Mite i societat a la Grècia antiga (#188)

Aquest estudi de Jean-Pierre Vernant (1914-2007), publicat per primer cop el 1974, és una lectura interessant en molts aspectes, tot i que potser no té la claredat ni l'abast de Mite i tragèdia, publicat catorze anys després i centrat en la tragèdia com a gènere propi de l'etapa clàssica en concret. A Mite i societat hi trobem un estudi força general sobre la relació entre la mitologia grega i el context històric i sociocultural que li dóna lloc. L'aproximació que en fa Vernant és estructuralista: pretén trobar sota el contingut literal dels relats una estructura soterrada de significats, correspondències, paral·lelismes i paradoxes que aporten un nivell d'interpretació simbòlic al nivell literal. 

Rere aquest procediment hi ha un propòsit general de deslliurar l'anàlisi literària i històrica de qualsevol condicionament ideològic previ, és a dir, de poder explicar els textos originals des del context socio-cultural on s'originen. És un plantejament complex d'entrada, que pot sonar excessivament esotèric en alguns moments, ja que opera fent hipòtesis sobre l'escassa informació que tenim sobre l'època i té en compte també els canvis que pateix una mateixa cultura a través dels segles. Ara bé, dins del corrent estructuralista mateix sorgeixen discrepàncies i diferents plantejaments, i en l'últim capítol Vernant caracteritza les principals posicions dins d'aquesta escola, així com l'evolució històrica sencera dels estudis mitològics des del seu inici fins al segle dinou. 

Mentre que Mite i tragèdia se centrava en la tragèdia àtica com a gènere, aquest volum s'aproxima a la mitologia de forma molt més general. La mitologia és tot un conjunt de textos pertanyents a diferents gèneres i suports: la majoria pertanyen a la tradició oral i es fixen per escrit en diferents moments. La poesia homèrica, que ens arriba de forma fragmentària, i les sagues d'Hesíode, que tenen una intenció molt més sistemàtica, en són els exponents més importants, però també comprèn molts altres textos i variacions dels mateixos mites que ens arriben de forma fragmentària a través de múltiples fonts i reescriptures per part d'autors posteriors. A través de l'anàlisi d'alguns dels temes que s'observen a través d'aquestes evolucions, un dels punts centrals que Vernant provarà d'elucidar, o almenys de reconèixer com a problema, és el pas d'una societat arcaica, amb comunitats tribals organitzades al voltant de reis locals, al naixement de les polis i la conseqüent evolució dels conceptes de propietat i poder. Aquest canvi també influirà, més directa o indirectament, en el pas de l'oralitat a l'escriptura com a mitjà per transmetre la tradició i el saber, i al naixement del pensament abstracte i la filosofia al voltant de l'establiment de classificacions lingüístiques per a conceptes tradicionals transmesos oralment.

Continguts: El primer capítol de l'obra planteja els principals problemes d'aplicar una interpretació marxista a les relacions econòmiques de la Grècia arcaica, i caracteritza l'economia dels primers períodes i els seus canvis principals a partir del naixement de la polis. El segon capítol se centra en la relació de la societat grega amb la guerra i el servei militar, i analitza la transició del plantejament arcaic, basat en l'enfrontament agonístic entre diferents comunitats, al de l'època clàssica, en què sorgeix la falange d'hoplites, molt més uniformadora. El tercer capítol se centra en la institució del matrimoni, i explica les ambigüitats i indefinicions administratives que el caracteritzen en aquella època, tot il·lustrant l'explicació amb exemples presos de l'Odissea d'Homer. El quart capítol presenta una anàlisi comparativa entre l'evolució del pensament metafísic, religiós i moral a la Xina i a la Grècia antigues. El cinquè capítol planteja els principals problemes que els estudis mitològics han anat trobant a l'hora de caracteritzar el panteó dels déus grecs: estudiar-lo simplement com a conjunt incoherent de diferents divinitats individualitzades provinents de tradicions diferents ignora l'estructura interna del panteó com a conjunt. El capítol sisè dialoga amb la teoria de Louis Moulinier sobre els conceptes de pur i impur a la societat grega antiga. L'aproximació de Vernant acaba revelant les mancances del plantejament de Moulinier en plantejar paradoxes i contradiccions que es donen en l'ús dels termes mateixos. El setè capítol dialoga amb Marcel Detienne i la seva interpretació del simbolisme en el mite d'Adonis. El capítol vuitè analitza el mite de Prometeu des del diàleg entre les seves diferents versions en Hesíode, que Vernant analitza no com a casualitats, sinó com un tot sistemàtic i organitzat. El novè capítol és força més llarg, i pretén plantejar un estat de la situació dels estudis mitològics, tenint en compte l'evolució històrica de les diferents escoles des del segle dinou, i els debats i discrepàncies dins el moviment estructuralista en el moment de la publicació del llibre.

M'agrada: Els tres primers capítols, i el cinquè i el sisè valen molt la pena.

No m'agrada: L'interès de la proposta és força desigual. A mi em van interessar molt alguns capítols en concret i d'altres em van deixar indiferent. 

Neverwhere (#187)

I volia parlar de la gent que s'escola per les esquerdes, parlar dels desposseïts - utilitzant el mirall de la fantasia, que de vegades ens pot ensenyar coses que hem vist tants cops que ja ni tan sols les veiem - per primera vegada. 

Aquesta novel·la de Neil Gaiman es va publicar per primera vegada el 1996 i he de dir que ha estat la primera decepció en tota regla per part d'un autor que he anat admirant cada cop més a mesura que l'he anat llegint. Ser un geni ajuda, però no té per què ser-ho tot, i és possible que Neverwhere esdevingui una obra menor dins la producció de Gaiman perquè, d'una banda, és una de les seves obres primerenques i, d'altra banda, perquè en el seu origen la història no va ser concebuda com a novel·la, i aquest canvi de suport pot acabar ressentint el producte final. Gaiman va escriure l'argument de Neverwhere per a una mini-sèrie produïda per la BBC el mateix any, i a mesura que la direcció del film li anava coartant la creativitat com a guionista, l'autor es decidia una vegada i una altra a incloure les idees rebutjades en la novel·lització de la sèrie. El text va anar patint revisions al llarg dels anys fins que ens arriba a les mans, el 2015, el text preferit per l'autor, juntament amb un pròleg que s'havia eliminat de la publicació original - i que a mi m'ha semblat un punt fort - i un relat curt, "How the Marquis Got His Coat Back", que expandeix la història d'un dels personatges secundaris. 

El problema d'aquesta novel·la és que és una lectura sense ritme. La trama progressa molt lentament, la majoria del temps sense que els lectors, igual que el protagonista, tinguem una idea gaire clara del que s'està esdevenint. El món de fantasia que se'ns ofereix aquí és vívid i acolorit com acostumen a ser els móns de Gaiman, els personatges tendeixen a ser cruels, o entranyables, o a quedar-se a mig camí entre totes dues coses, com també sol passar amb Gaiman, però en definitiva l'argument comença a fer aigües ben bé des dels primers capítols. La impressió que em va fer la novel·la en començar a llegir-la és que a la història li faltava una direcció clara al principi, com si l'autor no s'acabés de decidir entre múltiples opcions, i des de bon principi la trama comença a perdre's en la caracterització de múltiples personatges secundaris que al capdavall no tenen cap importància fonamental per a l'argument. Hi ha moments en què entreveiem el Gaiman brillant de sempre, però en la majoria de casos a través d'una narració pobra i excessivament entretallada. 

Tot i així, cal analitzar també la importància de Neverwhere dins del gènere de la fantasia urbana. Aquesta novel·la pràcticament va significar el ressorgiment d'aquest subgènere a partir dels anys noranta -  sempre que comptem com a fantasia urbana els relats sobrenaturals de finals de l'època victoriana, de l'estil de Dorian Gray o Jekyll i Hyde. Deixant apart les classificacions, de totes formes, Neverwhere tampoc no s'entendria sense aquests precedents d'un segle enrere. La idea del Londres de dalt (on la gent respectable viu una vida estable) i el Londres de baix (on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes) no és un invent de Gaiman, i la seva proposta a Neverwhere - connectar-los tots dos a través de la fantasia, com si es tractés d'un pas al món de dins l'armari - no deixa de ser una pensada original. La llàstima és que el resultat acabi essent confús, caòtic i ensopit. 

Sinopsi: Richard Mayhew és un jove escocès que treballa en una oficina a Londres. Una nit, ajuda una noia que troba ferida al carrer, cosa que provoca que la seva promesa l'abandoni, i que, d'un dia per l'altre, cap dels seus coneguts el recordi o el reconegui. Sense adonar-se, ha anat a parar al Londres de baix, una regió subterrània on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes, on les rates parlen i les estacions de metro tenen vides pròpies en forma de personificacions. L'única opció que li queda és trobar la noia que va salvar, Door, que fuig de dos terrorífics assassins a sou, el senyor Croup i el senyor Vandemar. Tanmateix, a través del seu viatge amb Door, haurà d'anar coneixent les motivacions últimes de la seva aventura i si, finalment, hi ha de jugar algun paper. 

M'agrada: Té petits detalls que recorden el Gaiman que vindrà després, i la idea de la novel·la no deixa de ser original. El desenllaç també m'ha semblat satisfactori, com si redimís part dels defectes en el plantejament. 

No m'agrada: És una novel·la que perd molt en comparació amb altres obres de Gaiman, i que es fa excessivament lenta i confusa. 

23.4.2018

Bon dia de lectura!

#LlibertatPresosPolítics

Els inconsolables (#186)

No hi ha res a fer. Hem fet tard. Per què no ens resignem d'una vegada a ser una ciutat freda i solitària com tantes altres? Altres ciutats bé s'hi han resignat. Com a mínim no anirem contracorrent. No és que la ciutat tingui l'ànima malalta, senyor Ryder, la té morta. Ara ja hem fet tard. Deu anys enrere potser sí, que encara hi havia alguna esperança. Però ara ja no. 

Els inconsolables (1995) de Kazuo Isiguro representa una obra molt original i trencadora en la seva carrera, venint com venia d'Un artista del món flotant i El que resta del dia. La seva forma única de desenvolupar la narració en primera persona hi és, però en aquesta obra per primer cop s'allunya del realisme per entrar ja plenament en territori post-modern. El protagonista, un afamat pianista anomenat Ryder, descriu en primera persona el seu viatge a una ciutat de províncies - suposem que alemanya - per participar en un recital que, teòricament, ha de fer reviure l'esplendor cultural de la població i que, per tant, representa l'esperança dels habitants més il·lustrats de la ciutat. En vistes a aquest esdeveniment, el prestigi internacional de Ryder pot ser un factor que faci de la vetllada tot un èxit. 

Tanmateix, ben bé des de la primera pàgina, des que Ryder es registra a l'hotel, assistim a un viatge oníric a través dels tres dies que el separen de l'esperat concert. En cap moment se'ns revela que Ryder estigui somiant, però acabem acceptant de ben segur la qualitat onírica de la narració: una de dues, o perquè sigui tan sols la narració d'un somni del protagonista en el mateix moment de somiar-lo, o perquè l'autèntic viatge de Ryder prengui aquesta dimensió dins l'òptica de la seva subjectivitat. En tot cas el que és cert és que la textura del relat és la d'un somni perquè l'ingredient principal d'un relat realista hi és absent: la continuïtat. El sentit de continuïtat queda en suspens durant la major part del llibre, i acaba apareixent en els moments més inesperats sense acabar d'acomplir prou bé la seva funció. Tot i que hi trobem alguns arguments principals que recorren la novel·la fins al final, aquests es van desenvolupant en tot moment de formes absurdes i inconnexes. Els personatges que van apareixent tenen unes vides i unes subjectivitats clarament definides a través de les llargues confidències que dediquen a Ryder, però aquest tanmateix no pot arribar a comprendre'ls mai del tot, immers com es troba dins la seva pròpia vanitat. 

Potser en aquest aspecte, molt subtil, és en el que trobem la marca de la casa d'Ishiguro, la preocupació per com l'individu es presenta davant la comunitat i la subtilesa amb què els lectors percebem matisos i judicis que el protagonista és incapaç d'interpretar en la seva obcecació. I això també s'aplica a la comunitat sencera: la ironia es fa molt present en el text quan ens adonem de la dissonància principal entre el discurs grandiloqüent dels personatges sobre la vida cultural de la ciutat i el seguit d'infortunis en què els preparatius del gran esdeveniment es van diluint. A través del seu viatge oníric, arribem a apropar-nos com a lectors a la subjectivitat de Ryder i la tensió entre la seva vida pública i les seves inquietuds i frustracions personals, mentre que les vides dels altres personatges s'acaben convertint en ecos i reflexos d'aquestes mateixes frustracions. 

És una novel·la magnífica, que val la pena llegir, però que es desenvolupa lentament al llarg de les seves cinc-centes pàgines sense un argument realment definit, cosa que pot descoratjar d'entrada. Tot i que és una novel·la llarga, l'experiència de llegir-la s'assembla tant a presenciar el somni d'algú altre que aquesta mateixa premissa pot resultar prou al·licient per a guiar la lectura sencera. Entre les experiències que caracteritzaran el viatge de Ryder hi haurà una percepció molt peculiar del transcurs del temps, i petits detalls clarament reconeixibles per als somiadors, com travessar una porta i aparèixer en un altre edifici a l'altra punta de la ciutat, presentar-se davant del públic sense roba, ser completament incapaç de recordar com s'ha arribat fins al present o conèixer personatges que resulten familiars però completament diferents de com es recorden. Gran part de l'encant del llibre rau en la forma com totes aquestes trobades i accidents pel camí provoquen conflictes en la percepció que Ryder té de si mateix. A la vegada, la novel·la sembla una mena de paròdia - o homenatge - de les novel·les clàssiques alemanyes i austríaques, i per això està farcida de petits detalls que la fan encantadora. 

Sinopsi: El pianista Ryder, conegut internacionalment, arriba a una ciutat de províncies a donar un recital que, segons tothom al seu voltant, ha de representar la salvació de la vida cultural de la comunitat. Tanmateix, de seguida se n'adona que no recorda cap detall respecte a la celebració ni el paper que ell mateix hi ha de jugar. A partir de la seva entrada a l'hotel, comença a veure's involucrat en les vides de tot un seguit de personatges que contínuament segueixen apareixent i desapareixent de la narració: el gerent i el maleter de l'hotel tenen unes vides privades que acaben resultant aclaparadores, i l'èxit del concert sembla dependre de la capacitat del director d'orquestra local, el senyor Brodsky, de mantenir-se sobri i reconquerir la seva ex-dona. A la vegada, apareixen la dona i el fill de Ryder, que confronten l'artista amb les seves obligacions familiars. 

M'agrada: La novel·la és una obra mestra de la ironia, quasi inacabable quan es comencen a comparar les vicissituds de tots els personatges amb l'experiència en primera persona del protagonista. També presenta diferents nivells interpretatius que fan de la seva lectura una experiència fascinant i profundament captivadora. 

El fràgil absolut (#185)

... el que s'ha de fer és invertir l'estratègia i acceptar plenament allò de què se'ns acusa: sí, el cristianisme i el marxisme pertanyen al mateix llinatge; sí, el cristianisme i el marxisme han de lluitar en el mateix cantó de la barricada contra l'assalt dels nous espiritualismes; l'autèntic llegat cristià és massa preciós per deixar-lo en mans de fonamentalistes pertorbats. 

Aquest llibre, publicat l'any 2000, ens ofereix possiblement una de les facetes més sorprenents del filòsof eslovè Slavoj Žižek. En un moment en què tot un corrent d'autors marxistes reivindicaven la radicalitat revolucionària del llegat cristià, Žižek hi fa la seva aportació, reivindicant no tornar a la suposada puresa de la proposta de Crist lliure de la revisió editorial per part de Pau, sinó directament a la versió de Pau sobre el concepte d'àgape, de fet, segons Žižek, l'única versió disponible de la proposta originària. 

Aquesta obra es troba lluny de la claredat expositiva i de la intenció programàtica de textos com Violència, per exemple, en què observem la visió política de Žižek. Aquí, el que trobem són un seguit de comentaris que fan voltes al tema des de diferents perspectives, a través de la terminologia i els conceptes lacanians per acabar revelant les tesis centrals de l'argumentació cap als últims capítols. És com si més de la meitat del llibre (dels capítols u al deu, més o menys) fossin material preparatori per a l'exposició pròpiament de la tesi del llibre i la seva argumentació, que té lloc en els darrers capítols de l'obra. Tanmateix, el que jo li trobo és que possiblement són aquests capítols preparatoris els que resulten més interessants a la llum de les idees i teories del Žižek posterior. 

En fi, és un assaig interessant, que com sempre amb Žižek suggereix molt més del que sembla contenir en els seus exemples, acudits i referències a la cultura popular. El que el llibre té en comú amb els plantejaments de Violència és el reconeixement de la violència com a trauma o moment fundacional de la civilització, l'espectre fantasmàtic al cor de la institució normativa, d'una banda, i de l'altra el reconeixement de la violència revolucionària, per més que pugui ser resistència passiva o silenci combatiu, en tant que pas a l'acció. Ara bé, on difereix és en aquesta vindicació el cristianisme com a dipositari històric d'aquest valor revolucionari. Podem estar-hi d'acord o en desacord, però si una cosa és certa és que per als seguidors de Žižek El fràgil absolut és un text completament informatiu i formatiu. 

Continguts: El capítol u presenta un atac al discurs multiculturalista de la tolerància com a correcció política que naturalitza un conflicte que en realitat és polític - de classe - i per tant amaga la violència sistèmica, l'opressió, o com Žižek la caracteritza, l'enemic comú. El capítol dos revela la violència sistèmica del capitalisme, i a la vegada fa una crítica al pensament marxista des del seu origen: el revela com a espectre del capitalisme en tant que perpetua l'objectiu capitalista d'una productivitat auto-incrementada. El capítol tres exposa la qüestió del fetitxisme de la mercaderia, en termes lacanians i freudians, i la reflexió sobre la publicitat el porta a una reflexió més àmplia sobre la tensió entre el sagrat i l'obscè en l'art contemporani. El capítol quatre fa una revisió de la idea de repetició de la història en Marx a la llum de Hegel. L'oposició entre tragèdia i farsa acaba reflectint en paral·lel la distinció lacaniana entre el subjecte i el significant-amo: el pòsit abjecte i irreductible rere la normativitat. El capítol cinc torna al tema polític per introduir un altre costat fosc del capitalisme: la creació de la ideologia de la victimització de l'altre per tal de justificar la seva opressió. Les reivindicacions polítiques de les minories queden diluïdes en el discurs universalitzador del pacifisme i els drets humans. L'actuació de l'ONU a la guerra de Kosovo i el discurs de la Tercera Via serveixen com a exemples. El capítol sis caracteritza el concepte d'espectre fantasmàtic: violència o trauma primordial que se situa al cor de tot marc simbòlic normatiu. El capítol set recorre a Schelling i la lectura que en fa Heidegger per abordar la dimensió ontològica del problema. Aquí, Žižek s'inclina a veure què hi ha als límits de la llei/prohibició simbòlica. El capítol vuit aprofundeix en l'ontologia heideggeriana per plantejar un límit fonamental en el coneixement humà, la línia entre el que és subjectiu i el que és objectiu. La posició "privilegiada" de l'ésser humà respecte a la resta d'éssers planteja la pregunta per la història i la dicotomia entre les explicacions teleològiques i les materialistes-dialèctiques. El capítol nou continua amb la reflexió sobre eternitat i temporalitat i, a propòsit d'aquesta, s'endinsa en la dimensió teològica per explicar les especificitats històriques del judaisme i el cristianisme respecte a la seva relació amb la normativitat i el Real traumàtic. El capítol deu planteja l'oposició entre el projecte judeocristià, que accepta plenament el trauma originari d'allò Real, i els drets humans com a àmbit de la correcció política que en realitat redueix i cancel·la l'alteritat i acaba revelant-se com a estratègia per a la transgressió de la llei (la meva llibertat d'expressió es tradueix en el dret a mentir; el meu dret a la propietat privada es tradueix en dret a robar i explotar, i així successivament). El capítol onze caracteritza el principi de caritat paulí com a superació de les diferències ètniques-polítiques i, per tant, com a desestabilització primordial del món pagà. El capítol dotze és el que exposa la tesi central del llibre. Žižek hi exposa la noció d'àgape paulina com a desconnexió fonamental amb el marc normatiu social i, per tant, també amb el seu espectre fantasmàtic. El capítol tretze enfoca la dimensió política de la qüestió i caracteritza la tensió entre les democràcies liberals actuals i els totalitarismes. Ambdós sistemes acaben invertint la màxima kantiana d'estimar el deure en una obligació sense fissures envers el gaudi. El capítol catorze trasllada el problema a la dimensió lingüística i epistemològica. La tensió entre la llei i la seva transgressió adquireix una via d'escapada en el judaisme a través de l'obediència a la lletra de la llei enlloc de al seu contingut. El problema que resta, davant d'aquesta aparent solució judaica, és la qüestió de la culpa: un problema que els jueus no manifesten tot i la pràctica de la hipocresia respecte a la llei però que els cristians desenvolupen tot i la seva fidelitat autèntica al contingut de la llei. L'últim capítol presenta una conclusió oberta en equiparar la noció paulina d'àgape amb l'amor revolucionari o el gest fundacional que, descarregant el cop sobre un mateix, deslegitima la normativitat antiga i crea un ordre nou. No és un acte negatiu sinó afirmatiu i, per a Žižek, un acte profundament ètic que a la vegada esdevé el fonament de la política. 

M'agrada: Conté reflexions molt valuoses sobre els temes que exposa, i pot ajudar a entendre parts del pensament de Žižek. 

No m'agrada: Pressuposa força coneixement previ sobre Lacan, i la claredat expositiva no és el seu punt més fort. 

Under the Udala Trees (#184)

Uzo. Era la mena de nom que m'hauria agradat doblegar i guardar a la palma de la mà, si els noms es poguessin doblegar i guardar d'aquesta manera. De forma que si mai em perdia, l'únic que hauria de fer és obrir la palma i deixar que el nom, com una llanterna, em mostrés el camí. 

Under the Udala Trees (2016) de l'autora nigeriana Chinelo Okparanta, ha estat una lectura fascinant i totalment recomanable. En aquesta novel·la, Okparanta desplega una veu poderosa que transmet amb autenticitat la vida quotidiana de la protagonista, Ijeoma, a cavall entre el seu anhel de llibertat per expressar la seva pròpia identitat sexual, i les tradicions familiars i tribals que la lliguen a un destí que no és el seu. Tanmateix, el camí per trobar quin és el seu propi destí, fins i tot per interpretar els designis de Déu a la seva vida, serà del tot accidentat: durant la seva adolescència Ijeoma descobreix l'amor d'Amina, una noia òrfena, i des de ben aviat afronta les condicions en què els homosexuals han de viure en un país com Nigèria, on no sols s'arrisquen a penes de presó, sinó que també pateixen una persecució brutal i poden ser assassinats impunement. 

La història d'Ijeoma també és la de la seva relació amb la seva mare: aquesta l'abandona en un moment crucial de la seva vida, i quan finalment es retroben la sotmet a un procés amarg i dolorós de reeducació a través de la Bíblia. A partir d'aquí l'apropament entre totes dues sembla quasi impossible. Tanmateix, com que descobrim el relat des del punt de vista privilegiat d'Ijeoma, en tot moment veiem com els seus pensaments íntims difereixen de les seves reaccions, molt més generoses i empàtiques del que podríem esperar d'una persona colpida per tant de patiment. Per això crec que és un relat tan agraït com commovedor: la duresa dels fets relatats se'ns presenta a cada pàgina en tota la seva cruesa i fredor, des del distanciament emocional d'una persona insensibilitzada per tots els cops i batzegades que rep dia a dia, sense variació. 

Contra aquest fons, el relat emprèn una vegada i una altra el camí del guariment i el perdó, i preserva el cor de la protagonista per proporcionar-li l'alliberament tan desitjat. Pel camí, queda una tensió complexa entre la veu femenina de la protagonista, poètica i eloqüent en tot moment, i les tradicions que encadenen la dona a una perpetuació dels estereotips patriarcals. La guerra de Biafra també esdevé un teló de fons contra el qual es projecta l'escena, tot i que només en la part inicial del relat; tanmateix, el conflicte armat s'acaba dibuixant com a font d'un trauma que acaba afectant la protagonista ben bé fins a la vida adulta, i és per això que cap al final del llibre la seva aposta per la reconciliació i el perdó, o si aquests no són possibles, per una mena d'estat intern d'acceptació, adquireix aquest altre relleu polític. L'estil en què el llibre està escrit és profundament poètic i senzill a la vegada: si Chimamanda Adichie buscava una èpica en particular per a la guerra de Biafra, amb un estil deliberadament sec durant la major part de Half of a Yellow Sun, aquí Okparanta ens demostra que menys pot ser més, i ens ofereix una prosa senzilla però completament vibrant d'imatges recurrents i profundament simbòliques, que no són mai arbitràries i que van adquirint més rellevància a mesura que avança la lectura.

Sinopsi: La novel·la narra la història de la vida d'Ijeoma, una jove igbo que ha d'afrontar la seva homosexualitat en un entorn profundament hostil. Després de la mort del seu pare en un bombardeig, la seva mare l'abandona a casa d'uns amics durant la guerra de Biafra. Allà inicia una relació amb Amina, una noia Hausa. La seva relació, per tant, queda proscrita per dos motius polítics diferents. Després de la guerra, i un cop ja ha estat separada d'Amina, Ijeoma ha de seguir endavant amb la seva vida, i s'adonarà que restaurar la relació amb la seva mare i guarir les ferides del passat és un camí molt més complex i perillós del que pot semblar en un principi. El matrimoni acaba revelant-se com l'única sortida possible per a ella, tot i que l'experiència li acabarà revelant dimensions ignotes, tant positives com negatives, de la seva existència.

M'agrada: El constant joc de tensions que s'estableix en el relat, entre les tradicions i llegendes igbo i la doctrina cristiana que la protagonista prova de fer encaixar, i entre les dues cares de què acaba revestint totes les seves relacions familiars. La bellesa del llenguatge utilitzat, en una novel·la en què cap imatge, cap somni, ni cap llegenda relatats no resulten innocents ni fortuïts. 

Mig sol groc (#183)

-Estàs cremant memòria -li va dir. 
-No. -No posaria mai la memòria en objectes que els estranys poden masegar i emportar-se-. La meva memòria és dins meu. 

Aquesta novel·la, publicada el 2006, de l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, ha estat una lectura colpidora i francament recomanable. Després de les neteges ètniques contra el poble igbo l'any 1966, l'any següent aquesta nació al sud-est de Nigèria va proclamar la seva independència de la resta de l'estat nigerià en forma de República de Biafra. Aquest fet va desencadenar una guerra que duraria de 1967 a 1970 entre els exèrcits nigerià i biafreny, i que va provocar una crisi humanitària sense precedents a la zona. Mentre la Gran Bretanya eludia responsabilitats i la resta d'estats occidentals miraven cap a un altre cantó, el conflicte bèl·lic, agreujat per la fam causada pel bloqueig a Biafra, va costar les vides de prop d'un milió de persones. A la rereguarda, apart de la fam, la població civil va haver de fer front als continus desplaçaments a nous camps de refugiats, i les dones van ser víctimes  permanents dels abusos sexuals. 

La novel·la d'Adichie fa molt més que oferir una simple crònica d'aquests fets. Mig sol groc no tan sols ens apropa a la complexa xarxa de condicionants, causes i efectes que van donar peu al conflicte armat sinó que també ens apropa a les vides d'un grapat de personatges que es veuen immersos en els esdeveniments des de les seves passions, incerteses i febleses, però també, sobretot, de les seves esperances pel futur. Per això és un llibre tan colpidor, que ens transporta a una cultura que amb prou feines coneixem però de la mà de personatges que es fan familiars i propers com si els haguéssim conegut de sempre. Les seves motivacions i frustracions resulten tan realistes que, quan les seves vides privades es van immergint poc a poc en els conflictes polítics que els envolten, quasi sense adonar-se'n resulta que ja és massa tard per tornar enrere i el conflicte els afoga per tots costats. 

La novel·la comença amb un adolescent, Ugwu, que arriba des del poblat dels seus pares a servir a casa d'un intel·lectual professor d'universitat, Odenigbo, a la ciutat de Nsukka. Aquest de seguida inicia una relació amb una altra professora, Olanna, filla d'un cap tribal important. La germana bessona d'aquesta, Kainene, que es dedica als negocis, inicia una relació amb un escriptor britànic que arriba al país per escriure un llibre sobre l'art igbo antic. A mesura que passen els anys, Ugwu es va fent gran mentre al seu voltant tots aquests personatges es van apropant i allunyant els uns dels altres. La frustració de l'adolescent Ugwu en matèria sexual, que durant gran part del llibre no passa de les fantasies i cap al final pren un volt força més sinistre, es transforma poc a poc en metàfora del que li passa a la nació biafrenya sencera al llarg de la guerra, els anhels polítics de la qual queden progressivament frustrats fins a la derrota definitiva. De la mateixa forma es poden llegir múltiples detalls de les vides dels personatges, la dificultat de la parella protagonista per engendrar, per exemple, i les circumstàncies en què acaba naixent la seva filla, i així successivament amb múltiples imatges i motius que es van repetint al llarg de la narració, això sí, tot i que de formes profundament subtils. 

Tanmateix, Adichie no ho deixa tot en frustració, tampoc. Cap al final de la novel·la contrasta la carrera d'Ugwu com a subaltern sacrificat amb una incipient vocació literària que acabarà essent la veu del llegat dels protagonistes. La novel·la és una gran obra mestra en aquest sentit, perquè tots els cercles s'acaben tancant de formes completament originals, evocadores i satisfactòries, per més que el fantasma de la violència patida i exercida sigui una ombra que mai no es pugui arribar a esborrar. El llibre proporciona força informació sobre la situació de descolonització de Nigèria a l'època que retrata, amb la responsabilitat còmplice de la Gran Bretanya dins la lluita de poders que es produeix a partir de la independència de Nigèria, i també amb les contradiccions que encarnen les pròpies elits privilegiades i educades de la nació igbo, que s'embarquen en un projecte polític que en cap moment no poden arribar a controlar totalment. I una altra cosa que és d'agrair és el seu estil sobri tot i que profundament poètic. 

Sinopsi: L'acció divideix les vides dels personatges en dos períodes de temps diferents: a principis dels 60, quan els protagonistes es coneixen entre ells i les seves vides comencen a entrecreuar-se, i finals dels 60, quan la guerra de Biafra sacseja les seves vides. A través d'aquests anys les relacions entre ells queden marcades per l'amor i l'odi, les tradicions i la modernitat, alternativament. 

M'agrada: És una obra mestra indiscutible en la seva complexitat i profunditat. 

El somni, encara (3)

Spread the word! 

50 anys després de l'assassinat de King, el somni encara ens pertany.



https://edition.cnn.com/2018/03/24/us/martin-luther-king-granddaughter-trnd/index.html

O Children

Alceu la veu!