El quadern daurat (#539)

Les coses importants a la vida t'arriben d'esquitllentes sense que te n'adonis, no te les esperes, no els has donat forma dins de la ment. Les reconeixes un cop ja han aparegut, ja està. 

El quadern daurat es considera l'obra magna de l'autora britànica Doris Lessing (1919-2013), guanyadora del Nobel de Literatura l'any 2007. La lectura se m'ha fet un pèl lenta i confusa: possiblement aquesta dificultat té a veure amb la intenció de l'autora per a aquesta novel·la, que pretén reflectir la textura de la vida real de la protagonista, l'escriptora Anna Wulf, amb tota la seva confusió existencial, des del seu bloqueig creatiu com a escriptora, a la caòtica relació que manté amb una sèrie d'homes que passen per la seva vida, passant per les inquietuds polítiques que comença a notar a propòsit del seu compromís amb el comunisme. El quadern daurat es publica l'any 1962, i reflecteix de forma molt aspra i directa les inquietuds de la classe mitjana intel·lectual britànica a finals dels anys cinquanta, sobretot des d'un punt de vista femení: la lluita de sexes i les seqüeles psicològiques que una determinada visió sobre la feminitat causa en la protagonista són una part important del llibre, però hi tenen una presència molt important també la sensació d'amenaça i perill creixent en la política mundial amb l'escalada armamentística durant la guerra freda, i l'evident incoherència en què cau la militància marxista a l'Europa occidental, obligada a processar la persecució del socialisme als Estats Units durant el Maccarthisme i, d'altra banda, a acceptar i justificar la violència i la repressió als països soviètics com a fenomen indestriable del seu projecte polític mateix. 

L'Anna Wulf és una escriptora divorciada que viu a Londres amb la seva filla d'onze anys. La seva vida quotidiana i la de la seva millor amiga, la Molly Jacobs, també divorciada i amb un fill gran, se'ns exposen en una breu novel·la, Dones lliures, que esdevé l'espina dorsal del text. Intercalats entre els episodis d'aquest relat marc, ens trobem els extractes dels diaris de l'Anna, en què intenta imposar un principi d'ordre sobre les diferents facetes que conformen la seva vida. Així doncs, cadascun dels diaris té un propòsit diferent, i a través dels quatre quaderns anirem observant les constants temptatives que fa l'Anna per tal d'explicar-se i ordenar-se a si mateixa, i la creixent frustració i rebuig amb què rebrà els continus solapaments i interferències que es produeixen entre ells. Mantenir la vida perfectament compartimentada i no deixar que es barregin cap dels rols socials i polítics que l'Anna s'imposa com a professional, com a mare, amant, confident o militant serà una tasca molt més difícil del que ella imagina, sobretot a partir del moment que totes aquestes responsabilitats la comencin a desbordar. 

Per començar, el quadern negre recull tot el que fa referència a la primera novel·la publicada per l'Anna, Fronteres de guerra, de l'èxit de la qual continua vivint en el present: és una novel·la ambientada a l'Àfrica colonial durant els anys de la segona guerra mundial. A través del diari negre, l'Anna retrata les seves experiències autobiogràfiques que acaben tenint certs ecos dins la novel·la i, un cop publicada, segueix de prop l'èxit posterior de la seva obra, que desemboca en múltiples ofertes per part de productores de cinema, o emissores de ràdio i de televisió, per poder-la adaptar per al públic de masses. El quadern vermell és el més breu de tots, i retrata les experiències de l'Anna com a militant del Partit Comunista britànic, i el creixent refredament de les seves conviccions davant les notícies cada cop més preocupants que els arriben des del bloc soviètic i de l'hegemonia del Partit Laborista que es va consolidant cada cop de forma més incontestable. El quadern groc recull l'esborrany per a la nova novel·la que planeja escriure l'Anna, de marcat caire autobiogràfic i que va mostrant certs paral·lels amb la seva vida personal. Finalment, el quadern blau és el seu diari personal, en què recull les seves experiències quotidianes i ofereix llum sobre certs episodis de la seva vida que després tindran reflexos o mostraran les seves conseqüències en el fil de Dones lliures. 

Així doncs, la novel·la presenta una dificultat de lectura afegida, ja que totes aquestes dades se'ns ofereixen desordenades i retallades, i l'ordre cronològic dels fets s'anirà dibuixant sobre la imatge de conjunt, però l'haurem d'anar esbrinant els lectors a través de múltiples salts temporals endavant i endarrere. Contra tota aquesta disgregació, veurem com la protagonista anirà retrobant-se amb si mateixa per tal de reivindicar, gràcies a l'ajut d'un dels seus amants, la unitat o la integritat perdudes a través de l'escriptura d'un últim diari, el quadern daurat, que recollirà la seva experiència aquest cop des d'un punt de vista unívoc, i que l'ajudarà a guarir-se definitivament. Tanmateix, el destí final del quadern daurat potser guarda alguna sorpresa per al desenllaç, i la solució no sembla definitiva. Sobretot a través de la relació tempestuosa que manté amb el Saul Green, un home-nen que apareix al seu pis com a llogater un cop la seva filla ha marxat a un internat, les esquerdes de la dona alliberada començaran a sortir a la llum amb tota la seva lletjor i tot el seu dolor: el procés d'integració de la protagonista passa per la confrontació més directa i violenta possible amb la font dels seus conflictes, més que pel camí d'apaivagament o conciliació que li suggereix la seva psiquiatra. Aquest procés psicològic pren sobre la pàgina un marcat caràcter simbòlic, i arriba a dotar els episodis onírics d'una realitat i una coherència més palpable fins i tot que l'espiral de retrets, atacs, gelosies i posteriors reconciliacions en què cau la parella en la vida conscient, que és una de les parts de la novel·la que se m'ha fet més feixuga de llegir. 

La càrrega política de la novel·la és incontestable, fins a un punt que l'autora mateixa va arribar a sentir-se en la necessitat de rebutjar l'etiqueta de "feminista" que immediatament se li va posar. La situació d'alienació, fins a arribar al punt de la dissociació, que experimenta la protagonista té molt a veure amb les relacions entre homes i dones per a la classe mitjana en què l'Anna s'ha criat: encara que es considera a si mateixa una dona "alliberada" o dona lliure, el món en què viu encara classifica i valora les dones pel seu rol en relació a la vida d'un home. A l'Anna se li fa difícil reivindicar la seva pròpia llibertat des del moment que se n'adona que es troba a la presó de ser constantment encasellada com a l'altra, l'amant dels homes casats, i d'haver de posar els seus sentiments i desitjos sempre en segon pla, en una societat en què ells posen les normes i defineixen les dones des de fora, com a bones - les que es casen - o com a dolentes - les que se'n van al llit amb els homes sense compromisos. Aquestes relacions lliures de compromís començaran a fer-se problemàtiques en el moment que l'Anna se n'adoni que els homes la utilitzen per escapar dels seus matrimonis infeliços, i la seva recerca d'un "home real" (per utilitzar els termes que empra ella mateixa) es vegi frustrada un cop i un altre quan es trobi en el rol de mare i cuidadora dels successius homes lliures i forts que passen pel seu llit. Per més que la història dels biaixos i contradiccions petitburgesos de l'Anna sigui un dels aspectes més frustrants del text, val a dir que en aquest aspecte la novel·la encara mostra la seva vigència: el mansplaining sembla ser la posició per defecte de tots els homes que apareixen al llit de l'Anna, en un moment històric en què Lessing apunta a la necessitat de desconstruir-se - tant d'homes com de dones - però ens trobem a anys llum d'arribar-la a plantejar com a possibilitat real. 

Una altra font de contradiccions per a la protagonista que també pot resultar molt exasperant al llarg de la lectura, però que també és interessant des del punt de vista teòric, és el retrat que fa l'autora dels cercles marxistes de l'època, en un moment en què el marxisme com a discurs polític està començant a traspuar inconsistències que acabaran fent-se realment insalvables. D'una banda, hi ha el problema de la violència exercida per causes polítiques, i la seva suposada necessitat dins d'un esquema teòric que la contempla com a instrument per al canvi històric. Si bé la violència revolucionària es llegirà com a necessitat, arribarà un moment en què el Partit Comunista britànic es veurà en la necessitat de justificar les purgues ideològiques que han tingut lloc durant l'estalinisme, de forma que els militants es començaran a distanciar internament de les decisions del partit, sempre amb la precaució de no expressar en veu alta el seu dissentiment dins dels seus cercles. A la vegada, l'escàndol que els causa la caça de bruixes del senador McCarthy als Estats Units els confronta amb aquesta doble vara de mesurar implícita en el discurs del partit. D'altra banda, la novel·la també retrata la contradicció en què cau una classe mitjana acomodada i intel·lectual a l'hora de reivindicar la lluita de la classe obrera, a qui pretenen representar sense barrejar-s'hi en cap moment i a qui secretament perceben com a inferiors. Passa el mateix exactament, durant els episodis ambientats a Àfrica, amb la lluita anticolonial, que pretenen liderar sense comptar en cap moment amb el punt de vista dels africans mateixos. La imatge de conjunt d'aquest paternalisme benintencionat i totalment irreflexiu és el que acaba fent-se més grotesc del text, sobretot perquè em penso que l'Anna no arriba realment a desvetllar-se'n en cap moment. 

Finalment, no sé dir si la lectura m'ha agradat o no. És una novel·la molt exigent, tant per la seva extensió com per la seva dificultat. Algunes parts de la lectura m'han agradat molt, però no sé què dir de tot el conjunt. Hi ha moments i situacions que es fan molt repetitius a la vida de la protagonista, i les darreres seccions de la novel·la em van arribar a fatigar una mica. Tot i així, cada petit episodi sembla tenir una significació més gran dins la imatge de conjunt, i les connexions que es poden arribar a establir entre uns detalls i uns altres són quasi inesgotables, així que tampoc sembla gaire adequat decidir quins moments es fan sobrers, al capdavall. Hi ha passatges que semblen tenir una autonomia pròpia dins del text i una forta càrrega simbòlica, com per exemple el flashback de l'Anna a l'episodi dels insectes i els coloms durant la seva estada a l'Àfrica, que remet a les violències polítiques i les justificacions grandiloqüents de la violència dels discursos polítics dels joves comunistes, o també em van agradar especialment els esborranys de contes i embrions de novel·les que recull al final del quadern groc. Pel que fa a si és un text feminista o no, és cert que la novel·la s'esforça a presentar els estralls que causa la societat masclista en la psique tant masculina com femenina. D'altra banda, els seus personatges es troben totalment immersos en la mentalitat i els estereotips de l'època: lluny de ser la dona forta que vol representar-se a si mateixa, l'Anna és una persona que pensa el món a través de les seves pròpies mancances i limitacions com a dona. 

Sinopsi: A finals dels anys cinquanta, l'Anna Wulf prova d'escriure la seva segona novel·la però se sent bloquejada psicològicament i emocional per tota una sèrie de raons. Per tal de sortir del pas, prova de dissociar la seva vida intel·lectual en quatre diaris diferents, on compartimentarà les seves experiències personals en quatre àrees: al quadern negre parla de la seva experiència africana, que va alimentar la seva primera novel·la, i del recorregut posterior d'aquest èxit inicial de la seva carrera; el quadern vermell recull les seves experiències com a membre del Partit Comunista britànic; el quadern groc és on recull els seus esborranys i idees per a una nova novel·la, mentre que, finalment, el quadern blau és el seu diari personal, on retrata les seves experiències quotidianes i l'empitjorament de la seva angoixa. Serà després de moltes cavil·lacions i episodis de psicoanàlisi que decidirà superar el seu jo fragmentat i recollir la seva experiència en un cinquè quadern, que anomenarà "el quadern daurat". 

M'agrada: Les inacabables ramificacions filosòfiques del text, que ofereix reflexions polítiques i socials molt representatives del període històric que descriu. 

No m'agrada: L'homofòbia casual del text, que és un dels seus aspectes més envellits, així com la visió que la protagonista té de la sexualitat, totalment centrada al voltant de la virilitat i l'agència de l'home. En aquest sentit cau en la mateixa actitud que critica dels homes, quan es queixa que l'etiqueten o l'"anomenen" des de fora. Tampoc no m'ha quedat clar fins a quin punt la protagonista arriba a ser conscient del seu propi privilegi i de les contradiccions en què cau, i el final de la novel·la, que aposta més per la conformitat que per la transgressió, m'ha resultat un punt decebedor. 

La trilogia de Nova York (#538)

La història sencera es redueix al que va passar al final, i sense aquest final dins meu ara mateix, no podria haver començat aquest llibre. Passa el mateix amb els altres dos que el precedeixen, Ciutat de vidre i Fantasmes. Aquestes tres històries al final són una mateixa història, però cadascuna representa un estadi diferent en la meva consciència respecte al seu significat. No pretenc haver resolt cap problema. Només suggereixo que va arribar un moment en què ja no m'espantava mirar el que havia passat. Si en van sortir paraules, és només perquè no em quedava altra opció que acceptar-les, fer-me'n responsable i anar on em volien portar. Però això no necessàriament fa importants les paraules. Ja fa molt de temps que lluito per desfer-me d'alguna cosa, i l'únic important és aquesta lluita. La història no la fan les paraules; la fa la lluita. 

Publicada per primer cop en un sol volum el 1987, La trilogia de Nova York de Paul Auster (1947-2024) és un recull de tres novel·les breus que s'havien publicat entre 1985 i 1986. La vaig llegir fa uns quants anys i en recordava vagament que m'havia deixat una bona impressió, però feia temps que li devia una relectura i la malaurada notícia de la mort d'Auster em va fer acabar de decidir. La trilogia està formada per tres relats diferents, Ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que giren tots tres al voltant de les mateixes idees i motius, i porten la narració en una direcció decididament experimental i metatextual, que reflexiona contínuament al voltant del significat del relat mateix - o potser simplement de la seva absència. Tots tres relats tenen en comú un escenari, la ciutat de Nova York, i un fil argumental més o menys reconeixible: deconstruint els trops tradicionals de la literatura detectivesca, tots ells es basen en un relat de persecució o de vigilància d'un personatge misteriós que amaga un secret, per acabar revelant curiosos paral·lels i identificacions entre el detectiu en qüestió i el seu objecte de recerca. Els tres relats acaben revelant, especialment el primer i el tercer, la relació entre la feina de detectiu i la d'escriptor, que giren ambdues al voltant de la necessitat de trobar un significat a fets aparentment inconnexos i dotar-los d'una coherència que pugui satisfer la nostra recerca de sentit. Tanmateix, aquí és on realment les tres novel·les revelen la futilitat intrínseca d'aquest plantejament, i l'aproximació postmoderna que en proposa Auster: la confrontació final no arriba mai com se l'espera, els personatges no arriben a sortir mai del guió escrit perquè el relat mateix determina la seva capacitat de prendre decisions, i només en el cas de la tercera novel·la la llibertat del personatge acaba triomfant, finalment, sobre la veu autoral. 

Ciutat de vidre comença amb un escriptor, en Daniel Quinn que, reclòs al seu apartament, es refugia de la pèrdua de la seva dona i el seu fill a través de l'escriptura, sota pseudònim, de novel·les detectivesques. Tanmateix, una estranya confusió a la línia de telèfon el porta a suplantar la identitat d'un prestigiós detectiu de la ciutat anomenat Paul Auster, i a acceptar el misteriós cas del senyor Peter Stillman i la seva titànica recerca de la llengua primigènia de Déu abans del pecat original. La segona novel·la, Fantasmes, ens porta als anys quaranta, en què el detectiu privat Blue accepta l'encàrrec que li fa el senyor White de seguir els moviments d'en Black, tot i que sense revelar-li els seus veritables motius. El seguiment el portarà a adoptar diverses identitats a través de les quals provarà d'arribar al fons de la qüestió. Finalment, L'habitació tancada és el relat que més s'assembla a una de les novel·les habituals d'Auster: després de la misteriosa desaparició del seu amic de la infantesa, el protagonista rep l'encàrrec d'administrar el llegat literari del desaparegut, i emprèn aquesta tasca amb una consciència creixent de la mà oculta que mou els fils del misteri. A través de la seva recerca, el narrador anirà identificant-se cada cop més amb el seu amic, amb qui sempre ha mantingut una peculiar relació d'amor-odi. 

A través de successius emmirallaments entre perseguidor i perseguit, tots tres relats revelen la naturalesa vàcua i laberíntica de la ficció, mentre que a la vegada ofereixen inesgotables reflexions sobre la relació entre la ficció i la vida, el paper que juga el llenguatge a l'hora d'interpretar-les, i els inacabables intents per part de la humanitat de donar un sentit lògic o coherent a un seguit de percepcions i informacions patentment inconnexos. Un altre fil argumental que ressegueixen les tres novel·les és l'interès característic d'Auster pels inicis de la literatura estatunidenca i pel caràcter indefinit i construït de la identitat nacional dels Estats Units d'Amèrica: Ciutat de vidre revela l'interès del senyor Stillman per les primeres colònies en sòl americà i les inquietuds religioses que porten els primers colons a voler replicar el paradís terrenal, imatge que esdevé un autèntic mite fundacional per al país; Fantasmes gira al voltant de les grans narratives literàries connectades al naixement dels Estats Units, sobretot Whitman, Thoreau i Hawthorne, i especialment pel que fa a la inquietud de Whitman per contenir multituds a través de la seva veu narradora. Finalment, L'habitació tancada aborda el tema d'una forma més col·lateral i no tan marcada, però l'evocació de les aventures biogràfiques de Melville s'hi fa més que present. La trilogia de Nova York és un exercici metatextual impressionant i una mostra magnífica de la brillant tècnica de Paul Auster, tot i que possiblement no sigui un dels seus textos més planers. 

Sinopsi: A Ciutat de vidre, l'escriptor de novel·les de misteri Daniel Quinn rep l'encàrrec de vigilar el senyor Stillman, que acaba de la presó, per evitar que es torni a posar en contacte amb el seu fill, encara afectat per les seqüeles dels brutals abusos que el seu pare li havia infligit. Tanmateix, a mesura que Quinn vagi observant els moviments de l'ancià senyor Stillman, aquests aniran revelant una coherència i una lògica internes que potser Quinn serà l'únic capaç de percebre. Fantasmes és el relat més breu de tots tres i està ambientat als anys quaranta, en què el senyor Blue, un detectiu privat, rep l'encàrrec de vigilar les activitats del senyor Black i fer-ne un informe per al seu client, el senyor White. En determinats moments en Blue es començarà a qüestionar les motivacions d'en White i haurà de decidir si continua amb la tasca que se li ha encomanat o porta la investigació en una direcció diferent. Finalment, L'habitació tancada parteix de la misteriosa desaparició de Fanshawe, un amic d'infància del narrador, que li llega la responsabilitat d'actuar com a marmessor literari. Tanmateix, el protagonista començarà a fer-se preguntes sobre les motivacions rere la desaparició. 

M'agrada: És una mostra més que evident del talent d'Auster per a l'experimentació literària i per crear autèntics laberints de significats per als escenaris, situacions i personatges amb què juga. 

Vergonya (34)

Un cop passades les eleccions europees, la política segueix el seu curs; la justícia el seu. Les interseccions entre les dues tan evidents com sempre. Benvinguts a l'era post-amnistia. 

• Es va inaugurar amb un primer empresonat després de l'aprovació de la llei, ara fa dues setmanes: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/activista-contra-jusapol-primer-pres-politic-amnistia-aprovada/

https://directa.cat/lanarquista-abel-mora-no-vaig-empenyer-el-neonazi-pero-em-condemnen-per-coautoria-perque-diuen-que-tot-era-premeditat/

• Pràcticament a la vegada que coneixíem que l'Audiència de Barcelona atura la investigació del cas Volkhov, conegut comunament com la "trama russa": una investigació que el jutge instructor va prorrogar en vistes de la negociació per la llei d'amnistia. 

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/2425392-l-audiencia-atura-la-prorroga-judicial-que-investigava-la-suposada-trama-russa-del-proces.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/jutge-cas-volkhov-investigacio-trama-russa-puigdemont/

• I avui mateix coneixem que els fiscals del judici contra el procés amenacen amb la seva particular rebel·lió, aferrant-se al delicte de malversació, que aquest cop basen en l'argument de l'enriquiment personal. Costa d'entendre com s'enriqueix algú personalment quan dedica els fons suposadament malversats a organitzar un referèndum però, és clar, és una de les excepcions que contemplava la llei per excloure'n qualsevol cas de corrupció. 

https://www.ara.cat/politica/fiscals-proces-s-apartaran-garcia-ortiz-imposa-l-amnistia_1_5058824.html

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2428317-els-fiscals-del-proces-es-planten-i-s-apartaran-si-els-fan-aplicar-l-amnistia.html

https://www.publico.es/politica/fiscales-proces-materializan-desafio-fiscal-general-amnistia-puigdemont.html

Actualitzo el 21 de juny: 

continua l'allargassament de la trama russa. Novament el jutge s'aferra al que pot per eludir l'aplicació de l'amnistia. 

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2431663-i-ara-per-traicio-el-jutge-implica-puigdemont-i-mas-en-la-trama-russa-tot-i-l-amnistia.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/aguirre-traicio-pedro-sanchez-volkhov-trama-russa/

La colònia (#537)

Em fa bé, no tan sols la frescor sinó saber que estic fent el que feia la meva mare, i la seva mare abans que ella, i més enllà segles enrere. M'agrada. Aquesta connexió amb el passat. Ser part de quelcom més antic que jo. Em fa sentir menys sola, JP, menys angoixada pel temps que em pugui quedar, perquè jo no obro pas, tan sols segueixo. 

La colònia, de l'autora irlandesa Audrey Magee, és una novel·la publicada el 2022, que va ser nominada per al premi Booker d'aquell any tot i que va quedar fora de la selecció de finalistes. Com que no he llegit cap de les altres candidates, no puc jutjar sobre la decisió del jurat en aquest cas, però el que puc dir és que La colònia és una novel·la impressionant, que val molt la pena de llegir, i que obre un debat tan ampli en termes polítics i culturals que em sembla que no esgota els seus temes ni les seves imatges en una sola lectura. La seva trama és aparentment senzilla i lineal, i no té un argument gaire complicat de seguir. De fet, es basa en la visita de dos forasters durant l'estiu de 1979 a una petita illa de la costa atlàntica irlandesa, on els pocs habitants que hi queden són parlants d'irlandès. Un dels nouvinguts és el senyor Lloyd, un pintor anglès que viatja a l'illa per revitalitzar la seva carrera artística "descobrint" un nou primitivisme en aquest lloc remot, en imitació de l'escapada de Gauguin a Tahití. L'altre foraster és un lingüista francès, el senyor Masson, que està acabant la tesi doctoral sobre el retrocés de la llengua irlandesa i les interferències que pateix a través de l'anglès, que cada cop es troba més present a l'illa a mesura que els seus habitants es van tornant bilingües. Les relacions que ambdós forasters estableixen amb la família que els allotja, i les tensions que aniran creixent entre tots els personatges, reflectiran les visions i prejudicis d'ambdós estrangers sobre el seu objecte d'estudi i de representació. 

La novel·la ens retrata els estralls que causa la colonització a través de la relació de competència i rivalitat que s'estableix entre els dos estrangers, i entre aquests i els habitants de l'illa, que observen amb impotència com els altres els defineixen i els encapsulen des de fora fins i tot abans d'haver pogut dir-hi la seva. D'una banda, l'anglès pretén obtenir una imatge de l'illa prístina i immaculada; tanmateix, per a ell els irlandesos no són més que natius malcontents que es resisteixen a abraçar el progrés i la millora de vida que ha suposat el domini anglès a través dels segles. D'altra banda, la visió del lingüista francès sembla una mica més bonhomiosa d'entrada, però anirà revelant motivacions personals i, finalment, no podrà ocultar el seu paternalisme intrínsec. Enmig d'ells es veu atrapat l'adolescent James, que anhela escapar del destí dels homes de la seva família i guanyar-se la llibertat, però que per tal de fer-ho haurà de reivindicar-se més enllà dels plans i aspiracions que els dos forasters projecten sobre la seva vida. En James abraça la llengua anglesa i el seu futur fora de l'illa com a via d'escapada d'una realitat quotidiana massa opressiva per a un noi de quinze anys, enfrontat a la paràlisi emocional que tenalla la seva mare i al rol atàvic de proveïdor per a la família que li destina la comunitat. El seu arc narratiu, de submissió i rebel·lió respecte del mestratge del senyor Lloyd, que li promet iniciar-lo com a artista a Londres, porta la novel·la a una tensió magnífica que acaba esclatant en un desenllaç memorable en la seva sobrietat. 

Ara bé, la complexitat de la novel·la rau en la seva doble lectura. A un nivell literal, tenim els personatges i les seves interaccions, i els seus xocs i desavinences durant aquests mesos d'estiu, amb el rerefons de la violència política que es produeix a Irlanda del Nord en una etapa especialment cruenta dels Troubles, accentuada després de l'assassinat de Lord Mountbatten i alguns membres de la seva família. Tanmateix, la trama també funciona a un nivell simbòlic: la novel·la s'inscriu en una tradició de literatura postcolonial, en aquest cas irlandesa, en què els personatges esdevenen emblemes dins d'una història de rivalitats polítiques entre colonitzadors i colonitzats, i les dones tot sovint hi apareixen com a símbols de la terra trepitjada i colonitzada, receptores d'una opressió doble, per part dels colonitzadors i pel masclisme imperant dins la comunitat pròpia. En aquest cas en concret, el relat explora formes de resistència i de contestació a aquesta relació intrínseca de desigualtat, algunes de més directes i altres de més subtils. Així doncs, aquests personatges tipus van desplegant tot el seu ventall d'arguments, en unes converses que es fan delicioses en la seva concisió i el seu humor lliure de cap tipus d'afectació. No és fins al desenllaç, quan el colonitzador abandona la colònia deixant una ferida oberta dins la comunitat mateixa, que aquestes imatges, i la seva lectura al nivell simbòlic, acaben colpint amb tota la seva força. 

Precisament per això, per aquesta doble lectura, s'entén el caràcter pla dels personatges i la qualitat particularment estàtica de la narració, que al nivell literal poden ser més difícils d'explicar. Cap dels personatges canvia essencialment del principi al final de l'obra, ni tan sols en Lloyd i en James, que són els que més ens tempten amb aquesta possibilitat durant la lectura. La novel·la, en realitat, esdevé més aviat una instantània amb una fortíssima càrrega metafòrica, com la pintura del senyor Lloyd, en què cada personatge ocupa la seva posició i respon al seu rol dins la imatge de conjunt. L'impacte del final, que nega qualsevol tret redemptor o assuaujador al personatge d'en Lloyd, crec que és la part més satisfactòria a la llum de la novel·la sencera: lluny d'apuntar amb ingenuïtat a possibles narratives conciliatòries, Magee s'ocupa de traçar la línia entre uns i els altres ben clarament i de recordar-nos, amb gran subtilesa, que algunes coses no canvien mai o, almenys, que encara no estan a punt per canviar. L'autora presenta una comunitat petita en què els forans són expulsats de la comunitat com a mecanisme d'autodefensa, operació que a la vegada no fa altra cosa que augmentar la sensació d'ofegament que pateixen els autòctons, especialment representada a través de la situació existencial i vital d'en James i la seva mare, la Mairéad. 

Per als parlants de llengües minoritzades, la reflexió política que planteja el llibre a través dels diàlegs dels seus personatges es fa més rellevant que mai. Mentre que en Masson pretén congelar la llengua en un estat de puresa primigènia que obligaria els illencs a tancar-se a qualsevol influència externa, en Lloyd expressa de forma molt eloqüent la mentalitat colonitzadora que classifica les llengües en útils i inútils, sense entrar a analitzar els factors històrics i polítics, i les accions legislatives, que han provocat aquesta desigualtat a través dels anys. El seu comentari sobre la necessitat de saber anglès per tal de rebre una bona atenció mèdica, que ell ni tan sols arriba a imaginar que pugui ser possible en irlandès, crec que no passarà per alt al públic catalanoparlant. És per això que en James roman l'esperança oberta del llibre, i esdevé el seu personatge més rodó. De fet, és l'únic de tots aquests personatges que es troba a cavall entre els dos móns, i que supera la seva fascinació inicial amb el món de fora de l'illa per elaborar-ne una visió molt més matisada i realista, per més traumàtic que sigui tot el procés d'aprenentatge que haurà de fer pel camí. La colònia és una lectura que presenta un debat que alguns preferirien considerar obsolet i oblidat, però que avui dia es fa més pertinent que mai en tota la seva incomoditat. 

Sinopsi: L'estiu de l'any 1979, i en plena efervescència de la violència armada a l'illa d'Irlanda, el senyor Lloyd, un pintor anglès, s'embarca en un bot a rems per arribar a una petita illa de la costa atlàntica irlandesa, on pensa revitalitzar el seu art buscant un nou paisatge i un nou estil pictòric. La família que l'acull se sent immediatament importunada per les seves exigències i excentricitats. Quan arribi a l'illa un segon foraster, un lingüista francès que fa uns quants estius que estudia l'irlandès que es parla a l'illa, els egos dels dos estrangers xocaran irremeiablement. El conflicte, però, afectarà els habitants de l'illa encara més profundament. 

M'agrada: La riquesa de les imatges proposades, que no esgota relectures i reflexions rere l'aparent senzillesa de la proposta. La novel·la planteja un diàleg punyent i més necessari que mai sobre la colonització política i els seus efectes culturals, lingüístics i econòmics més devastadors. 

Ulls Verds (#536)

Més endavant pensaria que havia estat com passar d'un costat a l'altre. Potser és això el que volia fer la mare, també. Passar d'un costat a l'altre. D'un territori conegut a un de desconegut. D'un lloc on la gent et coneix a un altre on només es creuen que et coneixen. Com si hi hagués un riu de debò que travesses nedant, un riu perillós i traïdor, i si arribes a l'altra banda ja no seràs la mateixa persona que al principi. 

Aquesta novel·la de la reconeguda autora estatunidenca Joyce Carol Oates és una de les seves incursions en el gènere de la narrativa juvenil. Jo no havia llegit mai res de l'autora, tot i que n'havia sentit a parlar, i la primera experiència amb aquesta novel·la de 2003, ara reeditada per l'editorial L'Altra sota el segell de L'Altra Tribu, ha estat totalment recomanable. La traducció de Josep Sampere continua sent la mateixa que va publicar el 2005 l'editorial Cruïlla a la col·lecció Gran Angular, i em sembla que ha estat molt bona idea recuperar aquesta obra, perquè el seu contingut i el seu missatge romanen, malauradament, més vigents que mai. La protagonista, la Franky Pierson, és una noia de quinze anys que viu prop de Seattle. La seva família és rica i famosa: el seu pare, en Reid Pierson, és un famós ex-jugador de futbol americà que ara treballa com a periodista i comentarista esportiu. La mare de la Franky, la Krista, és artista plàstica, tot i que públicament només se la coneix per la seva faceta com a esposa d'una celebritat mediàtica. El matrimoni té tres fills: en Todd, el fill del primer matrimoni d'en Reid, i la Franky i la Samantha, les dues filles de quinze i deu anys. 

Quan la Franky té catorze anys, pateix un intent de violació per part d'un adolescent més gran que ella, i aquell moment esdevé una revelació clau a la seva vida perquè és quan descobreix l'Ulls Verds, una veu interior secreta que la impulsa a valer-se per si mateixa, a no creure's tot el que diuen els adults d'entrada i també, de vegades, a dir en veu alta fins i tot el que preferiria no reconèixer. La millor part de la lectura és que es va construint a través de la combinació entre aquestes dues veus: d'una banda, tenim la "versió oficial" dels fets, és a dir, el que la Franky i la seva germana perceben des del relat dels adults que els estan amagant una part de la realitat. El caràcter violent del pare és força evident ben bé des del principi de la narració, així com també es fa estrany el pacte de separació a què arriben el pare i la mare per no fer evident el seu trencament ni arribar al divorci, per evitar-ne la repercussió mediàtica. Ara bé, el pare sempre té a punt les seves explicacions perfectament racionals, que justifiquen qualsevol mena de comportament sospitós i que sempre carreguen a la mare la responsabilitat de tot allò que vagi malament dins la família. D'altra banda, el monòleg interior de la Franky sempre queda equilibrat pels comentaris escèptics de l'Ulls Verds, que comença a lligar caps i a especular amb motivacions no tan innocents per a les actituds i comportaments aparentment inexplicables del pare. 

Ara bé, és un camí difícil per a la Franky perquè, si una cosa ens mostra la novel·la força gràficament, és l'abast de la manipulació i la intimidació a què pot arribar un maltractador per tal de justificar la seva pròpia visió de la realitat. En aquest sentit, on el relat es fa especialment colpidor és en la interiorització que fan les filles del discurs patern, de forma que en la primera meitat del llibre assistirem a la replicació per part de la Franky de la culpabilització de la mare. A través del relat, però, anirem veient com la Franky mateixa, gràcies a l'ajuda de l'Ulls Verds, anirà rebel·lant-se contra la versió establerta dels fets, i començarà a percebre la part fosca de la seva vida familiar que s'entreveu per les esquerdes de la imatge de conjunt. La trama de la novel·la es basa en un misteri que no és tal, que se'ns presenta a simple vista i que és impossible no veure des del principi, però que l'adolescent protagonista haurà d'anar-se explicant a si mateixa fins que pugui superar l'autoengany en què viu immersa. M'ha semblat una novel·la molt recomanable tant per a joves com per a grans. 

Sinopsi: La Franky Pierson és una adolescent de l'àrea de Seattle filla d'un famós periodista esportiu i antiga llegenda del futbol americà. La seva vida familiar està marcada per les contínues discussions entre els seus pares i els comportaments sospitosos del pare després de les cada cop més freqüents desaparicions de la mare. Al principi, la noia no s'atreveix a mirar la realitat de cara, i prefereix creure les justificacions i explicacions que ofereix el pare sobre la dinàmica familiar. Poc a poc, i gràcies a l'ajuda d'una veu interior pròpia que ella anomena Ulls Verds, anirà descobrint una veritat molt més dolorosa. 

M'agrada: M'ha agradat molt el relat dual que crea la novel·la al voltant de la narració dels fets que presencien els lectors i el relat manipulat que en rep la protagonista i com, igual que a la vida real, ambdós se solapen i competeixen entre ells.