Quan el cel es tornà negre

Un any de la solidaritat i l'acció d'un poble davant la incompetència i la desídia dels seus governants. Molta força als veïns del País Valencià, ara a la recerca de justícia. 

39º a l'ombra (#619)

Totes les angoixes passades se m'acumularen a la gargamella, com un nus corredor. Deu ser llei que els uns sofreixin pels altres? O és la relació congènita de totes les coses creades? 

Aquesta és la primera novel·la que va publicar l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb la qual es va donar a conèixer, el 1967, en rebre el Premi Sant Jordi de novel·la. Vicens ens retrata aquí la primera etapa de la massificació turística de l'illa de Mallorca, amb una transformació social i econòmica molt ràpida i xocant per als habitants de l'illa, i que deixa unes ferides profundes a les persones que en són víctimes, en forma d'alienació, explotació i un sentit permanent de desplaçament de la identitat. L'autora va escriure la novel·la quan treballava d'administrativa en un hotel de Cala d'Or, i malvivia en un bungalou per a treballadors mentre intentava compaginar la feina amb l'escriptura. Una part d'aquestes experiències autobiogràfiques acaben reflectides a la novel·la, que ens retrata un món de relacions mercantilitzades i depredadores, en què els directius de les empreses hoteleres tenen un poder absolut sobre els subordinats, i aquests es veuen obligats a sobreviure un dia a dia precari. El context de tot aquest creixement, a més, és el de la repressió cultural sota el règim franquista, i Vicens hi descriurà també l'adoctrinament religiós que viuen en concret les noies joves, que les porta a una dissociació brutal entre la seva vida psíquica i les expectatives socials i familiars. 

La protagonista, la Miquela, és una jove òrfena que s'ha criat en un poble petit amb els seus oncles i la seva cosina, després de la mort dels seus pares quan ella era molt petita. La seva infància i adolescència són força desgraciades, marcades pel matrimoni enfredorit dels oncles, distanciats irremeiablement després que l'oncle torni de la presó, i el fanatisme religiós de la cosina, que la sotmet a un escrutini constant sobre els seus pensaments i sentiments més íntims. En aquest context, la Miquela aprendrà a reprimir constantment les seves emocions i a témer el sexe com una font d'embrutiment i de pecat, a la vegada que va vivint el seu desvetllament sexual amb un sentit d'angoixa creixent. Després d'un episodi d'enamorament molt intens i correspost amb un capellà del poble, i l'escàndol públic que se'n segueix, la Miquela decideix sortir d'aquest ambient i accepta una feina a la Cala com a dependenta d'una botiga de records. La protagonista s'haurà d'acostumar a aquest nou ambient i coneixerà una sèrie de personatges que li aniran fent les seves confidències, de forma que obtindrem una imatge d'un poble de costa sacsejat per aquesta primera onada turística a les illes. La Miquela coneixerà el personal de l'hotel, des dels directius i administratius fins als treballadors rasos, molts d'ells immigrants arribats de la península, i serà testimoni de primera mà de l'alienació que l'arribada massiva de turistes i la seva festa contínua provoca en els habitants de l'illa, d'una banda conscients de l'explotació que pateixen, però de l'altra incapaços de rebel·lar-se a causa de la necessitat econòmica. D'altra banda, el seu anhel de ser vista i desitjada pels homes l'arrossegarà a aventures nocturnes cada cop més arriscades. 

Com també passava a Crideu la mort errant, digueu-me on va, la lectura és una experiència molt angoixant perquè ens situa dins la psique de la protagonista sense cap mena de filtre, i ens transmet directament el seu aïllament creixent de qualsevol relació humana que pugui arribar a esdevenir plena o reconfortant. La Miquela es va aferrant a les seves coneixences casuals com si alguna d'elles pogués arribar a salvar-la de la desferra en què viu, però, tanmateix, quan arribi al desenllaç de la novel·la no haurà aconseguit assumir el control de la seva pròpia vida. La novel·la fa molt per mostrar-nos la dissociació col·lectiva, quasi esquizofrènica, que es dóna en una societat que viu de portes endins segons una interpretació fèrria de la moral catòlica, però que es veu obligada a escenificar el contrari en un context d'obertura cultural, i aparent bonança econòmica, de cara als turistes estacionals. En aquest context, les relacions matrimonials es tornen dipòsits de ràbies i frustracions acumulades - i la Miquela no aconsegueix trobar un sol matrimoni feliç entre tots els que arriba a conèixer - mentre que qualsevol noia jove que visqui lluny de la seva família pot esdevenir presa fàcil de l'explotació sexual per part dels homes més poderosos. És una partida que les dones tenen perduda d'entrada, i l'autora ens fa viatjar amb la protagonista a través d'aquest món particularment opressiu en termes de gènere, sense oferir-nos tampoc cap resolució ni resposta definitiva als dilemes que se li plantegen a la protagonista. 

39º a l'ombra és una novel·la de lectura molt intensa i colpidora, que ens fa un retrat social verídic i punyent de l'època, però a la vegada manté un to poètic i introspectiu que, amb algunes incursions a través de monòlegs als pensaments d'altres personatges, majoritàriament ens manté en el punt de vista de la protagonista i ens transmet vívidament la seva forma de percebre el món. Com també em va passar amb Crideu la mort errant, la lectura m'ha semblat tremendament depriment i colpidora, però el text queda creuat per aquestes il·luminacions poètiques que van apareixent i desapareixent al llarg de la lectura, i que marquen la novel·la amb una bellesa que es fa lúcida i desesperada sobre la pàgina. El desenllaç, encara que obert, es fa una mica més reconfortant que a Crideu la mort errant, i això potser és una mica d'agrair, tot i que a mi aquesta potser no m'ha agradat tant perquè hi he trobat a faltar un fil argumental una mica més definit, o almenys que tots els patiments de la protagonista arribessin a alguna mena de resposta o resolució. Tot i així, recomano aquesta novel·la amb entusiasme, crec, perquè Antònia Vicens és una autora que mereix ser descoberta si encara no hi heu arribat, i la seva combinació entre revelació poètica i lucidesa narrativa em sembla del tot inigualable. 

Sinopsi: La Miquela és una noia jove que treballa com a dependenta en una botiga de records en un poble costaner marcat per l'expansió de l'activitat turística. Situada just davant d'un hotel i al costat d'un bar concorregut pels turistes, serà testimoni directe de les relacions laborals extremadament precàries que s'estableixen en aquest context, marcades també per la costant amenaça de predació sexual sobre les noies joves i solteres. A través del seu punt de vista, anirem descobrint la seva infància i adolescència desgraciades, així com els predicaments que afronta en el moment present, marcada per un desig sexual creixent però insatisfet, i el constant escrutini de la seva vida privada per part de la gent que l'envolta. 

M'agrada: Com ja em va passar amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, m'ha semblat una novel·la totalment colpidora en la seva bellesa i la seva desolació. M'ha agradat també la connexió que es pot establir entre les situacions que retrata als anys seixanta i el moment present que viu l'illa de Mallorca amb la massificació turística, que fa la novel·la plenament vigent avui dia. 

No m'agrada: El fil argumental no m'ha semblat rodó del tot, i crec que manca certa definició al llarg de la lectura. M'esperava alguna mena de resolució o conclusió final que no s'ha acabat donant, tot i que el desenllaç tampoc m'ha estranyat amb la direcció que prenia el relat. 

L'art d'Ai Weiwei

Tradueixo al català tan sols uns pocs fragments - i m'ha costat seleccionar - de la versió anglesa del llibre, traduït del xinès per Allan H. Barr, i n'indico el número de pàgina:  

• Ai Weiwei, 1000 Years of Joys and Sorrows. London: The Bodley Head (2021).

"Sense democràcia política" argumentava, "és impossible parlar de democràcia artística. No podeu esperar que la democràcia se us ofereixi en safata - s'aconsegueix a través de la lluita." Per què feia tants anys que la gent no deia el que pensava? Perquè, assenyalava, la veritat ofenia el poder, i comportaria un càstig terrible, la ruïna personal i la de la família. Ara i en el futur, els poetes han de dir la veritat, plantejar qüestions, preguntar-se per què. (153) 

Hi havia desenes de milers d'artistes a Nova York, però tan sols unes poques dotzenes que estiguessin fent diners. Per a un cert sector, l'art s'havia convertit en objectiu d'especulació i part de la cursa per trobar la propera novetat. Feia molt temps que l'art era un producte de consum, un servei decoratiu segons els gustos dels rics, i sota la pressió comercial no podia fer altra cosa que degenerar. A mesura que les obres d'art augmenten en valor monetari, declina la seva dimensió espiritual, i l'art queda reduït a poc més que un actiu d'inversió, un producte financer. (176-178) 

L'art és sempre un esdeveniment - tant se val com t'ho miris, sempre té un principi i un final. (180) 

A la Xina, encara vivíem en una era culturalment empobrida, però l'art no ens havia abandonat - tenia arrels profundes plantades en un sòl erosionat. La supervivència tossuda d'aquesta tradició artística indígena demostrava que l'estretor de mires del nostre estat autoritari mai seria capaç de refer la nostra cultura a imatge seva. Aquests artefactes eren anteriors a l'ordre actual, i el sobreviurien. (199) 

L'art hauria de ser reconegut, sí, però no en la forma de col·leccionables cars dipositats als magatzems del MoMA perquè hi facin verdet: això és un malbaratament. La meva visió de l'art contemporani va prendre una forma molt diferent. Per a mi, l'art és una relació dinàmica amb la realitat, amb la nostra forma de viure i la nostra actitud amb la vida, i no s'hauria de col·locar en un compartiment separat. No m'interessa un art que s'intenti distingir de la realitat. (234) 

No sóc cap admirador de l'ordre: ja es presenti en la forma oriental o occidental, sempre em fa sospitar. No m'agraden les limitacions de la naturalesa humana ni les restriccions de l'elecció que imposa l'ordre. Quan trenques amb un significat obligatori, entres en un estat de tensió amb el que t'envolta, i és aleshores, quan et sents incòmode, que et trobes més alerta. (245) 

La Herta em va preguntar: podia ser que sobreestimés el poder d'internet per canviar les coses? Dubtava que pogués tenir un gran impacte: és fàcil que els joves s'il·lusionin amb la presència a internet, ho reconeixia, i pot ser que sentin que poden fer grans canvis a la societat, però els dictadors estan plens d'arrogància i sempre detindran i assassinaran qui vulguin. Potser tenia raó, li vaig respondre: només denunciar el totalitarisme no aconsegueix transformar la societat completament; un canvi autèntic demana tota mena de condicions favorables. Però tot i així, vaig defensar la resistència. "Si dins d'una habitació a les fosques trobo una espelma" vaig dir, "l'encendré. No tinc cap altra opció." Tant se val com el govern provés de fer-me callar, sempre provaria de fer sentir la meva veu. (280) 

"Quan un estat restringeix els moviments dels ciutadans," vaig escriure, "significa que s'ha convertit en una presó. No estimeu mai una persona o un país que no tingueu la llibertat d'abandonar." (287) 

El meu art no es pot explicar plenament amb paraules, li vaig dir, perquè les obres estan en desenvolupament constant - igual que l'interrogatori, que no té per què conduir a una revelació sobtada. Tot art és una conspiració d'alguna mena, vaig dir. Vaig continuar parlant així durant una estona, fins que em va manar que callés. (306) 

"Critiques el govern," va dir, "i els teus atacs donen mala imatge al país. Mira aquest escriptori. És tot massís, té una superfície plana i unes potes fortes. Però tu t'agafes a qualsevol detallet i no el deixes anar, insistint constantment a veure-hi els defectes. Fas confondre l'opinió pública i fas que la gent pensi que realment hi ha un problema." L'escriptori en qüestió era una taula barata d'oficina, coberta amb un dit de pols i amb una mata de teranyines que li penjaven a un costat. Li ho vaig dir, i ell s'hi va inclinar per mirar-se-la. "Oh, sí que està bruta. Li haurien de passar un drap" va haver d'admetre. (307) 

Els drets que he lluitat per defensar haurien de ser perquè els gaudís tothom, però les conseqüències adverses em corresponen a mi tot sol. Saber-ho em dóna força mental. Em recorda els versos que va escriure el meu pare després de visitar les ruïnes d'una antiga ciutat de la ruta de la seda anomenada Xinjiang: De mil anys d'alegries i tristors / no en queda cap rastre / Vosaltres que viviu, viviu la millor vida que pugueu / No compteu que la terra en preservi la memòria. Els esforços que fem, els contratemps que trobem - tot això recompensa pel fet de viure. (363) 

Ai Weiwei

Mil anys d'alegries i tristors (#618)

No sóc cap admirador de l'ordre: ja es presenti en la forma oriental o occidental, sempre em fa sospitar. No m'agraden les limitacions de la naturalesa humana ni les restriccions de l'elecció que imposa l'ordre. Quan trenques amb un significat obligatori, entres en un estat de tensió amb el que t'envolta, i és aleshores, quan et sents incòmode, que et trobes més alerta. 

Mil anys d'alegries i tristors és el volum de memòries que l'artista i activista xinès Ai Weiwei va publicar l'any 2021. Ha estat una lectura colpidora, extremadament didàctica, i de totes totes profitosa. Després de la seva detenció il·legal l'any 2011, en què va ser retingut i incomunicat durant vuitanta-un dies, Ai va començar a considerar seriosament la idea d'escriure les seves memòries per transmetre el llegat familiar al seu fill. El projecte no va veure la llum fins uns quants anys després, ja exiliat definitivament de la Xina, i esdevé una reflexió profunda sobre les marques permanents que deixa el totalitarisme a la vida de les seves víctimes, i el paper de l'artista dins d'un món globalitzat i caracteritzat per les relacions d'explotació i poder que imposa el capitalisme arreu. També ens ofereix explicacions molt aclaridores sobre la forma que té l'autor d'entendre l'art, amb un component molt fort de crítica social i política, i que no proposa cap línia divisòria entre activisme, art, i experiència de la realitat. Una gran part del llibre és la biografia del pare d'Ai Weiwei, Ai Qing (1910-1996), reconegut poeta i escriptor que va ser durament castigat pel règim maoista, i que presenta paral·lelismes significatius amb les experiències vitals del seu fill. 

Durant la primera meitat del llibre, el relat cronològic de la biografia d'Ai Qing es barreja amb episodis intercalats de les memòries d'infància d'Ai Weiwei. Ai Qing va ser fill d'una família de terratinents a la província costanera de Zhejiang, prop de Shanghai. La seva formació es va veure marcada per la seva estada de tres anys a París, de 1929 a 1932, on va estudiar art i va entrar en contacte amb les avantguardes artístiques. Poc després de tornar a la Xina, va ser detingut i empresonat pel govern nacionalista per les seves simpaties amb el comunisme. Tanmateix, la repressió política més dura que hauria de patir encara va ser durant dues onades de persecució i purga interna del partit comunista ja amb el règim maoista al poder: a finals dels anys cinquanta, quan el règim va marcar els intel·lectuals i artistes sospitosos de dissentir amb la ideologia oficial, marcant-los com a "dretanosos", i uns deu anys després, quan Ai Weiwei ja era adolescent, durant la revolució cultural xinesa, en què Ai Qing i la seva família van ser desterrats novament a l'interior del país per dedicar-se a les tasques manuals. Entremig d'aquests episodis de repressió política va viure períodes de calma relativa com a artista i intel·lectual públic, però aquests anaven marcats per la vigilància constant del govern, les guerres internes entre diverses faccions d'intel·lectuals dins del partit comunista, i el perill permanent de ser acusat d'enemic públic. Va ser així que la defensa aferrissada que va fer Ai Qing de la llibertat d'expressió i de l'art com a instrument de conscienciació i transformació social va començar a incomodar les estructures polítiques d'un règim totalitari que imposava la seva ideologia amb una visió totalment monolítica. 

Ambdós exilis interiors van ser molt durs per al poeta, però el segon període de reeducació en concret ens arriba a través de la percepció i els records del fill, plenament conscient de la injustícia que ha de viure el pare i de les conseqüències doloroses de la separació de la família. Ai Qing es va veure obligat a viure amb els seus dos fills grans pràcticament a la intempèrie, en una cabana excavada a terra i infestada de puces i altres insectes, i va haver de tirar endavant la família a base de netejar latrines públiques. Sense accés a l'atenció mèdica per a les nombroses afeccions que va anar agafant durant aquests anys d'inclemències físiques, la seva salut en va quedar força ressentida. A més, aquest càstig anava lligat a un component molt important d'humiliació pública que el pare havia de suportar als menjadors comuns i a les reunions dels comitès locals, en què se sotmetia aquests individus castigats pel règim a pràctiques vexatòries i escarnis escenificats que tenien lloc a la vista de tots els assistents. Totes aquestes experiències marcaran Ai Weiwei amb un fort sentiment de desplaçament i d'insatisfacció, de forma que sempre se sentirà alienat dins del seu propi país. 

És per aquest motiu que, anys després de la mort de Mao i amb el seu pare ja rehabilitat públicament, Ai Weiwei emigrarà a Nova York, on acabarà vivint dotze anys, durant els anys vuitanta. Aquests anys són crucials per a la seva formació com a artista: als Estats Units, Ai descobrirà el revers més fosc de l'art contemporani, que l'acabarà sumint en una actitud nihilista i despreocupada respecte de la vida; però d'altra banda també entrarà en contacte amb corrents artístics més alternatius, com l'art de performance que, juntament amb l'ambient de protesta als carrers que viu la ciutat durant aquells anys, l'aproparan a un vessant molt més social i polític de l'art. No serà fins a la tornada a la Xina als anys noranta, però, que el seu art podrà arrelar dins la seva pròpia cultura, i començarà a observar l'obra d'art mateixa com a forma d'interactuar amb la realitat i qüestionar-la. L'art, per a Ai, és polític igual que ho és l'existència mateixa dins del món, de forma que el vessant plàstic de l'obra d'art, la seva part performativa i el seu valor documental acaben fent-se totalment indestriables. Experiències com Conte de fades, en què Ai va portar al festival Documenta de la ciutat alemanya de Kassel mil i un xinesos perquè exploressin la ciutat, o la seva participació en el projecte de disseny i construcció de l'estadi nacional de Beijing, el Niu d'Ocell, van portar-lo a reflexionar sobre la relació de la Xina amb el món occidental i la interacció d'aquestes cultures tan diferents. 

Tanmateix, l'aposta d'Ai per l'activisme social i la denúncia de les injustícies del sistema autocràtic xinès acaba marcant la seva relació amb el règim. Les seves obres d'art van anar esdevenint projectes de documentació de negligències greus per part del govern, com en els casos del terratrèmol de Sichuan de 2008, en què milers d'infants van quedar sepultats a causa de la mala qualitat de la construcció de les escoles, l'escàndol de la llet en pols adulterada i, més en general, la corrupció de la justícia i la manca de llibertats polítiques al país. Les darreres seccions del llibre van descobrint aquests episodis de creixent vigilància sobre la vida d'Ai i la seva família, a mesura que la seva presència a internet a través del seu blog vagi causant un impacte en una part de l'opinió pública xinesa. En aquestes darreres seccions del llibre, que es llegeixen amb l'angoixa d'un relat distòpic que és totalment verídic, Ai descriu com els posts amb càmeres de videovigilància comencen a proliferar tot al voltant de l'edifici del seu estudi, com comença a reconèixer els agents que el vigilen les vint-i-quatre hores del dia, i com els amenaces per part de funcionaris del govern es van integrant com una rutina més dins la seva vida quotidiana. 

El 2011 tota aquesta persecució va culminar en la seva detenció i empresonament durant vuitanta-un dies, en què va restar incomunicat, pretesament per uns delictes fiscals que van ser fabricats pel règim. L'actitud d'Ai davant d'aquests esdeveniments d'intromissió dins la seva vida pública sempre ha estat de contestació i de provocació, de forma que el seu art acaba fent-se una eina indispensable de participació política dins d'un entorn marcat per la manca de llibertats més bàsiques. Després de sortir de la presó, i fastiguejat per la vigilància permanent a què el sotmetia la policia, va iniciar una retransmissió en directe a través d'internet de la seva vida privada durant les vint-i-quatre hores del dia, però el govern de seguida va tallar el projecte. De la mateixa manera, el relat en primera persona del seu empresonament es fa autènticament surrealista en tota la seva duresa, especialment les interaccions amb el seu interrogador, que intenta comprendre les motivacions i l'origen del seu art, i que arriben a moments d'absurditat que esdevindrien totalment còmics si no fos per la sordidesa de la situació. També cal recomanar el llibre per l'homenatge que fa al poeta Ai Qing, d'una sensibilitat extraordinària per captar la bellesa del moment present en un context de trauma històric. Mil anys d'alegries i tristors és un assaig que sens dubte val molt la pena de llegir. 

Continguts: Aquest és el recull de les memòries de l'artista contemporani xinès Ai Weiwei, en què, després d'exposar la biografia del seu pare, el poeta Ai Qing, reflexiona sobre les experiències polítiques que van marcar el seu creixement com a artista multidisciplinari, i la seva concepció de l'art com a forma de participació política i d'experiència social. 

M'agrada: M'ha apropat a l'art contemporani vist des d'una perspectiva que desconeixia totalment. La descoberta de la poesia d'Ai Qing i de les seves vicissituds vitals i polítiques també m'ha semblat un dels aspectes més destacats de la lectura. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

El delator (#617)

Hi van tenir dos polis vigilant-hi fins després de Nadal. Després els van treure. No n'han tornat a posar cap pel que jo sé, però m'imagino que hi passa algun paio de tant en tant a preguntar. És clar que també podrien tenir-hi gent de la secreta. Déu sap qui està informant el govern ara mateix, i qui no. No saps mai amb qui estàs parlant. En ma vida he vist una cosa així. 

Després de Retorn a Killybegs em vaig quedar amb les ganes de llegir algun llibre de temàtica similar i, tot i que a posteriori he de dir que com a novel·les no podrien ser més diferents, El delator de l'autor irlandès Liam O'Flaherty (1896-1984) ha estat una bona sorpresa. La novel·la es va publicar el 1925, i va esdevenir una de les obres més conegudes d'O'Flaherty, influït en aquell període per la ideologia marxista i pel moviment expressionista alemany. El relat ens situa a la ciutat de Dublín tot just acabada la guerra civil irlandesa, i té lloc íntegrament en una sola nit, des del capvespre fins al matí següent, en un viatge opressiu i angoixós per la psique del protagonista, el delator Gypo Nolan, que acaba d'entregar a la policia el seu company de la lluita revolucionària, Frankie McPhillip, a canvi d'una recompensa de vint lliures. Després de l'assassinat de McPhillip a mans de la policia, l'implacable comandant de l'Organització Revolucionària, Dan Gallagher, inicia una cursa contrarellotge per descobrir el delator dins l'organització. La novel·la està construïda com a thriller i gran part de la tensió narrativa prové del fet que, com a lectors, coneixem el misteri ben bé des del principi, de forma que la lectura ens va temptant constantment amb el suspens de la persecució, i els intents de Nolan mateix d'amagar el rastre de la seva delació. 

L'Organització Revolucionària que figura a la novel·la està basada en el gir a l'esquerra que va fer l'IRA després de la guerra civil, en oposar-se a les posicions conservadores del govern de l'Estat Lliure, constituït com a protectorat britànic. L'organització, a la novel·la, té com a objectiu realitzar la revolució comunista a Irlanda a través de la lluita armada, tot i que sembla que el marxisme de l'IRA durant aquell període va ser força més tàctic del que retrata O'Flaherty a la ficció. En tot cas, el relat ens proporciona un gran retrat dels barris baixos de Dublín a l'època, caracteritzats per l'extrema pobresa dels seus habitants, la crisi d'habitatge i la insalubritat de les cases, així com la manca d'oportunitats i la precarietat generalitzada en què viu la classe treballadora. L'ambient resulta en tot moment tètric i desolador, i les aventures de Gypo Nolan després de la delació, primer a casa de la família McPhillip poc després de l'assassinat, i a continuació a través de diversos bordells i establiments de la ciutat, m'han recordat força el predicament i les percepcions del protagonista de Crim i càstig. Tanmateix, l'estil narratiu d'O'Flaherty s'assembla més al de les novel·les d'entreteniment popular, amb unes descripcions dels personatges que resulten del tot caricaturesques, i uns girs de guió, especialment a les escenes d'acció, que a voltes esdevenen un punt absurds. 

Si Chalandon es preocupava d'oferir-nos un retrat el més complex i matisat possible del conflicte per poder-nos introduir a les possibles motivacions del seu protagonista, aquí O'Flaherty ens presenta un retrat un punt més fulletonesc dels personatges, però que acaba guanyant tota la seva força precisament per aquesta simplicitat. Nolan se'ns presenta com un personatge embrutit per la seva pròpia misèria i la duresa de les seves circumstàncies, i que en tot moment es veu arrossegat per la seva naturalesa impulsiva. De fet, la narració ens el presenta com un salvatge no gaire espavilat, incapaç d'anticipar-se a les conseqüències dels seus propis actes, i serà precisament la malaptesa dels seus intents de desviar l'atenció respecte del seu acte de traïció el que l'acabarà revelant com a culpable davant dels seus perseguidors. La seva matusseria contrasta fortament amb el fanatisme calculador de Dan Gallagher, que a mesura que avanci el relat anirà revelant la profunditat de les seves conviccions polítiques. El resultat és una narració un punt inquietant, en què uns personatges que comencen com a caricatures van revelant progressivament la seva humanitat a mesura que les circumstàncies els posen en la necessitat de prendre decisions cada cop més difícils, i també al contrari, un Gallagher que comença retratat com un líder carismàtic i que acaba revelant-se com a típic dolent de fulletó. 

En aquest sentit, la novel·la es llegeix amb una tensió que va creixent ben bé fins a l'última línia, principalment perquè se'ns presenta des de la perspectiva subjectiva d'un personatge principal cada cop més acorralat, i que ens deixa el millor per als últims capítols, especialment a partir del moment del judici sumari a Nolan. És cert que l'estil narratiu és una mica tosc i hi ha moments en què l'ànima de thriller del relat s'imposa per davant de la profunditat del retrat psicològic o de la crònica política. Tot i així, els seus punts més forts són el retrat social que ofereix, a través d'un amplíssim mosaic de personatges secundaris, l'accent en la psique turmentada del protagonista, i una atmosfera per al relat creixentment opressiva, que a moments es podria qualificar de kafkiana. Si, a més, hi afegim un desenllaç que deixa la narració en el seu punt més àlgid, i la porta, de fet, a un terreny més aviat simbòlic, només puc dir que la lectura de El delator acaba compensant amb escreix tots els defectes de forma o desenvolupament que s'hi puguin trobar. 

Sinopsi: En un moment indeterminat a principis dels anys vint, a la ciutat de Dublín, el fugitiu Frankie McPhillip torna a la ciutat després d'haver assassinat el líder d'un sindicat de pagesos. La seva primera trobada és amb el seu company dins l'organització revolucionària, Gypo Nolan, que malviu en la misèria en un alberg. En un impuls momentani, Nolan delata McPhillip a la policia a canvi d'una recompensa de vint lliures. A partir d'aquest moment Nolan provarà de cobrir el rastre de la seva pròpia traïció, mentre el líder de l'organització, Dan Gallagher, es disposa a descobrir la identitat del delator. 

M'agrada: L'efecte opressiu, quasi paranoic, de la narració està molt ben trobat. En general, la imatge de conjunt, que es construeix a base de petits detalls, del recurs a l'impacte i d'una bona quantitat de personatges secundaris. 

Retorn a Killybegs (#616)

Els anglesos vigilaven els nostres gestos, l'IRA vigilava el nostre compromís, els capellans vigilaven el nostre pensament, els pares vigilaven la nostra infantesa i les finestres vigilaven els nostres amors. No hi havia res que ens pogués amagar. 

Aquesta novel·la de 2011 del periodista francès Sorj Chalandon és una lectura molt colpidora sobre el conflicte nord-irlandès, especialment durant els anys de confrontació armada als carrers a les dècades dels setanta i vuitanta, entre paramilitars republicans irlandesos, paramilitars nord-irlandesos lleials a la corona britànica, i l'exèrcit i la policia britànics, en el que es coneix com els Troubles. Chalandon va viure de prop aquesta època, com a corresponsal per al diari Libération, i va travar una amistat amb un destacat membre de l'IRA, Denis Donaldson (1950-2006), en qui està inspirat el protagonista de la novel·la. El 2005, Donaldson va confessar en roda de premsa que havia estat confident de l'MI-5 durant anys, cosa que el va marcar com a traïdor a la causa davant l'opinió pública, i va precipitar el seu assassinat l'any següent en circumstàncies no esclarides. Retorn a Killybegs és una ficció en què Chalandon es planteja la psicologia del traïdor, especula sobre les causes que hi podia haver hagut rere la decisió de passar a informar els britànics, i ens ofereix un retrat molt complex i matisat del conflicte, amb els seus antecedents històrics i les seves conseqüències més devastadores per a tots els implicats. La seva traducció al català es va publicar el 2014, però enguany ha gaudit d'una nova onada de popularitat arran de la resolució de la querella per difamació que va plantejar Gerry Adams contra la BBC, i que ha acabat guanyant. 

La novel·la és breu i intensa, amb un estil poètic i introspectiu, que ens recrea en primera persona els pensaments i sentiments del protagonista amb un flux de consciència continu i un marcat to confessional, de manera que la narració va revelant en primera persona totes les circumstàncies que el van portar a trair la causa republicana i col·laborar amb els seus enemics. Per donar una visió un punt més àmplia del conflicte, Chalandon ens situa en els antecedents familiars del protagonista fictici, Tyrone Meehan, i el fa néixer vint-i-cinc anys abans que Donaldson. Així doncs, a través de les memòries de Tyrone sobre el seu pare, Patraig Meehan, ens remuntem als temps de la independència irlandesa i la posterior guerra civil, que el progenitor va viure amb un profund sentiment de derrota. Aquest sentiment de derrotes i frustracions contínues anirà pervivint després en les lluites dels fills, i la figura del pare - ambiguament identificada amb l'orgull de la terra irlandesa en els moments bons però amb la violència de la dominació anglesa en els moments dolents - anirà esdevenint una metàfora dels predicaments vitals i emocionals del protagonista, a mesura que vagi evolucionant el seu compromís polític. 

A través de la militància de Meehan fill, la narració ens posa en contacte amb els aspectes més violents i cruents de la lluita armada, i també amb la guerra de resistència passiva lluitada a les presons, especialment durant el període de les vagues d'higiene, que Chalandon descriu a través del protagonista amb una precisió quasi clínica que s'arriba a fer dolorosa sobre la pàgina, i posteriorment, les vagues de fam, que no van servir per commoure el govern de Margaret Thatcher i van acabar amb desenes de morts entre els vaguistes. En aquest sentit, la narració fa molt per posar-nos dins la ment i el punt de vista del protagonista, i fer-nos partícips de com podia percebre aquests esdeveniments des de la seva òptica subjectiva. Per exemple, hi ha un moment durant l'episodi de les vagues de fam, en què Meehan veu com transporten un defallit Bobby Sands embolicat amb llençols, i l'escena evoca inequívocament la imatgeria d'un Crist sofrent. A propòsit del catolicisme, la novel·la també retrata l'ambigüitat de les interseccions entre el conflicte polític i el seu vessant religiós i cultural, amb uns combatents profundament convençuts de la seva fe i uns capellans amb el deure de rebutjar la violència armada. 

A través d'aquests antecedents, i després de múltiples imatges de violència sense pal·liatius, arribem a la traïció, que l'autor ens descriu factualment, però sense arribar a elucidar-ne del tot les motivacions més profundes. En realitat, Donaldson no les va arribar a revelar mai i de les esparses paraules de la seva confessió només ens queden, com fa la novel·la, les múltiples suposicions i especulacions que en puguem arribar a treure. La novel·la planteja la possibilitat que la traïció, en realitat, fos més fruit de les circumstàncies i de la necessitat que no pas d'una convicció política real, i això encara afegeix una dimensió de tragèdia o de fatalitat a la novel·la, a partir del moment en què el protagonista s'entregui a racionalitzar o provar de justificar per a si mateix la lògica dels seus actes. De fet, des del vessant polític hi ha l'argument de la lluita pel relat: el fet que la revolució necessiti un revers fosc o un enemic intern per poder mantenir intacta la puresa dels ideals o, com en un petit episodi de la trama fa palès un capellà conegut de Meehan, l'amarga constatació que no hi hauria sacrifici ni salvació sense un Judes que traeixi primer. Aquest plantejament m'ha recordat inevitablement la novel·la Un gra de blat de Ngũgĩ wa Thiong'o, i la connexió implícita entre la lluita anticolonial kenyana i irlandesa, que sempre acaba aflorant en algun punt de la història dels Troubles. 

La novel·la, així doncs, ens presenta un relat molt complex i ambigu sobre el conflicte, que en cap moment pretén assenyalar bons i dolents concrets, sinó que es basa més aviat a contraposar la violència i la brutalitat de les accions comeses en els dos bàndols, i que presenta els individus com a peons d'unes estructures i institucions més grans que ells i que sovint els aclaparen amb la seva implacabilitat. Tot i això, en cap moment no es pot acusar l'autor de buscar l'equidistància: la novel·la ens presenta sense cap mena de pal·liatius la crueltat del govern britànic sobre la colònia irlandesa, especialment cruenta amb els catòlics nord-irlandesos un cop efectuada la partició de l'illa, i retrata la violència republicana en tot moment com a moviment defensiu. Tanmateix, els efectes de la guerra són sempre devastadors sobre tots dos bàndols, i quan es produeix l'escalada de violència i els combatents van esdevenint fanàtics de la causa, els horrors que cada individu ha de suportar, i les racionalitzacions de cada bàndol, cada cop es fan més feixucs sobre la consciència. 

Un dels fils conductors més clars de la novel·la, a part de la identificació amb el pare i la circularitat geogràfica de la narració, amb el retorn a Killybegs, són els breus episodis d'humanització i deshumanització que va presenciant el protagonista, quasi com petites epifanies que el van endinsant en un laberint emocional cada cop més fosc i opressiu. Les brutals escenes de tortures i assassinats se'ns van intercalant amb petits moments de compassió o d'humanitat que provenen de persones d'ambdós bàndols, i que van marcant el protagonista amb un dolor que de vegades es farà encara més profund que la violència més desfermada. Retorn a Killybegs és una novel·la excel·lent, que ens retrata una realitat política i social molt complexa però sense caure en simplificacions ni maniqueismes, i que revela a cada pas el coneixement profund que Chalandon té del conflicte irlandès i del desgast i la desolació que arriba a causar en les persones que s'hi veuen immerses. És una bona recomanació per a interessats en el tema, sens dubte. 

Sinopsi: La novel·la ens narra la trajectòria de Tyrone Meehan, combatent de l'IRA durant el conflicte nord-irlandès, fins a revelar a principis dels anys dos mil el seu paper com a informador per al servei d'intel·ligència britànic. A partir d'aquest moment, Meehan rebutja la protecció que se li ofereix i la possibilitat d'exiliar-se del seu país, i retorna al seu poble natal, Killybegs, a la república irlandesa, amb la convicció profunda que és home mort. 

M'agrada: La minuciosa construcció de la novel·la, amb una extraordinària atenció als detalls i a les imatges recurrents a través d'una cronologia no lineal. La cuidada psicologia del protagonista, amb tota la seva ambigüitat, i l'accent de la narració en la humanitat dels personatges dins del món profundament deshumanitzat de la lluita armada.