Aquesta novel·la de 1970 va representar el debut literari de l'autora estatunidenca Toni Morrison (1931-2019), que anys després seria guardonada amb el premi Nobel de literatura. És una lectura sorprenent, i força pertorbadora, que tracta el racisme internalitzat per part de la comunitat afroamericana, i com aquest sentiment d'inferioritat i autoodi encara fa més greu el racisme sistemàtic que els oprimeix. Ambientada a la ciutat de Lorain, Ohio, a principis dels anys quaranta, la trama gira al voltant d'una nena de deu anys, la Pecola Breedlove, obsessionada amb tenir els ulls blaus per poder arribar a ser bonica segons els estàndards de les pel·lícules de l'època i els llibres i jocs infantils. Quan és violada pel seu pare, la seva família es trenca i el seu món s'esfondra, posant en perill fins i tot la seva pròpia percepció de si mateixa. La novel·la explora constantment la degradació que viuen les persones en situació de pobresa sota un sistema que les segrega i les marca com a inferiors d'entrada.
Un dels aspectes més pertorbadors de la novel·la sencera és el seu tractament del punt de vista. La Pecola és observada per la Claudia, una nena que va a la seva classe i que observa la seva desgràcia amb impotència i sense arribar a ser del tot conscient del seu abast real. També és observada per molts altres personatges que són descrits en tercera persona, i les històries dels quals se'ns narren des del principi, com per exemple els pares de la Pecola o el reverend Church que, per bé o per mal, jugarà un paper clau en la narració. Tanmateix, la subjectivitat de la Pecola no se'ns arriba a descriure ben bé fins al final, i quan ja es troba en un estat d'abandonament i indefensió absolutes, de forma que la protagonista acaba esdevenint un buit al mig del text on tothom va abocant els seus propis prejudicis, violències i ressentiments reprimits. És un dels moments més cruels del text, em penso, no sols per la violència i el rebuig que la Pecola ha de suportar com a personatge, sinó també en l'aspecte formal, perquè sembla una decisió narrativa deliberada. En aquest sentit també es fa especialment desagradable l'escena de la violació, que se situa al final de la història del pare com si en fos la culminació narrativa, i sembla que expliqui o justifiqui, tot i que de forma no gaire reeixida, les motivacions últimes d'aquest acte.
El punt fort de la lectura, tanmateix, és la seva exploració de les imatges que ens porten a comprendre totes aquestes violències que s'estan produint a les vides dels protagonistes: encaixats en una imatge de perfecció i puresa creada pels blancs i assimilada pels negres com a ideal inassolible que els oprimeix, els ulls blaus i els cabells rossos acaben esdevenint un autèntic fantasma en les vides de les nenes protagonistes, que són educades en la consciència que no són mai prou bones per a aquest estàndard de bellesa i que acabaran associant necessàriament aquesta suposada lletjor amb la manca de perspectives de futur. Es crea així un sentiment d'inferioritat i de culpa per la pròpia misèria que acabarà abocant aquests infants a vides similars a les dels adults que també presenciem en la novel·la. De la mateixa manera també operen les incomptables imatges de cases acollidores, que s'oposen a l'amenaça constant de la destitució i la misèria. Davant dels valors patriarcals, els homes es veuran incapaços de reproduir uns patrons de masculinitat dominant només reservats per als blancs, mentre que les dones es veuran en la necessitat de reproduir compulsivament els estàndards de vida domèstica de les dones blanques, que identifiquen amb la perfecció, tot i que la felicitat associada a aquesta suposada puresa també els estigui vetada.
The Bluest Eye explora, per tant, la trampa cognitiva que imposen els valors de bellesa ideal d'una determinada societat, en aquest cas lligada al racisme sistèmic que oprimeix les famílies protagonistes. També descriu la violència contra les dones, en aquest cas l'abús sexual contra les nenes petites, que exerceixen diversos personatges adults i que queda força normalitzat dins la narració, especialment pel que fa a la culpabilització de les nenes mateixes. Com passa amb Lolita de Nabokov, posar-se dins la pell d'un violador que romantitza els seus actes i ens els trasllada amb un llenguatge altament poètic i estetitzat, com passa amb el reverend Church per exemple, no és una experiència de lectura gens còmoda, i la novel·la representa tot un desafiament interpretatiu en aquest aspecte. Ara bé, el relat apunta constantment cap a les estructures de poder i el marc ideològic que fan possibles aquestes atrocitats, i en aquest sentit la crítica que fa Morrison d'aquest esquema d'opressió i violència es fa del tot inequívoca.
Sinopsi: L'acció ens situa a principis dels anys quaranta a la ciutat de Lorain, Ohio, un pol d'atracció de treballadors a la indústria siderúrgica. Les germanes Frieda i Claudia McTeer observen amb impotència com la família veïna, els Breedlove, es desintegra. El senyor Breedlove és un alcohòlic que es gasta tots els diners que guanya en la seva addicció. Quan la seva filla de deu anys, la Pecola, quedi embarassada per la violació del seu pare, la comunitat sencera reaccionarà a aquest episodi amb horror i impotència, però també amb cert sentit de superioritat moral.
M'agrada: És una lectura molt intensa i colpidora, que no decau en cap moment i que brilla especialment per la seva prosa poètica.
No m'agrada: És una novel·la que perd una mica amb comparació amb altres novel·les de l'autora, i de vegades el missatge es fa massa explícit a través de la veu narradora, en comptes de deixar que les imatges i les escenes del relat parlin per si soles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada