14 d’agost 2017
10 d’agost 2017
Property (#142)
Tothom se sentia obligat a assegurar-me que la mort de la Mare era part del pla diví. Exactament, volia cridar després de llegir mitja dotzena de condolències, el pla diví és matar-nos a tots, i si un infant innocent mor en agonia i un home malvat expira l'últim alè mentre dorm a una edat avançada, per què ho hauríem d'anomenar injustícia?
Aquesta novel·la de 2003 de l'autora nord-americana Valerie Martin és una recreació fascinant de la vida a les plantacions del sud dels Estats Units força anys abans de la Guerra Civil americana. Ambientada el 1828 a l'estat de Louisiana, la narració pren el punt de vista de Manon Gaudet, la mestressa d'una plantació de sucre, lligada a un marit que no estima i testimoni de la presència constant i quasi sempre silenciosa de l'esclava Sarah, amb qui el seu marit té dos fills. La hipocresia amb què els amos de la plantació mantenien el doble estàndard de no considerar els esclaus com a humans i a la vegada abusar sexualment de les esclaves és una constant en les narracions d'esclaus de l'època, així com la ira i la violència sovint exercides per les esposes dels amos de la plantació contra les esclaves sexuals dels seus marits.
El punt més fort de la novel·la és que s'aproxima a un tema tan pertorbador sense cap mena d'apel·lació al sentiment, sinó amb un to fred i distant, quasi objectiu, profundament realista amb els sentiments i els pensaments dels protagonistes en tot moment. En comptes de buscar justificacions subjectives en la crueltat i la violència dels botxins, en realitat el que fa el llibre és presentar la seva mentalitat racista de forma clara i directa, sense cap mena de concessió, i per això, cancel·la l'empatia del lector des del primer moment. Tot i que la protagonista també es troba explotada i oprimida dins del seu matrimoni, es fa impossible comprendre el seu patiment quan desplega el seu racisme de forma explícita i, moltes vegades, exterioritzant-lo ella mateixa a través de la crueltat i l'abús. Cap al final del llibre, hi ha un moment en què la mestressa es permet fins i tot comparar la seva situació amb la de l'esclava, anhelant una llibertat que ella tampoc no té. Tanmateix, en vista de la crueltat desplegada pel seu marit i per ella mateixa en determinats moments de la narració, es fa impossible valorar les dues situacions en els mateixos termes.
A la vegada, és també una narració breu i sòbria, que comença sense plantejament i acaba sense desenllaç, i es transforma en una experiència de bona literatura en el sentit que prova de no donar mastegats els seus temes, sinó deixar buits en la història que els lectors han d'anar omplint. La majoria de vegades, el poder de les imatges i les relacions entre els personatges és molt més eficaç que el propi argument de la història. Les dues dones protagonistes projecten una imatge especular l'una en l'altra, però en tant que només una d'elles té la veu en primera persona sobre la narració, l'esclava es converteix en un subjecte impossible d'interpretar, una presència que només es tradueix en la receptora silent i passiva de tots els abusos, però sense una veu pròpia.
Per això és impossible redimir la narradora en cap moment, perquè tot i que també una víctima en molts aspectes, en últim terme és qui té el poder d'alliberar la seva pròpia història, és qui té el poder de la veu, mentre que als esclaus aquesta els és denegada, juntament amb la integritat física. El concepte de propietat que dóna títol a l'obra juga en totes direccions, ja que els esclaus són propietat de l'amo de la plantació, però a la vegada el matrimoni dels amos es planteja des del punt de vista de l'intercanvi material de béns: el marit necessita la propietat de l'esposa per seguir pagant els seus deutes; l'esposa només pot esperar enviudar per tornar a disposar de la seva propietat i, així, poder accedir plenament a la seva llibertat.
Sinopsi: El 1828, a l'estat de Louisiana, Manon Gaudet viu a la plantació del seu marit, juntament amb la seva esclava Sarah, que ja ha tingut dos fills amb l'amo. Mentre aprèn a acceptar la possibilitat de les rebel·lions d'esclaus com una amenaça constant a la seva seguretat, les seves reflexions sobre el seu matrimoni omplen l'apatia de la seva vida domèstica. La mort de la seva mare fa que es plantegi la seva independència i la seva relació amb la propietat, però no serà fins que la rebel·lió dels esclaus es materialitzi finalment que la seva situació vital farà un gir.
M'agrada: És una gran mostra de recreació d'una situació històrica en una novel·la tan breu i concisa.
05 d’agost 2017
El món de Giorgio de Chirico
Aquesta mostra de pintura i escultura, que s'estarà al Caixafòrum fins al 22 d'octubre, és molt recomanable per a tots aquells qui no s'acovardeixin davant l'art metafísic de Giorgio de Chirico (1888-1978). Tot i que Chirico no pertany al moviment surrealista, el seu imaginari evoca constantment escenes oníriques, tot i que de forma altament simbòlica i conceptual. Prenent determinats moments de la història de l'art com a influència, en especial el segle disset, i la mitologia grega com a inspiració, els móns de Giorgio de Chirico se'ns exposen amb l'efectisme de l'espectacle teatral i el misteri del dorment que arriba a un paratge totalment ignot i tanmateix inquietant en la seva familiaritat. Perquè res no ens és més familiar que la nostra cultura occidental: les muses, les places italianes amb les seves estàtues i torres, Odisseu que retorna al sofà de casa seva, i l'imaginari barroc que apunta subreptíciament a romanticisme. Així doncs, hi trobarem banyistes que conversen amb centaures, els famosos arqueòlegs que contenen al ventre les ruïnes de civilitzacions senceres, personatges deconstruïts de la mitologia grega, natures mortes que Chirico preferia anomenar "vides silencioses", i la confusa línia entre l'interior i l'exterior, així com entre objectes i subjectes.
03 d’agost 2017
De Profundis (#141)
Així exactament és aquest text: deliciós, honest, desesperat, tendre, a moments un punt retorçat, i una lectura completament fascinant. Oscar Wilde (1854-1900) escriu aquesta llarga carta al seu amant Lord Alfred Douglas durant el seu captiveri en treballs forçats a la presó de Reading, entre els anys 1895 i 1897. Després de la seva estada a la presó, va viure de la caritat dels amics a França fins la seva mort tres anys després. La seva condemna per "indecència" és un d'aquells episodis de la història dels drets civils que ens hauria de fer reflexionar: l'homosexualitat a la Gran Bretanya no va començar a despenalitzar-se ben bé fins a finals dels anys 60 del segle vint.
Quan Wilde va sortir de la presó, va entregar el manuscrit al seu amic i executor literari Robbie Ross, que va llegar l'original al Museu Britànic i en va enviar una còpia a Douglas. Anys després, Douglas va al·legar haver-la destruïda sense llegir. El 1905 es va publicar la versió expurgada de la carta, que eliminava tota referència a la família de Douglas, a la relació d'aquest amb Wilde, i al procés judicial iniciat per Wilde contra el pare de Douglas i que va acabar girant-se contra ell mateix. La versió completa no va aparèixer fins el 1962, i val la pena llegir-la perquè les reflexions filosòfiques de Wilde al voltant del patiment es basteixen en l'experiència directa dels detalls més mesquins de l'escàndol i les seves conseqüències. La carta és un repàs exhaustiu de la relació entre tots dos, vista des de la perspectiva de Wilde, en què aquest acusa el seu amant, principalment, d'ingratitud i d'egoisme, i de manipular-lo sense escrúpols per al seu propi interès. Als marges hi ha les figures del pare i la mare de Douglas, ambigus i complexos, constantment contradictoris, i també les vicissituds de la família Wilde.
La soledat de la seva cel·la es converteix, per a Wilde, en un revulsiu per a una nova vida i per a una nova visió del món que el fa revisar fins i tot les seves opinions sobre el temperament artístic. El millor de tot plegat és que Wilde no ens ofereix el discurs del penitent o el convers, sinó precisament el de l'individu voluble i imperfecte que no pot renegar absolutament de cap moment del seu passat: tots els moments esdevinguts l'han fet arribar en aquesta situació, i en aquest sentit, l'han fet esdevenir qui és, plenament, en el moment present. Potser el propòsit de la carta, fer que Alfred s'adoni d'aquesta veritat i ajusti el seu temperament al dolor que ha estat causant, és un punt massa subtil i ambiciós, principalment perquè Alfred no té forma d'accedir a aquesta experiència de dolor que per a Wilde és fundacional.
Així doncs, la de l'empatia humana és una de les lliçons que Wilde sembla extreure amb més claredat de l'experiència de l'empresonament: el patiment, per a ell, és un moment únic i irreductible que proporciona al subjecte una percepció més profunda i directa de la condició humana. En les seves pròpies paraules, el patiment no és un misteri, sinó una revelació. A través d'aquest fil, Wilde va desenvolupant el concepte fins a fer-ne un autèntic tractat cristològic, en què revela la figura de Crist com a creador i artista, bàsicament, si ho he entès bé, en connectar la individualitat a una totalitat a través del sofriment. Així és com la clau principal del cristianisme és l'empatia, basada en saber que qualsevol cosa que li passi a un altre em passa també a mi. Potser un pèl agosarat, potser un pèl heterodox, però Wilde té el talent de dir-ho amb la bellesa i l'elegància de la paraula justa. La carta atrapa amb els seus cercles concèntrics al voltant del patiment i el doble eix que s'estableix entre l'esfera personal de la relació i la part més assagística i abstracta. Cap de les dues acaba essent possible de destriar de l'altra, i en aquest sentit, és millor llegir la versió completa del text, la de 1962, la que comença amb Estimat Bosie, que no pas el text estàndard i expurgat que trobareu a Internet.
Continguts: De Profundis és el títol que Robert Ross va donar a la carta manuscrita que Oscar Wilde va escriure des de la presó a Alfred Douglas. En ella, l'autor de Dorian Gray se sincera sobre la relació entre tots dos i fa una reflexió profunda i fascinant sobre el tema del dolor i el patiment.
M'agrada: La seva lectura ha estat tota una sorpresa en positiu.
En podeu llegir uns fragments aquí.
28 de juliol 2017
Portar l'ideal al límit
En un moment de la pel·lícula, una de les filles del protagonista ressenya en veu alta Lolita de Nabokov, en termes molt encertats, quan es refereix a la novel·la dient que ens sentim obligats a simpatitzar amb el protagonista, perquè el seu amor és tan bonic (i tan extrem, possiblement), però que en realitat és un abusador i un violador, i som conscients com a lectors que això està malament. Em penso que aquesta escena és una crida d'atenció, no gaire subtil d'altra banda, respecte al contingut de Captain Fantastic (2016) de Matt Ross com a conjunt. Fàcilment es podria haver triat una altra novel·la per ressenyar si el propòsit hagués estat únicament fer crítica literària. Captain Fantastic ens presenta una relació abusiva, que frega el maltractament físic i psicològic en moltes ocasions del metratge, entre un pare i els seus sis fills, després de la mort de la mare. A més, tot i que queda només suggerit en el film, també se'ns donen motius per suposar que la malaltia mental de la mare va ser agreujada per l'actitud del pare. Però és clar, és un amor tan bonic i tan extrem i tan gran i tan visual i tan naturista, i tan ben encarnat i executat per la figura desarrapada i paternal de Viggo Mortensen, que la pel·lícula, com la novel·la de Nabokov, ens condueix a voler empatitzar amb el protagonista més del que potser faríem en la vida real amb un cas similar que trobéssim als diaris.
El film planteja el debat present als països anglosaxons (no en els nostres, on l'escolarització és obligatòria) sobre el home-schooling, o educació a casa a càrrec dels progenitors o de qualsevol altre professional qualificat. L'idealisme de la proposta queda reflectit en la pel·lícula des del primer moment: els sis fills de la família Cash són criats en ple contacte amb la natura, on se'ls ensenya a caçar i a sobreviure lluny de la civilització, on desenvolupen unes capacitats físiques d'atletes d'elit i un bagatge intel·lectual digne d'un professor d'universitat d'extracció russa als Estats Units dels anys 50 i 60. (El moment en què es posen a parlar en esperanto ja va ser la cirereta del pastís). I el debat queda obert precisament en el moment en què se'ns planteja l'educació dels infants com a repte polític, i la inevitable qüestió de si hem de preparar les noves generacions per al món real o per al millor dels móns possibles. L'elecció de Ben Cash, el protagonista, és la segona opció, tot i que quan els seus fills es vegin obligats a confrontar el món real començaran a fer-se palesos els dilemes intrínsecs d'aquesta proposta. Tot i que als Estats Units tot comença amb Walden de Thoreau, aquí les implicacions d'aquest idealisme originari es van fent cada cop més perilloses quan l'ideal inclou també la possessió de ganivets de caça, matxets, arcs i fletxes, i multiplicitat d'infraccions de la llei vigent i riscos per a la integritat física dels infants. La proposta política, basada en una crítica radical al capitalisme sense cap mena de matís, suposo que també es fa més fàcil de comprendre als Estats Units, on l'individualisme extrem predicat pel neoliberalisme també fa la injustícia fundacional molt més evident, que aquí a Europa, on possiblement estem més familiaritzats amb la tradició de l'estat del benestar.
En la profunditat dels boscos del nord-oest dels Estats Units, Ben Cash cria els seus sis fills en la comunió amb la natura i l'odi a la civilització americana, tal com està plantejada des del capitalisme com a sistema que converteix l'individu en consumidor. Tanmateix, aviat ens assabentem del suïcidi de l'esposa de Cash i mare de les criatures, que havia estat ingressada en un hospital quan les complicacions derivades de la seva bipolaritat s'havien fet insostenibles en l'entorn natural. A partir d'aquí, Ben i els seus fills decideixen viatjar fins a Nou Mèxic, on se celebrarà el funeral de la mare, decidits a alliberar el seu cos i donar-li el funeral que ella desitjava. Al llarg del viatge, els nens hauran de començar a afrontar les contradiccions entre l'estil de vida que han portat fins ara i el món al qual estan retornant, que inclou també els avis per part materna i els oncles i cosins per part del pare. En aquest viatge, potser la revelació principal per a l'espectador serà la de la figura paterna com a filòsof-rei molt més intransigent i tirànic que els propis feixistes a qui menysprea. Captain Fantastic és una crítica a la societat americana, tot i que no és una crítica gaire brillant. En aquesta direcció, Little miss Sunshine és una proposta molt més efectiva i menys pretenciosa. Tot i així, el film de Matt Ross és una bona proposta per tal de plantejar el debat, i també és positiu que el final tendeixi més al compromís i a la moderació de postures que no a atrinxerar els personatges en les seves posicions inicials. En aquest sentit és un film que planteja el seu propi relat a contrapèl: ens presenta el protagonista com una figura heroica, quan en realitat no ofereix cap motiu per veure'l així, i ens planteja la resta de personatges, tot i que antagònics, sota una llum positiva.
D'altra banda, després d'una forta arrencada la història es va desdibuixant a mesura que passa el metratge, i la majoria de vegades el guió s'esforça una mica massa a deixar clar el seu missatge i passa de puntetes pels temes més polèmics o per les conseqüències més negatives de les decisions del personatge principal. En determinades escenes, el sentimentalisme queda massa accentuat, i al llarg de tota la pel·lícula l'accent resideix més en la transmissió del saber i la cultura de pares a fills (en masculí) mentre que les dones queden reduïdes a figures subsidiàries, que la majoria de vegades tan sols fan bonic o proporcionen claus per entendre les postures dels homes. En aquest sentit, el seu pecat imperdonable consisteix a eliminar el relat i la perspectiva de la mare, figura que queda objectificada i mediatitzada en tot moment. Cal veure-la, doncs, per opinar. Potser cal agafar-la com el que és: un intent curiós i suggerent, però que no passa d'intent.
26 de juliol 2017
Ray Charles canta la cançó
En la calor de la nit sembla que em cau una suor freda pel front / En la calor de la nit d'alguna forma em sento orfe / Des del cel em vigilen estels amb ulls malignes ... La veu de Ray Charles ens introdueix d'aquesta forma en la nit calorosa d'un poble de Mississippi, on s'acaba de cometre un crim. L'encarregat de resoldre'l serà un foraster que passava per allà, més entenimentat i amb més experiència que l'incompetent cos de policia local. Si ens ho mirem així, podria ser la senyora Fletcher de camí cap a un congrés, però en aquest cas és un detectiu d'homicidis de Philadelphia interpretat per Sidney Poitier. In the Heat of the Night (1967), dirigit per Norman Jewison, és un film que pot semblar simple donades les premisses, fins i tot matèria de telefilm, però el que hi trobem des del primer segon de metratge fins l'últim és una mostra extraordinària de tècnica cinematogràfica i interpretacions brillants, amb un guió sobri, quasi sintètic, que confia més en el poder de la imatge, del so i del silenci que pròpiament en els diàlegs dels personatges.
A finals dels anys 60 al sud dels Estats Units, les tensions racials no són exactament una presència amenaçadora i latent que pugui esclatar en qualsevol moment, sinó més aviat una realitat violenta, patent en totes les dimensions de la vida humana, en les relacions humanes i socials, en el llenguatge, en el tracte, o fins i tot en el paisatge mateix. La pel·lícula és extraordinàriament original en provar de retratar sense alliçonar, i en no donar la informació mastegada sinó deixar-la tan sols apuntada, de formes subtils i lleugerament reveladores. Hi ha una escena en què uns perdonavides de barri assalten el protagonista i proven d'apallissar-lo. Aquest fuig corrents i entra en una nau industrial aparentment abandonada, on els pinxos l'acorralen i ell prova de defensar-se amb una barra de ferro. Sobre els seus caps, es llegeix un cartell que diu: "Let us be alert. We don't want anyone hurt." Em refereixo a detalls com a aquests. El tradicional tractament de boy, per exemple, que infantilitzava els negres en mans dels seus patrons blancs, aquí adquireix un matís particularment grotesc quan observem qui l'utilitza en cada moment i en quin tipus de situacions. El racista amo de la plantació de cotó, el terratinent de dalt del turó, cuida les seves orquídies com si fossin els seus negres. Els protagonistes el troben en una escena del film que ha esdevingut emblemàtica per la confrontació que s'hi dóna: intercanvi breu de paraules i dues bufetades, una guionada i l'altra no, que trenquen el silenci alliberant tota la tensió acumulada en qüestió de segons. Abans d'arribar-hi, però, hem recorregut en cotxe la plantació de cotó on els anys 60 els negres encara recol·lecten com si no hagués passat un segle sencer des de l'abolició.
Al petit poble imaginari de Sparta, Mississipi, la troballa d'un cadàver amb signes de violència al mig d'un carrer de matinada dóna pas a la detenció d'un foraster negre, Virgil Tibbs, que s'espera a l'estació de tren. Vestit com els blancs i amb una quantitat considerable de diners a la cartera, el foraster no encaixa en cap mena d'estereotip conegut, i el cap de policia Gillespie, interpretat per Rod Steiger, de seguida se n'adona que l'experiència de Tibbs com a inspector d'homicidis els pot resultar útil. El dia següent detenen un fugitiu que té en la seva possessió la cartera de la víctima, un industrial adinerat que planejava obrir una fàbrica al poble. La vídua del finat, que també ve del nord, s'horroritza en veure els prejudicis amb què els policies tracten els sospitosos, i pressiona les autoritats locals perquè no apartin Tibbs del cas. La tensió va creixent amb la introducció de nous sospitosos i possibles motius del crim, fins que finalment el crim es resol de forma abrupta i inesperada.
Al petit poble imaginari de Sparta, Mississipi, la troballa d'un cadàver amb signes de violència al mig d'un carrer de matinada dóna pas a la detenció d'un foraster negre, Virgil Tibbs, que s'espera a l'estació de tren. Vestit com els blancs i amb una quantitat considerable de diners a la cartera, el foraster no encaixa en cap mena d'estereotip conegut, i el cap de policia Gillespie, interpretat per Rod Steiger, de seguida se n'adona que l'experiència de Tibbs com a inspector d'homicidis els pot resultar útil. El dia següent detenen un fugitiu que té en la seva possessió la cartera de la víctima, un industrial adinerat que planejava obrir una fàbrica al poble. La vídua del finat, que també ve del nord, s'horroritza en veure els prejudicis amb què els policies tracten els sospitosos, i pressiona les autoritats locals perquè no apartin Tibbs del cas. La tensió va creixent amb la introducció de nous sospitosos i possibles motius del crim, fins que finalment el crim es resol de forma abrupta i inesperada.
Si alguna cosa contribueix a l'efectivitat comunicativa i la sobrietat del film és l'ús intel·ligent i espars que fa de la música: si és intradiegètica vol dir que pertany al món narrat, com quan per exemple un personatge posa un disc o escolta una cançó a la ràdio. La música extradiegètica és aquella que s'afegeix al metratge per decisió dels seus creadors, però que els personatges no senten perquè queda sobre-impressionada des de fora del món narrat. I bé, en aquest cas, la majoria de la música utilitzada és intradiegètica, amb l'excepció del tema interpretat per Ray Charles i alguns moments puntuals en què la banda sonora de Quincy Jones acoloreix les escenes de més tensió. Aquest ús de la música sembla força estudiat: hi ha el lament interpretat per Ray Charles i les raelettes, la música negra que els personatges de la història no arriben a sentir mai, i el country que els personatges blancs escolten contínuament. Però fins i tot més poderós que la música és l'ús que la pel·lícula fa del silenci i de l'edició del so: lluny de trobar un silenci absolut, el que fa el so és destacar precisament la tensió dramàtica de certes escenes, o emfasitzar-ne detalls que ens passarien fàcilment desapercebuts. La calor que els personatges pateixen es veu gràficament a través de la suor en els primers plans, per exemple, però es fa realment ominosa quan la sentim a través del so estrident de l'aire condicionat avariat. Quan els agents de policia es troben el cos per primer cop i han de decidir com actuar al respecte, la seva perplexitat queda condensada en el soroll que fa el cap Gillespie en mastegar xiclet. Aquests són exemples innocus però força gràfics de com el so comunica en aquesta pel·lícula d'una forma completament original. El problema, sense anar més lluny, vindrà quan el silenci sigui trencat per bufetades o per objectes contundents que s'utilitzaran com a armes sense cap mena de mirament.
20 de juliol 2017
La dona comestible (#140)
Em diuen que visc en un món de fantasies. Però almenys les meves són més o menys meves, les escullo i en certa forma m'agraden, de tant en tant. Però tu no sembles gaire contenta amb les teves.
Publicada el 1969 però escrita quatre anys abans, la primera novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood va esdevenir un text revelador per al moviment feminista emergent a finals dels anys 60, tot i que l'autora no el concebés originalment amb cap intenció programàtica. Més que partir de conceptes o abstraccions, el text parteix de l'experiència bàsica de la identitat femenina: la relació amb els homes, la maternitat, les expectatives socials respecte al rol femení, la imatge prefabricada de la feminitat i la masculinitat que transmet la publicitat. En el fons de tot, el relat acaba girant al voltant del desig, i de la qüestió de si desitgem quelcom abastable o si estem condemnats a perseguir sempre un ideal.
La novel·la és una aproximació fresca, força còmica i completament original a la subjectivitat femenina, que descriu el procés d'alienació de la protagonista amb una precisió quasi clínica, però que també obre un ventall de possibilitats per al lector que desafia constantment els estereotips. Amb un ritme frenètic en tot moment i un to vodevilesc, la gran fita de La dona comestible és que, per més paròdiques que semblin les situacions descrites, la caracterització dels personatges és tan sòlida que en tot moment sorprenen, intriguen i desafien les expectatives, arribant fins i tot a minar els seus propis interessos i el sentit comú. El vernís de realitat de la proposta, per tant, és sorprenent quan intentem analitzar els personatges des de tipus determinats: en tot moment eviten les categoritzacions, i així doncs trobarem homes que adopten el rol de mares o d'infants, pares que es transformen en amants, amants que es transformen en fills, noies respectables que es transformen en meuques i viceversa, i així successivament. Tot això és possible precisament perquè la identitat de tots ells es revela com a quelcom inestable i fluctuant, i els rols socials estables com a fantasies fruit d'una neurosi col·lectiva.
La dona protagonista, Marian, transitarà des d'una situació inicial de seguretat i confiança fins a trobar totes les seves certeses desestabilitzades i la seva identitat posada en qüestió, tal com li passava a la protagonista de The Blindfold de Siri Hustvedt. Ara bé, la seva capacitat de redefinir-se vindrà donada també per la seva capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies i, així, aconseguir una nova identitat. La fluctuació de la primera persona a la tercera persona en la narració marca aquesta inestabilitat en la protagonista, així com, també, la seva evolució al llarg de la novel·la anirà en la direcció d'aprendre a afirmar-se a si mateixa enlloc d'acceptar les distincions imposades des de fora sobre la seva feminitat.
En un món en què una dona amb estudis ha de buscar feina només per fer temps fins al matrimoni i la maternitat, la idea de no ajustar-se a aquest model ideal provoca un daltabaix en la comunitat sencera. En prometre's amb el seu xicot, la pressió de l'elecció es tradueix en la seva vida en forma d'ansietat, i la idea de ser consumida pels qui l'envolten comença a traduir-se en la seva incapacitat de menjar qualsevol cosa que provingui d'un ésser viu. El llenguatge del màrketing amb què treballa diàriament acaba colonitzant totes les relacions al seu voltant, fins que s'acabi plantejant fins a quin punt pot arribar a tolerar aquesta mena d'intercanvi en tots els aspectes de la seva vida.
Sinopsi: A la ciutat de Toronto als anys 60, Marian MacAlpin treballa en una empresa d'enquestes al consumidor després de graduar-se en humanitats. Quan es promet amb el seu xicot advocat, Peter, es comença a plantejar el seu futur i les expectatives que tothom té posades en ella. A la vegada, inicia una relació amb un estudiant de filologia que no sembla gaire estable mentalment, i mentre decideix quina direcció prendre en el futur, comença a desenvolupar una progressiva aversió a tot tipus d'aliments.
M'agrada: És una novel·la completament original i suggestiva. El millor del relat és la forma com la subjectivitat dels protagonistes apel·la a la realitat en tot moment, per més extravagant que resultin les seves anades i vingudes.
14 de juliol 2017
La diferència
 |
| quina és la diferència / entre la llum i la foscor / que sembla sobreeixir a través dels meus ulls / mig oberts, des del meu seient rovellat / no puc distingir si és la brillantor de les cadenes / dins la cel·la, o el déu de la natura / rere la paret Liu Xiaobo, "A trenc d'alba" 30 de juny de 1997 |
https://www.theguardian.com/world/2017/jul/13/liu-xiaobo-nobel-laureate-chinese-political-prisoner-dies-61
http://www.bbc.com/news/world-asia-china-40597514
https://www.nytimes.com/2017/07/13/world/asia/liu-xiaobo-dead.html?mcubz=0
http://www.telegraph.co.uk/news/2017/07/13/human-rights-activist-nobel-winner-liu-xiaobo-dies/
12 de juliol 2017
La política del cos
M'estaré d'escriure l'article, i encendré una espelma, tan sols. Que algú, si troba les paraules adequades, n'escrigui algun dia un poema.
https://www.theguardian.com/world/2017/jul/12/diplomats-fear-beijing-is-stalling-on-allowing-liu-xiaobo-out-of-china
06 de juliol 2017
A History of Loneliness (#139)
John Boyne, acostumat a les recreacions històriques en les seves novel·les, aquí apunta més a prop de casa quan enfoca els maldecaps de la seva pròpia cultura irlandesa, que l'estigmatitzava en la seva adolescència pel fet de ser homosexual. La repressió exercida per l'església catòlica en la seva subjectivitat és part de la gènesi d'aquesta novel·la, tot i que el tema que s'hi tracta afecta tota la societat irlandesa en bloc, en un conflicte que en les últimes dècades ha canviat la cultura (probablement també la identitat) irlandesa irrevocablement.
En aquesta novel·la de 2014, l'autor presenta una aproximació al conflicte al voltant dels abusos sexuals a menors per part de sacerdots catòlics a Irlanda. L'escàndol va començar a esclatar al llarg dels anys 90, i no va accedir als tribunals amb les primeres condemnes en ferm fins ja entrat el segle vint-i-u. Tanmateix, el que ha horroritzat la societat irlandesa en les últimes dècades ha estat la magnitud de la injustícia comesa en termes de xifres: davant la impossibilitat de parlar de casos aïllats, la magnitud de l'escàndol ha acabat apuntant no tan sols a la complicitat sistemàtica de l'església catòlica com a institució en afavorir l'encobriment, sinó també al silenci, la inacció i la ceguesa de tota la població catòlica irlandesa. L'informe Murphy, publicat el 2009, que presentava els resultats d'una investigació exhaustiva del govern sobre els escàndols, va revelar la naturalesa recurrent dels casos almenys des dels anys 40 fins al present, i va donar detalls respecte als continus trasllats de parròquia dels sacerdots implicats. I possiblement ens costa arribar a entendre l'impacte que aquests descobriments han tingut en la societat irlandesa perquè ens costa entendre, des de fora, la seva història i la seva realitat social.
El catolicisme de tall reaccionari va esdevenir un tret identitari a la República d'Irlanda, especialment a partir de la seva independització política. La fortíssima pressió social determinava que tothom es conformés als requeriments del catolicisme, encara que només fos formalment, ja que la paraula dels sacerdots podia marcar l'exclusió social de la persona que no anava a missa, per exemple. En aquest context, tenir un sacerdot a la família es podia percebre com un símbol d'estatus social, i en aquest sentit moltes vocacions, com la del protagonista de la novel·la, resultaven més forçades per pressió externa que no pas reflexionades per l'aspirant en qüestió. Ara bé, A History of Loneliness ens planteja el pes de la responsabilitat per les decisions que prenem, i la impossibilitat de reduir aquesta responsabilitat en últim terme només a factors socials, històrics o culturals. En un procés de progressiva revelació per al protagonista, aquest s'acabarà adonant que el que ell interpretava com a bondat o innocència en realitat era una ceguesa patològica per part seva, i d'aquesta forma acabarà acceptant una responsabilitat implícita associada al seu silenci.
La trama de la novel·la es construeix al voltant d'aquests buits d'informació: les pistes del misteri es troben presents en les diferents subtrames perquè els lectors les puguem interpretar abans fins i tot que hi arribi el protagonista. Per això la lectura es fa àgil i dinàmica en tot moment. El domini de la cronologia, fent voltes constantment als mateixos esdeveniments vistos des de diferents perspectives, també és un dels punts més forts d'aquesta lectura. De totes formes, potser no és un relat del tot equilibrat: en determinats moments recorre més als tòpics i a les pinzellades gruixudes que no pas a una caracterització consistent dels seus personatges, i d'altra banda, em va fer la impressió que pretenia ser massa ambiciós quan m'hagués semblat més aclaridor que se centrés en una de les trames principals més que pretendre explicar-les totes. Tot i així, és una lectura molt interessant i fins i tot necessària per als qui no coneguin aquest episodi històric, en què l'abús de poder d'uns pocs i la força de l'assentiment social van provocar tant de dolor injust.
Sinopsi: El protagonista, el pare Odran Yates, és un sacerdot catòlic que ha viscut tota la seva vida fidel als seus principis d'integritat moral. Tot i que la seva vocació va ser influïda per la seva mare, convertida en catòlica fervent després d'una tragèdia familiar, ell ha provat de donar sentit a aquesta decisió a través de la seva feina i la seva vida personal. Quan els escàndols d'abusos a menors comencen a afectar l'opinió pública irlandesa, ell mateix comença a qüestionar el seu passat i les seves pròpies relacions personals i familiars, fins a arribar a revelacions inesperades per a ell.
M'agrada: És un retrat molt interessant de les contradiccions implícites de la subjectivitat del protagonista. Tot i la duresa dels fets retratats, és una lectura àgil i clara, que fa un esforç d'empatia sorprenent respecte a tots els implicats.
No m'agrada: És un relat un punt desigual, amb seccions que potser no afegeixen gaire rellevància a la trama en general, i moments en què les situacions dels personatges poden no resultar del tot realistes.
Sinopsi: El protagonista, el pare Odran Yates, és un sacerdot catòlic que ha viscut tota la seva vida fidel als seus principis d'integritat moral. Tot i que la seva vocació va ser influïda per la seva mare, convertida en catòlica fervent després d'una tragèdia familiar, ell ha provat de donar sentit a aquesta decisió a través de la seva feina i la seva vida personal. Quan els escàndols d'abusos a menors comencen a afectar l'opinió pública irlandesa, ell mateix comença a qüestionar el seu passat i les seves pròpies relacions personals i familiars, fins a arribar a revelacions inesperades per a ell.
M'agrada: És un retrat molt interessant de les contradiccions implícites de la subjectivitat del protagonista. Tot i la duresa dels fets retratats, és una lectura àgil i clara, que fa un esforç d'empatia sorprenent respecte a tots els implicats.
No m'agrada: És un relat un punt desigual, amb seccions que potser no afegeixen gaire rellevància a la trama en general, i moments en què les situacions dels personatges poden no resultar del tot realistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)