"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

24 d’agost de 2019

No m'entretinguis, que tinc delit pel viatge

Aquesta és la meva relectura de l'Odissea d'Homer, una relectura que he estat posposant anys sencers, sense haver tingut mai la intenció de trigar tant. He volgut fer aquesta sèrie d'entrades ben bé des de l'inici del blog, i el títol mateix que li vaig posar en el seu moment hauria de fer notar, als visitants més espavilats, que és una de les meves lectures preferides de tota la vida. Quan tenia disset anys, vaig llegir la Ilíada i l'Odissea senceres perquè el Batxillerat em va obrir la gana d'aquest tipus de lectures, i durant els anys següents les vaig rellegir encara una vegada més. Però no havia tornat a visitar el món homèric fins ara. 

Doncs bé, el que va passar en aquesta ocasió és que quan vaig començar a llegir l'Odissea després de tants anys vaig trobar un munt de temes sobre la taula que, d'alguna forma, formaven part de la lectura. Vaig anar a la biblioteca i vaig buscar bibliografia secundària sobre el món homèric, i vaig anar omplint buits que demanaven ser omplerts i provant de respondre preguntes que em sortien al pas. Vaig anar a Internet i vaig fer el mateix, amb textos acadèmics i d'altres de més divulgatius. No és que sigui una recerca exhaustiva, ni molt menys, però és la meva, i no passa d'una sèrie d'apunts i notes que m'han ajudat a treure més profit del text. 

La traducció que llegeixo, i que recomano a tothom, és la de Joan Alberich i Mariné de la col·lecció "L'esparver clàssic" d'Edicions de la Magrana (quarta edició de 2004). El text és en prosa, molt còmode de llegir, amb un llenguatge molt cuidat i auster. Totes les cites les trauré d'aquesta edició, si no n'indico una altra. I per cert, els títols de les entrades són cites literals de cada cant. 

Cant I de l'Odissea 

El Cant I ens situa la història en el seu punt de partida. L'Odissea no és una narració lineal, sinó que s'inicia a meitat del relat i després torna enrere, i barreja els punts de vista de diversos personatges a cada moment. Als primers quatre cants, doncs, hi trobarem munts d'informació sobre com s'ha arribat a la situació present. L'acció pròpiament dita, i el seu protagonista, Odisseu, no apareixeran fins al cant cinquè. 

El primer cant obre, després de la invocació a la musa, amb l'assemblea dels déus, reunits per discutir el retorn d'Odisseu, l'últim dels herois grecs combatents a la guerra de Troia que encara no ha aconseguit tornar a casa. L'Odissea narra la història d'aquest retorn a casa. El seu heroi, Odisseu, ha fet enutjar el déu del mar, Posidó, cosa que no sembla gaire assenyada quan es pretén fer una llarga travessa per mar. Les circumstàncies d'aquest càstig diví no les coneixerem fins més endavant en el poema. 

L'assemblea, oportunament, té lloc en absència de Posidó, que es troba a la terra dels etíops participant en uns sacrificis rituals. Tant Zeus, el cap de tots els déus, com la deessa Atena, protectora d'Odisseu, són favorables al retorn. Aquí ens assabentem que Odisseu es troba presoner de la nimfa Calipso a l'illa d'Ogígia des de fa set anys, i Zeus envia Hermes a Calipso per fer-li saber la decisió dels déus d'afavorir el retorn de l'heroi. 

Atena
Museu de Belles Arts de Boston. Font

Tot seguit, ens introduïm al món d'Ítaca, en el si d'una família i d'un regne disfuncionals a simple vista. L'Odissea també és el relat de la llar a la qual l'heroi prova de tornar, sacsejada i desordenada per aquesta absència. Per fer-ho una mica més clar d'entrada, aquestes són les persones que conformen aquesta llar: 
  • Odisseu, el rei d'Ítaca, desaparegut des que va marxar a la guerra de Troia, ara fa uns vint anys. 
  • Penèlope, l'esposa d'Odisseu i reina d'Ítaca, que es troba en una mena de buit legal respecte al seu matrimoni. 
  • Telèmac, el fill d'Odisseu i Penèlope, d'uns vint anys d'edat, que es troba en una mena de buit legal respecte a la seva majoria d'edat i a la successió al tron. 
  • Els pretendents de Penèlope, una sèrie de nobles i reietons de la zona, que aspiren al tron d'Ítaca i s'hostatgen al palau d'Odisseu pressionant Penèlope perquè es casi amb un d'ells, mentre consumeixen sense aturador les provisions del palau. Antínous i Eurímac són el que intervenen més sovint. 
  • Laertes, el pare d'Odisseu i rei emèrit d'Ítaca. D'ell només sabem que viu retirat al camp, amb gran pena per la desaparició del seu fill, i que no intervé en el conflicte que amenaça la seva nora i el seu nét. 
  • Euriclea, l'anciana serventa de la família, d'origen noble, que va ser comprada per Laertes fa molts anys. 
En aquesta situació, Atena es presenta a Ítaca en la forma de Mentes, un antic hoste de la família. El seu propòsit és persuadir Telèmac que emprengui un viatge per tal de descobrir el destí del seu pare. És l'única forma de sortir de la situació de caos i buit legal en què es troba el regne d'Ítaca. Parlaré amb més detall d'aquesta situació legal, familiar i política en la propera entrada, així com també anirem veient la importància del viatge de Telèmac dins la narració senceraAra bé, en el moment que Mentes es presenta a Telèmac i aquest el rep a casa seva, es planteja com a central el tema de l'hospitalitat entre aquests dos personatges, mentre que els pretendents contrasten precisament pel seu comportament com a mals hostes. No sols això, sinó que l'hospitalitat adquirirà un rol central en tota l'obra. 

Atena i Telèmac de Marc Chagall (1975)

El concepte d'hospitalitat (xènia) 

El concepte d'hospitalitat és un tema central a l'antiga Grècia. En un món on les comunicacions són difícils tant per terra com per mar, on no hi ha hotels ni correu electrònic, viatjar és una activitat molt més perillosa del que seria avui dia. Acollir un estrany que es presenta a la teva porta és un deure social, i també una marca d'estatus per part del noble, que desplega així la seva generositat (i la seva capacitat d'ostentació, possiblement) en la rebuda que faci d'aquest estrany. A més, no és sols un deure social, sinó també religiós i ritual. Hi ha una sèrie de mites en què els déus es disfressen per posar a prova l'hospitalitat dels mortals, i ofereixen grans recompenses quan aquesta s'exerceix de forma adequada.

En què consisteix l'exercici adequat de l'hospitalitat? Bàsicament, cal donar la benvinguda als visitants, oferir-los menjar, beguda i un bany, donar-los el millor seient de la casa, no fer-los preguntes fins que estiguin còmodes i descansats, i fer-los un regal de comiat. Per part del visitant, cal ser agraït, amable, no abusar de l'hospitalitat de l'amfitrió, no allargar la visita més del necessari, i correspondre amb un altre regal si és possible.

En aquest primer cant de l'Odissea veurem com s'estableix aquesta dinàmica entre Telèmac, que ha d'actuar com a amfitrió en absència del seu pare, i Mentes, el visitant. No sols això, sinó que quan arriba el moment de les presentacions, Mentes revela que ell i Odisseu són "hostes per part de pare l'un de l'altre des de molt antic" (p 63), és a dir, el grau de confiança que el lliga a la família és molt estret, ja que les relacions d'hospitalitat es poden perpetuar per generacions. De la mateixa manera, quan Telèmac visiti Nèstor i Menelau en els propers capítols, aquests també exerciran la seva hospitalitat en virtut de la seva amistat amb Odisseu.

Les actituds de cortesia i respecte d'aquests dos personatges contrasten fortament amb l'actitud desconsiderada i barroera dels pretendents, que respon també a una motivació política, com veurem més endavant. El càstig que rebran és proporcional a la seva transgressió de les convencions establertes: com hem vist, no sols es tracta d'un abús de l'expectativa social, sinó també d'un acte d'impietat en el sentit religiós. D'altra banda, i pels mateixos motius, Telèmac i Penèlope es troben en un compromís a l'hora de gestionar aquest abús: si fan fora els pretendents, s'exposen també a una falta d'impietat i al conseqüent càstig diví.

En els propers capítols, assistirem a escenes similars quan Telèmac visiti els palaus de Nèstor, a Pilos, i de Menelau, a Esparta. Aquí un cop més trobarem bons exemples del que s'ha de fer per ser un bon hoste. Hi ha lectures de l'Odissea que interpreten aquest sistema de deures i retribucions com el tema central del llibre: al llarg del seu viatge, Odisseu també trobarà diverses formes d'hospitalitat, més o menys adequades. L'exemple més evident és quan arribi a la cort dels feacis, que també serà un exemple de l'hospitalitat exercida de forma correcta. A l'altre extrem hi podríem trobar l'episodi del ciclop Polifem, que es pot interpretar com a paròdia, precisament, d'aquests rituals.

La informació l'he treta dels següents articles:

2 comentaris:

  1. Ja ho estava esperant amb candeletes!!
    M'ha encantat aquesta anàlisi de l'hospitalitat i l'escenari tan ben definit de tots els personatges de la història. Els teus lectors ja estem esperant el proper cant de l'Odissea!! Enhorabona pel projecte.

    ResponElimina
  2. M'ha portat el meu temps de lectura, de recerca i d'escriptura, però ha estat un projecte molt divertit de fer i gratificant, un cop vist en retrospectiva. Així que agafa lloc, perquè això tot just acaba de començar!

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons