He callat durant la fase oral del judici dels líders catalans al Tribunal Suprem, en part per respecte al procediment, per més que puguem debatre si aquest n'ha merescut o no, i en part perquè no volia treure'n conclusions fins que no arribés al seu final.
Segueixo sense tenir cap dubte que ha estat un judici polític, no perquè es perseguissin les idees o els pensaments dels acusats, com suggereix la fiscalia precisament per tal de defensar la neutralitat del procediment, sinó perquè el que s'ha estat perseguint sistemàticament des que va començar la instrucció del cas són una sèrie d'accions i decisions polítiques. No és cap secret - i convindria recordar - que va ser un govern de l'estat espanyol que va decidir portar als tribunals allò que no podia - i no volia - adreçar de forma democràtica. Recordo que aquell partit ja tenia una gran experiència a portar al Constitucional, que tenia de part seva, l'Estatut primer i després tot un seguit de lleis de contingut social aprovades pel Parlament de Catalunya. El pecat original va ser matar la separació de poders.
No m'entretindré en els detalls de tot el procediment, sinó que faré un resum dels aspectes que m'han semblat més escandalosos, perquè creen dubtes sobre la imparcialitat del tribunal o fan pensar en la manca de garanties processals a què han estat sotmesos els acusats. No és ni de bon tros una llista exhaustiva.
- L'aplicació arbitrària de la presó preventiva fins al moment present, durament criticada pel Grup de Treball de l'ONU sobre les Detencions Arbitràries. El fet que el govern espanyol reconegui o no la legitimitat d'aquest grup en funció de si les seves resolucions acusen Veneçuela o Espanya.
- La presència d'un partit d'extrema dreta com a part de l'acusació. D'això ja en vaig parlar a l'inici del judici i el fet és ben conegut.
- La feblesa de les proves per als càrrecs de rebel·lió, sedició i malversació se suma a la forma poc acurada, sovint imprecisa i caòtica, amb què els fiscals es referien a les dades que tenien entre mans, i al seu desconeixement, en ocasions, sobre la pròpia documentació que estaven citant. Aquesta feblesa apunta també a greus irregularitats comeses durant la fase d'instrucció, en què la investigació va ser dirigida de forma indiscriminada contra una ideologia política.
- El veto a l'exhibició de vídeos durant la prova testifical quan el tribunal es va adonar que contradeien de forma flagrant les versions donades per alguns testimonis.
- La sospita més que fundada de la concertació dels testimonis de l'acusació, especialment d'agents de policia, que van parlar en tot moment coincidint literalment en les paraules usades: "la masa", "murallas humanas", "caras de odio", etc. Contrasta amb l'espontaneïtat dels testimonis civils sobre l'1 d'octubre, que van explicar bàsicament la mateixa història de resistència pacífica i violència policial utilitzant cadascú el seu propi vocabulari. En general, m'entristeix la banalització del concepte de violència que ha exercit l'acusació en tot moment.
- El "Correcto. Mucho mejor" que va dinamitar l'aparença de neutralitat del president del tribunal. Aquesta anècdota va ser tan sols el punt culminant del seu canvi d'actitud respecte de l'expressió de sentiments i elaboració de judicis per part dels testimonis, que va permetre als de l'acusació però no als de la defensa.
- El surrealisme de la fase pericial, que ens va regalar moments pintorescos com el cas del pèrit/testimoni o la pèrita sobre malversació que va haver de reconèixer que havia fet d'assessora del ministre d'Hisenda. Aquesta fase també ens va regalar el moment de la classe magistral sobre les perífrasis verbals catalanes, que es podria haver estalviat si no s'hagués utilitzat amb mala fe una traducció errònia com a suposada prova.
- Dos processos electorals en un mes es barregen amb el procés judicial i afecten les funcions polítiques d'alguns dels acusats. La Mesa del Congrés dels diputats i el Tribunal Suprem protagonitzen un estira-i-arronsa excepcional a l'hora de suspendre els drets polítics dels acusats.
- Abans he parlat de banalització del concepte de violència per part de fiscalia, i en aquesta qüestió el paroxisme va arribar el dia 4 de juny quan fiscalia minimitzava la violència en l'intent fallit de cop d'estat del 23 de febrer del 81, mentre en una altra sala del Tribunal Suprem es reconeixia el dictador com a cap d'estat des de l'1 d'octubre de 1936, quan el cap d'estat legítim era Manuel Azaña.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada