Aquest assaig de Carme Arnau es va publicar tot just l'any passat i és una lectura totalment recomanable per als qui vulgueu aprofundir en l'estudi de l'obra de Mercè Rodoreda. En particular, se centra en els anys de guerra i d'exili, i com aquesta experiència fonamental per a Rodoreda i la seva generació marcaria la seva obra posterior, en particular la darrera novel·la que va publicar en vida, Quanta, quanta guerra..., que Arnau analitza en profunditat per tal d'oferir-ne claus interpretatives molt interessants. De fet, havent llegit El paradís perdut de Mercè Rodoreda prèviament, em pensava que aquest llibre era una continuació de l'estudi biogràfic per part de Carme Arnau. En realitat, és un estudi literari d'aquesta última novel·la, i haver llegit els textos comentats pot ajudar a treure'n una lectura més profitosa. Si no és el cas, com m'ha passat a mi, de totes formes és una invitació magnífica a continuar descobrint l'obra de Rodoreda. A més de la novel·la Quanta, quanta guerra..., Arnau també hi analitza dos contes curts de l'escriptora, "Mort de Lisa Sperling" i "Nit i boira", i l'estudi acaba traçant connexions quasi inesgotables amb la tradició literària europea, sobretot amb el romanticisme, amb els moviments d'avantguardes del segle vint, i amb altres formes artístiques no literàries, especialment la pintura, el cinema i les arts plàstiques. La lectura ens ofereix, així doncs, un flux constant de referències, algunes de més evidents i d'altres de més inesperades, que ofereixen una aproximació molt completa i alhora molt didàctica a la narrativa de l'autora.
Rodoreda va abandonar Catalunya al final de la guerra civil, i va viure a la França ocupada com a exiliada durant la segona guerra mundial. El seu company d'aquell període, el també escriptor Armand Obiols, va ser forçat a treballar en feines de construcció per als ocupants alemanys, mentre ella sobrevivia amb una feina de cosidora. Tots dos van viure els bombardejos alemanys en primera persona, van ser testimonis dels assassinats i les persecucions polítiques i racials perpetrats pel règim nazi, així com també van experimentar en carn pròpia l'extrema precarietat de la seva situació com a refugiats. Són experiències que s'obren pas dins la narrativa de Rodoreda, per sempre més marcada pels temes de la mort, la innocència perduda, la dissociació del jo conscient i un horror inefable que tot sovint troba forma més a través dels símbols i les imatges que no pas de les paraules. Això dota la narrativa rodorediana d'una particular textura simbòlica, que l'entronca amb el simbolisme, l'expressionisme i el surrealisme contemporanis, i que, a la vegada, també troba matèria per a les seves imatges en llegats literaris més antics, com Homer, Dante o la Bíblia. Aquestes combinacions arriben al seu punt culminant a Quanta, quanta guerra..., una novel·la que relata el viatge iniciàtic del protagonista a través de la guerra en termes altament simbòlics i suggestius.
L'exposició és força clara i entenedora, i no fa sinó mostrar la grandesa de l'obra de Rodoreda, i la seva capacitat inesgotable d'evocar a través de les imatges. Arnau demostra com Mercè Rodoreda es troba a l'alçada dels millors literats europeus del segle vint, i en comparteix un mateix imaginari simbòlic, especialment influït per l'experiència traumàtica de la guerra i el desplaçament. Després de l'exili, quan l'autora s'instal·la a Romanyà de la Selva, compartirà amb la seva companya Carme Manrubia l'interès per l'esoterisme i l'ocultisme d'arrel romàntica, a través del contacte amb la germandat de la Rosa-Creu. Els motius de la Rosa-Creu trobaran també lloc a la seva narrativa, que estableix connexions clares amb Demian de Hermann Hesse i les teories psicoanalítiques de C. G. Jung. És així que la seva obra combinarà aquests dos llegats literaris, que contribuiran a enriquir la seva narrativa: d'una banda l'experiència del trauma històric de la violència i el llegat de la literatura de guerra i concentracionària i, de l'altra, el desig de comunió amb la natura i les seves formes atàviques com a forma de conhort i creixement espiritual i intel·lectual per a l'ànima. L'assaig va desgranant totes aquestes connexions una a una, i en aquest sentit la lectura es va molt il·lustrativa de la complexitat inherent a l'obra rodorediana.
Continguts: L'assaig consta de dues parts. La primera, "Anys de guerra", consta de dos capítols: "Viure la història" té a veure amb l'experiència biogràfica directa de l'autora durant els anys de l'exili, en primer lloc per haver-se d'exiliar de Catalunya amb la desfeta republicana i, en segon lloc, amb l'esclat de la segona guerra mundial i l'ocupació de França. El segon capítol, "Escriure la història", descriu el procés creatiu de Rodoreda durant aquest període de precarietat, en què va abandonar la idea d'escriure una novel·la i es va centrar en els contes curts i la poesia. El capítol analitza dos contes curts de Rodoreda, "La mort de Lisa Sperling", que retrata les memòries d'una anciana jueva disposada a suïcidar-se abans que la detinguin els nazis, i "Nit i boira", que connecta Rodoreda amb la literatura concentracionària. La segona part, "Quanta, quanta guerra... o l'estirp de Caín" ens ofereix una anàlisi d'aquesta darrera novel·la de l'autora. El primer capítol se centra en les inspiracions pictòriques de l'obra, especialment Goya i Picasso. El segon capítol ofereix les connexions cinematogràfiques de l'obra mentre comença a explorar les referències i influències literàries en la narrativa de Rodoreda. El tercer capítol comença l'anàlisi del text centrant-se en el símbol de l'estigma que marca el protagonista, així com la seva èpica recerca del coneixement i les connexions esotèriques que se'n deriven. El quart capítol analitza les figures femenines que apareixen a la novel·la sota la lent de la iconografia i el mite. Finalment, el darrer capítol analitza la darrera escena de la novel·la, descobrint-ne la connexió pictòrica amb l'Illa dels morts de Böcklin, així com amb les teories filosòfiques de Teilhard de Chardin.
M'agrada: Ha estat una lectura molt profitosa, sobretot pel que fa a establir connexions entre l'obra de Mercè Rodoreda i el panorama més ampli de la literatura europea del segle vint. He descobert facetes de Rodoreda que desconeixia totalment, i la lectura m'ha deixat amb moltes ganes de seguir coneixent l'autora i aprofundint en la seva obra.
Cossos celestes de l'autora omanita Jokha al-Harthi es va publicar per primer cop en àrab l'any 2010, però no va saltar a la fama internacional fins que no va guanyar el premi Booker International el 2019 a través de la seva traducció a l'anglès. Des de llavors ha estat traduïda a moltes llengües, entre elles el català amb la traducció de Margarida Castells Criballés en aquesta edició a càrrec de Les Hores. La novel·la sembla molt senzilla a simple vista, però a mesura que avança la lectura va revelant la seva complexitat, que es basa a presentar l'argument de forma fragmentària, a través de capítols curts que van aportant petits episodis dels diversos fils narratius, però són els lectors els qui han d'anar composant la imatge de conjunt i també especulant sobre els misteris que es dibuixen als marges de la narració i per als quals no se'ns ofereix una resolució definitiva. La novel·la ressegueix les vides dels membres d'una nissaga familiar a través de tres generacions, que ofereixen la base per a una reflexió sobre els canvis econòmics, polítics i socials que han tingut lloc a Oman en les darreres dècades, i també ofereix una mirada enrere, al seu passat colonial i feudal, marcat pel tràfic d'esclaus i els conflictes armats.
Ens situem a finals dels anys setanta en un poble anomenat Awafi, a l'interior del país. La família protagonista descendeix d'un dels xeics de la zona, i per tant és una família benestant. Tanmateix, les tres filles se senten oprimides pel masclisme imperant en una societat tradicional, i per la duresa de la vida rural, i somien poder-se instal·lar a la ciutat, l'emergent capital del país, Musqat, amb els seus futurs marits. La filla gran, la Maia, es casa l'Abdul·lah, el fill d'un ric comerciant del poble, amb qui tindrà tres fills. La novel·la alterna la narració en tercera persona des del punt de vista de diversos personatges, que ens va revelant els antecedents de la família i també la sort futura de les germanes petites de la Maia, l'Asmà i la Khaula. Mentrestant, a través del flux de consciència en primera persona de l'Abdul·lah, anirem coneixent la història de la seva família i els elements del seu passat que l'han portat als actuals temors i inseguretats, que giren al voltant de la misteriosa mort de la seva mare quan ell era un nadó i la complexa relació del seu pare amb els esclaus de la família, basada en les desconfiances i aliances secretes i els jocs de poder dins l'espai domèstic.
A partir de totes aquestes peces al-Harthi anirà construint un mosaic completíssim de la història del sultanat d'Oman durant el segle vint, marcat per la divisió del territori en dues àrees: el sultanat independent, a la zona interior, i la colònia britànica a la costa. El tràfic d'esclaus a la zona va continuar sent un negoci lucratiu per a les famílies poderoses del país fins i tot dècades després de la seva prohibició a l'imperi britànic, ben bé fins al segle vint, cosa que provoca una ferida oberta dins del si de les famílies mateixes, a partir del moment que els esclaus alliberats han de buscar el seu propi lloc a la nova societat contemporània. La novel·la està farcida d'episodis de violències i brutalitats contra els esclaus rebels i contra les dones que escapen dels rols convencionals del matrimoni i la maternitat, fent patent així diverses cares de l'opressió que poden tenir lloc en aquest tipus de societat. Tot i així, el relat no es fa mai tòpic ni previsible: a través del testimoni de l'Abdul·lah, per exemple, veiem com els homes mateixos també són víctimes d'una imatge determinada de la masculinitat que s'imposa des de les generacions anteriors, com també els passa a altres personatges secundaris.
De la mateixa manera, les formes com les tres germanes enfoquen la feminitat i els seus rols dins la família tradicional tampoc no tenen res a veure amb el que podríem esperar des d'una mentalitat occidental: en aquest sentit la novel·la fa molt per posar-nos en un punt de vista que no té res a veure amb els conceptes previs o nocions que puguem tenir de l'estructura familiar. Mentre que les dues germanes grans se sotmeten al matrimoni de conveniència arranjat per la família, en tots dos casos l'acceptació es veu com una sortida endavant, en una societat en què a una dona només se li reconeix la dignitat plena com a dona casada i com a mare. Mentre que la Maia entra en un matrimoni convencional amb l'Abdul·lah sense estar-ne enamorada, l'Asmà entra en el seu matrimoni més com a experiment intel·lectual, fascinada molt més per la idea de la maternitat i les oportunitats que se li obren a la ciutat que per la del matrimoni mateix. Finalment, el matrimoni de la Khaula és l'únic que serà per amor, però amb conseqüències inesperades per a ella. L'aventura del pare de les noies, l'Azzan, amb una beduïna del desert, oferirà un contrapunt interessant a la història, en mostrar-nos com l'amor i el matrimoni són dues àrees que aquesta societat tradicionalment manté separades.
A més de totes aquestes interaccions entre els personatges, que ens ofereixen un retaule de relacions familiars dins del context social i polític en què prenen forma, la novel·la també reflecteix el camp d'expertesa de la seva autora en la literatura clàssica àrab, a l'hora de contraposar les relacions dels personatges i les seves vicissituds vitals amb l'ideal amorós dels poetes àrabs clàssics. D'aquesta forma el retrat més costumista i realista de les vides dels personatges entra en un diàleg sempre suggestiu amb la tradició literària amorosa àrab, que presenta l'amor i la màgia com a motor dels fets humans i quotidians. Per tots aquests motius crec que és una lectura molt recomanable.
Sinopsi: La novel·la segueix les vicissituds de tres generacions familiars a l'Oman contemporani. Mentre que els avis continuen ancorats a les tradicions del món rural de l'interior i les seves exigències socials, la generació de les filles començarà a alliberar-se d'aquestes condicions, ja influïdes per la vida a la ciutat, que comença a créixer amb l'emergència dels sectors comercial i immobiliari. La tercera generació, la dels néts, haurà d'afrontar nous desafiaments, com el masclisme encara arrelat en la societat, les tensions polítiques i de classe que encara arrossega el país, i la preservació del seu llegat cultural amb la creixent occidentalització de la societat.
M'agrada: És una lectura molt original i sorprenent, que no té res a veure amb l'estil narratiu occidental, i que suggereix els seus misteris més que no pas explicar-los, sobretot cap al final, en què totes les peces van encaixant finalment en la imatge de conjunt.
Publicada per primer cop en un sol volum el 1987, La trilogia de Nova York de Paul Auster (1947-2024) és un recull de tres novel·les breus que s'havien publicat entre 1985 i 1986. La vaig llegir fa uns quants anys i en recordava vagament que m'havia deixat una bona impressió, però feia temps que li devia una relectura i la malaurada notícia de la mort d'Auster em va fer acabar de decidir. La trilogia està formada per tres relats diferents, Ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que giren tots tres al voltant de les mateixes idees i motius, i porten la narració en una direcció decididament experimental i metatextual, que reflexiona contínuament al voltant del significat del relat mateix - o potser simplement de la seva absència. Tots tres relats tenen en comú un escenari, la ciutat de Nova York, i un fil argumental més o menys reconeixible: deconstruint els trops tradicionals de la literatura detectivesca, tots ells es basen en un relat de persecució o de vigilància d'un personatge misteriós que amaga un secret, per acabar revelant curiosos paral·lels i identificacions entre el detectiu en qüestió i el seu objecte de recerca. Els tres relats acaben revelant, especialment el primer i el tercer, la relació entre la feina de detectiu i la d'escriptor, que giren ambdues al voltant de la necessitat de trobar un significat a fets aparentment inconnexos i dotar-los d'una coherència que pugui satisfer la nostra recerca de sentit. Tanmateix, aquí és on realment les tres novel·les revelen la futilitat intrínseca d'aquest plantejament, i l'aproximació postmoderna que en proposa Auster: la confrontació final no arriba mai com se l'espera, els personatges no arriben a sortir mai del guió escrit perquè el relat mateix determina la seva capacitat de prendre decisions, i només en el cas de la tercera novel·la la llibertat del personatge acaba triomfant, finalment, sobre la veu autoral.
Ciutat de vidre comença amb un escriptor, en Daniel Quinn que, reclòs al seu apartament, es refugia de la pèrdua de la seva dona i el seu fill a través de l'escriptura, sota pseudònim, de novel·les detectivesques. Tanmateix, una estranya confusió a la línia de telèfon el porta a suplantar la identitat d'un prestigiós detectiu de la ciutat anomenat Paul Auster, i a acceptar el misteriós cas del senyor Peter Stillman i la seva titànica recerca de la llengua primigènia de Déu abans del pecat original. La segona novel·la, Fantasmes, ens porta als anys quaranta, en què el detectiu privat Blue accepta l'encàrrec que li fa el senyor White de seguir els moviments d'en Black, tot i que sense revelar-li els seus veritables motius. El seguiment el portarà a adoptar diverses identitats a través de les quals provarà d'arribar al fons de la qüestió. Finalment, L'habitació tancada és el relat que més s'assembla a una de les novel·les habituals d'Auster: després de la misteriosa desaparició del seu amic de la infantesa, el protagonista rep l'encàrrec d'administrar el llegat literari del desaparegut, i emprèn aquesta tasca amb una consciència creixent de la mà oculta que mou els fils del misteri. A través de la seva recerca, el narrador anirà identificant-se cada cop més amb el seu amic, amb qui sempre ha mantingut una peculiar relació d'amor-odi.
A través de successius emmirallaments entre perseguidor i perseguit, tots tres relats revelen la naturalesa vàcua i laberíntica de la ficció, mentre que a la vegada ofereixen inesgotables reflexions sobre la relació entre la ficció i la vida, el paper que juga el llenguatge a l'hora d'interpretar-les, i els inacabables intents per part de la humanitat de donar un sentit lògic o coherent a un seguit de percepcions i informacions patentment inconnexos. Un altre fil argumental que ressegueixen les tres novel·les és l'interès característic d'Auster pels inicis de la literatura estatunidenca i pel caràcter indefinit i construït de la identitat nacional dels Estats Units d'Amèrica: Ciutat de vidre revela l'interès del senyor Stillman per les primeres colònies en sòl americà i les inquietuds religioses que porten els primers colons a voler replicar el paradís terrenal, imatge que esdevé un autèntic mite fundacional per al país; Fantasmes gira al voltant de les grans narratives literàries connectades al naixement dels Estats Units, sobretot Whitman, Thoreau i Hawthorne, i especialment pel que fa a la inquietud de Whitman per contenir multituds a través de la seva veu narradora. Finalment, L'habitació tancada aborda el tema d'una forma més col·lateral i no tan marcada, però l'evocació de les aventures biogràfiques de Melville s'hi fa més que present. La trilogia de Nova York és un exercici metatextual impressionant i una mostra magnífica de la brillant tècnica de Paul Auster, tot i que possiblement no sigui un dels seus textos més planers.
Sinopsi: A Ciutat de vidre, l'escriptor de novel·les de misteri Daniel Quinn rep l'encàrrec de vigilar el senyor Stillman, que acaba de la presó, per evitar que es torni a posar en contacte amb el seu fill, encara afectat per les seqüeles dels brutals abusos que el seu pare li havia infligit. Tanmateix, a mesura que Quinn vagi observant els moviments de l'ancià senyor Stillman, aquests aniran revelant una coherència i una lògica internes que potser Quinn serà l'únic capaç de percebre. Fantasmes és el relat més breu de tots tres i està ambientat als anys quaranta, en què el senyor Blue, un detectiu privat, rep l'encàrrec de vigilar les activitats del senyor Black i fer-ne un informe per al seu client, el senyor White. En determinats moments en Blue es començarà a qüestionar les motivacions d'en White i haurà de decidir si continua amb la tasca que se li ha encomanat o porta la investigació en una direcció diferent. Finalment, L'habitació tancada parteix de la misteriosa desaparició de Fanshawe, un amic d'infància del narrador, que li llega la responsabilitat d'actuar com a marmessor literari. Tanmateix, el protagonista començarà a fer-se preguntes sobre les motivacions rere la desaparició.
M'agrada: És una mostra més que evident del talent d'Auster per a l'experimentació literària i per crear autèntics laberints de significats per als escenaris, situacions i personatges amb què juga.
Un cop passades les eleccions europees, la política segueix el seu curs; la justícia el seu. Les interseccions entre les dues tan evidents com sempre. Benvinguts a l'era post-amnistia.
https://www.vilaweb.cat/noticies/activista-contra-jusapol-primer-pres-politic-amnistia-aprovada/
https://www.vilaweb.cat/noticies/jutge-cas-volkhov-investigacio-trama-russa-puigdemont/
Actualitzo el 21 de juny:
continua l'allargassament de la trama russa. Novament el jutge s'aferra al que pot per eludir l'aplicació de l'amnistia.
https://www.vilaweb.cat/noticies/aguirre-traicio-pedro-sanchez-volkhov-trama-russa/
Actualitzo el 2 de juliol:
I encara més trama russa. Surten a la llum els esfereïdors àudios del jutge Aguirre ("el partido soy yo"), en què es vanta de poder fer caure el govern espanyol ell sol.
https://www.publico.es/politica/salen-luz-audios-juez-trama-rusa-proces-ley-amnistia-tumbo-mi.html
A més, el Suprem es nega a aplicar l'amnistia als condemnats pel procés, aferrant-se al delicte de malversació i, per tant, mantenint vigent les inhabilitacions. Cap sorpresa, doncs.
Actualitzo el 9 de juliol:
S'arxiva la causa per terrorisme contra Tsunami Democràtic per haver prorrogat la instrucció fora de termini.
https://www.vilaweb.cat/noticies/garcia-castellon-arxiva-causa-terrorisme-tsunami-democratic/
La colònia, de l'autora irlandesa Audrey Magee, és una novel·la publicada el 2022, que va ser nominada per al premi Booker d'aquell any tot i que va quedar fora de la selecció de finalistes. Com que no he llegit cap de les altres candidates, no puc jutjar sobre la decisió del jurat en aquest cas, però el que puc dir és que La colònia és una novel·la impressionant, que val molt la pena de llegir, i que obre un debat tan ampli en termes polítics i culturals que em sembla que no esgota els seus temes ni les seves imatges en una sola lectura. La seva trama és aparentment senzilla i lineal, i no té un argument gaire complicat de seguir. De fet, es basa en la visita de dos forasters durant l'estiu de 1979 a una petita illa de la costa atlàntica irlandesa, on els pocs habitants que hi queden són parlants d'irlandès. Un dels nouvinguts és el senyor Lloyd, un pintor anglès que viatja a l'illa per revitalitzar la seva carrera artística "descobrint" un nou primitivisme en aquest lloc remot, en imitació de l'escapada de Gauguin a Tahití. L'altre foraster és un lingüista francès, el senyor Masson, que està acabant la tesi doctoral sobre el retrocés de la llengua irlandesa i les interferències que pateix a través de l'anglès, que cada cop es troba més present a l'illa a mesura que els seus habitants es van tornant bilingües. Les relacions que ambdós forasters estableixen amb la família que els allotja, i les tensions que aniran creixent entre tots els personatges, reflectiran les visions i prejudicis d'ambdós estrangers sobre el seu objecte d'estudi i de representació.
La novel·la ens retrata els estralls que causa la colonització a través de la relació de competència i rivalitat que s'estableix entre els dos estrangers, i entre aquests i els habitants de l'illa, que observen amb impotència com els altres els defineixen i els encapsulen des de fora fins i tot abans d'haver pogut dir-hi la seva. D'una banda, l'anglès pretén obtenir una imatge de l'illa prístina i immaculada; tanmateix, per a ell els irlandesos no són més que natius malcontents que es resisteixen a abraçar el progrés i la millora de vida que ha suposat el domini anglès a través dels segles. D'altra banda, la visió del lingüista francès sembla una mica més bonhomiosa d'entrada, però anirà revelant motivacions personals i, finalment, no podrà ocultar el seu paternalisme intrínsec. Enmig d'ells es veu atrapat l'adolescent James, que anhela escapar del destí dels homes de la seva família i guanyar-se la llibertat, però que per tal de fer-ho haurà de reivindicar-se més enllà dels plans i aspiracions que els dos forasters projecten sobre la seva vida. En James abraça la llengua anglesa i el seu futur fora de l'illa com a via d'escapada d'una realitat quotidiana massa opressiva per a un noi de quinze anys, enfrontat a la paràlisi emocional que tenalla la seva mare i al rol atàvic de proveïdor per a la família que li destina la comunitat. El seu arc narratiu, de submissió i rebel·lió respecte del mestratge del senyor Lloyd, que li promet iniciar-lo com a artista a Londres, porta la novel·la a una tensió magnífica que acaba esclatant en un desenllaç memorable en la seva sobrietat.
Ara bé, la complexitat de la novel·la rau en la seva doble lectura. A un nivell literal, tenim els personatges i les seves interaccions, i els seus xocs i desavinences durant aquests mesos d'estiu, amb el rerefons de la violència política que es produeix a Irlanda del Nord en una etapa especialment cruenta dels Troubles, accentuada després de l'assassinat de Lord Mountbatten i alguns membres de la seva família. Tanmateix, la trama també funciona a un nivell simbòlic: la novel·la s'inscriu en una tradició de literatura postcolonial, en aquest cas irlandesa, en què els personatges esdevenen emblemes dins d'una història de rivalitats polítiques entre colonitzadors i colonitzats, i les dones tot sovint hi apareixen com a símbols de la terra trepitjada i colonitzada, receptores d'una opressió doble, per part dels colonitzadors i pel masclisme imperant dins la comunitat pròpia. En aquest cas en concret, el relat explora formes de resistència i de contestació a aquesta relació intrínseca de desigualtat, algunes de més directes i altres de més subtils. Així doncs, aquests personatges tipus van desplegant tot el seu ventall d'arguments, en unes converses que es fan delicioses en la seva concisió i el seu humor lliure de cap tipus d'afectació. No és fins al desenllaç, quan el colonitzador abandona la colònia deixant una ferida oberta dins la comunitat mateixa, que aquestes imatges, i la seva lectura al nivell simbòlic, acaben colpint amb tota la seva força.
Precisament per això, per aquesta doble lectura, s'entén el caràcter pla dels personatges i la qualitat particularment estàtica de la narració, que al nivell literal poden ser més difícils d'explicar. Cap dels personatges canvia essencialment del principi al final de l'obra, ni tan sols en Lloyd i en James, que són els que més ens tempten amb aquesta possibilitat durant la lectura. La novel·la, en realitat, esdevé més aviat una instantània amb una fortíssima càrrega metafòrica, com la pintura del senyor Lloyd, en què cada personatge ocupa la seva posició i respon al seu rol dins la imatge de conjunt. L'impacte del final, que nega qualsevol tret redemptor o assuaujador al personatge d'en Lloyd, crec que és la part més satisfactòria a la llum de la novel·la sencera: lluny d'apuntar amb ingenuïtat a possibles narratives conciliatòries, Magee s'ocupa de traçar la línia entre uns i els altres ben clarament i de recordar-nos, amb gran subtilesa, que algunes coses no canvien mai o, almenys, que encara no estan a punt per canviar. L'autora presenta una comunitat petita en què els forans són expulsats de la comunitat com a mecanisme d'autodefensa, operació que a la vegada no fa altra cosa que augmentar la sensació d'ofegament que pateixen els autòctons, especialment representada a través de la situació existencial i vital d'en James i la seva mare, la Mairéad.
Per als parlants de llengües minoritzades, la reflexió política que planteja el llibre a través dels diàlegs dels seus personatges es fa més rellevant que mai. Mentre que en Masson pretén congelar la llengua en un estat de puresa primigènia que obligaria els illencs a tancar-se a qualsevol influència externa, en Lloyd expressa de forma molt eloqüent la mentalitat colonitzadora que classifica les llengües en útils i inútils, sense entrar a analitzar els factors històrics i polítics, i les accions legislatives, que han provocat aquesta desigualtat a través dels anys. El seu comentari sobre la necessitat de saber anglès per tal de rebre una bona atenció mèdica, que ell ni tan sols arriba a imaginar que pugui ser possible en irlandès, crec que no passarà per alt al públic catalanoparlant. És per això que en James roman l'esperança oberta del llibre, i esdevé el seu personatge més rodó. De fet, és l'únic de tots aquests personatges que es troba a cavall entre els dos móns, i que supera la seva fascinació inicial amb el món de fora de l'illa per elaborar-ne una visió molt més matisada i realista, per més traumàtic que sigui tot el procés d'aprenentatge que haurà de fer pel camí. La colònia és una lectura que presenta un debat que alguns preferirien considerar obsolet i oblidat, però que avui dia es fa més pertinent que mai en tota la seva incomoditat.
Sinopsi: L'estiu de l'any 1979, i en plena efervescència de la violència armada a l'illa d'Irlanda, el senyor Lloyd, un pintor anglès, s'embarca en un bot a rems per arribar a una petita illa de la costa atlàntica irlandesa, on pensa revitalitzar el seu art buscant un nou paisatge i un nou estil pictòric. La família que l'acull se sent immediatament importunada per les seves exigències i excentricitats. Quan arribi a l'illa un segon foraster, un lingüista francès que fa uns quants estius que estudia l'irlandès que es parla a l'illa, els egos dels dos estrangers xocaran irremeiablement. El conflicte, però, afectarà els habitants de l'illa encara més profundament.
M'agrada: La riquesa de les imatges proposades, que no esgota relectures i reflexions rere l'aparent senzillesa de la proposta. La novel·la planteja un diàleg punyent i més necessari que mai sobre la colonització política i els seus efectes culturals, lingüístics i econòmics més devastadors.
Aquesta novel·la de la reconeguda autora estatunidenca Joyce Carol Oates és una de les seves incursions en el gènere de la narrativa juvenil. Jo no havia llegit mai res de l'autora, tot i que n'havia sentit a parlar, i la primera experiència amb aquesta novel·la de 2003, ara reeditada per l'editorial L'Altra sota el segell de L'Altra Tribu, ha estat totalment recomanable. La traducció de Josep Sampere continua sent la mateixa que va publicar el 2005 l'editorial Cruïlla a la col·lecció Gran Angular, i em sembla que ha estat molt bona idea recuperar aquesta obra, perquè el seu contingut i el seu missatge romanen, malauradament, més vigents que mai. La protagonista, la Franky Pierson, és una noia de quinze anys que viu prop de Seattle. La seva família és rica i famosa: el seu pare, en Reid Pierson, és un famós ex-jugador de futbol americà que ara treballa com a periodista i comentarista esportiu. La mare de la Franky, la Krista, és artista plàstica, tot i que públicament només se la coneix per la seva faceta com a esposa d'una celebritat mediàtica. El matrimoni té tres fills: en Todd, el fill del primer matrimoni d'en Reid, i la Franky i la Samantha, les dues filles de quinze i deu anys.
Quan la Franky té catorze anys, pateix un intent de violació per part d'un adolescent més gran que ella, i aquell moment esdevé una revelació clau a la seva vida perquè és quan descobreix l'Ulls Verds, una veu interior secreta que la impulsa a valer-se per si mateixa, a no creure's tot el que diuen els adults d'entrada i també, de vegades, a dir en veu alta fins i tot el que preferiria no reconèixer. La millor part de la lectura és que es va construint a través de la combinació entre aquestes dues veus: d'una banda, tenim la "versió oficial" dels fets, és a dir, el que la Franky i la seva germana perceben des del relat dels adults que els estan amagant una part de la realitat. El caràcter violent del pare és força evident ben bé des del principi de la narració, així com també es fa estrany el pacte de separació a què arriben el pare i la mare per no fer evident el seu trencament ni arribar al divorci, per evitar-ne la repercussió mediàtica. Ara bé, el pare sempre té a punt les seves explicacions perfectament racionals, que justifiquen qualsevol mena de comportament sospitós i que sempre carreguen a la mare la responsabilitat de tot allò que vagi malament dins la família. D'altra banda, el monòleg interior de la Franky sempre queda equilibrat pels comentaris escèptics de l'Ulls Verds, que comença a lligar caps i a especular amb motivacions no tan innocents per a les actituds i comportaments aparentment inexplicables del pare.
Ara bé, és un camí difícil per a la Franky perquè, si una cosa ens mostra la novel·la força gràficament, és l'abast de la manipulació i la intimidació a què pot arribar un maltractador per tal de justificar la seva pròpia visió de la realitat. En aquest sentit, on el relat es fa especialment colpidor és en la interiorització que fan les filles del discurs patern, de forma que en la primera meitat del llibre assistirem a la replicació per part de la Franky de la culpabilització de la mare. A través del relat, però, anirem veient com la Franky mateixa, gràcies a l'ajuda de l'Ulls Verds, anirà rebel·lant-se contra la versió establerta dels fets, i començarà a percebre la part fosca de la seva vida familiar que s'entreveu per les esquerdes de la imatge de conjunt. La trama de la novel·la es basa en un misteri que no és tal, que se'ns presenta a simple vista i que és impossible no veure des del principi, però que l'adolescent protagonista haurà d'anar-se explicant a si mateixa fins que pugui superar l'autoengany en què viu immersa. M'ha semblat una novel·la molt recomanable tant per a joves com per a grans.
Sinopsi: La Franky Pierson és una adolescent de l'àrea de Seattle filla d'un famós periodista esportiu i antiga llegenda del futbol americà. La seva vida familiar està marcada per les contínues discussions entre els seus pares i els comportaments sospitosos del pare després de les cada cop més freqüents desaparicions de la mare. Al principi, la noia no s'atreveix a mirar la realitat de cara, i prefereix creure les justificacions i explicacions que ofereix el pare sobre la dinàmica familiar. Poc a poc, i gràcies a l'ajuda d'una veu interior pròpia que ella anomena Ulls Verds, anirà descobrint una veritat molt més dolorosa.
M'agrada: M'ha agradat molt el relat dual que crea la novel·la al voltant de la narració dels fets que presencien els lectors i el relat manipulat que en rep la protagonista i com, igual que a la vida real, ambdós se solapen i competeixen entre ells.