Vergonya (6)

És l'hora d'Europa.

#LlibertatPresosPolítics

https://www.washingtonpost.com/world/catalan-separatist-leadercarles-puigdemont-arrested-in-germany/2018/03/25/d339fac0-3022-11e8-94fa-32d48460b955_story.html?utm_term=.74af97b6da35

https://www.usnews.com/news/world/articles/2018-03-25/fugitive-ex-catalan-leader-held-by-police-in-germany

https://www.theguardian.com/world/2018/mar/25/catalan-leader-carles-puigdemont-held-by-german-police

https://www.irishtimes.com/news/world/europe/fugitive-former-catalan-president-held-by-german-police-1.3439776

http://www.thenational.scot/news/16115133.read-nicola-sturgeons-response-to-european-arrest-warrant-for-clara-ponsati/?ref=mr&lp=1

El Hobbit i la llar

Un altre cop ha arribat el Tolkien Reading Day - el Dia Internacional de llegir Tolkien - i enguany el tema proposat per la Tolkien Society és "Home and Hearth: the many ways of being a Hobbit" (la casa i la llar: les diferents formes de ser hobbit). "Home" i "Hearth", de fet, són dues paraules angleses que es poden traduir igual al català - llar. Una d'elles és la llar entesa com el lloc que habitem, no necessàriament físic; l'altra es refereix a la llar de foc, font d'energia que ens dóna escalfor, davant la qual ens apleguem per beure te (o cafè), xerrar, passar l'estona i llegir. Per tant, la llar esdevindria el cor simbòlic de l'habitatge. 

Aquest any torno a llegir El Hobbit (1937), perquè quan vaig veure el tema proposat de cop i volta em vaig adonar que la idea de la llar articula, en gran part, tota la novel·la. És la seva pertinença a Bag End que defineix Bilbo tant o més que les seves qualitats intrínseques, i durant la lectura del llibre podríem comptar les nombroses vegades en què Bilbo somia, recorda o imagina la seva llar estimada, ben lluny d'allà, i enyora la seva llar de foc i els esmorzars d'ous i bacon. El viatge d'en Bilbo és d'anada i tornada: la seva llar se li restaura al final de la història, tot i que amb certes inconveniències pel camí. Ara bé, quan la deixa és per compartir una aventura amb una sèrie de personatges que no tenen llar. Gandalf és un esperit errant sense llar pròpia (lleugerament basat en el déu Odin de la mitologia nòrdica); els nans de la companyia d'en Thorin han perdut la seva llar de fa anys i proven de recuperar-la, fent acomplir antigues profecies. 

El seu camí, però, no és un cercle perfecte fora-de-la-llar i de tornada, com podríem pensar. El viatge d'en Bilbo el porta a conèixer altres llars, per la qual cosa se n'adona, finalment, que el món és molt més ample del que pensava, i que, al capdavall, ell tan sols és "un personatge molt petit en un món enorme!" (278)* 

• La història comença amb la casa d'en Bilbo, que aquí encara no apareix amb el conegut nom de Bag End, o l'Atzusac: 

En un forat a terra hi vivia un hòbbit. No era pas un forat lleig, brut, humit, ple de restes de cucs i amb olor de resclosit, però tampoc no era un forat sec, pelat, sorrenc, sense cap lloc on seure ni cap cosa per menjar: era un forat de hòbbit, cosa que significava comoditat. (7) 

• La primera llar que trobem en el viatge de Bilbo és la casa d'Elrond. És la Darrera Llar Acollidora (o la primera, segons d'on vinguem), i és curiós veure com Bilbo hi arriba per primera vegada perquè també sabem, tot i que això no aparegui a El Hòbbit, que per a ell esdevindrà la darrera llar en un sentit literal. 

. . . La seva mansió era perfecta, tant si us plaïa menjar, com dormir, treballar, escoltar rondalles o cançons, o simplement seure i reflexionar millor, o una agradosa barreja de totes aquestes activitats. En aquella vall no hi arribava res malvat. (53-54) 

• Temps després, després d'haver passat almenys dues aventures perilloses, en Bilbo, en Gandalf i els nans són acollits a la llar de Beorn. Beorn és un personatge feréstec i màgic, que manté una relació molt estreta amb la natura i els elements que conformen la seva llar. 

Viu en una roureda i té una gran casa de fusta; i com a home té bestiar i cavalls que quasi són tan meravellosos com ell. Treballen per a ell i parlen amb ell. I en Beorn no se'ls menja; ni tampoc caça ni menja animals salvatges. Té ruscs amb eixams d'abelles molt ferotges i pràcticament viu de la mel i de la nata. Com a ós corre molt, i lluny. Una vegada el vaig veure assegut tot sol dalt del Carrock, de nit, contemplant com la lluna davallava cap a les Muntanyes Boiroses, i el vaig sentir esbramegar en la llengua dels óssos: "Arribarà el dia en què moriran i jo tornaré!" És per això que crec que en d'altres temps hagué de baixar de les muntanyes. (111)

• La següent llar que trobem, la casa del rei dels elfs a Mirkwood, amb prou feines pot ser caracteritzada com a tal, ja que esdevé presó per a Bilbo i companyia. I la següent, Esgaroth o la ciutat del llac, en realitat, no és tant una llar com un refugi provisional. L'antiga ciutat dels homes a l'ombra de la Muntanya Solitària, Dale, va quedar destruïda pel drac Smaug i, per tant, és tan sols un record ruïnós. 

- Aquí teniu tot el que queda de Dale - va dir en Balin - . Les vessants de la Muntanya eren verdes de boscos, i la vall que abrigava, fèrtil i agradable en l'època en què les campanes tritllejaven en aquesta ciutat. - I, en pronunciar aquests mots, semblava trist i dolgut: ell havia estat un dels companys d'en Thorin el dia que el Drac havia fet la seva aparició. (186-187)

• Per més fosques que siguin les seves aventures a partir d'aquest punt, sabem que (almenys Bilbo) aconseguirà un final feliç: un retorn (potser no del tot perfecte) a la llar, i un retorn que, com veurem, no el canvia essencialment. A diferència d'altres personatges, Bilbo no ha quedat afectat per la malaltia del drac. Per a ell les riqueses no signifiquen tant perquè el cor de la seva llar és en un altre lloc. I la novel·la ens tanca un cercle quan ens situa el seu desenllaç un altre cop amb Bilbo al seu estimat Bag End: 

Sento dir-ho però això a en Bilbo no l'importà gaire. Se sentia força content; i el so de la tetera que començava a bullir li resultà sempre molt més musical del que havia estat en els dies tranquils anteriors a aquella reunió inesperada. L'espaseta va penjar-la sobre la llar de foc. La cota de malla fou col·locada sobre una peanya al rebedor, fins que la deixà en dipòsit en un Museu. L'or i l'argent se'ls gastà principalment en obsequis, alguns útils i d'altres extravagants, la qual cosa explica fins a cert punt l'afecte dels seus nebots i nebodes. L'anell màgic el guardà amb gran secret, perquè l'emprava sobretot quan trucava a la porta algú a qui no desitjava rebre. (277)

* Totes les cites en aquest article són de l'edició catalana de El Hòbbit, traduïda per Francesc Parcerisas:

J. R. R. Tolkien, El Hòbbit. Barcelona: La Magrana, 2006.

#LlibertatPresosPolítics

Vergonya (5)

El jutge compara la manifestació del 20 de setembre amb una "presa d'ostatges amb trets a l'aire". Però, com si no fos prou alarmant per si mateix, el govern espanyol es veu en la irresistible necessitat  de repetir una vegada i una altra que la justícia és independent. Com si, inconscientment, els calgués convèncer la ciutadania. En una mostra de doble-parlar que hagués esparverat el mateix Orwell, atribueixen violència a un moviment pacífic, mentre les imatges fan patent d'on ha sortit l'única violència. 

Amb els presos polítics catalans, i les seves famílies, sempre. No oblidarem.
#LlibertatPresosPolítics

http://www.catalannews.com/society-science/item/jail-for-five-catalan-leaders

https://www.irishtimes.com/news/world/europe/five-catalan-politicians-jailed-over-independence-drive-1.3437741

https://www.naciodigital.cat/noticia/151133/presa/ostatges/amb/trets/aire/aixi/veu/llarena/manifestacio/20-s

Deserta el fosc

Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d'on tot és insòlitament digne.
No l'enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre'n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l'harmonia
que semblava trencada ja per sempre.

Deserta el fosc, surt a la llum i viu.

Miquel Martí i Pol

Llibre d'absències (1985)

DESERT DARKNESS 

Desert darkness, and let your sorrow
be like a secret place of yourself
from where everything is unsuspectedly dignified.
Not the longing that withers, but the flow
of quietness, solitude conceived
as existing in things in order to grasp
their changes, their rythms, their beauty.
Thus pain doesn't burn nor dries you up
and in silence you find the harmony
that seemed forever broken. 

Desert darkness, come out into the light and live. 

Miquel Martí i Pol

Llibre d'absències (1985)

La traducció és meva.

La família Wittgenstein (#182)

No puc tocar quan tu ets a casa perquè noto com es filtra el teu escepticisme per sota de la porta. 

Aquest ha estat un llibre molt informatiu sobre les vides dels membres de la família Wittgenstein i les seves vicissituds a través del segle vint. El seu autor, Alexander Waugh, hi fa un treball de documentació molt acurat i exhaustiu, i justifica les afirmacions que fa citant-ne les fonts en tots els casos, fins i tot quan entra en el terreny de les conjectures. La història d'aquesta saga d'industrials austríacs, des de la segona meitat del segle dinou fins a la dispersió, als anys 50 i 60, dels seus últims membres, recorre tot un seguit de contradiccions que reflecteixen factors importants de la història europea del segle passat: les últimes alenades vitals de l'Imperi Austro-hongarès i la desfeta que aplana el camí fins a l'Anschluss amb l'Alemanya nazi; el caràcter propi de la cultura austríaca del tombant de segle, que sumeix els seus habitants en un ambient de decadència i esteticisme; la constant ambigüitat entre el reconeixement de les arrels jueves i el rebuig enèrgic d'aquest llegat identitari per part de la família. I en el terreny un punt més personal, hi trobem la figura autoritària del pare i l'efecte que provoca en la mare i tots els germans, l'ambigüitat de les relacions d'aquests amb les seves pròpies fortunes, un repertori força variat i dolorós de malalties físiques i trastorns mentals, i una història de picabaralles entre els germans que, a la llum de l'ascens dels nazis al poder, van acabar dividint la família de forma irrevocable i per sempre més. 

Si per alguna cosa s'han fet famosos els Wittgenstein ha estat pel paper decisiu jugat pel fill més petit Ludwig Wittgenstein (1889-1951) en el gir lingüístic de la filosofia del segle vint. Ara bé, si bé el llibre no escatima detalls de les biografies dels vuit germans, és cert que esdevé un homenatge al germà gran del filòsof, el concertista de piano amb una sola mà Paul Wittgenstein (1887-1961) que guanya el màxim protagonisme al llarg de la narració i, que malgrat les seves excentricitats equiparables a les de tots els altres germans, acaba esdevenint el centre de l'obra i és qui rep dosis més altes de simpatia per part del biògraf. El llibre destaca especialment per l'abundància de detalls respecte a tots els membres de la família, sense estalviar-ne en cap moment la sordidesa i les misèries, un enfocament que pot sobtar els qui no estiguin familiaritzats amb les intimitats d'una de les famílies més obscenament riques de l'Europa de la segona meitat del dinou i la primera meitat del segle vint. La saga comença amb la rebel·lió de Karl Wittgenstein contra el seu pare i el seu ascens en el món dels negocis com a industrial fet a sí mateix. Es casa amb Leopoldine Kalmus i tenen vuit fills que arriben a l'edat adulta: Hermine, Hans, Kurt, Helene, Rudolph, Gretl, Paul i Ludwig. D'aquests, tres van acabar suïcidant-se i els altres van batallar durant tota la seva vida amb els trastorns nerviosos, la discapacitat en el cas de Paul, i les gelosies i rivalitats que tot sovint caracteritzaven les relacions entre els germans. 

Continguts: El llibre recull en ordre cronològic els principals esdeveniments per a la família Wittgenstein separant-los en quatre grans etapes. La primera part ens posa en antecedents explicant la història dels pares Wittgenstein, Karl i Leopoldine, i la infància i joventut dels germans, abans de la Gran Guerra. Aquesta etapa ve marcada per la rebel·lió de la majoria d'ells contra l'autoritat del seu pare: dos d'ells, Hans i Rudi, se suïciden amb poc més de vint anys, i l'autor emmarca aquests esdeveniments no sols dins del context familiar, sinó també en l'ambient més generalitzat de decadència cultural i declivi polític de l'Imperi Austro-hongarès. Dues de les filles, Helene i Gretl, es casen abans de la guerra, i Hermine quedarà soltera tota la vida, més propera a la figura paterna, possiblement, que cap dels altres germans. Després dels dos suïcidis, els dos germans petits, Paul i Ludwig - o "els nois", com els anomenava la família - es converteixen en els primers membres de la família a anar a escola fora del palau familiar, i Ludwig Wittgenstein comparteix promoció amb Adolf Hitler. Després de l'escola, Paul Wittgenstein prossegueix els seus estudis de música amb diferents mentors, convençut que es convertirà en concertista de piano. El seu debut oficial, però, no es produeix fins 1913, un any després de la mort del pare. Al seu torn, Ludwig Wittgenstein fuig a l'estranger a estudiar aeronàutica a Manchester i després filosofia del llenguatge a Cambridge sota la tutoria de Bertrand Russell. La segona etapa comença amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, que des del punt de vista austríac va suposar una sèrie de despropòsits tàctics i materials que van contribuir a la desfeta de l'imperi per falta de previsió de les autoritats. Paul acaba perdent el braç dret a causa d'una ferida de guerra, i passa autèntiques tribulacions en diferents presons russes, una de les quals, la Krepost d'Omsk, és famosa per haver acollit Dostoievski i ser la font d'inspiració de les seves Memòries de la casa dels morts. Ludwig i Kurt acaben la guerra al front italià, Ludwig com a presoner de guerra dels italians i Kurt disparant-se un tret al cap per motius no gaire clars. La tercera part cobreix el període d'entreguerres, amb Àustria completament debilitada per la derrota a la gran guerra, i amb l'amenaça del poder d'Alemanya ben a tocar. La moneda queda tan devaluada després de la guerra que la fortuna de la família decreix considerablement. Paul es disposa a construir una carrera com a pianista amb al mà esquerra, i per això comença a encarregar composicions ad hoc dels autors més prestigiosos del moment. Entre les figures més destacades que van composar per a Paul Wittgenstein hi ha Ravel, Prokòfiev i Britten, tot i que la relació del pianista amb els compositors no va ser mai fluïda. Ludwig es desfà de tota la seva fortuna i es dedica a ensenyar a diverses escoles rurals, tot i que el tracte brutal que dedica a alguns dels seus alumnes acaben portant-lo a judici i posant en entredit la seva estabilitat mental. Després de dedicar-se a altres treballs manuals, torna a la Universitat on reprèn la seva obra filosòfica. En aquesta etapa d'entreguerres és quan comencen a operar conflictes soterrats entre els germans, tot i que aquests no arribaran a manifestar-se en totes les seves implicacions fins a 1938. L'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya hitleriana va representar un punt d'inflexió per a la família Wittgenstein, en tant que va posar sobre la taula la necessitat de prendre decisions sobre la seva fortuna i la seva ciutadania. Tot i que els seus avis s'havien convertit al cristianisme, i la família sempre havia mantingut actituds obertament antisemítiques, el Reich els defineix com a jueus, i per tant ciutadans de segona. La major part d'aquesta quarta etapa són els intents de les autoritats nazis per expropiar la fortuna dels Wittgenstein. Paul Wittgenstein, perseguit com a jueu per tenir dues filles amb la pianista gentil Hilde Schania, comprèn el perill abans que les seves germanes i emprèn una fugida a la desesperada. Hermine, Helene i Gretl, en canvi, provaran de negociar i congraciar-se amb els nazis fins a l'últim moment, fins i tot posant en risc la seva integritat física. Finalment, el desgast provocat per aquestes tensions i la divisió de la fortuna familiar crea una divisió irreparable en la família.

M'agrada: És un relat apassionant, no sols per les històries personals dels seus protagonistes, sinó també per l'abast de la proposta, en tant que afecta tota la història europea del segle vint. A mi m'ha ajudat a entendre millor la situació d'Àustria durant les dues guerres mundials.

No m'agrada: En un llibre tan complet i exhaustiu, la primera part, força desorganitzada i fragmentada, tot i que molt informativa, desmereix una mica les altres tres. 

Days without End (#181)

Els soldats ploraven, però no eren llàgrimes que jo conegués. Altres van llençar els barrets a l'aire, com si fos una celebració boja. Altres es van aguantar el cap com si haguessin sabut de la mort dels seus éssers estimats. No semblava que hi hagués res viu, ni tan sols nosaltres. Estàvem dislocats, no érem allà, ara érem fantasmes. 

Aquesta novel·la de 2016, de l'autor irlandès Sebastian Barry, també ha estat una revelació recent. És possiblement una de les millors novel·les que he llegit mai, i tant se val que n'hagi llegit un bon munt a aquestes alçades. Tot i que ha estat unànimement aclamada per la premsa, i amb raó, val a dir que els mecanismes de publicitat de les editorials, que tan omnipresents poden esdevenir quan volen, no li han fet justícia en absolut. Amagar deliberadament el seu argument i la temàtica principal de la contraportada no sembla una estratègia de màrqueting gaire intel·ligent al segle vint-i-u: o bé pressuposa en els potencials lectors tot un bagatge de prejudicis que molt possiblement ja hagi quedat enrere, o bé l'etiqueta "història d'amor homosexual amb rerefons de western" pot evocar connotacions que no tenen res a veure amb el que la novel·la ofereix en realitat. Però és veritat que quan el vaig obrir per llegir-lo per primera vegada no tenia ni idea de què hi trobaria, i que la majoria de publicitat que en vaig llegir esmentava vagament l'ambient històric de la guerra civil americana sense més detall. 

El relat que Sebastian Barry ens proposa és la història d'amor de dos soldats de l'exèrcit americà, John Cole i Thomas McNulty, a través dels anys. Les seves experiències vitals inclouen la seva participació al genocidi contra els indis i posteriorment en la guerra civil americana, tot i que l'esdeveniment central a les seves vides és l'adopció d'una nena índia, que sense ells saber-ho canviarà els seus destins de formes fortuïtes però totalment decisives. La novel·la és una autèntica revelació no per la història que explica sinó per la seva forma. El que Barry fa a Days without End és recrear una veu històrica silenciada per la ideologia dominant de l'època, i que no pel fet d'haver estat recreada perd en cap moment la seva vivor i el seu realisme. Thomas McNulty és un adolescent irlandès que travessa l'oceà fins als Estats Units en un dels vaixells de la mort, que descobreix que ha de mantenir la seva identitat sexual en secret perquè no encaixa en la societat on viu, però que a la vegada la viu des d'una normalitat completament fluïda, que mai no resulta forçada dins del text. 

Les decisions dels personatges, les seves motivacions, els seus anhels i passions se'ns presenten amb una solidesa i una lògica que és impossible discutir en el més mínim detall, i d'aquesta forma, Barry ens ofereix una petita gran novel·la americana, un relat sobre la gent que queda aparcada als marges de la història escrita en majúscules, però a la vegada la mouen amb esforços invisibles i silents. A través del seu protagonista Barry desplega una habilitat extraordinària per crear bellesa a través d'una prosa senzilla, sòbria i directa, i un domini del suspens a través del seu argument que et manté en tensió fins a l'última pàgina. El relat ens presenta esdeveniments de cruesa extrema i de violència brutal, però no per això deixa de ser d'una bellesa captivadora, i aquesta contradicció en els termes és part d'aquesta tensió que ens porta a través de la lectura, un pòsit que pots provar de rosegar, si vols, però que al final resulta impossible de digerir. 

Sinopsi: A través de les dècades de 1850 i 1860, Thomas McNulty i John Cole creixen com a parella, primer com a transvestits al món de l'espectacle, després a l'exèrcit americà durant les guerres amb els indis i al bàndol del nord durant la guerra civil. En un dels forts on estacionen adopten una nena òrfena, i aquesta decisió els acaba condicionant l'existència de formes completament inesperades al llarg de l'argument. Temps després, quan aconsegueixen establir-se en una granja, els fantasmes del passat acabaran apareixent sempre de les formes més inesperades. 

M'agrada: Aquesta novel·la és una autèntica revelació en la seva duresa i la seva bellesa al mateix temps. M'ha agradat com Barry recrea l'ambient de l'època sense sonar en cap moment forçat, com inclou la història dels immigrants irlandesos en la història més gran de la formació dels Estats Units, com retrata la història de les injustícies comeses contra els nadius americans d'una forma clara, sense concessions, completament realista. La forma com construeix l'argument també és un dels punts més forts de la novel·la. Els girs d'argument esdevenen completament inesperats, però a la vegada mantenen una lògica o una inevitabilitat intrínseques que fan de la lectura una experiència totalment colpidora. 

La campana de vidre (#180)

-Ho deixarem per on ens vam quedar . . . Farem com si això hagués estat un malson. 
Un malson. 
Per a la persona dins la campana de vidre, buida i paralitzada com un bebè mort, el món mateix és un malson. 

Aquesta és l'única novel·la de la poetessa nord-americana Sylvia Plath (1932-1963), i va ser publicada el mateix 1963, pocs mesos abans del seu suïcidi. La vida de Plath va estar marcada per la malaltia mental que la va portar a la mort, i en aquesta novel·la explora la seva relació amb aquesta malaltia, de forma que l'experiència queda retratada de primera mà, amb un llenguatge que es fa en tot moment planer i accessible, i a través d'una narració lineal, sòbria, on no hi ha res que es faci superflu ni afectat. 

La protagonista, Esther Greenwood, és una noia de vint anys que rep una beca per escriure en una revista femenina. La seva estada a Nova York li proporciona noves experiències i li obre nous dubtes sobre el seu futur acadèmic i professional. Abans d'adonar-se'n, però, la campana de vidre que dóna títol a l'obra l'atrapa dins el seu buit, aïllant-la de qualsevol relació humana autèntica i amplificant els seus dubtes i les seves pors respecte del futur. Un cop torna de l'estada a Nova York al poble dels seus pares, comença a sentir-se incapaç de concentrar-se en res concret i comença a considerar seriosament la idea de suïcidar-se. La seva mare la interna en un hospital psiquiàtric en què és sotmesa a teràpia amb electroxocs. 

La qüestió principal de la novel·la és, em penso, que el que semblen dues meitats perfectes (Nova York i el retorn a Massachussets) no ho són tant. La novel·la no descriu una meitat en què la protagonista està sana i una meitat en què està malalta, sinó que la depressió que pateix sembla des del primer moment una part indestriable d'ella, i l'objectivitat i la serenor en què en cada moment descriu les seves pròpies emocions i pensaments sobre la realitat que l'envolta, fins i tot en els seus moments més crítics, fa molt difícil identificar una transició clara cap a la malaltia. No tinc prou coneixement de la realitat clínica de la depressió com per donar-ne més detalls, però aquesta és la impressió que m'ha transmès l'obra. 

Tanmateix, hi ha un element de l'argument que fa de la novel·la molt més que un relat de malaltia mental, i és la perspectiva de gènere. Un dels elements que resulten decisius en el descens de la campana de vidre són les pressions socials que la protagonista experimenta per encaixar dins el rol suposadament atorgat a les dones. L'espectre de la maternitat en temps d'alliberament sexual, i d'altra banda el doble estàndard amb què la societat jutja homes i dones comencen a fer trontollar totes les certeses de la protagonista respecte al seu futur professional, fins al punt que aquestes incerteses arriben a fer perillar la seva integritat física i mental. 

D'aquesta forma, al llarg de la primera meitat de la novel·la trobem alguns dels dubtes i frustracions que també trobarem pocs anys després a La dona comestible (1969) de Margaret Atwood: una pressió pel matrimoni, la maternitat, i per l'aspecte físic de les dones que acaba revelant l'aspecte més sinistre del sistema capitalista, amb la seva reïficació dels rols socials i de les relacions humanes en nom del mercat. Tots dos llibres retraten, el d'Atwood de forma més directa i el de Plath una mica menys, el món de la publicitat i de la bellesa com a construccions artificials imposades sobre la dona, i que acaben constrenyent el marc de decisions de la protagonista fins al punt que la posen en una cruïlla de camins entre la salut i la malaltia mental. Òbviament, la novel·la d'Atwood no deixa el terreny segur de la comèdia en cap moment, ni tan sols en els més seriosos, mentre que La campana de vidre de seguida ens immergeix com a lectors en un abisme fosc de sofriment i d'autodestrucció, la sortida del qual no serà gens lineal ni immediata. D'altra banda, també em va recordar Siri Hustvedt en la seva associació de la perspectiva de gènere i el trastorn dissociatiu a través de les seves obres. En aquest sentit, La campana de vidre s'inserta en una llarga tradició de textos que relacionen l'experiència de la malaltia mental amb la de la feminitat, revelant la boja de l'àtic com aquella presència incòmoda, la de la llibertat femenina, que el discurs patriarcal prova de suprimir a qualsevol preu.

Sinopsi: La vida de la jove Esther Greenwood fa un canvi sobtat quan guanya una beca com a escriptora per a una revista de Nova York. La seva estada a la ciutat està plena d'experiències noves per a ella. Un cop torna a casa, poc a poc comença a patir els símptomes d'una depressió que li impedeix fer vida normal. La segona meitat del relat cobreix les seves experiències en una institució psiquiàtrica en la qual és internada, on continuarà descrivint la seva relació amb la malaltia.

M'agrada: És una d'aquelles obres mestres que cal llegir almenys un cop a la vida. El seu estil és tan sobri i directe que l'experiència de lectura quasi ens arriba a col·locar a la pell de la protagonista. 

Incerta glòria (#179)

¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... L'únic que en tenia com un pressentiment eres tu; però de tu, aleshores, ¡en fèiem tan poc cas! 

Aquesta novel·la de Joan Sales (1912-1983) va ser publicada per primer cop el 1956, tot i que va patir successives revisions fins a la seva edició definitiva el 1971. Vaig estar posposant la seva lectura durant força temps, uns quants anys potser, i ara que l'he llegida puc dir que potser no hi hagi un moment adequat per fer-ho. És tan gran que desborda qualsevol expectativa, i també qualsevol intent de racionalitzar o d'explicar tot el que hi passa. 

Molt sovint se l'ha qualificada de novel·la russa, pel seu recurs a la polifonia, i a entrecreuar les vides dels diversos personatges com si fossin peces d'un trencaclosques perfecte, com fa Dostoievski, i per presentar la guerra com a vòrtex històric que s'emporta per davant les vides de les persones normals del carrer, una mica a l'estil de Vassili Grossman. La novel·la és tot això, i potser per això, i per les influències literàries i professionals de l'autor, sigui més russa que qualsevol altra novel·la catalana, però també és més catalana que qualsevol altra novel·la de qualsevol altra nacionalitat que mai pugueu trobar. És una història narrada en el llenguatge dels avis i de les tietes, sobretot el de les tietes; una història del bàndol republicà i per tant un relat de vençuts; és una història de les múltiples incongruències socials i polítiques dels fills de la República, molt més burgesos i acomodats del que mai es permeten reconèixer; és una història de les atrocitats comeses per l'anarquisme sota la impotència apàtica, en el millor dels casos, i interessada, en el pitjor, del govern republicà; és una història d'idees i de filosofies que colapsen davant la realitat més físicament descarnada; és una història de fascinació macabra per una espiritualitat exaltada que en cap moment no procura pau, sinó més ansietats i incerteses; és una autocrítica desesperada i extrema del bàndol roig, en tant que el programa de l'altre bàndol, estès en forma de govern carnisser durant més de quaranta anys després de la desfeta, esdevé una consigna tàcita entre autor i lectors. 

La novel·la treballa en gran part d'aquesta forma, donant per suposat que el lector assumirà entre línies el que no hi està escrit. Tanmateix, el gran punt fort d'Incerta glòria és que el seu focus principal no és precisament la política, tot i que els seus protagonistes hi estiguin immersos de ple, sinó més aviat les seves febleses i passions, els seus sentiments que amb prou feines poden articular, i les últimes conseqüències dels quals només els lectors acaben de copsar en la seva totalitat. És una novel·la de personatges profundament humans fins a extrems grotescos, patològicament incapaços d'estar a l'alçada de les circumstàncies, tot i que costi dir com hi podrien estar, que avancen a cegues cap a un destí tràgic del qual cap d'ells n'és completament responsable, però que acaben fent caure ells mateixos sobre els seus propis caps amb una inexorabilitat despietada. 

Si bé tots els personatges, els principals i també els més secundaris, lluiten per esdevenir ells mateixos contra l'adversitat del moment històric que viuen, també cal destacar que n'hi ha un, Juli Soleràs, que esdevé el contrapunt de tots ells en transformar-se en enigma i buit dins de la narració. Possiblement és un alter ego parcial de l'autor, que s'arroga d'aquesta forma el paper de foll shakespearià, exposant les incongruències dels altres amb una clarividència clínica, però transitant sempre, al seu torn, el terreny de la contradicció i l'absurd.

Sinopsi: La primera part de la novel·la recull les cartes d'un soldat republicà, Lluís de Brocà, al seu germà, durant els períodes de calma al front aragonès. Allà reprèn el contacte amb el seu amic d'universitat, Juli Soleràs, i la vegada inicia una relació profundament ambigua amb la carlana (o senyora feudal) d'un dels pobles on l'exèrcit es troba estacionat. La segona part recull les cartes des de Barcelona de la Trini, la dona d'en Lluís, a en Juli Soleràs, que descriuen amb un detall esfereïdor la vida a la rereguarda, amb les seves penúries i vicissituds. La tercera part de la novel·la recull el testimoni d'un altre soldat des del front aragonès, el seminarista Cruells, tot i que aquest cop des de la distància d'anys transcorreguts. Aquest tercer testimoni acaba creuant-se novament amb els relats d'en Lluís, la Trini i en Juli, per als quals Cruells es converteix en un executor implacable, tot i que inconscient, dels seus destins.

M'agrada: És una obra mestra. Sobretot, m'agrada la seva economia a l'hora d'administrar el misteri i la tensió i de fer avançar la trama, en què cada detall té importància en un moment posterior de l'argument. Pot semblar un recurs forçat si es mira des de fora del món fictici creat en la novel·la, però Sales porta a terme el seu relat amb una habilitat i una precisió magistrals. 

El que resta del dia (#178)

. . . per a molta gent, el vespre és la part més bonica del dia. Potser, aleshores el seu consell és encertat i hauria de deixar de mirar enrere, per poder adoptar una actitud més positiva i aprofitar el que pugui del que resta del meu dia. 

Aquesta novel·la de 1989 és possiblement una de les mostres més emblemàtiques de l'obra del seu autor, el recentment guardonat amb el Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro. Per als qui ja hàgiu llegit Un artista del món flotant o tingueu intenció de fer-ho, heu de saber que s'assemblen molt l'una amb l'altra, fins al punt de ser novel·les quasi bessones. La seva estructura i el seu argument són molt similars, de fet: en totes dues, el protagonista mira enrere vers tota la seva trajectòria, marcada finalment per la culpabilitat en un assentiment polític que resulta ser fatal a la llum de la segona guerra mundial i les seves conseqüències. 

En totes dues, també, la guerra en si mateixa representa una el·lipsi completament mesurada i estudiada, de forma que el que se'ns va exposant poc a poc al llarg de la narració és el contrast entre els dos móns, el d'abans i el de després, així com també la complexitat i la subtilesa de totes les actituds dels personatges respecte als esdeveniments que han d'afrontar i les decisions que finalment han de prendre. En el cas d'Un artista del món flotant, trobem el mestre Matsuji Ono reflexionant sobre la seva implicació en l'aparell de propaganda de l'imperialisme japonès. En el cas d'El que resta del dia, tenim un majordom, el senyor Stevens, en una gran propietat britànica, Darlington Hall, reflexionant sobre les decisions preses pel seu amo, Lord Darlington, de simpatitzar amb la causa nazi en els anys immediatament previs a l'esclat de la segona guerra mundial. En totes dues novel·les també es presenta un contrast força evident amb la situació del present, després de la guerra, en què l'estil de vida americà inicia la colonització dels antics espais i tradicions. 

Tanmateix, les diferències entre totes dues novel·les, tot i que subtils, també són força evidents: la principal seria la decisió d'Ishiguro de convertir el servent en el focus principal de la seva història, i de fer-ho amb una claredat i una lucidesa que potser només pot aconseguir des de la seva condició, com a immigrant, de foraster dins de la societat britànica. L'equivalent britànic d'Ono seria Lord Darlington, i no Stevens, que en realitat, a través de la seva servitud ens mostra un panorama força desolador de les arrels de la societat i les institucions britàniques. La seva veu narradora contradictòria i poc fiable ens transmet la tragèdia de qui no és amo de les seves pròpies accions, ni tan sols de les seves pròpies opinions; però aquesta nota tràgica l'hem d'anar destriant al llarg de la seva narració en primera persona a través dels seus múltiples autoenganys. Stevens mateix se n'acaba adonant al final de la novel·la, però el camí fins a aquest moment últim d'autoconsciència és força tortuós. Els detalls biogràfics que acabem coneixent d'aquest protagonista són realment escassos, tant és el grau d'identificació que arriba a assumir amb la institució que representa. 

Un dels aspectes més desoladors de la novel·la és la pròpia ceguesa del protagonista respecte a l'explotació de què és objecte - i que Ishiguro no s'està de deixar ben clara, sobretot en els passatges en què els senyors es dediquen a humiliar-lo públicament o a fer-lo falsament partícip de les seves confidències. El problema és la bona fe o la ingenuïtat amb què Stevens pren seriosament aquests encontres, que només acaben desplegant-se en totes les seves implicacions a ulls dels lectors, en possessió de la imatge de conjunt. 

A l'ombra d'aquests intercanvis i de la falsa dignitat de què Stevens es creu investit, hi ha un altre personatge, la majordoma miss Kenton, que es resisteix a renunciar a la capacitat de prendre decisions i que per aquest motiu es mostra contínuament exasperada per l'actitud de resignació de Stevens. Tothom, potser per influència de la pel·lícula, creu que miss Kenton està enamorada de Stevens, tot i que en el llibre, em penso, ella es mostra més aviat atreta i repel·lida al mateix temps per la figura del majordom. 

Sinopsi: La narració se situa el 1953, any en què el majordom Stevens, de Darlington Hall, emprèn un viatge en cotxe per reunir-se amb l'antiga majordoma de la mansió, miss Kenton. Les memòries de Stevenson al llarg d'aquest viatge mostren un contrast entre el món d'abans de la guerra, quan la mansió pertanyia a Lord Darlington, simpatitzant dels alemanys, i el món de després de la guerra, en què el seu amo és un home de negocis americà, el senyor Farraday, amb una actitud completament diferent respecte a la institució que Stevens representa. Al llarg dels anys, la relació entre Stevens i miss Kenton també evoluciona, marcada principalment per la incapacitat de Stevens de mostrar les seves emocions. 

M'agrada: Sobretot el desenllaç de la novel·la, que arrodoneix i il·lumina gran part de tot el que s'hi ha esdevingut, i d'alguna forma redimeix la ceguesa d'Stevens com a protagonista. També, tot i que marginal, el paper de miss Kenton com a contrapunt suggestiu i aclaridor dels dilemes i conflictes interiors del protagonista.