Racisme i futbol

Sorprèn llegir notícies d'aquest tipus a aquestes alçades, quan sembla que el racisme hauria de començar a superar-se en molts àmbits. Després, als nens i als joves els hem d'ensenyar que aquestes actituds no són correctes, quan sabem positivament que el futbol, en molts casos, és un model per a ells. No és sols el racisme: sobre els camps de futbol també hem vist agressions que serien delicte si es cometessin al carrer. El que sorprèn més de tot plegat sembla que és la impunitat amb què aquestes accions es cometen. Un cop una falta de respecte d'aquest tipus s'ha comès i ha donat la volta al món en qüestió de minuts, és difícil esborrar-la o fer com si no hagués passat. I de fet, sabem que hem de continuar veient les notícies amb la confiança (que no hem perdut mai) que l'esport, en general, és un excel·lent transmissor de valors com el treball en equip, la superació d'un mateix o la consecució de fites a través de l'esforç. Quan els valors que es transmeten són negatius, ens hauríem de replantejar en general quina mena de societat estem construint. 

http://www.sport.es/es/noticias/inglaterra/liverpool-pone-venta-luis-suarez-1413323

Villanelle for our time

Frank Scott (1899 - 1985)

From bitter searching of the heart,

quickened with passion and with pain

we rise to play a greater part. 

This is the faith from which we start: 

Men shall know commonwealth again

from bitter searching of the heart.

We loved the easy and the smart, 

but now, with keener hand and brain,

we rise to play a greater part. 

The lesser loyalties depart, 

and neither race nor creed remain

from bitter searching of the heart. 

Not steering by the venal chart 

that tricked the mass for private gain,

we rise to play a greater part. 

Reshaping narrow law and art 

whose symbols are the millions slain, 

from bitter searching of the heart 

we rise to play a greater part.

[Villanelle per al nostre moment

Des d'una amarga revisió del cor, / revifats per la passió i el dolor / ens alcem per representar un paper més gran. 

Aquesta és la fe de la qual partim: / els homes tornaran a viure en comunitat / des d'una amarga  revisió del cor. 

Estimàvem les coses fàcils i boniques, / però ara, amb mans i ments més agudes, / ens alcem per representar un paper més gran. 

Les lleialtats menors ens abandonen, / i no ens queden ni races ni credos / des d'una amarga revisió del cor. 

Sense guiar-nos per mapes corromputs / que enganyaven les masses buscant profits privats / ens alcem per representar un paper més gran. 

Remodelant lleis i arts estretes / que tenen per símbol els milions de víctimes, / des d'una amarga revisió del cor / ens alcem per representar un paper més gran. ]

Critical thinking

Una explicació concisa i entenedora del que s'entén per pensament crític. (Tot i ser un anglès força ràpid, els esquemes de suport ajuden molt). Atenció a les falses dicotomies i el pensament blanc-negre, força més estesos del que ens agradaria pensar.

Dedicat a tots els teistes que accepten l'evolució.

Impressionistes

Aquesta mostra de pintura francesa de la col·lecció Clark s'estarà al Caixafòrum fins al 12 de febrer. El matrimoni Sterling i Francine Clark van dedicar-se durant més de quaranta anys a adquirir joies de la pintura francesa de finals del XIX i principis del XX, especialment obres de Renoir, però també de  l'escola de Barbizon, que va constituir el precedent de l'impressionisme (Corot, Millet, Rousseau); l'impressionisme primerenc de Pissarro, Sisley o Monet; els interiors i bodegons de Renoir i d'altres autors del seu període, com Manet, per exemple; i, cap al final de l'exposició, els post-impressionistes (Toulouse-Lautrec, Degas, Bonnard o Gauguin). En aquest cas, qualsevol explicació és sobrera, i l'únic que en podem oferir és la recomanació més entusiasta. 

Els Ballets Russos de Diaghilev

Aprofiteu els últims dies d'aquesta exposició (s'acaba el 15 de gener) del Caixafòrum, perquè realment val la pena. I especialment perquè no s'acostumen a dedicar exposicions a la dansa. Aquesta mostra ens ofereix un recorregut per la història de la companyia dels Ballets Russos fundada per Serge Diaghilev, un empresari artístic amb la visió de futur necessària per envoltar-se dels millors artistes del seu moment (tant plàstics com musicals) i provocar en la dansa clàssica i tradicional una ruptura en direcció a les avantguardes. La companyia, que va durar de 1909 a 1929, any de la mort de Diaghilev, va viatjar per tota Europa presentant els seus espectacles, i a partir de 1917 ja no va tornar a Rússia. Va passar la Primera Guerra Mundial entre Suïssa i Espanya, on entraria en contacte i popularitzaria la música de Falla. L'exposició ens mostra fotografies, vestits, dibuixos i dissenys de vestuari i atrezzo (entre els artistes plàstics que en algun moment van col·laborar amb la companyia podem trobar Picasso, Cocteau, Matisse o Miró, entre d'altres), així com nombrosos records de les representacions, programes de mà o estampes i records pintats, que esdevenen en si mateixos petites obres d'art. És curiós observar les vívides imatges d'una estètica i una forma de fer art que no tardarien gaire a esvaïr-se, però que aplegarien tants professionals de tants camps artístics diferents. El protagonisme l'adquireixen especialment Diaghilev i Nijinski, que esdevenen suggerents testimonis d'una època que obre les portes a la contemporaneïtat.

Haiku glaçat

Aquí em vaig saltar unes quantes convencions de l'art del haiku. Ni l'estat mental en què el vaig composar era l'adequat ni he remès a cap element físic, natural o concret. Potser va ser només suggestió, o que vaig sacrificar la concreció pel poder de les metàfores. Sigui com sigui, això és el que en va sortir, primer en català i, després, traduït al castellà: 

Catàleg d'enyors,

l'esperança sempre oberta:

mapa d'incerteses.

Nostalgias varias, 

mapa de incertidumbres

y una esperanza.

Prodigis del cel

Es poco probable que se trate de un personaje histórico, pero no es una mera invención de Geoffrey: su nombre aparece, junto con su apodo, en la poesía galesa antigua. Más adelante, Geoffrey cuenta una historia acerca de una gran estrella, una especie de nova, con un rayo que termina en una bola de fuego en forma de dragón; Merlín asocia el portento con Úter y, por consiguiente, se le otorga el título de "Pendragón". 

Geoffrey Ashe,  Merlín: historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo. Barcelona: Crítica, 2007. p 47-48. Traducció d'Alejandra Chaparro.

El text a què Ashe fa referència és la Història dels reis de Britània de Geoffrey de Monmouth (s. XII). No és cap secret que el cicle artúric és una cristianització de l'antiga mitologia galesa. I potser és un esforç de tants per cristianitzar el llegat cèltic, però a mi de vegades m'agrada pensar simplement que els relats que més ens fascinen sempre s'assemblen entre ells, com si tinguessin un aire de família.

Bones festes a tothom!

Vocalise

Quan vaig descobrir aquesta peça de Rachmaninov em vaig quedar molt impressionada. I és que sóc aficionada a la clàssica, però sempre necessito el meu temps per aprendre a escoltar cada autor i cada composició. Suposo que per als entesos no serà cap sorpresa, però si algú no la coneix, si us plau, que no passi de llarg. Em penso que cada cop que la sento em sona diferent. He triat la interpretació de Natalie Dessay perquè va ser la que vaig sentir per primera vegada. Espero que us agradi.

Modernidad y Holocausto (#13)

Aquest assaig presenta una anàlisi molt àmplia i acurada sobre els factors sociològics que van conduir a l'Holocaust. En la línia del que defensa Arendt en els seus escrits sobre el tema, Zygmunt Bauman també posa sobre la taula un dubte raonable pel que fa a l'aparent singularitat històrica i filosòfica que trobem en la monstruositat de l'Holocaust. Mentre que Arendt ho fa a través del pensament polític i moral, Bauman li dóna a la qüestió un enfocament sociològic, i pretén aclarir alguns trets paradoxalment moderns (i que ho són d'una forma autèntica i genuïna) perceptibles en els comportaments tant de víctimes com de botxins. 

D'aquesta forma, no ens trobem davant d'una explosió de violència salvatge i sobtada com podria ser propi de les societats premodernes; sinó que precisament estem parlant d'un ús racional i eficaç de les eines que el context de la modernitat posa al servei de l'ésser humà quan un ideal de planificació social (aprovat per l'autoritat social de les institucions del moment) passa per sobre dels principis bàsics de la moralitat. Per comprendre això és indispensable observar el paper que juguen la burocràcia i la seva jerarquització de les tasques, l'autoritat funcional de la ciència i de la tècnica, i el càlcul racional d'efectivitat en un procés que porta a deshumanitzar les víctimes, crear indiferència moral en els espectadors i suprimir la percepció de la pròpia responsabilitat per part dels botxins. Aquesta obra planteja, en definitiva, una valuosa reflexió sobre els perills d'alguns trets de les societats modernes que deixen la porta oberta a possibilitats d'horror i barbàrie. 

Continguts: En el primer capítol Bauman explica els defectes que troba a les teories sociològiques tradicionals que presenten la història de les societats com un procés de gradual civilització, i descriu els trets de l'Holocaust que considera com a conseqüències del procés de modernització. Al capítol 2 se'ns fa una retrospectiva històrica sobre l'alienació del jueus en la societat europea, i els elements d'aquest procés que estan íntimament lligats a la modernitat. En el capítol 3 s'exposa l'interès que pot tenir el racisme en la construcció de les identitats col·lectives, i el paper que juguen l'aïllament i l'extermini en la consecució pràctica d'aquests ideals. El capítol 4 desenvolupa les tesis centrals del llibre (que els factors que creen la singularitat de l'Holocaust en el fons són força corrents), i entra amb més profunditat en l'organització del genocidi. El capítol 5 està dedicat a una de les parts més impactants i doloroses de l'experiència històrica de l'Holocaust: com es va aconseguir que les víctimes cooperessin en la seva pròpia destrucció. El capítol 6 planteja el lloc on queda l'ètica dins tot aquest procés, a través de la lectura dels resultats dels experiments de Milgram. El capítol 7 conclou el llibre retornant a les teories sociològiques, i plantejant la possibilitat d'un origen presocial de la moralitat. El capítol 8 és un epíleg que recull la idea que la vergonya, tot i no ser un sentiment positiu, potser de vegades, en casos extrems, és l'únic i últim recordatori del fet que encara som humans. 

M'agrada: La falta de prejudicis del plantejament, i l'amplitud de la visió que planteja (des de tots els punts de vista: víctimes, botxins, testimonis, historiadors, sociòlegs i filòsofs morals).

Perfectibilitat (2)

De tant en tant, bones notícies...

http://internacional.elpais.com/internacional/2011/11/23/actualidad/1322024205_805318.html