Publicada el 1983, Legió és la seqüela que William Peter Blatty (1928-2017) va escriure per a L'exorcista, més d'una dècada després d'aquest primer èxit aclaparador, i que a hores d'ara es considera un clàssic de la novel·la de terror. Com que no estic gaire acostumada a aquest gènere, reconec que la lectura de L'exorcista em va sorprendre en positiu per la seva peculiar combinació entre misteri i terror sobrenatural. Ara bé, l'última cosa que m'esperava quan vaig treure Legió de la biblioteca és que la seqüela encara m'agradés més que la seva predecessora, i sóc conscient que aquí potser em trobi entre la minoria. Si no sona massa pretensiós, a la combinació entre thiller d'acció i misteri sobrenatural, aquí s'hi afegeix un tercer fil, el de la novel·la filosòfica, que esdevé l'autèntic punt de referència d'un relat que es basteix, com ja ens insinua el títol, sobre fragments aparentment inconnexos de les vides de diversos personatges, que acabaran confluint de formes colpidores i inesperades.
A la ciutat de Washington DC, uns deu anys després de l'exorcisme practicat pels pares jesuïtes Karras i Merrin, comencen a tenir lloc una sèrie d'assassinats particularment truculents, i que recorden el modus operandi de l'assassí en sèrie Gèminis, mort a San Francisco uns deu anys abans. L'inspector Kinderman, que ja investigava els esdeveniments inexplicables de la primera novel·la, segueix ara la pista d'aquests assassinats fins a un hospital psiquiàtric on trobarà diversos comportaments estranys en els pacients, i així com actituds sospitoses per part del personal mèdic. Kinderman anirà estirant poc a poc tots aquests fils fins que comenci a acceptar una solució sobrenatural com a única explicació possible als fets que està presenciant. Si la idea que s'entreveia a L'exorcista era el debat entre la teologia i la ciència, i la novel·la jugava constantment amb les ambigüitats de la trama per fer-nos bascular entre una interpretació natural i una de sobrenatural dels fets que s'hi esdevenien, aquí a Legió la trama sobrenatural es farà una mica més evident des del principi. Tot i així, la narració arriba a un equilibri magnífic entre el fil de les possessions demoníaques i la investigació policíaca, oferint constantment pistes perquè els lectors ens puguem avançar a la resolució de la trama. Com ja passava a l'anterior novel·la, Blatty juga a deixar aquestes pistes ben a la vista des del principi tot i que, de fet, només els lectors tindrem un punt de vista privilegiat sobre la totalitat de la història, mentre que els diversos personatges hauran de fer des de la seva perspectiva limitada i parcial sobre els fets que s'estan esdevenint.
A un nivell més teòric, ens trobem davant d'una reflexió sempre rica i desafiant sobre els problemes del mal i del dolor a l'univers, canalitzats principalment a través de dos personatges que es veuen obligats a afrontar aquesta qüestió cara a cara en la seva pràctica professional. D'una banda, hi ha el protagonista, l'inspector Kinderman, jueu agnòstic preocupat per donar una explicació racional a la maldat inexplicable que presencia diàriament com a detectiu d'homicidis, i que intenta conciliar la presència del mal a la naturalesa humana amb la possibilitat d'un disseny intel·ligent per a l'univers. D'altra banda, el doctor Amfortas, neuròleg i catòlic devot, investiga la naturalesa del dolor que pateixen alguns dels seus pacients, mentre intenta processar el dol per la mort de la seva esposa amb mètodes força heterodoxos. Ens trobem davant del problema clàssic de la teologia i la filosofia occidentals: la presència del mal a l'univers o bé no és compatible amb l'omnipotència de Déu i la seva acció creadora o bé, en el pitjor dels casos, desafia salvatgement la possibilitat de creure en la seva bondat. Així doncs, si atribuïm la presència del mal a cert designi inescrutable dins del pla diví, això tampoc no en justifica la necessitat, especialment quan la violència més absurda s'acarnissa amb els més febles o indefensos.
Blatty es decanta per una solució una mica més elegant (per poètica) que els arguments circulars tradicionals de la filosofia escolàstica. Basant-se en el seu admirat Teilhard de Chardin i la seva teoria del punt omega, d'inspiració neoplatònica, l'autor proposa que el mal és tan sols una conseqüència col·lateral de l'acció creadora de Déu, és a dir, de la divisió de l'u en la pluralitat de veus i d'experiències aïllades que dona peu al món que coneixem. El dolor seria una mena de manifestació d'aquest esquinçament còsmic: el procés de dol o d'enyorança dels éssers individualitzats per la unitat primigènia, com si es tractés del dolor fantasma que ocupa l'absència d'un membre mutilat. Cert que és una resposta més mística que no pas racional, i que al capdavall tampoc no soluciona el problema, però és d'agrair que Blatty l'exposi en termes estrictament literaris, a partir d'episodis onírics i de converses entre en Kinderman i altres personatges, que m'han semblat els moments més suggestius de la novel·la sencera. Això no li treu interès ni suspens a la trama policíaca, que avança a un ritme incessant fins a una resolució un punt abrupta i anticlimàtica, com passava també a L'exorcista. Legió em sembla una bona recomanació, que es troba totalment a l'alçada de la seva predecessora i manté una independència i una originalitat pròpies respecte a aquesta.
Sinopsi: A principis dels anys 80, a la ciutat de Washington DC, el tinent Kinderman de la brigada d'homicidis ha d'afrontar una sèrie d'assassinats d'una especial truculència i amb connotacions religioses: un adolescent apareix crucificat en un moll prop del riu, i un sacerdot apareix decapitat dins d'un confessionari. Tot i que les evidències científiques apunten a autors diferents, Kinderman hi aprecia el segell de Gèminis, un assassí en sèrie que va ser abatut per la policia deu anys enrere a l'altra punta del país. Les investigacions el portaran a un hospital psiquiàtric on els interns estan començant a presentar comportaments estranys.
M'agrada: Sobretot la part més filosòfica del text, que queda molt ben equilibrada amb la trama policíaca. Més que el fil de la novel·la sencera, que porta de la tensió creixent a un final que pot resultar una mica pla vist el conjunt, hi ha escenes concretes i seccions senceres del text que semblen tenir una autonomia pròpia i que es llegeixen quasi com a relats curts: per exemple, les aventures sobrenaturals i metafísiques del doctor Amfortas, que en algun moment ratllen quasi la novel·la postmoderna, el relat d'orígens de l'assassí Gèminis i, com no podia ser d'altra manera, les converses d'en Kinderman amb el misteriós pacient Sunlight.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada