"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

08 de març 2019

La vida de la Rebecca Jones (#237)

La mare va demostrar un gran valor enviant els seus fills cecs lluny quan eren tan petits. Si la fe fos capaç de guarir, com havia guarit Bartimeu, fill de Timeu, els fills de la Rebecca Jones de Tynybraich haurien recuperat la vista. 

Aquesta novel·la de l'escriptora gal·lesa Angharad Price es va publicar el 2002 amb el títol O! Tyn y Gorchudd! (Oh! Descorre el vel!). Va guanyar la Medalla de Prosa de l'Eisteddfod Nacional de Gal·les aquell mateix any i el premi de Llibre de l'Any de Gal·les l'any següent. No va ser fins l'any 2010, però, que es va traduir i publicar en anglès amb el títol The Life of Rebecca Jones, i va ser de l'anglès que es va traduir finalment al català i al castellà l'any passat. És una novel·la que es fa imprescindible d'una forma òbvia i directa, un cop llegida, i per això m'entristeix pensar en aquest procés de publicació tan accidentat, típic de les llengües minoritàries. 

La vida de la Rebecca Jones és un càntic punyent i corprenedor a la llengua i a la terra maternes, a una cultura mil·lenària que malda per sobreviure contra vent i marea i que accepta la seva derrota amb una serenitat sorprenent, perquè es basa en la celebració del moment present, de la família i de la memòria com a valors perdurables. En gran part, el relat és una reflexió finíssima sobre el caràcter fugisser de la vida i el sentit de permanència que li donem els éssers humans, i precisament el seu missatge queda reforçat pel gir final - inesperat, inevitable - que fa la narració en el seu desenllaç. El relat condensa en poques pàgines la història vital de dues generacions de la família Jones, les dels besavis i els avis de l'autora. És també la història del Gal·les rural al llarg del segle vint. 

Rebecca Jones, nascuda el 1905, és la gran dels cinc germans que arribaran a l'edat adulta. Dels quatre nois, els tres petits eren cecs i van haver de ser enviats a Anglaterra, per ser educats en una escola especial. Com a conseqüència d'aquest fet, el germà gran, Bob, es va haver de quedar a la granja familiar tota la vida i no va poder accedir als estudis superiors. La vida de la Rebecca Jones és una història, per tant, de camins no recorreguts i oportunitats perdudes, però també és una recreació magnífica del món dels que queden enrere, transitant entre els cicles de la vida rural i el paisatge indòmit de la vall de Maesglasau que envolta el mas de la família protagonista. La vida d'aquests pagesos gal·lesos que queden enrere és certament molt dura i plena de privacions, però no és en cap cas un erm cultural. Els membres de la família Jones provenen d'un llarguíssim llinatge de poetes i homes de lletres, i gaudeixen de la poesia com del seu element propi. La veu d'un dels avantpassats, el poeta del segle divuit Hugh Jones, es fa especialment present al llarg de la narració a través de la multiplicitat de fragments de les seves obres, en vers i en prosa, que formen el contrapunt de la història explicada per la Rebecca. 

L'experiència de la ceguesa per part dels tres tiets, i la dicotomia establerta al llarg del text entre llum i foscor, esdevenen la gran metàfora al centre de la narració. Gran part de la bellesa del text la fan les imatges del paisatge verd i feréstec de les muntanyes gal·leses: precisament la imatge que se'ls nega als cecs. El títol original en gal·lès és precisament un vers de Hugh Jones inspirat en un dels salms: el poeta demana a Déu que descorri el vel que oculta la muntanya de Maesglasau, però ens deixa amb la incògnita sobre a quina mena de foscor es refereix la veu poètica en definitiva. Rere aquest paisatge, Rebecca és una veu que acaba per fer-se eterna, en tant que, des del seu moment present, es manté profundament arrelada al món dels seus pares i dels seus avantpassats. El seu testimoniatge silent i discret de la vida de la vall acaba per convertir-se en un recordatori commovedor i inesborrable de la força de l'arrelament i els vincles familiars a l'hora de definir-nos. 

Sinopsi: Des del casament dels seus pares a principis del segle vint fins a l'edat anciana, Rebecca Jones rememora la vida viscuda al mas de la seva família a la vall de Maesglasau, i descriu com les nombroses generacions d'aquesta família s'han adaptat a la duresa de la vida rural. La vida cultural en llengua gal·lesa que lluiten per mantenir és una part molt important d'aquest relat extraordinari de pervivència davant del món inexorable del futur i del progrés. 

M'agrada: És una lectura imprescindible per entendre quelcom de la cultura gal·lesa i, com a novel·la, és un relat d'una bellesa aclaparadora. 

06 de març 2019

F de falcó (#236)

Caçar amb el falcó em va portar als límits mateixos del que és humà. Després em va portar més enllà, a un lloc on jo ja no era humana. El falcó volava, jo hi corria al darrere, la terra i l'aire ornats amb detalls profunds i corbats, prou per deixar fora qualsevol cosa que s'assemblés al passat o al futur, de forma que l'únic que importava eren els propers trenta segons. 

Aquest assaig de l'autora anglesa Helen Macdonald és un llibre de memòries molt curiós i difícil de classificar. Ha rebut nombrosos premis a partir de la seva publicació el 2014, i això ha fet créixer el seu èxit internacional en els últims anys. És una reflexió profunda i captivadora sobre el procés de dol experimentat per Macdonald arran de la mort del seu pare, un moment crucial en la seva vida en què deixa la feina i la casa per tal d'entregar-se a un projecte vital que l'ha acompanyat tota la vida: la falconeria. 

L'autora adquireix un astor - una espècie especialment rebel - i es decideix a entrenar-la per caçar a les zones boscoses de l'Anglaterra rural. L'amansiment del falcó a la manera tradicional no és una tasca fàcil, però: els falcons són criatures salvatges que, de fet, no arriben mai a ser domesticades. El seu instint predador és inesborrable de la seva naturalesa, i el seu amansiment consisteix més aviat en un exercici de confiança creixent entre ocell i persona a través de l'hàbit i la repetició. L'objectiu últim és deixar que el falcó caci lliurement i torni al falconer quan aquest el cridi: per arribar a aquest punt, el falconer comença lligant-lo curt i va augmentant aquesta distància progressivament. La mesura d'aquests estadis de confiança és extremadament complexa, en tant que lligar l'ocell massa curt pot significar alimentar la seva agressivitat d'una forma insana; d'altra banda, deixar-lo volar lliure si encara és massa aviat pot significar perdre'l per sempre. 

Macdonald ens informa amb tot detall d'aquestes complexitats i subtileses, i poc a poc anem veient com l'autora emprèn un viatge cap a la natura salvatge com a forma d'escapar de la situació de dol, en una mena de present etern on només existeix la relació amb l'ocell. Tanmateix, l'escapada a la natura també representarà, al cap del temps, un camí insospitat de guariment. Si la línia entre la persona i l'ocell comença a esborrar-se davant la impossibilitat d'assumir la pèrdua del pare, la natura també ajudarà Macdonald a percebre la necessitat de tornar al món dels vius. 

L'aventura de Macdonald, però, troba un interlocutor insospitat en la figura de l'autor britànic T. H. White (1906-1964) que, alcohòlic i solitari, es va proposar entrenar el seu propi astor durant els anys trenta. Mentre que Macdonald emprèn aquesta tasca com a forma de canalitzar el dol per la seva pèrdua, el viatge de White és encara més tortuós. Turmentat per la seva homosexualitat reprimida i les tendències sàdiques que arrelen en els maltractaments de què havia estat víctima en la infància, la seva empresa és adquirir l'honorabilitat cavalleresca de la classe alta britànica. Com l'autèntic "cavaller mal fet" de la seva obra artúrica més famosa, The Once and Future King, White es proposa una prova de caràcter que, lluny de purificar-lo com als cavallers cortesans en què s'emmirallava, el portarà al límit de l'estabilitat mental. La història de White i Gos, el seu astor, és la dramàtica història d'un falconer maldestre i inexpert que inconscientment sotmetrà el seu animal a una tortura salvatge fruit de la inconsciència; el relat d'un infant aterrit que es transformarà en la figura dictatorial que ha temut durant tota la seva vida; el testimoni de la desfeta d'un home trencat per dins que es veu incapaç de recuperar una imatge anhelada de passat idíl·lic i immaculat. 

El llibre de memòries que White va escriure sobre l'experiència serveix a Macdonald com a font d'ensenyaments, no sols sobre les coses que no s'han de fer a l'hora d'entrenar un falcó de caça, sinó també sobre les múltiples formes en què un ésser humà es pot trencar i l'esfereïdora lluita per tal de recuperar-se un mateix. El llibre, per tant, no seria l'experiència deliciosa que és sense aquest joc de miralls continu entre el passat i el present, entre els instints i els impulsos feréstecs i el món amansit de la cultura i la literatura. El llibre és, també, una gran reflexió sobre la història i la cultura angleses, que defineixen la realitat, en determinats moments històrics, segons el que és normatiu o refinat per a la societat del moment. Durant el Renaixement, l'entrenament del falcó és caracteritzat com a procés de seducció d'una dama altiva i distant. A l'època victoriana, però, el falcó és comparat amb una feminitat histèrica que ha de ser controlada i refrenada per l'autoritat masculina. Durant la segona guerra mundial, els nazis s'interessen per la falconeria canalitzant en les aus de presa els seus ideals de purisme racial. També serà en aquest moment que la descripció de l'anatomia d'aquests ocells adopta el vocabulari propi de l'enginyeria aeronàutica, i aquests animals seran equiparats a avions de combat. 

F de falcó és una experiència difícil de classificar, a mig camí entre les memòries, la crítica literària i la divulgació sobre la vida salvatge. La seva lectura també té els seus alts i baixos i no em sembla del tot rodona. Hi ha moments en què l'interès decau i en què l'obra sembla un punt massa fragmentada, però l'experiència per regla general és molt completa i rica en matisos. 

Continguts: Després de la mort sobtada del seu pare, el foto-periodista Alasdair Macdonald, la professora Helen Macdonald cau en una depressió i comença a aïllar-se dels seus familiars i coneguts. La seva passió per la falconeria es remunta a la seva infància, però ara es proposa iniciar un projecte amb el qual mai no s'havia atrevit: entrenar un astor, una espècie particularment difícil, ella sola. El seu creixent aïllament durant l'amansiment de l'ocell la porta a diferents reflexions sobre la relació dels éssers humans amb la natura i també la naturalesa mateixa de les relacions humanes. 

M'agrada: M'han agradat sobretot els moments dedicats a la crítica literària i el perfil biogràfic de T. H. White que, al meu parer, eclipsen el relat personal de Macdonald. 

No m'agrada: És un llibre un punt desigual, que té moments molt reeixits i d'altres de més feixucs. 

02 de març 2019

The Grass is Singing (#235)

Quan els vells colons diuen "S'ha de comprendre el país" el que volen dir és "T'has d'acostumar a les idees que tenim sobre els natius." Estan dient, efectivament, "Aprèn les nostres idees, o si no marxa d'aquí: no t'hi volem." La majoria d'aquests joves han estat educats amb vagues nocions d'igualtat.

Aquesta novel·la de 1950 va representar el debut de l'autora britànica Doris Lessing (1919-2013) i és una lectura totalment recomanable, que demostra la magnífica habilitat de l'autora per crear una atmosfera i un ambient, i per fer-nos entendre les subjectivitats dels seus personatges sense necessitat de fer-los agradosos o complaents als lectors. Doris Lessing va guanyar el premi Nobel de Literatura el 2007, i llegir un llibre així ens fa adonar de com de merescut va ser aquest guardó en aquest cas, i també de com es va fer esperar. L'argument és aparentment simple: cap als volts de la segona guerra mundial, en una granja de Rodèsia del sud, actual Zimbabwe, la dona del granger ha estat assassinada pel seu servent domèstic, un treballador negre. El primer capítol ens presenta els personatges que conformen aquest petit i remot univers: Dick i Mary Turner, el matrimoni protagonista; Moses, el servent negre que acaba de matar la seva mestressa; Tony Marston, l'encarregat acabat d'arribar d'Anglaterra i recentment incorporat a la feina de la granja, i Charlie Slatter, el ric i influent amo de la plantació contigua a la dels Turner. 

De seguida se'ns planteja breument la política d'aquest món: en una economia basada en l'explotació de la mà d'obra dels negres, quasi en termes d'esclavitud, el racisme es presenta com a necessitat i s'imposa inexorablement a través de la pressió social. Tony Marston pot mostrar els dubtes i les reticències pròpies d'un nouvingut, però de seguida comprendrà on rauen les seves lleialtats. Per més que els joves arribats de Gran Bretanya alimentin vagues nocions d'igualtat, la pràctica del guany econòmic i de l'estabilitat que requereix de seguida s'imposa com a necessitat pràctica. Per aquest motiu Tony Marston de seguida descarta la idea que existís quelcom d'estrany en la relació entre Mary i Moses, i es limita a guardar-se les seves pròpies conclusions. A partir del segon capítol, l'acció recula a la infància i joventut de Mary, i ens presenta tota la seva història, i la del seu matrimoni amb Dick, en ordre cronològic fins al tràgic desenllaç. 

A partir d'aquí és quan com a lectors podem treure les nostres pròpies conclusions: Mary és una persona profundament immadura, a causa de la forma com s'ha criat, i en un moment determinat de la seva vida veu el matrimoni com una necessitat, a causa de la pressió social d'una comunitat enormement conservadora i tancada. Dick, però, tampoc no sembla un home gaire realista: la seva empresa de tirar endavant la granja sembla fracassada des del principi, i tots els seus intents de reflotar-la acaben resultant estèrils. El matrimoni de seguida es conforma a l'estereotip dels "blancs pobres", que reben la simpatia i la compassió paternalista i interessada dels seus veïns, però que no poden rebaixar-se a admetre la seva derrota. L'aïllament i la manca de recursos materials va minant l'estabilitat mental de Mary al llarg dels anys, de forma que finalment les seves ansietats reprimides acaben cristal·litzant en la seva relació amb els treballadors negres. A mesura que Moses adquireix més responsabilitats dins de la casa, els rols de dependència s'aniran invertint. 

El text presenta una crítica profunda i lúcida a la societat colonial i la relació d'explotació que estableix entre colonitzadors i natius: el terror irracional i subconscient de Mary envers els natius negres amaga arrels més profundes basades en la culpabilitat per aquesta explotació i la seva pròpia submissió a una societat profundament patriarcal i cruel amb els dones. La crítica, en aquest sentit, també adquireix un to protofeminista quan veiem l'evolució del personatge de Mary, primer en la seva relació amb el seu marit, una relació en què els rols també s'inverteixen suggestivament, i posteriorment en la que establirà amb Moses. Per si això fos poc, les relacions de classe entre els blancs afegeixen un altre nivell de complexitat al relat: Charlie Slatter no fa altra cosa que esperar la caiguda dels Tuner amb candeletes per poder apropiar-se de les seves terres, però es veurà obligat a intervenir quan se n'adoni que si els Turner cauen encara més baix, perdran el seu poder sobre els negres. 

The Grass is Singing esdevé, per tant, una lectura fascinant sobre les relacions de poder i d'explotació que s'estableixen en una societat colonial: no sols pel que fa al racisme, sinó també al masclisme imperant en la ideologia dels colonitzadors, en què la dona queda relegada a la passivitat i la indefensió adquirida, com una propietat més a preservar. La tragèdia es fa evident no perquè Moses, Mary o Dick Turner siguin personatges heroics, que no ho són, sinó precisament per la seva incapacitat de controlar els rumbs de les seves pròpies vides, que tindrà a veure amb aquest escenari polític de la lluita pel control en una societat colonial. 

Sinopsi: Quan Mary es casa amb Dick Turner i se'n va a viure amb ell a la seva granja, la seva vida canvia irrevocablement: acostumada a una vida social rica i a les comoditats de la ciutat, ara s'haurà d'acostumar a una vida d'aïllament i solitud creixents que acabaran posant en risc la seva estabilitat mental. La novel·la descriu el deteriorament de la seva salut mental a través de la relació amb el seu marit, amb els treballadors negres de la granja, i la seva incapacitat d'establir vincles amb la societat que l'envolta. 

M'agrada: La forma com Lessing crea una atmosfera i un ambient per a la seva novel·la, amb una riquesa de detalls impressionant, i la complexitat dels personatges, que es fan profundament comprensibles dins del context social en què viuen, tot i que acabin fent-se antipàtics per diferents motius. El fet de començar pel final i anar reconstruint totes les circumstàncies que han portat al desenllaç és l'encert més gran, perquè la novel·la sencera es llegeix com un misteri. A mi la lectura m'ha enganxat moltíssim. 

27 de febrer 2019

L'exili i el regne (#234)

L'Yvars sabia el que estava a punt de dir - i el que tots pensaven al mateix temps - que no estaven emmurriats, que els havien tancat la boca, que era això o res, i que la ràbia i la indefensió de vegades fan tant de mal que no pots ni cridar. 

Publicat originalment el 1957, aquest recull de sis contes de l'autor francès Albert Camus (1913-1960) és una bona mostra de l'estil i les inquietuds del seu autor, i una recomanació idònia per aproximar-se a Camus per primera vegada. Vaig llegir L'estrany i Calígula fa uns quants anys, temps abans de començar el blog, i ara he de dir que els contes compresos a L'exili i el regne m'han agradat molt més: el recull expressa de forma força planera i concentrada el seu pensament existencialista, més complex que el simple absurdisme aparent; i el seu estil sobri i fluït a l'hora de narrar fa de molt bon llegir. 

El títol mateix del volum ens dóna algunes pistes del que hi trobarem, com ens van apuntant alguns dels personatges a través de les seves pàgines: al primer dels contes, "La dona adúltera", la protagonista es refereix al món dels àrabs algerians com a regne estrany d'homes que no posseeixen res, però no serveixen ningú, pobres però lliures; al darrer dels contes, "La pedra que creix", el protagonista es refereix a si mateix com a exiliat o solitari, a la selva brasilera, lluny de la vergonya i la ira d'Europa. Aquesta tensió entre l'exili i el regne es manté a través de tots els contes, per més ambigus que resultin ambdós conceptes al llarg de la lectura. 

D'entrada, s'imposen dues lectures metafòriques que no s'exclouen l'una a l'altra. D'una banda, des del punt de vista de la filosofia existencialista de l'autor, es pot interpretar l'exili com la condició precària de l'existència humana; de forma que el regne seria el sentit o significat últim que resta amagat i és inaccessible als personatges. En el cas de "La dona adúltera", per exemple, aquest regne es tradueix en un irrealitzable anhel de llibertat. De la mateixa forma, els altres esdevenen aquest mateix regne inaccessible, ja que en tots els contes els personatges naveguen una solitud incommensurable que en cap moment no poden trencar per iniciativa pròpia. El penúltim dels contes, "L'artista treballant", apunta en aquesta direcció quan el personatge principal, Gilbert Jonas, conclou la seva recerca frustrada de sentit amb una única paraula: "solitari" o "solidari", això no ho sabem. L'únic dels personatges que prova de ser activament solidari, el mestre d'escola de "L'hoste", acull el presoner àrab amb una hospitalitat digna dels beduïns, però malauradament oblida que ningú altre no pot decidir per un mateix, i ha d'acabar pagant el preu de la seva desitjada neutralitat. Només al final de l'últim dels contes, "La pedra que creix", s'intueix una possibilitat de solidaritat, però el conte s'acaba aquí i la idea queda només apuntada. 

D'altra banda, hi ha una altra lectura d'aquesta metàfora que és molt més política i històrica. Des de l'experiència de Camus com a francès nascut a Algèria, l'exili i el regne també apareixen en els relats com a imatge de la situació colonial: els colons francesos es descriuen com a exiliats, en al seva condició de desplaçats o desarrelats, mentre que el món dels natius la majoria de vegades es presenta com a innocent i pur, tot i que sempre inabastable des de la perspectiva dels europeus. El racisme, òbviament, és part d'aquesta imatge de conjunt: part de la soledat i de l'aïllament dels personatges protagonistes passa també per la seva incapacitat de representar els natius com a persones, o dirigir-los un mínim d'empatia. Aquest tancament o aïllament essencial dels personatges contrasta radicalment amb l'estil de Camus i l'experiència de la seva lectura: amb un llenguatge sobri i poètic, unes descripcions directes i detallades dels ambients que transiten els personatges i de les seves personalitats, és molt fàcil posar-se a la pell dels personatges i dels seus patiments, fins i tot quan a ells mateixos se'ls fan completament incomunicables. La dona adúltera, l'Yvars de "Els muts" i el Daru de "L'hoste" brillen especialment al meu parer: Camus no oblida la perspectiva de classe, i de vegades silenci, opressió i incapacitat d'actuar van agafats de la mà. 

Sinopsi: La protagonista de "La dona adúltera", Janine, viu a Algèria amb el seu marit, on regenten un petit comerç. En un viatge de negocis, la parella visita una fortificació abandonada del desert, on Janine té una revelació sobre el món que l'envolta. "El renegat" és un conte molt enigmàtic i pertorbador sobre un missioner idealista que va a una ciutat de Mali, on és brutalment torturat i acaba convertit al culte pagà dels seus botxins. Tanmateix, queda en un pla d'ambigüitat quina és la seva autèntica fe i, per tant, de què ha renegat exactament. "Els muts" tracta d'un grup de treballadors d'una fàbrica de bótes que tornen a la feina després d'una vaga frustrada. Com a forma de protesta, decideixen no dirigir la paraula al propietari del taller, tot i que és una empresa petita i mantenen una relació personal amb ell, i aquest a més es troba enmig d'una emergència mèdica que afecta la seva filla petita. "L'hoste" és la història d'un mestre d'escola a les muntanyes algerianes que es troba atrapat entre dues alternatives: entregar a les autoritats un presoner àrab que li ha estat donat en custòdia, o deixar-lo escapar. La guerra de la independència ja s'està preparant, i ambdues opcions impliquen conseqüències perilloses. "L'artista treballant" se situa a París i és una sàtira de l'ambient artístic, intel·lectual i crític al qual pertanyia Albert Camus. Jonas és un pintor que gaudeix d'èxit i d'una vida familiar plena, i tanmateix, inicia una recerca de sentit constantment frustrada entre dos pols: els altres i ell mateix. "La pedra que creix" és un relat fascinant i enigmàtic sobre un enginyer francès, D'Arrast, que arriba a un poble enmig de la selva brasilera per tal de construir un dic. Per casualitat es troba enmig d'una celebració religiosa, que té un ritual cristià i un de pagà. 

M'agrada: És una lectura increïblement profitosa, que regala moments memorables i s'entreté molt més en el poder suggestiu dels seus enigmes i les seves imatges que en provar de donar-los una explicació racional. 

22 de febrer 2019

El darrer vers

S'acompleixen vuitanta anys de la mort d'Antonio Machado a Colliure a causa de la seva mala salut i d'una travessa ignominiosa cap a l'exili. Va ser amortallat amb la bandera republicana. La seva mare anciana mor tres dies després. 

Estos días azules y este sol de la infancia és el seu darrer vers. 


16 de febrer 2019

Nunc dimittis

del compositor estonià Arvo Pärt.

12 de febrer 2019

Vergonya (12)

És un dia trist però, per sobre de tot, una lliçó històrica sobre com funcionen la política i la justícia a l'estat espanyol. Si algú encara dubta sobre la naturalesa política del judici que s'inicia avui: 

  • Un partit polític d'extrema dreta forma part de l'acusació, en una figura jurídica, l'acusació popular, que resulta excepcional a Europa. 

  • El president del govern espanyol visita el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg dies abans que comenci el judici, i es justifica repetidament sobre les suposades garanties del sistema judicial espanyol. 

  • El ritme i els terminis del judici s'han vist vinculats repetidament a properes convocatòries d'eleccions. 







#LlibertatPresosPolítics
#JoAcuso
#WeTrustedEU

09 de febrer 2019

El dol és aquella cosa amb ales (#233)

Una vegada hi havia un ocell mainadera, diguem-li Corb. Havia llegit massa contes de fades russos (el noi mandrós crema, la Baba Yaga udola, el príncep decent guanya), però tot i així era un cuidador autoritzat i acreditat, molt admirat pels pares londinencs, molt demandat les nits de divendres. 

Aquest és un llibre molt curiós i certament inclassificable. Publicat el 2015, va ser el debut literari de  l'autor britànic Max Porter, i va gaudir d'un èxit inesperat. És una reflexió original i sorprenent sobre el tema del dol i la pèrdua, centrant-se sobretot en les conseqüències més quotidianes d'aquesta situació, i en el procés de recuperació després del trauma. És un relat que acaba amb una nota positiva, tot i que transita constantment els racons més foscos d'aquesta experiència: un pare de família es queda sol amb els seus dos fills petits després de perdre la mare sobtadament. No ens assabentem de les circumstàncies d'aquesta mort ben bé fins al final del relat. 

Un dia, a la seva porta, arriba el Corb a fer de mainadera, terapeuta, narrador de contes i confident, tot i que no se n'adona que també pot arribar a torturar sense proposar-s'ho. És un personatge lleig i desagradós, un convidat no desitjat, però acaba guanyant-se els lectors pels seus propis mèrits. El corb és una metàfora al centre de la narració, però els seus malsons - imatges distorsionades del que la família podria arribar a ser - o les seves projeccions en què es presenta com a mainadera perfecta - imatges distorsionades del que a ell li agradaria ser - el construeixen com a personatge tan dinàmic i complex com els humans. A mig camí entre la novel·la i la poesia, la narració es desenvolupa alternant tres veus, la del pare, la del corb, i la dels dos fills, que comparteixen una veu indiferenciada. Cadascuna d'aquestes tres veus va afegint - amb prou feines suggerint - fragments de relats o d'experiències, i són els lectors els que acaben composant-les per formar la imatge de conjunt. 

Al rerefons, hi ha el corb com a figura de la tradició literària, i Ted Hughes i Emily Dickinson esdevenen referents per al text de Max Porter. És una lectura difícil de valorar: molt breu, com un glop que deixa regust àcid però es fa plaent al cap i a la fi. Molt directa i colpidora en el moment de llegir-la, és després, en l'anàlisi reposada, que pot perdre una mica: per ser novel·la, les tres veus sonen massa semblants, indistingibles les unes de les altres en certs moments; per ser poesia, li he trobat a faltar quelcom. La immediatesa arriba sobretot en els passatges dedicats als nens, que Max Porter rescata de la seva pròpia experiència de perdre el pare als sis anys d'edat. Tot i que no l'he trobada del tot rodona, és una lectura que a mi, personalment, m'ha agradat. Tot i així, és tan sui generis que es fa difícil de recomanar o de classificar. Agradarà a lectors eclèctics, que no siguin gaire llepafils i, certament, amb inclinacions cap a la poesia. 

Sinopsi: Després de la mort sobtada de la mare, un pare de família i els seus dos fills petits han d'afrontar el que resta de vida amb aquesta pèrdua. De seguida es presenta al seu rescat el Corb, per ajudar-los a guarir les seves ferides, tot i que a la seva manera. 

M'agrada: La forma com el relat juga en tot moment amb la presència del corb com a símbol. A estones és una projecció del pare, a estones és una mena de metàfora per l'absència de la mare, i a estones té un caràcter totalment particular. També m'agrada la inserció de diversos relats dins del relat principal i el recurs a diverses veus, formes narratives i punts de vista. 

No m'agrada: Potser se m'ha fet massa curt i m'ha faltat alguna cosa, o potser és que m'acomodo massa a la zona de confort i després no trobo la forma de sortir-ne, però és un llibre que es fa difícil de valorar en ser tan petit i estrany. 

06 de febrer 2019

The Gustav Sonata (#232)

-No podem saber -li ha dit a l'Erich-, fins que el moment arriba, quina decisió prendrem. 

Aquesta premiada novel·la de l'autora britànica Rose Tremain es va publicar el 2016 i ha rebut grans elogis i premis al món anglòfon. És una lectura totalment recomanable. La novel·la ens presenta un relat complex sobre dues famílies que s'estén al llarg de dècades, però que se'ns presenta a través dels moments decisius de les seves vides, les implicacions dels quals deixaran marcats els seus membres pels anys que vindran. Els personatges es fan completament humans en tot moment, i la història vibra amb les conseqüències, sovint imprevistes, de les decisions que prenen a cada pas. 

Ara bé, potser l'aspecte més elaborat de la novel·la és la seva estructura, en forma de tres moviments que cobreixen tres etapes diferents de les vides dels personatges. La primera part se situa a finals dels anys 40 i ens presenta els dos protagonistes quan són nens. Gustav Perle és un infant de cinc anys que viu amb la seva mare en una petita ciutat de províncies de Suïssa. A l'escola es fa amic d'Anton Zwiebel, que acaba d'arribar al poble. Aviat sorgeix una amistat que perdurarà fins a l'edat adulta. Anton pertany a una família jueva acomodada. La mare de Gustav, però, passa penúries econòmiques i culpa els jueus de la mort del senyor Perle. Gustav és educat en els valors del nacionalisme suís, basats en la mesura i el control de les emocions, indispensables aparentment per tal de mantenir la preuada neutralitat del país. Tanmateix, mentre l'amistat de Gustav i Anton es va desenvolupant a través dels obstacles polítics i de classe que els assetgen, ens adonem com aquesta neutralitat no és res més que un altre ideal que topa amb la realitat més crua. 

La segona part ens situa deu anys enrere, durant la segona guerra mundial, i ens explica la història dels pares de Gustav. El senyor Perle, un ajudant de policia, posa la seva carrera en risc falsificant els permisos d'entrada dels refugiats jueus temps després del tancament de fronteres. L'abril de 1938, poc després de l'Anschluss, Suïssa se n'adona que s'haurà de plegar als desitjos dels nazis si vol mantenir la seva integritat territorial, així que la seva neutralitat es carrega de matisos. No serà fins dècades després, als anys noranta, que es descobriran els ingents beneficis que els bancs suïssos van fer a partir de l'extermini dels jueus als territoris dominats per l'Alemanya de Hitler. 

La tercera part ens situa al tombant del segle vint-i-u, amb Anton i Gustav ja adults, però amb la seva relació d'amistat encara pendent entre tots dos, com un assumpte que cap dels dos encara no ha resolt totalment. Anton ha renunciat a la carrera com a concertista de piano  que els seus pares li auguraven, a causa del seu pànic escènic. Els seus rampells i les seves ansietats segueixen dominant la seva vida. Gustav s'ha transformat en un individu complaent i absolutament abnegat que es dedica, tan sols, a satisfer els desitjos dels altres. El passat ha deixat enigmes oberts, però, que Gustav encara ha de resoldre. La novel·la no tan sols respon a aquesta estructura musical perquè estigui dividida en tres parts: dins la narració, els temes també hi apareixen i desapareixen rítmicament, com en una composició musical complexa i estudiada. L'homosexualitat, la incapacitat de recuperar el temps passat, la impossibilitat de fer encaixar el desig i la realitat, el precari equilibri entre el deure i la lleialtat són motius que es van repetint i, que cada cop que reapareixen, es fan familiars com a temes ja escoltats prèviament. 

Finalment, la novel·la sencera es basteix al voltant d'una evidència que no es fa explícita ben bé fins al seu desenllaç, i per això val la pena esperar fins al final al llarg de les múltiples anades i vingudes de la trama, a moments un punt excessives. Un autor amb menys habilitat hagués fet naufragar la trama en aquesta varietat de detalls, però Rose Tremain manté una direcció fixa al llarg de tota la novel·la i fins i tot les sorpreses que reserva dins la trama acaben encaixant de formes altament suggestives dins la imatge de conjunt. Tot i que el desenllaç mateix és el que més ha dividit els lectors, a mi m'ha semblant una culminació adient i satisfactòria a un relat amarg i desolador sobre els paranys que presenten, a la vida de cadascú, les decisions preses i les opcions rebutjades. 

Sinopsi: A la primera part de la història, ens situem a la ciutat fictícia de Matzlingen l'any 1948. Gustav Perle i Anton Zwiebel, dos infants de sis anys, es coneixen a l'escola i inicien una amistat basada en el suport incondicional de Gustav envers l'inconstant Anton. La mare de Gustav veu l'amistat amb recel perquè culpa els jueus de la mort del seu marit. A la vegada, les barreres de classe també s'interposen entre ells: els pare d'Anton és banquer mentre que la mare de Gustav sobreviu com pot a base de petites feines. La segona part ens porta deu anys enrere per explicar-nos com es van conèixer els pares de Gustav i les decisions i circumstàncies que van portar els Perle al moment present. La tercera part de la novel·la ens porta a principis dels anys noranta, en què Gustav es disposa a investigar sobre el passat de la seva família i Anton passa per la seva crisi nerviosa més greu. 

M'agrada: És una novel·la tan ben construïda que es llegeix amb la tensió de voler saber sempre què passarà a continuació. A mi personalment, el desenllaç m'ha semblat un dels punts més forts de la novel·la, que acaba lligant caps solts de formes completament inesperades. 

No m'agrada: Sí que és cert que a la vista de l'inici i el final de la novel·la alguns episodis pel mig de la narració es fan un punt massa enrevessats i li resten plausibilitat a la trama. 

02 de febrer 2019

Vergonya (11)

El meu cor a Madrid, amb els presos polítics catalans. Jo acuso l'Estat de sotmetre'ls a un judici polític que tan sols pretén escarmentar l'exercici de la democràcia i posar fre a la llibertat d'expressió i de manifestació al nostre país. En un tribunal, a més, controlat "per la porta del darrere" per un partit polític. 

Com que em repeteixen cada dia, per esmorzar i per berenar, que l'estat espanyol és un estat de dret on la justícia és independent, estic començant a sospitar. Quina meravella del marketing, el vídeo d'España Global! Quasi està a l'alçada del mític "Los catalanes hacen cosas." Ja veig que hem passat de l'afalac desencertat de portes endins a l'autodefensa no sol·licitada de portes enfora. 


#LlibertatPresosPolítics
#JoAcuso
#WeTrustedEU