Hangsaman es va publicar el 1951 i és la segona novel·la de l'autora estatunidenca Shirley Jackson (1916-1965). No és una de les seves obres més conegudes, però és una bona mostra de l'estil de l'autora i una lectura totalment fascinant, que atrapa des de la primera pàgina fins l'última, i que ens porta en un viatge caòtic i inquietant per la ment de la protagonista. D'entrada, la veu narradora ens posa a la pell de la Natalie Waite, una estudiant de disset anys al seu primer any d'universitat: tot i que la narració és en tercera persona, ens fa partícips dels somieigs de la protagonista, de la seva voluntat d'escapar del present de la seva vida quotidiana i de la tensió cada cop més angoixosa entre la seva vida interior, intuïtiva i desbordant, i la necessitat d'encaixar dins els rols i expectatives socials dels que l'envolten. La novel·la s'articula al voltant dels desequilibris que experimenten les dones davant les exigències d'una societat patriarcal profundament conservadora i dominant: un procés de dissociació, en el cas de la protagonista, que la portarà a qüestionar fins i tot la seva realitat més immediata.
A través de la narració, assistim a una lluita constant de la protagonista per assumir el control de la seva pròpia vida davant d'un sistema que la defineix des de fora: la narració acara contínuament la veu interior de la Natalie amb les expectatives i exigències que se li imposen en l'àmbit familiar i, més endavant, ja al campus, amb les dinàmiques de manipulació i de poder que s'estableixen entre les estudiants mateixes. En part hi ha la crítica a la mentalitat de ramat, que exclou el diferent i el fa objecte de vexacions per la por que tenen tots els membres del grup, al seu torn, de quedar exclosos ells mateixos. És una situació que Shirley Jackson va patir en carn pròpia al poble on vivia i que també retrata, per exemple, a Sempre hem viscut al castell. D'altra banda, Jackson construeix una sàtira brillant contra aquestes mateixes estructures d'opressió: per exemple a través dels personatges del pare i del professor Langdon, que es presenten a si mateixos com a mentors, però se'ns ofereixen en tot l'esplendor de la seva ineptitud i vanitat, especialment en un context social en què l'educació de les dones és vista només com un ornament buit per a l'autèntica funció social que els espera: la de cuidadores de la llar i mares de família.
Els personatges femenins, per contrast, desperten una mica més de compassió, per més que el retrat que en fa Jackson sigui igual de despietat: en la senyora Waite i la senyora Langdon, una jove estudiant que ha aconseguit "caçar" el seu professor, hi veiem casos paradigmàtics del mal que no té nom descrit estadísticament per Betty Friedan, mentre que en les alumnes que comparteixen residència amb la Natalie hi trobarem executores despietades de la vexació i la manipulació de les altres dones. Els passatges de les trobades socials entre el matrimoni Langdon i les tres alumnes avantatjades del marit en són exemples magistrals i esfereïdors. El resultat és un joc en què totes les dones hi perden sempre, perquè les adolescents frívoles d'avui són les esposes neuròtiques de demà. Tot i la duresa del retrat, però, sempre l'encerten a l'hora de presentar-li la situació a la protagonista amb la lògica lúcida i freda de la profecia acomplerta.
No ens hauria d'estranyar, per això, que la Natalie acabi recorrent a l'escapada que li proporciona una amiga imaginària, la Tony, que apareix per salvar-la de les situacions més asfixiants on es troba. De fet, no arribem a saber mai si és imaginària o no, però la conveniència de les seves aparicions, i els trets diferencials que la distancien de la resta de noies del campus, hi fan pensar. De fet, la novel·la, com és típic a la narrativa de Jackson, està farcida d'elements que no queden explicats però que apunten a realitats molt més sinistres del que estem llegint literalment, i que la lletra del text deixa soterrades hàbilment. L'episodi traumàtic que viu la Natalie poc abans de deixar la casa familiar, que apunta força clarament a una violació, les misterioses desaparicions d'objectes a la residència d'estudiants, o el desenllaç mateix no s'acaben de resoldre del tot explícitament, però el text sencer és tan ric en petites pistes i detalls que n'hi ha prou perquè cada lector pugui fer-se'n interpretacions prou concloents.
Sinopsi: La Natalie Waite assisteix a l'última vetllada intel·lectual a casa dels seus pares, abans de marxar a estudiar a una facultat per a noies. En aquesta última festa li passa un esdeveniment traumàtic que marcarà la següent etapa de la seva vida. Ja a la residència d'estudiants, es negarà a participar a les patentes organitzades per les alumnes més grans, i això la marcarà irremeiablement com a boc expiatori del grup. També coneixerà el professor Langdon, famós per flirtejar i tenir aventures amb les alumnes, tot i que arribarà a tenir més confiança amb la senyora Langdon, no gaire més gran que ella. Totes aquestes relacions socials aniran tensant el seu sentit de la identitat, fins que la seva pròpia estabilitat mental es veurà compromesa.
M'agrada: El to humorístic i satíric amb què Jackson ens distancia dels personatges, i també la seva forma de crear tensió psicològica, amb situacions que espanten més pel que no veiem i el que no se'ns diu que no pas pel contingut explícit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada