"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

26 de gener de 2019

Cultura i imperialisme (#230)

Per suposat vivim en un món que no és sols de productes sinó també de representacions, i les representacions - la seva producció, circulació, història i interpretació - són l'element mateix de la cultura. En gran part de la teoria recent el problema de la representació es considera central, i tanmateix rarament se situa en el seu context polític complet, un context que és principalment imperial. 

Aquesta obra del filòleg palestí Edward Said (1935-2003), publicada originalment el 1993, és una de les obres clau del pensament postcolonial, i posa sobre la taula la relació intrínseca entre l'exercici de l'imperialisme per part de les nacions occidentals durant segles i, d'altra banda, els seus productes culturals. Aquesta relació mai no havia estat assenyalada amb tanta claredat en el passat, i és molt més complexa i ubiqua del que pot semblar a simple vista. La tesi de Said en aquest llibre és força clara, i es veu il·lustrada per múltiples exemples extrets de la literatura britànica i francesa dels segles dinou i vint. L'esforç colonial i imperialista, econòmic i polític, acaba permeant les mentalitats i la vida social i cultural dels habitants de la metròpoli, mentre que les veus de resistència a l'opressió en els territoris colonitzats són directament suprimides i silenciades. Said exposa la necessitat, per tant, de llegir contrapuntalment, és a dir, de ser capaç, com a intèrpret, de llegir les dues veus paral·lelament, i d'aquesta forma poder-ne veure els punts de convergència i de contradicció. Said dedica gran part del llibre a descobrir com aquesta assumpció cultural de la superioritat del món occidental és quasi ommipresent en la seva producció literària i artística, però acaba fent-se difícil de reconèixer per la forma com els sistemes d'educació han esdevingut també sistemes de control i han transmès sistemàticament la versió del colonitzador superior, altruista i innocent, i el colonitzat com a bàrbar sense cultura pròpia, que ha de ser domesticat per al bé de la humanitat. El fet que en les novel·les de Dickens, per exemple, una sèrie de personatges sempre acabin essent enviats a Austràlia, o que el món de luxes i comoditats de les classes altes rurals retratades per Jane Austen se sostingui a través de l'explotació de les plantacions caribenyes, són exemples força eloqüents d'aquesta realitat amagada als marges de les narracions occidentals més populars. Cultura i imperialisme parteix dels supòsits bàsics que Said ja havia exposat a la seva obra magna Orientalisme als anys 70, però aquí amplia el focus de la reflexió per tal de sotmetre a escrutini un volum molt més gran d'obres de ficció i de no ficció. El focus principal de l'anàlisi gira al voltant dels imperis britànic i francès durant els segles divuit, dinou i part del vint, tot i que aquest no esgota l'abast de la reflexió, que podria ser aplicable a altres nacions colonitzadores. D'altra banda, també analitza la presa de relleu de l'imperialisme americà a partir, especialment, del segle vint. Gran part de la reflexió es produeix a l'ombra del context de la guerra del Golf a principis dels anys noranta, i en la relació d'Estats Units amb l'Orient mitjà Said hi aprecia una llarga tradició de representació de l'altre racialitzat com a essencialment inferior, i de protecció dels interessos econòmics de la metròpoli per sobre de consideracions socials, econòmiques, culturals o humanitàries. L'anàlisi no té pèrdua ja que és extremadament ampli i exhaustiu, i acaba en llocs realment oportuns quan analitza el moment present i la relació de la política dels Estats Units amb la resta del món. L'única llàstima, realment, és que Said no arribés a veure com el temps li ha donat la raó en aquelles diagnosis que feia en les dues parts finals del llibre, i com el text continua essent altament vigent avui dia.

Continguts: Després d'una breu introducció, el primer capítol del text ens presenta la complexitat d'una geografia ideològica basada en territoris solapats i històries entrellaçades. Això implica la forma com passat i present s'entrellacen en el moment de la interpretació de diferents tradicions: tant de les forces colonitzadores com dels diferents moviments de resistència que sorgeixen a les colònies. En aquest capítol figura una anàlisi força original de El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i també explora les discrepàncies fonamentals entre les experiències viscudes pels funcionaris de l'imperi i els subjectes colonitzats. L'anàlisi també connecta l'experiència de l'imperialisme amb la tradició del pensament occidental i la seva suposada superioritat en termes de neutralitat i universalitat. El capítol segon analitza principalment el que Said anomena "visió consolidada", és a dir, la presumpció d'innocència i de superioritat cultural que ve donada per defecte en la producció cultural occidental. El capítol ofereix la famosa anàlisi literària de la novel·la Mansfield Park de Jane Austen, i també una anàlisi força curiosa del context històric que porta a la composició i l'estrena de l'òpera Aida de Verdi, l'anàlisi del joc i el gaudi imperialista a través de la novel·la Kim de Rudyard Kipling, així com, finalment, l'anàlisi d'algunes obres d'Albert Camus com a reflex de l'experiència contradictòria de l'autor a l'Algèria colonial. El capítol acaba amb un breu apunt sobre el modernisme com a contradictori esforç de trencament d'aquesta dinàmica. El capítol tres, "Resistència i oposició" analitza els moviments de resistència (als territoris colonitzats) i d'oposició (dins les metròpolis mateixes). Les distincions que fa Said entre el món dels colonitzadors i el dels colonitzats no poden ser rígides, sinó que es basen en diferents moviments en diverses direccions a ambdós costats de la línia divisòria. D'una banda, a la metròpoli sorgeix un moviment d'oposició a la "visió consolidada" de la cultura imperialista, mentre que els moviments de resistència dins del territori colonial acaben minats des de dintre pel sorgiment de moviments nativistes i nacionalistes dins de la pròpia dinàmica de resistència. Said acaba essent especialment crític amb el nacionalisme en aquest sentit. Aquest capítol analitza diversos textos fundacionals d'aquests moviments de resistència, i també la poesia de Yeats com a reflex d'un nativisme sui generis. Said acaba aquest capítol apostant pel discurs de l'alliberament enfront dels discursos nacionalistes i nativistes més radicals, que rere una pretesa retòrica per l'emancipació busquen simplement que el poder imperialista canviï de mans. El quart i darrer capítol analitza el paper dels Estats Units en la política mundial a partir dels processos de descolonització que tenen lloc després de la segona guerra mundial. En aquest procés de canvi de mans de l'hegemonia política mundial, els processos culturals de representació de l'altre i interpretació d'aquestes relacions continuen tenint un pes decisiu. 

M'agrada: És una obra molt útil i informativa a l'hora de presentar l'anàlisi literària dins d'un marc molt més ampli d'anàlisi històrica i política. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons