Aquest assaig del sociòleg algerià Saïd Bouamama és un estudi històric del procés de descolonització d'Àfrica dels anys 50 a 70 del segle vint. Com indica el seu títol, l'anàlisi se centra en alguns personatges històrics que van jugar papers clau en aquest procés, i que, a la llum d'aquest conflicte polític, defineixen el seu pensament sobre la identitat africana, la relació del subjecte colonitzat amb la metròpoli, i la lluita de classes que s'estableix dins dels països recentment independitzats i, més àmpliament, dins les lluites emancipadores mundials. M'ha semblat una lectura molt didàctica i aclaridora a l'hora d'explicar la lluita d'Àfrica com a continent, amb les idiosincràsies particulars de cadascun dels països tractats, dins l'escenari més ampli de la reconfiguració de les relacions geopolítiques mundials. Així doncs, en aquest període històric, els diversos països africans s'enfronten a una nova reorganització de les hegemonies polítiques i econòmiques mundials, i han d'encarar la cruïlla de prioritzar una independència política pactada amb les potències colonials, que els portarà a la pràctica a la dependència econòmica, o bé insistir en vies d'alliberament més radicals a través de la lluita armada.
És així com el procés de descolonització, que d'entrada sembla un camí planer després de la segona guerra mundial i la creació de les Nacions Unides, amb la Declaració Universal dels Drets Humans, anirà revelant progressivament la seva cara més fosca en amagar les relacions de dominació entre les colònies i les antigues potències colonials i pavimentar, d'aquesta forma, l'estructura econòmica i política del neocolonialisme i l'imperialisme. Així doncs, lluites que es basen inicialment en la desobediència civil i la no-violència, i inspirades en l'experiència índia, acaben esdevenint conflictes armats en què les potències occidentals no dubtaran a posar en pràctica el joc brut. És per això que molts dels líders retratats al llibre acabaran assassinats per les policies o els serveis secrets - com s'ha demostrat posteriorment en la majoria dels casos - d'aquests països occidentals, que oficialment mantindran una retòrica de no intervenció però que tindran un paper molt directe en els conflictes armats que desestabilitzaran les diferents ex-colònies. D'altra banda, aquest tipus de conflictes posarà aquests líders en la necessitat de repensar els seus postulats teòrics, i en molts casos transitaran de solucions més localitzades i basades en la construcció d'identitats nacionals a l'establiment d'aliances i sinergies entre diferents nacions africanes.
Tot i que la selecció de personatges i casos concrets no és en cap cas exhaustiva, i se centra en gran part en els països de parla francesa, el punt fort de l'anàlisi de Bouamama és el de proporcionar una visió general del conflicte des del punt de vista de tot el continent en el marc de les seves relacions internacionals i dels altres moviments d'emancipació presents a tot el món durant l'època. Així doncs, l'estratègia dels diversos països africans per tal d'arribar a la seva independència política i econòmica de les metròpolis també es reconfigura constantment a la llum d'altres esdeveniments crucials, com el desenvolupament de la Guerra Freda, l'emergència de la Xina comunista com a potència hegemònica mundial, l'impacte mundial de la guerra de Vietnam i el diàleg constant entre els moviments emancipadors africans i els dels negres de la diàspora. És per això que l'activista estatunidenc Malcolm X, que a partir de la seva gira africana va fer un gir radical a les seves idees sobre la lluita dels afroamericans contra la segregació, també té un capítol destacat al llibre. L'anàlisi plantejada segueix tots aquests desenvolupaments de forma cronològica, però els perfils històrics dels personatges estan organitzats més aviat de forma temàtica, de manera que els desenvolupaments històrics que afecten cada país en concret es van encavalcant d'uns capítols als altres.
La primera part del text cobreix des del final de la segona guerra mundial fins a mitjan anys cinquanta, i descriu els processos que afavoreixen la creació dels primers moviments anticolonialistes, en el marc de les primeres guerres d'independència i l'emmirallament de l'Àfrica en l'experiència asiàtica. Mentre els líders emergents dels moviments independentistes s'alineen de forma generalitzada amb els plantejaments marxistes, i els partits comunistes de les metròpolis esdevenen aliats en la lluita, tant Gran Bretanya com França començaran a plantejar la seva situació respecte de les eventuals independències. En aquest marc d'esdeveniments començarà el discurs per la construcció d'identitats nacionals que aglutinin les reivindicacions dels colonitzats i que donin peu als nous països: en seran exemples la figura de Jomo Kenyatta (1893-1978) i el seu paper ambigu en la independència de Kenya, Aimé Césaire (1913-2008) i la seva intervenció en la política martiniquesa, des del pensament de la negritud i l'alineament amb el socialisme, i Ruben Um Nyobè (1913-1958), una de les figures clau en el procés d'independència de Camerun.
La segona part del text arriba fins a principis dels anys seixanta, i analitza diversos processos de legitimació de la violència armada en la lluita per l'emancipació, a la llum de la progressiva dependència econòmica que les colònies recentment independitzades estan començant a assumir, i les guerres iniciades a diversos països del continent contra les potències colonials. En aquest context, les idees panafricanistes, que havien nascut dècades enrere, reprenen una nova força com a instrument de resistència. Tres victòries internacionals successives - la derrota de França a Indoxina, la conferència de Bandung el 1955 i la nacionalització del canal de Suez - reorganitzen l'espai de relacions internacionals i el paper que les antigues colònies hi reivindiquen. En aquest bloc, Bouamama analitza el pensament de Frantz Fanon (1925-1961) sobre la colonització, i la seva relació amb la lluita armada algeriana, la figura de Patrice Lumumba (1925-1961), primer president democràtic del Congo que esdevé màrtir de l'antiimperialisme mundial arran del seu assassinat promogut per Bèlgica, i l'experiència de la descolonització de Ghana de la mà del seu primer president, Kwame Nkrumah (1909-1972), que finalment va ser derrocat en un cop d'estat el 1966.
El tercer bloc de l'exposició cobreix els anys seixanta i setanta, amb l'auge de la Xina com a potència mundial i el refredament de la Guerra Freda entre els Estats Units i l'URSS, que preferiran repartir-se el pastís africà en comptes de rivalitzar-hi de forma hostil. En aquesta època començarà a prendre forma el neoliberalisme com a sistema econòmic mundial, i per això des del Tercer Món es començarà a definir la lluita antiimperialista en termes inequívocs. El moviment pels drets civils als Estats Units crearà connexions crucials amb els països africans en la lluita d'emancipació dels oprimits arreu del món. És per això que en aquestes darreres revolucions, la majoria dels seus líders seran assassinats directament, en comptes de ser acceptats com a interlocutors per les potències occidentals, com havia passat en etapes anteriors. En aquest apartat l'autor analitza els pensaments de l'activista afroamericà Malcolm X (1925-1965), el líder independentista marroquí Mehdi Ben Barka (1920-1965), el líder guineà Amílcar Cabral (1924-1973) i el president de Burkina Faso Thomas Sankara (1949-1987), assassinat en el decurs d'un cop d'estat promogut per França i després d'haver exposat davant les Nacions Unides la necessitat de replantejar el deute extern.
A través d'aquesta selecció de casos, Bouamama presenta una imatge de la lluita del continent sencer dins del marc més ampli de relacions internacionals de l'època, que no amaga en cap moment les ambigüitats, contradiccions i punts cecs d'aquests mateixos líders. En molts dels casos, la lluita per la independència de les antigues colònies porta a règims extremadament centralitzats o directament autoritaris, en què les lluites de base originals, promogudes des de baix, es dilueixen per donar pas a una elit econòmica que repartirà els beneficis seguint la dinàmica dels interessos privats. En altres casos, el pacte amb la metròpoli per a una transició més o menys pacífica portarà a una dependència econòmica a la pràctica dels nous països, que partiran d'entrada d'un desavantatge crucial a l'hora d'accedir als mercats mundials. D'altra banda, el text omet directament les dones, en tant que no van accedir a posicions de poder en els nous països independents, ni els activistes sudafricans contra el règim de l'apartheid, i que deu ser, suposo, perquè Sudàfrica no va arribar a la democratització fins als anys noranta amb l'alliberament de Mandela.
Continguts: Bouamama exposa el procés de descolonització de l'Àfrica dels anys cinquanta als setanta posant l'accent en els pilars teòrics que el van facilitar, com la negritud, el panafricanisme, el discurs marxista, la creació de connexions entre la lluita al continent i la dels negres a la diàspora, així com el procés de creixent legitimació de la violència en la lluita armada per a poder realitzar les independències. La tria de deu perfils històrics de diferents països serveix per il·lustrar aquests processos, tot i que l'exposició se centra principalment en la descolonització de l'Àfrica francòfona i la seva relació amb França després de les independències.
M'agrada: El capítol dedicat a Frantz Fanon és especialment aclaridor. Més en general, l'exposició històrica, que es basa en la visió de conjunt dels processos històrics exposats més que en el detall de cadascun d'ells, i la combinació entre l'exposició del pensament d'aquests personatges a nivell teòric i la seva acció política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada