Bona diada a tothom! Sense por!
https://www.theguardian.com/world/2017/sep/10/catalans-celebrate-national-day-independence-protests
11 de setembre 2017
08 de setembre 2017
La plenitud de la senyoreta Brodie (#145)
Hi ha un passatge d'aquesta novel·la en què la protagonista, Sandy, admira l'"economia del mètode" com a qualitat artística. Aquesta és una de les múltiples referències que travessen el text i li afegeixen nivells de profunditat -costaria comptar-les i explicar-les totes exhaustivament-, però a la vegada apunta en la direcció del mètode de la mateixa Muriel Spark (1918-2006). El seu punt més fort és la capacitat de condensar tanta informació en tan poques pàgines, i d'utilitzar tan sols la paraula justa, suggerint sempre un doble sentit que es troba rere el que diuen o pensen els personatges i que s'ha d'interpretar a la llum dels fets i de les successives revelacions que l'argument de la novel·la va oferint, com si hi hagués una dissociació bàsica entre el que els personatges diuen, el que pensen i el que fan.
L'acció té lloc a la ciutat d'Edimburg als anys 30. A l'escola per a noies Marcia Blaine, la senyoreta Jean Brodie selecciona d'entre les seves alumnes una colla a qui farà partícips de les seves confidències. La duplicitat és un dels temes principals que dominen en la història, ja que miss Brodie és un misteri tan gran per als lectors com per als personatges mateixos. Es podria interpretar com un personatge tràgic en el sentit clàssic, potser, no tant per cap grandesa o qualitat heroica (és més aviat petita i mesquina, i possiblement una dona del seu temps més que cap altra cosa), sinó més aviat per la seva ceguesa intrínseca, la seva manca de visió, que porta en si mateixa la gènesi de la seva caiguda.
La novel·la té a veure amb un concepte d'educació també, i potser en aquest sentit la mesquinesa de la senyoreta Brodie és tràgica perquè no és del tot responsabilitat seva. A Edimburg als anys 30, com a tants altres llocs, l'educació rebuda pels nois i la rebuda per les noies contrasta explícitament. Les qualitats que miss Brodie prova d'extreure de les seves alumnes tenen més aviat a veure amb ocupar el lloc que la societat demana a les dones a l'àmbit domèstic, i tot i així es presenta amb una grandiloqüència i una solemnitat completament dissonants. A la vegada, una de les ambigüitats centrals de la novel·la és el paper educatiu que miss Brodie juga respecte a les seves alumnes: ella defensa que està ajudant a desenvolupar la seva individualitat. A mesura que avança l'argument, però, es va fent cada cop més clar fins a quin punt les està manipulant per tal de viure la seva vida a través d'elles. I en aquest sentit, tot dependrà de fins a quin punt les noies siguin conscients d'aquest joc de manipulació, i s'hi adaptin o s'hi rebel·lin.
L'argument gira al voltant del despertar de les alumnes al sexe en una societat conservadora i repressiva; a la vegada, també gira al voltant de la "plenitud" de la senyoreta Brodie, i l'ambigua relació que estableix amb els seus dos amants (un de platònic, i un de real), de la mateixa forma com fa créixer el relat sobre el seu amor de joventut caigut a la primera guerra mundial. Un altre dels temes centrals de la novel·la, de fet, és la tensió entre el catolicisme i el calvinisme: miss Brodie assumeix una idea de la predestinació o la providència que no qüestiona en cap moment, mentre que els destins que ella pensa per a les seves protegides no és que no s'acompleixin, sinó que acaben acomplint-se per a una altra persona, a l'inrevés, o amb una implicació fosca i amagada que ella no pot preveure. És com si precisament miss Brodie, en la seva ridiculesa, tingués la capacitat de transmetre un oracle que ella mateixa és incapaç d'interpretar. En general, és una lectura complexa i absorbent, que en tota la seva brevetat no deixa d'obrir perspectives i jocs de miralls respecte als personatges i la seva forma de presentar-se, que barreja tres línies temporals diferents, així com fantasies i somnis a la vegada. És una novel·la petita que en definitiva atrapa perquè conté un món sencer.
Sinopsi: La novel·la cobreix la plenitud de miss Brodie durant els anys en què és professora de Primària d'una colla de noies en una escola d'Edimburg. Quan aquestes passin a Secundària, continuaran la seva relació amb miss Brodie fora de l'ambient educatiu, i la seva influència les marcarà de formes totalment inesperades.
M'agrada: Sobretot m'ha agradat la seva forma de temptar a base de petites intrigues i de la cronologia no lineal, que va avançant esdeveniments del futur dels protagonistes com si fossin un destí preestablert.
Sinopsi: La novel·la cobreix la plenitud de miss Brodie durant els anys en què és professora de Primària d'una colla de noies en una escola d'Edimburg. Quan aquestes passin a Secundària, continuaran la seva relació amb miss Brodie fora de l'ambient educatiu, i la seva influència les marcarà de formes totalment inesperades.
M'agrada: Sobretot m'ha agradat la seva forma de temptar a base de petites intrigues i de la cronologia no lineal, que va avançant esdeveniments del futur dels protagonistes com si fossin un destí preestablert.
01 de setembre 2017
Johnny va agafar el fusell (#144)
Fa uns quants anys, durant els primers anys d'universitat, se'm va acudir llegir El raïm de la ira de John Steinbeck, el vaig acabar i vaig prometre que mai més no el tornaria a llegir. És l'única vegada a la vida que m'ha passat això, ja que en general provo de rellegir tant com puc. En aquest cas, l'impacte va ser tan gran que, tot i que la novel·la em va encantar, em va emocionar, em va semblar d'una altra dimensió i em va deixar pensant que no hi havia prou Nobels al món per donar-los tots a Steinbeck, vaig decidir que no la tornaria a llegir mai més. Potser vaig ser massa radical, i d'aquí a uns anys oblidaré el per què de tot plegat i faré un cop de cap i m'empassaré les paraules i la tornaré a llegir. Però encara no ha arribat aquest moment. No que hi pensi constantment, en això, però de cop el record em va tornar al cap tot just començar Johnny Got his Gun de Dalton Trumbo (1905-1976).
La impressió que és una novel·la massa dura per a la digestió s'acaba dissipant al final, potser perquè es fa força curta, i perquè el to de la narració va canviant progressivament, fins que al final el discurs polític s'acaba menjant una mica (encara que només sigui una mica) el dramatisme dels fets relatats. Potser Steinbeck va ser més subtil en aquest sentit. Però al capdavall, em vaig quedar pensant què tenen els americans que ho saben fer tan bé això, desmuntar els seus propis ideals i mites polítics amb aquesta mena de textos de sofriment. Potser és que s'ha de ser americà i d'esquerres. Si és qüestió d'escollir, i com que El raïm de la ira ha quedat fora de la contesa abans de començar, potser em quedo amb Escorxador-5 de Kurt Vonnegut, que fa el mateix amb una mica més d'humor i una mica més de surrealisme i originalitat, tot i que potser encongeix el cor de la mateixa forma.
Johnny va agafar el fusell es va publicar el 1939, just abans de començar la segona guerra mundial, i ha estat considerada des de llavors com a pamflet pacifista imprescindible cada cop que els Estats Units s'ha embrancat en una nova guerra. La novel·la, però, s'ambienta a la primera guerra mundial, i aparentment parteix d'un fet real en què Trumbo es va inspirar per aconseguir aquest commovedor relat sobre una consciència atrapada en un cos mort. El soldat americà Joe Bonham es desperta en un hospital sense braços ni cames, ni ulls, boca ni nas, a conseqüència de l'esclat d'una bomba alemanya mentre lluitava a la trinxera. L'alimenten i el fan respirar artificialment sense el seu consentiment. La primera part de la novel·la és un malson kafkià en què Joe prova d'analitzar la seva situació racionalment i acaba descobrint el seu estat poc a poc. A la vegada, el seu monòleg interior el porta al record de diferents episodis de la seva adolescència i joventut a Colorado, que en moltes ocasions guarden paral·lelisme amb la joventut del mateix Dalton Trumbo.
La segona part de la novel·la se centra en els esforços de Joe per comunicar-se amb l'exterior, a través del codi Morse, i arriba al seu gran clímax quan finalment aconsegueix ésser escoltat. La tècnica utilitzada és l'stream of consciousness, de forma que en un mateix capítol trobem diferents records i percepcions tots barrejats. A més, com si fos una mena de lògica compensatòria per la pèrdua de membres i de sentits del protagonista, els records del passat arriben amb una exuberància terrible en la seva proximitat i calidesa. La novel·la en si mateixa es va construint a base d'aquests fragments inconnexos de diferents relats, com si el text mateix fos el reflex d'un cos mutilat i desmembrat. En la mateixa direcció apunta, crec, la manca de desenllaç. A mesura que avança la lectura, el focus temàtic se centra més en la comunicació i l'empatia, tot i que les possibilitats d'aquesta comunicació quedin tallades precisament per la manca d'empatia que Joe acaba trobant en els seus receptors. Així doncs, una lectura interessant, molt realista i conmovedora de vegades, brillant en l'estil i el recurs a les imatges, i que de ben segur no pot deixar ningú indiferent.
Sinopsi: En un moment i lloc indeterminats, Joe Bonham es desperta en un hospital després d'haver estat mutilat per una bomba alemanya al front durant la primera guerra mundial. Com que no té ús dels seus sentits ni dels braços o les cames, la narració bàsicament segueix el fil de la seva consciència, mentre prova d'assumir la seva nova situació i establir algun tipus de comunicació amb l'exterior.
M'agrada: És un relat molt intel·ligent, que recorre contínuament al poder de les imatges per tal de fer arribar el seu missatge antibel·licista. Per exemple, la història del cadàver del soldat alemany es torna una mena de metàfora per la situació del protagonista mateix; o la forma com el sentit del tacte acaba essent l'únic mitjà que té Joe al seu abast per tal d'apropar-se a la realitat, quan realment no hi ha ningú a l'altra banda amb la disposició ni la sensibilitat adequades com per donar-li resposta.
25 d’agost 2017
La gravetat dels objectes
Aquest és un vídeo divertimento del Nerdwriter (Evan Puschak) sobre la trilogia de El Senyor dels Anells de Peter Jackson, que és una obra mestra de l'adaptació cinematogràfica. (Visiteu el seu canal de Youtube si voleu veure els seus brillants video-essays sobre cinema, política i comunicació, entre d'altres temes).
Fa uns quants anys vaig llegir un article a El Señor de los Anillos y la Filosofía que llegia l'obra des de perspectives freudianes, equiparant l'anell únic i la noció freudiana de fetitxe, en tant que l'anell de poder mediatitza les relacions dels personatges entre ells i cap d'ells no pot ser autènticament lliure per estimar fins que aquest objecte no ha estat destruït. Aquesta lectura em va venir al cap en veure The gravity of objects, ja que sembla que Peter Jackson entengués aquesta premissa, encara que fos inconscientment, i carregués cada objecte present a l'escena d'una gravitas simbòlica pròpia, un bagatge de significats, connexions, i connotacions, no sempre malignes, que lliguen els personatges entre ells i a un conjunt més gran que ells.
Aquest ús dels objectes a escena, per tant, no és només ostentació gratuïta d'un equip de producció que cuida el disseny gràfic de l'obra com si fos un personatge més, sinó a la vegada una forma extraordinàriament econòmica i sòbria de comunicar informació als espectadors. I cal tenir la imaginació força esmolada per arribar a solucions tan brillants. Els objectes no sols tenen una presència pròpia, sinó que també ens revelen informació crucial sobre els personatges i sobre l'argument. Em venen al cap uns quants exemples d'aquest ús:
- l'arc narratiu de l'arbre blanc de Gondor (deliciosament diferent al del llibre, i no sé amb quina de les dues versions em quedaria si hagués d'escollir);
- la imatge del coll nafrat de Frodo per on li passa la cadena d'on penja l'Anell;
- Éomer deixa als peus del seu rei un casc d'uruk-hai amb la mà blanca pintada;
- a Rivendell, les diferents actituds i posicions de Boromir i Aragorn se'ns introdueixen a través de la seva interacció amb les restes de l'espasa Narsil.
I podria pensar en més exemples. A detalls com aquests amb refereixo quan l'anomeno una obra mestra de l'adaptació cinematogràfica. Tant de bo haguessin conservat ni que fos un residu d'aquest plantejament creatiu a l'hora de fer les pel·lícules de El Hobbit.
18 d’agost 2017
No es passa en un dia
Demà serà un altre dia. Però el dolor i l'ensurt, la indignació i el desconcert no es passen en un dia. No li traurem l'entrellat, ni en un dia, ni en tots els que vindran. Comptarem fins a deu una vegada i una altra, i ho passarem com podrem. Ni avui, ni demà, ni els dies que vindran. Patim per les víctimes a la ciutat estimada, i ens agradaria tornar enrere, reparar, i esborrar el seu dolor: però no podem, i això no es passa en un dia.
17 d’agost 2017
Mary Reilly (#143)
Publicada el 1990, aquesta novel·la de Valerie Martin va suposar una mirada nova sobre un clàssic, L'estrany cas del doctor Jekyll i mr. Hyde. Va ser catalogada dins l'etiqueta del neo-victorianisme, que engloba un conjunt de novel·les del tombant del segle vint-i-u que revisiten l'època victoriana i els seus codis culturals per tal d'oferir-ne perspectives o punts de vista que els propis autors victorians no havien contemplat en les seves obres.
La novel·la original de Robert Louis Stevenson, en aquest cas, partia del punt de vista del gentleman, posició social ja no necessàriament lligada a la noblesa en l'última etapa de l'època victoriana, però sí a l'educació, a una situació econòmica acomodada i en general a les professions liberals. La novel·la original oferia veu exclusivament a personatges d'aquest estrat social i de sexe masculí. En el moment en què l'amo de la casa és la font de tota autoritat i bondat, el text original plantejava el deure per part d'aquest de mantenir l'ordre social, ja que la criminalitat, així com la part instintiva i passional de la psicologia humana, quedava associada a les classes socials més baixes. La novel·la original explorava la duplicitat i hipocresia pròpies d'aquest plantejament, i explicava una aventura de turisme social per part del protagonista que acabava desencadenant conseqüències fora del seu control. A la vegada, des del punt de vista de la teoria moral, plantejava l'aparent autonomia del mal, el punt en què la decisió moral s'escapa de la voluntat del subjecte, com passaria amb l'addicte o el malalt mental.
La versió que Valerie Martin en fa aprofita bé les línies del text de referència: la cronologia encaixa amb molta cura i precisió amb el relat de Stevenson, i aprofita també les imatges principals del text, com el mirall, el gabinet i la dissociació de la casa en dos espais diferenciats, que reflecteix la del protagonista. En realitat, Valerie Martin fins i tot recorre a l'espai intermedi que es forma entre els dos espais, el pati entre els dos edificis, com a espai on la protagonista planta el seu jardí, l'únic acte veritablement creatiu en què s'embranca en la novel·la, a part del de narrar el relat. La part més original de Mary Reilly és la seva lectura política: aquí, el mal es troba en el cor de la institució mateixa, i aquesta perspectiva l'aconsegueix posant el focus de la narració en un personatge subaltern, una serventa. A més, en aquest cas Valerie Martin és fins i tot més clara que l'original quan dóna a la minyona el control sobre la història i sobre el judici moral.
Per això la lectura obre l'argument de l'original a perspectives feministes, freudianes i marxistes. L'Amo en majúscules, com apareix constantment al llarg del text, és també la font de l'horror, de la mateixa forma en què l'autoritat patriarcal és la font del trauma de la protagonista, maltractada brutalment pel seu pare durant la seva infància. La seva incapacitat de fer net amb el maltractament passat contrasta amb la seva ceguesa respecte a l'amo en el present: el desig i l'atracció sexual que comença a desenvolupar respecte al seu senyor forma un contrapunt ambigu i tens en comparació amb la imatge de conjunt.
La dualitat entre Jekyll i Hyde queda millor resolta en la novel·la de Valerie Martin que en la pel·lícula que se'n va fer als anys 90, ja que queda resolta de forma més semblant al llibre de Stevenson. És realment creïble que semblin dos individus diferents, mentre que donant els dos papers al mateix actor costa justificar-ne el desconeixement per part de la resta de personatges. En aquest sentit el text escrit guarda l'ambigüitat de forma molt més efectiva, tot i que per als lectors la clau de l'argument no sigui cap sorpresa. A més, la forma com la presència del monstre es va revelant i marcant en el text és també altament suggestiva, i a la vegada també fidel a l'original: són els testimonis orals de diversos membres del servei que van revelant aspectes de mr. Hyde a la protagonista, fins que no arribi el moment en què ella se'l trobi personalment. En aquest sentit la tensió està molt ben construïda i dosificada, de forma que la lectura es fa àgil i fascinant en tot moment.
Sinopsi: La novel·la és la transcripció dels diaris de la minyona Mary Reilly durant el temps que serveix a la casa del doctor Jekyll. Mentre ambdós personatges van desenvolupant una progressiva atracció l'un per l'altre, a la vegada el senyor Hyde comença a interposar-se entre tots dos i a amenaçar l'estabilitat de la casa.
M'agrada: És una lectura completament fascinant i recomanable, especialment per a tothom qui conegui el text original de Stevenson.
14 d’agost 2017
10 d’agost 2017
Property (#142)
Tothom se sentia obligat a assegurar-me que la mort de la Mare era part del pla diví. Exactament, volia cridar després de llegir mitja dotzena de condolències, el pla diví és matar-nos a tots, i si un infant innocent mor en agonia i un home malvat expira l'últim alè mentre dorm a una edat avançada, per què ho hauríem d'anomenar injustícia?
Aquesta novel·la de 2003 de l'autora nord-americana Valerie Martin és una recreació fascinant de la vida a les plantacions del sud dels Estats Units força anys abans de la Guerra Civil americana. Ambientada el 1828 a l'estat de Louisiana, la narració pren el punt de vista de Manon Gaudet, la mestressa d'una plantació de sucre, lligada a un marit que no estima i testimoni de la presència constant i quasi sempre silenciosa de l'esclava Sarah, amb qui el seu marit té dos fills. La hipocresia amb què els amos de la plantació mantenien el doble estàndard de no considerar els esclaus com a humans i a la vegada abusar sexualment de les esclaves és una constant en les narracions d'esclaus de l'època, així com la ira i la violència sovint exercides per les esposes dels amos de la plantació contra les esclaves sexuals dels seus marits.
El punt més fort de la novel·la és que s'aproxima a un tema tan pertorbador sense cap mena d'apel·lació al sentiment, sinó amb un to fred i distant, quasi objectiu, profundament realista amb els sentiments i els pensaments dels protagonistes en tot moment. En comptes de buscar justificacions subjectives en la crueltat i la violència dels botxins, en realitat el que fa el llibre és presentar la seva mentalitat racista de forma clara i directa, sense cap mena de concessió, i per això, cancel·la l'empatia del lector des del primer moment. Tot i que la protagonista també es troba explotada i oprimida dins del seu matrimoni, es fa impossible comprendre el seu patiment quan desplega el seu racisme de forma explícita i, moltes vegades, exterioritzant-lo ella mateixa a través de la crueltat i l'abús. Cap al final del llibre, hi ha un moment en què la mestressa es permet fins i tot comparar la seva situació amb la de l'esclava, anhelant una llibertat que ella tampoc no té. Tanmateix, en vista de la crueltat desplegada pel seu marit i per ella mateixa en determinats moments de la narració, es fa impossible valorar les dues situacions en els mateixos termes.
A la vegada, és també una narració breu i sòbria, que comença sense plantejament i acaba sense desenllaç, i es transforma en una experiència de bona literatura en el sentit que prova de no donar mastegats els seus temes, sinó deixar buits en la història que els lectors han d'anar omplint. La majoria de vegades, el poder de les imatges i les relacions entre els personatges és molt més eficaç que el propi argument de la història. Les dues dones protagonistes projecten una imatge especular l'una en l'altra, però en tant que només una d'elles té la veu en primera persona sobre la narració, l'esclava es converteix en un subjecte impossible d'interpretar, una presència que només es tradueix en la receptora silent i passiva de tots els abusos, però sense una veu pròpia.
Per això és impossible redimir la narradora en cap moment, perquè tot i que també una víctima en molts aspectes, en últim terme és qui té el poder d'alliberar la seva pròpia història, és qui té el poder de la veu, mentre que als esclaus aquesta els és denegada, juntament amb la integritat física. El concepte de propietat que dóna títol a l'obra juga en totes direccions, ja que els esclaus són propietat de l'amo de la plantació, però a la vegada el matrimoni dels amos es planteja des del punt de vista de l'intercanvi material de béns: el marit necessita la propietat de l'esposa per seguir pagant els seus deutes; l'esposa només pot esperar enviudar per tornar a disposar de la seva propietat i, així, poder accedir plenament a la seva llibertat.
Sinopsi: El 1828, a l'estat de Louisiana, Manon Gaudet viu a la plantació del seu marit, juntament amb la seva esclava Sarah, que ja ha tingut dos fills amb l'amo. Mentre aprèn a acceptar la possibilitat de les rebel·lions d'esclaus com una amenaça constant a la seva seguretat, les seves reflexions sobre el seu matrimoni omplen l'apatia de la seva vida domèstica. La mort de la seva mare fa que es plantegi la seva independència i la seva relació amb la propietat, però no serà fins que la rebel·lió dels esclaus es materialitzi finalment que la seva situació vital farà un gir.
M'agrada: És una gran mostra de recreació d'una situació històrica en una novel·la tan breu i concisa.
05 d’agost 2017
El món de Giorgio de Chirico
Aquesta mostra de pintura i escultura, que s'estarà al Caixafòrum fins al 22 d'octubre, és molt recomanable per a tots aquells qui no s'acovardeixin davant l'art metafísic de Giorgio de Chirico (1888-1978). Tot i que Chirico no pertany al moviment surrealista, el seu imaginari evoca constantment escenes oníriques, tot i que de forma altament simbòlica i conceptual. Prenent determinats moments de la història de l'art com a influència, en especial el segle disset, i la mitologia grega com a inspiració, els móns de Giorgio de Chirico se'ns exposen amb l'efectisme de l'espectacle teatral i el misteri del dorment que arriba a un paratge totalment ignot i tanmateix inquietant en la seva familiaritat. Perquè res no ens és més familiar que la nostra cultura occidental: les muses, les places italianes amb les seves estàtues i torres, Odisseu que retorna al sofà de casa seva, i l'imaginari barroc que apunta subreptíciament a romanticisme. Així doncs, hi trobarem banyistes que conversen amb centaures, els famosos arqueòlegs que contenen al ventre les ruïnes de civilitzacions senceres, personatges deconstruïts de la mitologia grega, natures mortes que Chirico preferia anomenar "vides silencioses", i la confusa línia entre l'interior i l'exterior, així com entre objectes i subjectes.
03 d’agost 2017
De Profundis (#141)
Així exactament és aquest text: deliciós, honest, desesperat, tendre, a moments un punt retorçat, i una lectura completament fascinant. Oscar Wilde (1854-1900) escriu aquesta llarga carta al seu amant Lord Alfred Douglas durant el seu captiveri en treballs forçats a la presó de Reading, entre els anys 1895 i 1897. Després de la seva estada a la presó, va viure de la caritat dels amics a França fins la seva mort tres anys després. La seva condemna per "indecència" és un d'aquells episodis de la història dels drets civils que ens hauria de fer reflexionar: l'homosexualitat a la Gran Bretanya no va començar a despenalitzar-se ben bé fins a finals dels anys 60 del segle vint.
Quan Wilde va sortir de la presó, va entregar el manuscrit al seu amic i executor literari Robbie Ross, que va llegar l'original al Museu Britànic i en va enviar una còpia a Douglas. Anys després, Douglas va al·legar haver-la destruïda sense llegir. El 1905 es va publicar la versió expurgada de la carta, que eliminava tota referència a la família de Douglas, a la relació d'aquest amb Wilde, i al procés judicial iniciat per Wilde contra el pare de Douglas i que va acabar girant-se contra ell mateix. La versió completa no va aparèixer fins el 1962, i val la pena llegir-la perquè les reflexions filosòfiques de Wilde al voltant del patiment es basteixen en l'experiència directa dels detalls més mesquins de l'escàndol i les seves conseqüències. La carta és un repàs exhaustiu de la relació entre tots dos, vista des de la perspectiva de Wilde, en què aquest acusa el seu amant, principalment, d'ingratitud i d'egoisme, i de manipular-lo sense escrúpols per al seu propi interès. Als marges hi ha les figures del pare i la mare de Douglas, ambigus i complexos, constantment contradictoris, i també les vicissituds de la família Wilde.
La soledat de la seva cel·la es converteix, per a Wilde, en un revulsiu per a una nova vida i per a una nova visió del món que el fa revisar fins i tot les seves opinions sobre el temperament artístic. El millor de tot plegat és que Wilde no ens ofereix el discurs del penitent o el convers, sinó precisament el de l'individu voluble i imperfecte que no pot renegar absolutament de cap moment del seu passat: tots els moments esdevinguts l'han fet arribar en aquesta situació, i en aquest sentit, l'han fet esdevenir qui és, plenament, en el moment present. Potser el propòsit de la carta, fer que Alfred s'adoni d'aquesta veritat i ajusti el seu temperament al dolor que ha estat causant, és un punt massa subtil i ambiciós, principalment perquè Alfred no té forma d'accedir a aquesta experiència de dolor que per a Wilde és fundacional.
Així doncs, la de l'empatia humana és una de les lliçons que Wilde sembla extreure amb més claredat de l'experiència de l'empresonament: el patiment, per a ell, és un moment únic i irreductible que proporciona al subjecte una percepció més profunda i directa de la condició humana. En les seves pròpies paraules, el patiment no és un misteri, sinó una revelació. A través d'aquest fil, Wilde va desenvolupant el concepte fins a fer-ne un autèntic tractat cristològic, en què revela la figura de Crist com a creador i artista, bàsicament, si ho he entès bé, en connectar la individualitat a una totalitat a través del sofriment. Així és com la clau principal del cristianisme és l'empatia, basada en saber que qualsevol cosa que li passi a un altre em passa també a mi. Potser un pèl agosarat, potser un pèl heterodox, però Wilde té el talent de dir-ho amb la bellesa i l'elegància de la paraula justa. La carta atrapa amb els seus cercles concèntrics al voltant del patiment i el doble eix que s'estableix entre l'esfera personal de la relació i la part més assagística i abstracta. Cap de les dues acaba essent possible de destriar de l'altra, i en aquest sentit, és millor llegir la versió completa del text, la de 1962, la que comença amb Estimat Bosie, que no pas el text estàndard i expurgat que trobareu a Internet.
Continguts: De Profundis és el títol que Robert Ross va donar a la carta manuscrita que Oscar Wilde va escriure des de la presó a Alfred Douglas. En ella, l'autor de Dorian Gray se sincera sobre la relació entre tots dos i fa una reflexió profunda i fascinant sobre el tema del dolor i el patiment.
M'agrada: La seva lectura ha estat tota una sorpresa en positiu.
En podeu llegir uns fragments aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)