Aquest llibre de l'autor kurd en llengua farsi Behrouz Boochani és una lectura tan colpidora com necessària en els nostres dies. Boochani va haver de fugir de la persecució política al seu Ilam natal, a l'Iran, el 2013, quan tenia trenta anys, a causa de la seva feina de difusió de la cultura kurda, i va aconseguir arribar a Austràlia des d'Indonèsia en una embarcació precària en el segon intent. Allà va ser víctima de la política de migració de l'estat australià, que aquell mateix any havia aprovat una llei per a l'externalització de la detenció de refugiats i sol·licitants d'asil polític. Papua Nova Guinea va passar a encarregar-se dels centres d'internament d'estrangers a canvi de llocs de feina per als papuans, i els homes sense família van ser enviats a l'illa de Manus, on els refugiats van ser obligats a malviure en condicions infrahumanes en un precari complex d'instal·lacions penitenciàries, vigilats per empreses de seguretat privades controlades pels australians amb treballadors papuans subcontractats.
La lògica legal d'aquest sistema és tan perversa que l'única opció que els van oferir si no volien ser deportats és signar com a demandants d'asil, cosa que els obligava a romandre a Manus de forma permanent. A partir d'aquest moment, el llibre fa el relat diari dels maltractaments i les vexacions a què són sotmesos els presoners, que van des de la privació d'aliments, productes d'higiene bàsics i atenció sanitària, o els talls deliberats d'aigua i electricitat, fins a la violència física i un estat permanent d'humiliació a través de jerarquies i regulacions absurdes amb l'únic objectiu d'alienar i embogir els presoners fins a fer-los subsistir en un estat de semi-animalitat. També és un testimoni de la resistència dels presoners davant d'aquesta situació, que en un context així pot presentar múltiples facetes i explotar inesperadament en qualsevol moment: des d'intents d'escapada, arravataments profètics, celebracions nocturnes, actes d'amabilitat aleatoris que no troben sentit en un món on la crueltat està institucionalitzada, o encara que només sigui la paciència diària de mantenir el cap fred davant la humiliació generalitzada.
De fet, la història de la creació d'aquest llibre és en si mateixa un incontestable acte de resistència: Boochani va aconseguir escriure els textos que conformen el llibre, així com poemes i cròniques periodístiques per a diversos mitjans, enviant els textos per Whatsapp als seus amics i al seu traductor del farsi, Omid Tofighian, a través d'un mòbil clandestí. Quan aquest llibre ja estava preparat per a la publicació, Boochani encara era a Manus sense saber quin seria el seu destí. L'estil de Boochani en part reprodueix aquest accidentat procés d'escriptura, i en part és també fruit d'una decisió deliberada, en tant que l'única forma de relatar aquesta història de patiment i horror és a través d'una prosa entretallada i fragmentària, que reflecteix l'experiència de dislocació i alienació extrema que pateix el protagonista.
Es nota que és el llibre d'un periodista en el seu estil sobri i distanciat, que tot sovint ens relata les vicissituds dels seus companys de captiveri com si en fos un observador objectiu. D'altra banda, també és el llibre d'un poeta, que produeix unes associacions d'idees vívides i directes posant l'accent en les imatges d'animals, en la natura com a força vital incontrolable i metàfora d'un referent que canvia constantment, en el processament per part de la ment d'experiències límit com la proximitat de la mort, o la dissociació de la ment i el cos quan aquest adquireix una autonomia pròpia en ser sotmès al dolor físic constant. En aquest sentit la narració esdevé principalment onírica i al·lucinatòria, en tant que l'expressió d'un sistema il·lògic i absurd no es pot reproduir en la pàgina de cap forma racional o lineal: l'arbitrarietat del sistema en què el pres es veu immers es reflecteix també en aquesta extremada flexibilitat que té la prosa per barrejar constantment diversos gèneres i estils narratius. Alguns capítols tenen aquest to oníric i surrealista, d'altres són més psicològics, el de l'amotinament dels presos pren un caràcter més èpic i mític - i en especial destaca el capítol desè, que combina diferents escenes simultànies i diversos punts de vista en una narració en aquest cas sorprenentment fluïda i visual. Omid Tofighian categoritza aquest estil únic que Boochani desenvolupa com a "horrific surrealism" o "surrealisme de l'horror".
La complexitat de la proposta no s'acaba aquí, però. Cap altre amic que les muntanyes també és el text d'un politòleg que prova d'entendre la seva situació - i fer-la entenedora - en termes sociològics i polítics. És un text híbrid en tots els sentits, perquè no sols pretén ser narració sinó també epistemologia d'aquest captiveri i la seva resistència intrínseca: utilitzant el terme "sistema kiriàrquic", manllevat de la teòloga feminista Elisabeth Shüssler Fiorenza, Boochani retrata una xarxa de dominacions que opera en diferents direccions i que estableix múltiples relacions transversals entre víctimes i opressors. El sistema no està tan dirigit a humiliar i oprimir les víctimes de dalt a baix - o no únicament - sinó més aviat a crear odi i humiliació d'uns presoners envers uns altres. De la mateixa forma, els guardes papuans se situen en una relació força ambivalent i canviant respecte dels seus superiors australians i dels presoners. Cap altre amic que les muntanyes és un llibre brillant perquè ens transmet un horror absolut de forma molt complexa i elaborada, i ho fa amb un indiscutible valor literari. A la vegada, però, no intenta sublimar tot aquest horror en cap mena de redempció poètica o d'horitzó de sentit últim. Aquest és un equilibri estrany i, al meu parer, molt difícil d'aconseguir.
Continguts: Des del seu primer intent de travessa de l'oceà des d'Indonèsia fins a Austràlia, fins a l'assassinat del seu company de captiveri, Reza Barati, a mans dels guardes de la presó de Manus a Papua Nova Guinea, Behrouz Boochani explica els abusos comesos pel govern australià en política migratòria a partir de l'externalització de la custòdia dels refugiats, en el moment que va decidir que no els assumiria dins les seves fronteres. Boochani explica el dia a dia dins d'aquesta institució penitenciària, caracteritzat per la humiliació i la violència constants. El manteniment dels presos en condicions infrahumanes va dirigit a crear odis i jerarquies internes entre ells, i a controlar-los a través de la por, la fam i el dolor físic.
M'agrada: M'ha semblat un text imprescindible per la seva vigència avui dia, en plena crisi migratòria mundial, i en què tots tenim un CIE a vint minuts de casa. El seu estil narratiu, un híbrid entre el relat psicològic, la poesia, la memòria onírica i la reflexió filosòfica m'ha semblat un dels seus aspectes més brillants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada