Aquest assaig de l'historiador australià Christopher Clark, professor de la Universitat de Cambridge, es va publicar l'any 2012, i va representar en el seu moment un trencament important amb la tradició historiogràfica sobre les causes de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. És un estudi molt acurat i exhaustiu sobre la situació política europea que va portar a l'escalada del conflicte entre els blocs d'aliances, que se centra sobretot en el paper decisiu que hi va tenir la geoestratègia dels Balcans i que, en la seva darrera part, fa una anàlisi molt detallada sobre la Crisi de Juliol, és a dir, el període de contactes diplomàtics i negociacions que es va estendre des de l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand a Sarajevo el 28 de juny de 1914 fins a l'esclat de la guerra l'1 d'agost. L'originalitat de la proposta de Clark rau en el fet que desvia el focus d'atenció dels habituals prejudicis essencialistes que llegeixen el conflicte retrospectivament, a la llum del seu resultat: les assumpcions que la guerra era inevitable de totes totes i que Alemanya en va ser el principal causant. Aquest tipus d'afirmacions es donen quan es llegeix la història cap endavant, des del punt de vista del desenllaç del conflicte però, si observem el joc d'aliances europees i els intercanvis diplomàtics quan la guerra encara no havia esclatat, descobrirem que la imatge de conjunt és molt més complexa.
L'autor exposa, en la seva introducció a l'assaig, que les preguntes sobre el com són molt més acurades a l'hora de representar una imatge de conjunt així d'àmplia i complexa que les preguntes sobre el perquè, que ens introdueixen a una cadena de causes i conseqüències que sembla predeterminada d'entrada i que, aparentment, arrossega els agents polítics d'aquell moment històric sense que aquests hi puguin fer res. Al contrari, les preguntes sobre el com ens posen sobre la pista de les contingències històriques, és a dir, el mostrari d'opcions obertes i possibles escenaris que els agents polítics del moment tenien al seu abast, i ens ajuden a analitzar amb més profunditat com tots aquests factors del moment present van informar les decisions que van acabar prenent. Aquesta presa de decisions en un moment de crisi determinat es dona també dins d'un marc de relacions polítiques inestables, i dins d'uns estats que no són unitats polítiques homogènies, sinó en què el poder està repartit entre diferents agents - monarques, funcionaris, militars, opinió pública, diferents faccions dins dels governs mateixos, etc. - que no sempre comparteixen la mateixa visió sobre el curs d'acció que cal prendre, com ens mostra en el retrat dels agents polítics que fa al capítol 4.
A través de la seva exposició, Clark desafia prejudicis i imatges habituals que ens arriben sobre el conflicte de 1914. En primer lloc, l'habitual imatge de l'imperi austro-hongarès com a decadent i a punt de la dissolució contrasta amb el retrat que en fa l'autor d'una potència europea estable i econòmicament solvent, més oberta a les solucions locals-regionals per als conflictes nacionalistes i territorials que no pas a les solucions centralitzades. Aquest factor serà clau per entendre l'actitud i la resposta de les potències centrals durant la crisi de juliol, que van confiar, quasi fins a l'últim moment, a mantenir la guerra localitzada als Balcans i no haver d'escalar fins a un conflicte continental. D'altra banda, també trobem la tesi fatalista de l'aparent inevitabilitat i necessitat de la guerra. Per contrarestar aquesta visió, a la secció central del llibre Clark aporta exemples de crisis en què la mediació internacional va funcionar exitosament i es va evitar una escalada armada del conflicte com, per exemple, la crisi del Marroc de 1906, la de la invasió d'Albània el 1913 en el context de la segona guerra balcànica, o la crisi Liman von Sanders entre Rússia i Alemanya. Tanmateix, val a dir que no queda gaire clar, en el fil de l'argumentació, si aquests episodis demostren que la mediació podia funcionar i que la guerra era evitable al capdavall, o més aviat afegeixen llenya al foc, reforçant l'agressivitat en el to de les respostes de les potències implicades, i escalant la tensió a nivell diplomàtic, de forma que tan sols ajornarien l'esclat de la guerra a un moment posterior. Malgrat tot, segons Clark aquestes crisis de contingències demostren, si més no, que els blocs d'aliances eren molt més fràgils i inestables del que sovint s'ha retratat historiogràficament i que, per tant, la guerra no era inevitable d'entrada, sinó que només ho sembla retrospectivament.
Un dels plats forts de l'exposició, a més a més, és el desmantellament de la tesi de la culpabilitat alemanya, el que es coneix en historiografia com la tesi Fischer, que presenta Alemanya com a principal causant de la guerra, especialment a l'hora de retratar-la com a instigadora de sotamà de les decisions d'Àustria-Hongria. En contrast, Clark presenta el progressiu aïllament econòmic que viu Alemanya, que comença a competir seriosament per l'hegemonia econòmica amb altres potències mundials, a base d'establir sinergies econòmiques amb l'imperi Otomà. Mentre que el relat dels vencedors pretén presentar el comportament bel·licista d'Alemanya com a fora de tota mida, Clark demostra a bastament, a través de la seva exposició, que Alemanya feia exactament el mateix que les altres potències europees: provar de desestabilitzar les hegemonies colonials dels rivals econòmics, i establir pactes amb altres potències que fossin prou beneficiosos per als seus objectius a llarg termini. Són exemples d'aquest tipus de polítiques el repartiment del territori nord-africà que resulta de la crisi del Marroc, o la precària estabilitat asiàtica que resulta de la guerra russo-japonesa, en què els interessos asiàtics de la Gran Bretanya es veuen amenaçats.
Per tal d'establir-nos aquest mapa d'aliances estratègiques i decisions geopolítiques, l'autor s'embranca en una llarga explicació de tots aquests pactes creuats entre potències i sobretot dels interessos polítics, econòmics i geoestratègics que els donen forma. Així és com es va descobrint el paper ambigu de Gran Bretanya a l'hora de posar en marxa les seves aliances polítiques i els interessos estratègics que amaguen, que no acaba de revelar fins a l'últim moment possible: el raonament de fons és que Gran Bretanya opta pel mal menor de tenir Alemanya com a enemic continental abans que tenir Rússia com a enemic colonial a l'Àsia. Les connexions econòmiques i geoestratègiques del regne de Sèrbia amb els seus nous aliats, Rússia i França, són un altre factor important que cal tenir en compte: el nacionalisme serbi, ètnicament agressiu amb les minories no eslaves, es reforça a mesura que se sent recolzat per l'imperi rus, enormement interessat a afeblir les aliances econòmiques i polítiques entre Alemanya i l'imperi otomà, i recollir les desferres de l'hegemonia otomana sobre els Balcans després de les dues guerres balcàniques entre 1911 i 1913. El conflicte als Balcans, amb la seva precària estabilitat política, és un dels centres d'interès més importants del llibre sencer, i els antecedents que ens ofereix Clark al primer capítol sobre la política Sèrbia des del regicidi de 1903 fins a 1914 ens ajudaran a entendre millor la qüestió de la responsabilitat sèrbia en els assassinats dels arxiducs i la lògica rere l'ultimàtum austríac.
Finalment, a la tercera part del llibre, tota aquesta contextualització que ha estat exposant a la primera i segona part acaba mostrant el seu sentit, i Clark analitza els esdeveniments que es coneixen com la Crisi de Juliol. A partir de l'assassinat dels arxiducs a Sarajevo, s'activen les aliances i els tractats que unes potències i unes altres havien establert prèviament. En aquesta darrera secció, Clark retrata especialment l'escalada bèl·lica des d'un punt de vista que en el moment que es va publicar el llibre resultava força desacostumat: Rússia i França en surten especialment malparades, i acaben retratades com a principals responsables de l'escalada bèl·lica. Ara bé, lluny d'intentar minimitzar la responsabilitat alemanya en l'escalada del conflicte, que és una de les crítiques més habituals que ha rebut aquest llibre, el que l'autor pretén és mostrar els intents retòrics de cada nació de presentar-se a si mateixos com a innocents i els països rivals com a culpables d'una agressió injustificada. És una estratègia retòrica que té lloc a tots dos bàndols, i que va descabdellant tot un fil de reaccions creuades, decisions i respostes diplomàtiques, que porten d'un aparent conflicte "regional" als Balcans a una guerra d'abast continental i mundial.
Especialment cap al final de la secció, Clark analitza totes les reaccions de les potències europees davant la mobilització de les tropes russes i, més que posar l'accent en la culpabilitat d'Alemanya, en ressalta especialment els errors estratègics que van portar a una escalada bèl·lica irreversible. La política de "xec en blanc" respecte a Àustria és retratada com a error tàctic per part d'Alemanya, alimentat per diverses interpretacions esbiaixades i errors de càlcul del govern i l'exèrcit, fruit d'una visió a molt curt termini dels esdeveniments: els més importants són el convenciment que Gran Bretanya es mantindria neutral, la creença que la guerra quedaria localitzada als Balcans i s'evitaria l'escalada continental i, finalment, quan es va veure que l'escalada russa ja era irreversible, el moviment tàctic cap al front occidental, en comptes de l'oriental, que es considerava més difícil de guanyar si els oponents tenien temps d'organitzar-ne la defensa. Ara bé, una de les crítiques que ha rebut Clark és encertada: l'autor minimitza l'intent de mediació britànic i amb prou feines esmenta el rebuig frontal que va rebre per part de les potències centrals. Tot i així, crec que aquest aspecte en concret no invalida la tesi sencera del text, que més que buscar la culpa d'un actor en particular pretén trobar responsabilitats compartides a l'origen del conflicte.
La lectura de The Sleepwalkers és una molt bona recomanació, i em quedo per sobre de tot amb el retrat complex de tots els agents implicats en un conflicte d'aquesta magnitud, i l'aposta per mostrar el mapa de contingències i d'actors amb poder de decisió en aquell moment històric, que crea un retrat més ric i matisat que no pas la tradicional explicació de causa-conseqüència que trobem sovint als llibres de text. A parer meu, Clark no pretén esborrar ni minimitzar la responsabilitat alemanya a l'origen del conflicte, tot i que en algun moment de l'exposició és cert que pot semblar-ho. Més aviat el que intenta és repartir responsabilitats cap a tots els agents implicats, mostrant-nos la complexitat del panorama geoestratègic i d'aliances de l'Europa de 1914, en què les polítiques colonials hi tenen un paper molt important, i retratar les contingències que podrien haver decantat la balança cap a un resultat diferent dels esdeveniments.
Continguts: L'exposició consta de tres blocs temàtics. El primer bloc ens situa en els antecedents sobre el context polític dels Balcans, i ens ajudarà a entendre millor els moviments estratègics que es produiran a partir dels assassinats a Sarajevo. El capítol 1 ens posa en antecedents sobre la història del regne de Sèrbia, des del cop d'estat de 1903 fins a la situació política que es desencadenarà amb les guerres balcàniques de 1911 a 1913. El capítol 2 ens retrata la situació des del punt de vista de l'imperi austro-hongarès. El segon bloc ens presenta el mapa d'aliances polítiques europees que són necessàries per entendre l'esclat del conflicte. El capítol 3 ens presenta el canvi d'aliances europees que es produeix entre l'última dècada del segle dinou i la primera del segle vint, i analitza les relacions d'Alemanya amb les altres potències europees, amb la crisi del Marroc com a exemple paradigmàtic de l'aïllament alemany. El capítol 4 presenta els principals agents polítics de cada potència europea, els interessos dels quals tot sovint no són homogenis ni tan sols dins de cada país: començant per les monarquies de cada estat, i passant pels governs i ministeris d'exteriors de cada país, l'autonomia dels exèrcits i el paper jugat per la premsa i l'opinió pública. El capítol 5 retrata com la guerra de Líbia iniciada per Itàlia contra l'imperi otomà desencadena dues guerres balcàniques que canviaran el panorama d'aliances establert prèviament. El capítol 6 exposa diversos intents de pacificació i dissuasió quan l'escalada de tensions polítiques entre països ja es va fent cada cop més evident, i presenta aquests intents com a exemples paradigmàtics de contingència històrica. El tercer bloc se centra en els esdeveniments de juny i juliol de 1914. El capítol 7 exposa els fets dels assassinats i les investigacions policials posteriors. El capítol 8 se centra en les reaccions dels diferents països i l'inici de l'escalada bèl·lica, amb el "xec en blanc" alemany respecte a Àustria. El capítol 9 descriu la visita del govern francès a Rússia, que referma definitivament l'aliança entre aquests dos països. El capítol 10 analitza els termes de l'ultimàtum a Sèrbia, que Clark percep com a moderats, així com també la resposta sèrbia. Aquí és on Clark analitza el nivell de responsabilitat del govern serbi en els atemptats de juny, en relació amb el que havia explicat al primer capítol. El capítol 11 exposa la mobilització russa, que contribueix a l'escalada del conflicte. Finalment, el capítol 12 analitza les reaccions britàniques i alemanyes a aquesta situació, i presenta els errors tàctics que percep en les decisions que porten a Alemanya a envair Bèlgica.
M'agrada: Ha estat una lectura molt exigent, però també molt aclaridora de l'escenari europeu i mundial que porta a la primera guerra mundial. El plantejament centrat en l'agència de les persones concretes i les possibles contingències que se'n deriven, així com el detallat mapa d'aliances polítiques i econòmiques que exposa, també m'han semblat molt aclaridors.