Potser una llegenda

Gil, el pagès de Ham és un conte que es va publicar per primer cop el 1949, tot i que Tolkien l'havia escrit el 1937. És un dels més divertits de tots, pel seu to obertament lleuger i humorístic, i per la intel·ligent deconstrucció que proposa dels interessos acadèmics del seu autor: les etimologies de l'anglès antic i la literatura medieval. Si bé a Roverandom hi trobàvem el Tolkien pare de família, a Giles hi trobem el Tolkien professor d'anglès antic, acostumat a explorar amb una minuciositat que ratlla la pedanteria les etimologies de les paraules, especialment dels noms propis de lloc. Sabem que aquesta passió quasi obsessiva per l'estudi del lèxic es va despertar ben aviat en el jove Tolkien, tan aviat com els anys d'escola i de servei militar durant la primera guerra mundial. El que fa gràcia d'aquesta proposta, però, és que en aquest conte trobem Tolkien fent mofa de les seves pròpies investigacions i de l'ambient acadèmic on es dóna aquest tipus de discurs. El relat que el professor ens ofereix per justificar la dubtosa etimologia de noms de poble com Thame i Worminghall, a Buckinghamshire, és d'entrada tan absurd que porta la seva falsedat com a bandera. Per això contrasta clarament amb la veu editorial que en el prefaci pretén donar-li un to de rigor acadèmic: aquesta menysprea obertament el sector d'ignorants que troben atractius el caràcter i les aventures del seu heroi, al marge del debat filològic, per més que aquests ignorants conformin el públic de les obres de Tolkien en la seva totalitat. Per més estrany que pugui semblar avui dia, potser a finals dels anys 40 algun don d'Oxford se sentia més incòmode del compte amb l'estranya afició pels móns de fantasia del seu col·lega acadèmic. 

Així doncs, el professor Tolkien dirigeix un ocurrent acudit al seu propi camp d'estudi, i ens ofereix una lectura que centra l'interès únicament en el seu personatge principal, un pagès panxut i barba-roig que acumula èxit rere èxit a base de bona sort i també, en part, gràcies a les seves habilitats per a la negociació. Una nit, Gil aconsegueix foragitar de les seves terres un gegant despistat i mig sord, de forma que es guanya la reputació d'heroi entre els seus veïns. El rei en persona li fa honor regalant-li la llegendària espasa Caudimordax, que li serà decisiva a l'hora de domesticar el ferotge drac Chrysophylax. A través del seu viatge, Gil aplicarà el seu propi mètode per resoldre situacions de perill, completament oposat als valors de l'èpica cavalleresca. És així que el conte, simple i humorístic com és, pot presentar una lectura política molt més evident del que podria semblar des de les seves premisses. Si bé al principi del conte Gil és tan sols un súbdit més del rei August Bonifaci, cap al final del relat el pagès es demostra més competent que tots els cavallers del regne i queda capacitat, al seu torn, per esdevenir rei. Per tant, el relat proposa un contrast entre les maneres de la cort, formals i tradicionals però totalment estèrils, i una mentalitat profundament pragmàtica, que només prova de preservar el tros de llar que toca. És en aquest últim aspecte que el protagonista recorda lleugerament el Bilbo Baggins de El Hobbit, tot i que les seves trifulgues no arribin tan lluny ni de bon tros. Per més infantil que sigui, El Hobbit té pretensions de relat seriós, i d'alguna forma esdevindrà l'inici de la relació de Tolkien amb el gran públic, mentre que El pagès de Ham és un text que pretén ésser simplement una paròdia. Tot i així, l'interès del relat no decau en cap moment, i és en el seu recurs a l'humor i l'absurditat que ens ofereix, potser, el Tolkien més intranscendent i relaxat. La lleugeresa del relat queda reforçada pels seus moments més absurds, com per exemple la grandesa dels noms i títols atorgats als personatges. Garm per exemple, el nom del gos infernal de la mitologia nòrdica, és ostentat aquí per un quisso poruc i excitable, que no acompleix cap funció en el relat més enllà de ser un testimoni cridaner de les aventures del seu amo.