Ogígia des de fa set anys, i Zeus envia Hermes a Calipso per fer-li saber la decisió dels déus d'afavorir el retorn de l'heroi. 

Atena
Museu de Belles Arts de Boston. Font

Tot seguit, ens introduïm al món d'Ítaca, en el si d'una família i d'un regne disfuncionals a simple vista. L'Odissea també és el relat de la llar a la qual l'heroi prova de tornar, sacsejada i desordenada per aquesta absència. Per fer-ho una mica més clar d'entrada, aquestes són les persones que conformen aquesta llar: 

• Odisseu, el rei d'Ítaca, desaparegut des que va marxar a la guerra de Troia, ara fa uns vint anys. 

• Penèlope, l'esposa d'Odisseu i reina d'Ítaca, que es troba en una mena de buit legal respecte al seu matrimoni. 

• Telèmac, el fill d'Odisseu i Penèlope, d'uns vint anys d'edat, que es troba en una mena de buit legal respecte a la seva majoria d'edat i a la successió al tron. 

• Els pretendents de Penèlope, una sèrie de nobles i reietons de la zona, que aspiren al tron d'Ítaca i s'hostatgen al palau d'Odisseu pressionant Penèlope perquè es casi amb un d'ells, mentre consumeixen sense aturador les provisions del palau. Antínous i Eurímac són el que intervenen més sovint. 

• Laertes, el pare d'Odisseu i rei emèrit d'Ítaca. D'ell només sabem que viu retirat al camp, amb gran pena per la desaparició del seu fill, i que no intervé en el conflicte que amenaça la seva nora i el seu nét. 

• Euriclea, l'anciana serventa de la família, d'origen noble, que va ser comprada per Laertes fa molts anys. 

En aquesta situació, Atena es presenta a Ítaca en la forma de Mentes, un antic hoste de la família. El seu propòsit és persuadir Telèmac que emprengui un viatge per tal de descobrir el destí del seu pare. És l'única forma de sortir de la situació de caos i buit legal en què es troba el regne d'Ítaca. Parlaré amb més detall d'aquesta situació legal, familiar i política en la propera entrada, així com també anirem veient la importància del viatge de Telèmac dins la narració sencera. Ara bé, en el moment que Mentes es presenta a Telèmac i aquest el rep a casa seva, es planteja com a central el tema de l'hospitalitat entre aquests dos personatges, mentre que els pretendents contrasten precisament pel seu comportament com a mals hostes. No sols això, sinó que l'hospitalitat adquirirà un rol central en tota l'obra. 

Atena i Telèmac de Marc Chagall (1975)

El concepte d'hospitalitat (xènia)

El concepte d'hospitalitat és un tema central a l'antiga Grècia. En un món on les comunicacions són difícils tant per terra com per mar, on no hi ha hotels ni correu electrònic, viatjar és una activitat molt més perillosa del que seria avui dia. Acollir un estrany que es presenta a la teva porta és un deure social, i també una marca d'estatus per part del noble, que desplega així la seva generositat (i la seva capacitat d'ostentació, possiblement) en la rebuda que faci d'aquest estrany. A més, no és sols un deure social, sinó també religiós i ritual. Hi ha una sèrie de mites en què els déus es disfressen per posar a prova l'hospitalitat dels mortals, i ofereixen grans recompenses quan aquesta s'exerceix de forma adequada.

En què consisteix l'exercici adequat de l'hospitalitat? Bàsicament, cal donar la benvinguda als visitants, oferir-los menjar, beguda i un bany, donar-los el millor seient de la casa, no fer-los preguntes fins que estiguin còmodes i descansats, i fer-los un regal de comiat. Per part del visitant, cal ser agraït, amable, no abusar de l'hospitalitat de l'amfitrió, no allargar la visita més del necessari, i correspondre amb un altre regal si és possible.

En aquest primer cant de l'Odissea veurem com s'estableix aquesta dinàmica entre Telèmac, que ha d'actuar com a amfitrió en absència del seu pare, i Mentes, el visitant. No sols això, sinó que quan arriba el moment de les presentacions, Mentes revela que ell i Odisseu són "hostes per part de pare l'un de l'altre des de molt antic" (p 63), és a dir, el grau de confiança que el lliga a la família és molt estret, ja que les relacions d'hospitalitat es poden perpetuar per generacions. De la mateixa manera, quan Telèmac visiti Nèstor i Menelau en els propers capítols, aquests també exerciran la seva hospitalitat en virtut de la seva amistat amb Odisseu.

Les actituds de cortesia i respecte d'aquests dos personatges contrasten fortament amb l'actitud desconsiderada i barroera dels pretendents, que respon també a una motivació política, com veurem més endavant. El càstig que rebran és proporcional a la seva transgressió de les convencions establertes: com hem vist, no sols es tracta d'un abús de l'expectativa social, sinó també d'un acte d'impietat en el sentit religiós. D'altra banda, i pels mateixos motius, Telèmac i Penèlope es troben en un compromís a l'hora de gestionar aquest abús: si fan fora els pretendents, s'exposen també a una falta d'impietat i al conseqüent càstig diví.

En els propers capítols, assistirem a escenes similars quan Telèmac visiti els palaus de Nèstor, a Pilos, i de Menelau, a Esparta. Aquí un cop més trobarem bons exemples del que s'ha de fer per ser un bon hoste. Hi ha lectures de l'Odissea que interpreten aquest sistema de deures i retribucions com el tema central del llibre: al llarg del seu viatge, Odisseu també trobarà diverses formes d'hospitalitat, més o menys adequades. L'exemple més evident és quan arribi a la cort dels feacis, que també serà un exemple de l'hospitalitat exercida de forma correcta. A l'altre extrem hi podríem trobar l'episodi del ciclop Polifem, que es pot interpretar com a paròdia, precisament, d'aquests rituals.

La informació l'he treta dels següents articles:

• The Value of Hospitality de diversos autors. 
• Be Our Guest with Xenia de Ben Potter, a Classical Wisdom Weekly. 

El circ de la nit (#259)

El bé i el mal són molt més complexos que una princesa i un drac, o un llop i una nena vestida d'escarlata. I que no és el drac l'heroi de la seva pròpia història? Que no actua el llop com se suposa que un llop ha d'actuar? Tot i que potser s'ha de ser un llop molt especial per esmerçar tants esforços a vestir-se d'àvia per tal de jugar amb una presa. 

Aquesta és la ressenya d'una novel·la molt interessant, que m'ha entretingut força mentre la llegia, però que es fa difícil d'explicar més enllà de l'experiència de la seva lectura. Es va publicar per primera vegada el 2011 i va ser el debut de la seva autora, l'artista nord-americana Erin Morgenstern. Les premisses del seu argument són molt potents a l'hora de plantejar un relat de fantasia: a cavall entre Londres i Nova York durant l'última dècada del segle dinou, dos mags estableixen una juguesca que consistirà en una competició, a través dels anys, entre els seus dos joves aprenents, Celia i Marco. 

A partir d'aquest punt assistim a l'entrenament i l'aprenentatge dels dos concursants al llarg dels anys, així com a la construcció del Circ dels Somnis, un recinte màgic que esdevindrà l'emplaçament d'aquesta juguesca, i on els dos competidors hauran de rivalitzar en un joc de desgast continu que ha d'acabar amb la victòria d'un d'ells. Per tal que el circ vegi la llum es requeriran els esforços de tota una sèrie de personatges, igual de brillants que les pròpies atraccions del circ, que poc a poc aniran revelant el seu paper dins la imatge de conjunt. A través dels anys, aquest circ es trasllada misteriosament de ciutat en ciutat arreu del món, a l'hora que es desenvolupa una societat secreta de revêurs, o admiradors i seguidors de les seves atraccions, que acabaran entrecreuant el seu destí amb el dels artistes, de formes inesperades. Ara bé, la complicació de l'argument arribarà quan els dos joves mags s'enamorin l'un de l'altre, i hagin de decidir quins sacrificis estan disposats a fer per tal de continuar amb el joc. 

Si una cosa destacable té la novel·la és la forma com l'autora construeix el seu món fictici: la millor paraula per descriure aquest llibre és "atmosfèric". Al llarg de les seves pàgines assistim al món fictici del Cirque des Rêves, que us encantarà si us agraden les descripcions i la fantasia en el seu vessant més gràfic, és a dir, com a construcció de móns. Erin Morgenstern és una sub-creadora magnífica, i això s'ha de reconèixer abans que res. Ara bé, el problema d'una imatgeria i una simbologia tan subtils i elaborades és que l'argument es fa un punt insípid quan es contrasta sobre un rerefons tan vívid i encantador. El seu argument, misteriós i emocionant al principi de la novel·la, es va desdibuixant a mesura que aquesta avança ben bé durant dos terços del llibre, que he llegit amb la sensació d'estar esperant contínuament una revelació o un cop d'efecte inesperat que, en realitat, mai no acaba d'arribar. Quan finalment es revela el misteri, aquest resulta un punt decebedor en funció del que havia promès al principi. 

De la mateixa manera, també es desdibuixen els diferents personatges, que són tots únics en la seva espècie, però acaben transformant-se en no res més que peons sobre un tauler més ampli. La concepció de l'amor romàntic que proposa la novel·la, un punt naïf i més dirigida a adolescents que a lectors adults, per exemple, revela la seva buidor intrínseca quan ens adonem que els personatges (no sols els protagonistes) realment no tenen cap motivació per enamorar-se més enllà de la predestinació, del fet d'estar fets l'un per l'altre. Si voleu una visió de la màgia un punt més adulta, així doncs, haureu d'anar a Jonathan Strange i el sr. Norrell, de Susanna Clarke. Les dues novel·les s'assemblen en les línies generals de l'argument: en totes dues té lloc un enfrontament atàvic entre dues formes d'entendre el món i la màgia. Però mentre que el món de Susanna Clarke està sòlidament construït dins d'un context històricament plausible, el que li passa al món creat per Erin Morgenstern és que li falta política. 

Ens situem a l'Anglaterra victoriana i a diferents ciutats del món durant aquesta franja històrica perquè ens ho diuen els encapçalaments dels capítols, però, a la pràctica, el relat es podria situar a qualsevol altre lloc, qualsevol altre moment històric, o fins i tot en un món de fantasia secundari totalment fictici. Praga sense Kafka i Barcelona sense anarquistes són, al capdavall, noms intercanviables per qualssevol altres. Quan no hi ha una visió històrica i política darrere, el circ dels somnis creat per Morgenstern és al món de l'entreteniment el que la fàbrica de xocolata de Willy Wonka és al món de la rebosteria: un divertiment en què l'àmbit dels somnis i la imaginació domina sobre les limitacions de la vida real. El món retratat per Morgenstern és una atracció sense fi per a les classes privilegiades, en què les dones gaudeixen d'una llibertat de moviments i una absència de constrenyiments que encaixaria molt millor al segle vint-i-u que a finals del dinou, per exemple. En definitiva, és una lectura molt agradable i totalment recomanable, que perd una mica en el seu últim terç. El seu desenllaç, un punt precipitat, pretén proporcionar respostes que, al meu parer, no estan a l'alçada dels misteris proposats. 

Sinopsi: L'any 1873, Prospero l'Encantador, un famós il·lusionista itinerant, queda a càrrec, inesperadament, de la seva filla il·legítima, Celia, que ben aviat revela les seves habilitats per a la màgia. L'art de Prospero i la seva aprenenta consisteix a exhibir la seva màgia, autèntica i real, davant d'un públic que prendrà els seus trucs com a meres il·lusions. Aviat entra en escena el senyor Alexander, un misteriós encantador que proposa a Prospero una juguesca en forma de competició de màgia entre Celia i Marco, l'aprenent d'Alexander. La competició tindrà lloc a través dels anys i tindrà com a escenari el Circ dels Somnis. Ara bé, mentre els dos rivals desconeixen la identitat l'un de l'altre, tota una sèrie de personatges contribueixen a construir el Circ, i dotar-lo d'una personalitat i d'unes característiques pròpies. El joc esdevindrà cada cop més perillós quan diferents personatges, de dins i de fora del món del circ, s'hi comencin a relacionar de formes totalment inesperades però al capdavall decisives. 

M'agrada: L'esforç que fa la novel·la per construir el seu propi món, un món que es va fent més gran i complex a mesura que aquesta avança. La majoria dels seus personatges secundaris tenen un interès i una forma pròpia de brillar que els personatges principals no posseeixen. En especial destaquen personatges que tenen poders especials o un magnetisme particular, com els bessons Murray, Bailey o el senyor Thiessen, les trames dels quals, totalment secundàries dins la novel·la, em van acabar interessant molt més que el mateix argument principal. 

No m'agrada: És un relat que amaga una trama excessivament senzilla i superficial rere la vistositat i la complexitat del món descrit i, en aquest sentit, el final es fa un punt decebedor, com la il·lusió mateixa dels somnis que la novel·la predica. 

Toquen per tu

No es passa en dos anys, tampoc.

L'arquitectura dels somnis

Quan aquesta pel·lícula es va estrenar el 2010, el seu director, Christopher Nolan, ja s'havia consagrat com a cineasta i havia adquirit renom internacional amb la seva revisió de la saga de Batman en la sèrie del Cavaller Fosc. Inception (Origen) es va estrenar entre la segona i la tercera entregues de la trilogia i és, segurament, una fita indiscutible en la seva filmografia. Igual que la trilogia de Batman, pertany al gènere de la ciència-ficció "tova": això vol dir que no se centra tant en els aspectes científics i tecnològics del relat, sinó més aviat en el seu vessant humanístic, és a dir, en les implicacions humanes, polítiques i socials del món imaginari descrit. La premissa de l'argument és que els éssers humans han desenvolupat la tecnologia necessària per accedir als somnis d'una altra persona, per compartir el món somiat i, a través d'aquest accés al subconscient dels altres, poden extreure secrets de la ment d'una persona. Tanmateix, no se'ns expliquen els detalls que fan possible aquesta tecnologia: la ciència-ficció "dura" ens introduiria en els debats filosòfics sobre la ment i el cervell, i com se sobreentén una dissociació entre aquests dos, en el moment que puc arribar a accedir als continguts de la ment d'algú altre. 

El viatge que proposa Nolan no és tan filosòfic com, principalment, imaginatiu i estètic, i aquest crec que és el punt fort de la pel·lícula, que acaba compensant els forats teòrics que pot deixar pel camí. Hi ha quelcom d'arquitectònic en l'experiència onírica, i això es revela com a obvietat durant la primera part del film, però cal que Nolan ens posi aquesta obvietat davant dels ulls. Quan era petita, podia tenir diversos somnis seguits i diferents l'un rere l'altre, i recordar diferents detalls de cadascun per separat, o despertar-me per complet i reprendre un somni seguidament just en el mateix punt on l'havia deixat. Una vegada vaig somiar una mena de versió de Londres de malson: s'assemblava sospitosament a l'interior del British Museum, però les esfinxs i els lleons mesopotàmics i les portalades dels grans temples es trobaven a l'aire lliure al mig del carrer, de fet, a la riba del Tàmesi i al costat de la parada de metro d'Embankment. I em penso que Origen agrada perquè tothom té alguna experiència privada i particular al voltant del fet de somiar. Així que comença la pel·lícula, de seguida ens adonem que ens trobem en un projecte arquitectònic: estirem de fantasia i, si poguessis crear un somni a la teva mida, com seria? No hi entenc gaire, però em penso que l'activitat que emprenen els personatges durant la primera meitat de la pel·lícula s'assembla a la que fan els programadors o dissenyadors de videojocs: construir un món gràfic i donar-li una aparença de realitat. Per als romàntics de tota la vida, Escher i Piranesi viatgen al segle vint-i-u. 

Inception és d'aquelles pel·lícules que impacten enormement la primera vegada que es veuen però que mostren una mica el llautó quan es reveuen. Hi ha una multitud de detalls que podrien resultar més coherents o quedar millor resolts un cop s'hi pensa detingudament: per què hi ha límits sobre el que poden o no poden somiar en un moment determinat? Hi ha uns quants moments del film que desafien la plausibilitat, especialment el fet mateix que quelcom tan subjectiu com un somni es pugui dissenyar i planificar racionalment, a través de múltiples nivells de complexitat. I com aconsegueixen mantenir una estructura de diversos somnis dins de somnis, com si fossin nines russes, quan en realitat l'experiència de somiar és més aviat seqüencial? Però la pel·lícula aguanta precisament per totes les decisions tècniques, estètiques i narratives que basteixen el món imaginari, per tots els detalls i pel que tenen d'evocador en la imaginació de l'espectador, més que no pas pel cos de la història pròpiament dit. Els meus preferits són el concepte del tòtem, per exemple, que inesperadament dóna a la pel·lícula la seva magnífica cloenda. O la fantasia japonista de Sato (Ken Watanabe), que és tan occidental en la seva explotació del kitsch que revela a crits la seva falsedat. O el mer concepte del turisme oníric, encarnat també en el personatge de Sato. 

Ara bé, més enllà dels detalls, també hi ha quelcom d'atractiu en la narració sencera, fins i tot quan els personatges secundaris a estones semblen més interessants que els principals. Part de l'atractiu d'Origen és que, rere el seu barroquisme visual i narratiu, la història que se'ns ofereix és força senzilla i lineal. El guió també correspon a un exercici d'arquitectura minuciós i conscient. La trama, més senzilla del que pot semblar la primera vegada que es veu la pel·lícula, es basteix sobre dues línies argumentals principals. (1) El protagonista, Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) és un arquitecte de somnis que es dedica a una forma d'espionatge industrial coneguda com a "extracció" de secrets del subconscient d'empresaris incauts. Sato (Ken Watanabe), un gran magnat, li encarrega una missió inaudita: implantar una idea en la ment del seu competidor directe, Fischer (Cillian Murphy) en comptes d'extreure-la, com fa habitualment. L'objectiu últim és que Fischer dissolgui l'empresa familiar en lloc de prosseguir la feina del seu pare després de la mort d'aquest. (2) L'altra línia argumental és la del passat traumàtic de Cobb, que amenaça l'estabilitat de la missió del present. El vell motiu freudià del subconscient reprimit aflorant a través dels somnis pren aquí unes implicacions literals. (Recordeu Inside Out i el seu millor acudit? "El subconscient: aquí és on porten els que causen problemes.") Aquesta línia de l'argument es basa precisament en la creació per part de Cobb d'un enorme traster al pis més profund del seu món oníric per enterrar-hi els aspectes més disfuncionals de la seva psique, encarnats en la persona de la seva dona difunta, Mal, (Marion Cotillard). Aquest trauma no resolt del passat amenaça amb aflorar enmig de l'encàrrec de Sato i entorpir-lo. D'altra banda, acomplir l'encàrrec és l'única forma al seu abast per recuperar la seva família perduda. 

La ideologia implícita en el món imaginari de Nolan no és gaire diferent de la de Gotham a la trilogia del Cavaller Fosc: una distòpia post-industrial en què el capitalisme és autoimmunitari, és a dir, l'única cura que el capitalisme imposa sobre sí mateix és una forma de capitalisme encara més agressiva (el meu pare ha bastit un imperi multinacional? Jo n'he de fer un de millor!). Ja en vaig parlar quan vaig parlar de Batman, però la conclusió d'Inception - vull dir la de la primera de les seves trames - apunta en aquesta direcció. El personatge de Fischer, la seva empresa i el seu pare, que queden només apuntats al llarg de la pel·lícula, donen a entendre un drama familiar més interessant fins i tot que el del protagonista. I també és aquesta part de la trama, la que acaba desdibuixada, que ens procura un dels moments més brillants del guió: el dubte tangible i constant sobre qui és el somiador en cada moment fa creure un dels personatges - la víctima de l'ensarronada - que està somiant quan en realitat està essent somiat per algú altre. Em va recordar, quan ho vaig analitzar després de tant de temps, la trobada entre Alice i el Rei Roig a Alice a través del mirall. 

In the end

You can't take the spirit!